150 “Dogs Days Are Over”

(Florence Welch / Isabella Summers)Florence-Lungs

Florence & The Machine

“Lungs”

2009

Tu creus que ha de baixar a baix amb bata i camisón a dir que bajen los celibelios

La tieta Nuri, just després de parlar per telefon amb la senyora Maruja (Festes de Sants, 2015)

Pots sentir els cavalls? Aquí vénen.

La història del Rock esta plena de senyores amb empenta. Amb actitud i aptituds sobradament reconegudes. El ventall d’estils i paradigmes però és de lo més variat. Des de l’encantadora timidesa de la Tracy Chapman a la impertinència de la Nina Hagen. De la cruesa de Joni Mitchell a la militància de Patti Smith. Del compromís de Joan Báez a al rock d’aquí-estic-jo de Suzi Quatro. De la tendresa d’Eva Cassidy a la passió desfermada de Janis Joplin. De la calculadora Madonna al tansemanfotisme descontrolat d’Amy Winehouse. Del descarnament de Joni Mitchell a la sexual carnalitat de Wendy James.

Totes, cadascuna a la seva manera, que pugnen per entronitzar-se com a Reines del Rock. N’hi han algunes, que traspassen aquest llindar. I això es detecta de manera molt fàcil. Aquest fet ve marcat per la irrupció de l’arpa, instrument de ressonàncies mitològiques. Quan elles es fan acompanyar per un arpa, traspassen el mer estat terrenal per instal·lar-se a l’Olimp, ja com a noves deesses. Més enllà del bé i del mal. Creieu-me, lo de l’arpa és determinant.

Ho han assolit ben poques. Al seu dia la Björk ja va donar el pas. Ara la nouvinguda al Walhalla és Florence Welch, nom amb que atenia quan era mortal. Ara es fa dir simplement Florence. Deessa Florence, si volem guardar les formes. Sempre va acompanyada per una màquina, per cert, molt ben engreixada. Amb la seva música ens redimeix.

Fora conyes, cal reconèixer en Florence (deessa Florence, perdó…) una capacitat innata per crear temes contundents. Amb consignes colpidores i crescendos aclaparadors. Dogs Days Are Over té tot això. I una veu poderosa. A la xarxa hi han versions per triar i remenar. He escollit la versió en estudi (inclou subtítols de la lletra en castellà). L’altra versió pertany a un concert enregistrat  al Royal Albert Hall de Londres, el 2012. Aquí la Florence (deessa Florence…), primorosament engalanada per l’ocasió, es mostra plenament transfigurada en el seu paper redemptor (aquesta mà sanadora…) Una mena de fada padrina al concert de Cap d’Any. Apoteòsic. Tot i així prefereixo la força de Florence amb la Màquina.

Anuncis

12 comentaris

  1. Teresa domingo

    Just abans de sortir de l,hotel faig una ultima connexio i veig una nova entrada del bolg. L,obro, faig una llegida en diagonal i l,unic que veig és un regitzell de noms de dona. Noms de grans artistes de la musica. Escric aquest comentar abans de desconnectar el wiffi amb l,impaciencia de poder llegir ja des de casa l,escrit sencer.
    Una abraçada .
    Teres

    1. Aquest comentari acaba amb un calderó, en que la última nota queda suspesa i s’allarga a gust de l´intèrpret o director. Una paràbola traçada a l’aire pel vol Brussel·les-Barcelona. El silenci també és música.

      Mr Cansongs dixit

  2. Joan Francesc

    Un cop més és impagable el comentari que encapçala el post. Un cop més descobreixo una artista interessant que desconeixia. I un cop més constato que poder tenir les traduccions encara ho fa més d’agrair. I paro de colpejar-vos per avui

    1. Dec ser masoca perquè els teus cops em donen bo.

      Mr Cansongs dixit

  3. Si veieu un canvi en la caràtula i el nom del disc es deu a un error meu. Ara està correcte. Disculpeu.

    Mr Cansongs dixit

  4. Mr. Raons

    Florence, florence…

    Interessant mister Cansongs. Per tornar a escoltar. Sens dubte.

    Xocant l’argument de l’Arpa.. demostra que és tota una “arp-tia”… però no ens deixem el contrabaix que apareix el videoclip… cal afinar una mica més l’orella acústica per definir el preuat so…

    Mira com són les coses, Mr. Cansongs, que m’he absentat uns dies per purificar l’ànima abans del gran salt del 27-S… i passejant per Santillana del Mar m’he topat…up a up… amb una jove que tocava l’arpa al carrer… es promocionava ella sola amb un barret capgirat i un muchas grácias…. la seva música sonava com els deus…

    Puc dir-te, benvolgut amic, que la Florence en porta a un so pròxim a la mistica Anya… encara que més desmelenada…

    Però no puc oblidar aquell so d’una arpa solitaria al mig del bullici del carrer que tocava com els àngels.

    A vegades, Mr. Cansanogs i Mr. Jonny Francis… les sorpreses musicals te les trobes a la cantonada del carrer…

    Mr. Raons

    1. Apreciat i enyorat Mr Raons.
      Com trobo a faltar els teus raonaments. Em consta que darrerament transites per camins incerts, practicant el tremolós art del funambulisme sobre talls que separen seny i rauxa. Alternant el vertigen de la passió amb l’aplom del raciocini. Això aguditza els sentits. Com la oïda, com es pot comprovar per poder destriar els sons més greus.

      La qüestió de l’arpa tampoc és supèrflua. Tot i estar distants en l’espai ens mantenen units connexions secretes.
      Com deia aquell, que la força t’acompanyi.

      Una abraçada

      Mr Cansongs dixit

  5. jm

    Jordi
    Non sabia res d’ambaquesta mossa. M’agrada
    Vai a comprar-me’l

    1. Interessant. Una música molt emocional. Molt “cansongs”, com ja m’ha comentat algú. Suposo que és això…

      Li dones a l’agulla i encara compres discos? Josep M, ets un romàntic.

      1. jms

        Encara punxo de tant en tant,
        Passo la gamusa, amb liquid, si veig que cal. En queda mija ampolla.
        Ajusto amb exactitiud les rpm (pitch)
        Contemplo com giren.
        Em miro la portada (les fundes).
        Repasso fotos, lletres, crèdits,..
        Numerats, per tornar-los al seu lloc encabat, i trobar-los fàcil.
        Una cerimònia, ja ho veus.
        Els lp’s son humans, propers, imperfectes. Com nosaltres.
        Que no treu que al cotxe faci servir l’usb amb mp3

        Ahir pensava en fer rodar una estona la “platina” de casets.
        Com ho veus?

      2. Ostre Josep M. Gairebé em salten les llàgrimes. Fins i tot em sembla sentir l’espurneig de les brosses sobre el vinil… coi, no! Resulta que és el pollastre que tinc al foc. Si em descuido es crema!

        Lo de la cinta de cassette ja és de sibarita.

  6. Hola Mr Cansongs! Interesante propuesta y recordatorio de leyendas femeninas del género. Acertada desde luego, la imagen de la Tía se me ha hecho muy graciosa 😜😜😜. Saludines 😜😜😜

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s