154 “Ulaani”

(Kimmo Pohjonen)Kimmo+Pohjonen_Kluster_4249

Kimmo Pohjonen

“Kluster”

2002

 

Kimmo Pohjonen

En anteriors comentaris realitzats en aquest blog vaig reiterar al Vicent Loscos que li tenia reservada una sorpresa musical. Per fi la tenim aquí. Es tracta, a més, d’un artista no anglosaxó, detall que sé que el Vicent també agrairàs. Sent com és un enamorat de la música d’acordió aquesta és una entrada que no es pot deixar perdre. Es tracta de Kimmo Pohjonen, músic finlandès. Als vuit anys el seu pare li va regalar el seu primer acordió, aprenent a tocar-lo amb l’orquestra de ball de la família. Va créixer tocant música popular finlandesa. Va estudiar folk i música clàssica a l’Acadèmia Sibelius. Més tard es va interessar per maneres altres maneres de tocar l’instrument en diversos indrets. A Texas i Cajun, de Lousiana, amb Flaco Jimenez i Queen Ida, i a Buenos Aires amb el bandoneonista Astor Piazzolla  com a referents. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb diverses formacions i grups de diferents àmbits musicals. Tan el poden escoltar acompanyat del quartet de corda Kronos Quartet, com desmelenant-se amb Trey Gunn i Pat Mastelotto, dos músics vinculats a King Crimson i que segueixen els postulats de Sant Robert Fripp. Com podem veure, tots gent de nivell més que contrastat.

Està clar que estem davant d’un virtuós. Més que tocar l’acordió, el que fa Pohjonen és torturar-lo. Una mena de Jimi Hendrix de l’acordió. Resulta prodigiós els sons que n’extreu. Espero les consideracions del Vicent, home que coneix l’instrument, per constatar-ho. Pohjonen és com una esponja. Ho absorbeix tot sense renunciar a res. Des de aires folklòrics a harmonies de la música contemporània. Tradició i modernitat es donen la mà.

L’acordió sempre ha estat un instrument relegat a tavernes i xerinoles. A taulells llantiats i serrells onejats per la marinada. A conviure entre feres i acròbates sota carpes eventuals. Kimmo Pohjonen l’ha rescatat de la clandestinitat dels antros per dur-lo a l’exhibicionisme dels auditoris. No sabem si per quedar-se, naturalment gràcies al mestratge de Kimmo Pohjonen.Kimmo Pohjonen

Ulaani és el tema que obre el seu disc Kluster, editat d’any 2002. És un tema que a la seva època va sonar moltíssims cops a Diálogos 3, l’entranyable programa que presentava Ramon Trecet a Radio 3. Al segón enllaç podem disfrutar del concert sencer que Kimmo Pohjonen va realitzar l’any 2001 al festival Jazz Baltica. Realment val la pena.  

Anuncis

3 comentaris

  1. Vicent

    Home, gràcies per la referència que em fas, tot això m’agrada; pot ser m’agrada més el Jazz Bàltic, que a estones recorda una mica els cants budistes, altres estones s’endinsa en capricis expressius en un camí que va deixar obert l’invent del sintetitzador, per tornar a semblar un acordió. Ara, crec que en la música hi ha també una certa globalització, de manera que és difícil presentar aquest personatge com a no anglosaxó per fet de ser escandinau d’origen. Actualment hi ha molta expressió musical que és deutora de tot el que han fet uns i altres. Inclús aquest intent que fa com de menjar-se el micro i altres sublims ganyols…, tot ho reconeixem com a “nostrat” o “conegut” en el fons, no costa gens de seguir. Et passo dos enllaços d’acordió, en un ambient més senzill, restaurants o pubs, enlloc d’espectaculars sales de concert. a veure què et semblen:

    Vicent

    1. Vicent. Segurament tens raó. Avui en dia amb la facilitat amb que arriba la informació d’un cap a l’altre del planeta la puresa és difícil de defensar. Tot està amerat de influències d’aquí i d’allà. Al qualificar al Kimmo Pohjonen de no anglosaxó em referia més que res a que no practica un determinat tipus de música que en aquest blog hi som molt aficionats i ens entestem en divulgar. Si rasquem una mica clar que hi trobarem influències, però com a mínim em sembla una proposta valenta i gens a l’us. Al menys comercialment parlant.

      Dels dos enllaços que proposes el primer és de caire festiu. Ben executat. Música d’arrel, sense grans pretensions intel·lectuals però de grans assoliments emotius (emocionar no és el sentit últim de la música…?) El segon és més agosarat. Bona combinació d’acordió i violins, que aconsegueixen registres tímbrics força interessants.

      Gràcies per compartir la música i les teves reflexions sempre didàctiques i assenyades.

      Jordi

  2. Hola, para tocar cualquier instrumento, ciertamente, se quieren no solo talento y perseverancia si no tener mucho arte. La combinación de violín y acordeón son muy buenas. El 1 video me gusto mucho, en el 2 tenes razón creo que se estaba vengando o desahogando, o quizás se quería comprar otro acordeón porque lo torturaba al pobre sin piedad. ☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s