149 “Licors”

(Pau Riba)Licors

Pau Riba

“Licors”

1977

 

El vídeo va matar l’estrella de la ràdio

El vi(nil)

Ja he comentat alguna vegada que durant els meus temps de joventut la meva relació amb la música havia estat del tot pura. Gairebé mística. Ja l’acte d’escoltar-la era tot una litúrgia. Treure el disc, primer de la caràtula i després de la funda de plàstic o de paper (segons discogràfica). sempre amb cura de no deixar-hi ditades, servant-lo pel canto amb els palmells de les mans. Amb gamusa, raspall i líquid apropiat, netejar acuradament la superfície de vinil. S’ha de fer amb un moviment circular, en sentit invers a les agulles del rellotge i de dins cap a fora. Exposar el disc a la claror, com una hòstia en negatiu, gran i ennegrida, per tal de comprovar-ne la total pulcritud. Col·locar el disc sobre el plat del tocadiscs. Comprovar que la velocitat de gir sigui la correcta: 45 rpm pel singles, 33 rpm pels elapés. Agafar el braç del tocadiscs i en una maniobra que, de tant fer-la ja tenim interioritzada: lleuger moviment de braç, cap a la dreta primer, que activava el plat i es ficava a girar. Després desplaçar el braç cap a l’altre cantó, i amb molt de compte, fins a col·locar l’agulla dins el solc del disc (per cert, hi han tocadiscs d’esquerres? Quan anava a les segles vas descobrir de de falç n’hi havia de dretes i d’esquerres) Aprofitar el breu marge silenciós per anar a seure davant l’equip i esperar que dels dos altaveus comenci a reproduís la música. I aquí és quan es produeix el miracle. La transsubstanciació. Aquell bocí de plàstic rodó negre es transformava en cos i sang redemptora.

El cos i la sang

Cap element s’interposa entre el disc i l’oient. S’estableix aquesta comunió entre ells. Cap mena de fisicalitat (crec recordar que en algun programa de televisió que un paio es trencava un disc de vinil i se’l menjava a trossos. Naturalment es una bestiesa, amb resultats incerts, segurament indigestos, però no es tracta d’això. Que de cap de les maneres aconseguia sentir allò que en essència duu un disc) Les úniques imatges eren les que el propi oient creava dins la seva ment.

Cos & sang

El vídeo

Si ens atenem al concepte purament estricte de lo què és un videoclip, és a dir, un audiovisual, o curtmetratge, o un seguit d’imatges que ofereixen una representació visual d’un tema musical i que serveixen, bàsicament, per la seva difusió a través del mitjans (la televisió, Internet més recentment), doncs com aquell que diu tota la vida que n’hi ha hagut de videoclips (és una manera de dir-ho). És als anys 80 però quan se’n comença a fer us i abús. La cadena MTV s’alimenta d’ells com si fos un vampir. Escoltar la música separant-la de les imatges suposava deslligar-la de qualsevol prejudici previ. Una mena de tast cec. Ni pentinats, pintes, colors, actituds. Ni posats ni postures. Ni estatures, ni mides ni xures. Res de tot això influïa alhora de valorar una música. Sols la música i res més. L’arribada del videoclip, o millor dir, el seu us massiu, va fer que tots aquests elements entressin en escena, tenim un pes cabdal, i que sovint, distreuen de la pròpia música. Alguns cops ha passat aquí, al Cansongs que, alhora d’escollir entre varis temes d’un mateix artista, finalment, seduït pel magnetisme de les imatges, m’hagi decantat, no pas per la millor cançó sinó pel vídeo que millors imatges oferia.

Un (utòpic) invent nou

Això no deixa de ser una reflexió que em faig en veu alta. Acceptar aquest postulats seria com dir que la manera idònia d’escoltar música és aïllat, completamenent allunyat dels músics. Seria com renegar de la música en directe, que en realitat és la manera més pura d’escoltar la música i sempre resulta ser una experiència irrepetible. De fet les gravacions busquen imitar, reproduir i conservar aquesta experiència. Per altra banda, beneïts siguin els discs, que tanta ens han ensenyat. En definitiva, si poguéssim escollir una manera ideal d’escoltar música seria la següent: estant asseguts confortablement al nostre sofà, prémer un botó i que l’envà del davant llisqués per deixar al descobert l’orquestra Filarmònica de Chicago, Georg Solti al front, interpretant la 6a de Gustav Mahler. Un cop acabada, i amb l’envà de nou al seu lloc, extenuats encara pels tres cops del destí, trobar-nos al nostre costat la Melody Gardot xiuxiuejant Baby I’m A Fool amb l’habitació en penombra. Per demanar que no quedi.

Pau Riba és un clar exemple que si el veus et poden caure (com vulgarment es diu) els collons per terra. Personatge estrafolari i provocador. Groller alguns cops. Pel context i pel que va suposar al seu temps, el lloc d’aquesta entrada hauria d’estar reservada al seu àlbum Dioptria, considerat pel experts com el primer disc de Rock en català. Personalment però, tinc debilitat per aquest Licors, paròdia de les peces de rock simfònic de l’època, utilitzant la mateixa estructura i desarrollo d’aquestes. La versió en estudi és una delícia. La versió en directe ja és una altra cosa. Enregistrada al primer Canet Rock, Pau Riba es troba en la seva pròpia salsa.

Anuncis

10 comentaris

  1. Teresa

    Aixo de les noves tecnologies es fantastic. La distancia no ens impedeix poder disfrutar d,aquet magnific blog
    Bises des de bruxelles

    1. Hola Teresa.
      Ja he escrit algun cop en aquest blog que una de les coses que més il·lusió fa és rebre comentaris. Això vol dir que hi ha vida a l’altre costat… Si a més aquests comentaris venen de terres llunyanes, com és el cas, doncs encara satisfà més veure que se’n recorden de tu tot i la distància.

      Gràcies pel comentari i molts petons per tu, la Montse i la Pilar.

      Jordi

  2. La multitud espeça, avança semblant la lava d’un volcà, crida esbojarrada com si s’acabés d’assecar el Ganges i al mateix temps mantreja enlaire el cos i l’esperit d’un incrèdul com si fos el nou predicador dels Vedes hindús. No s’ho acaben de creure, en ple segle 21, ha aparegut del no res la reencarnació del Déu Xiva. Aquell nou cos aparegut del no res, porta al mig de la front el tercer ull del gran Déu Xiva. Els tambors del riu de lava s’aturen de cop davant de la casa del gran sacerdot. És ell qui verificarà l’autenticitat d’aquell profecia. L’incrèdul untat de cendres i farcit de collars i rellotges d’or, jeu damunt de pells de tigre La multitud murmureja, diuen que no parla cap llengua coneguda. Tot i això entre mig del xiu xiueig s’obre pas, a cops de mantra, un intèrpret-traductor sobradament reconegut pel món acadèmic hindú.
    L’incrèdul al mig, flanquejat per banda pel gran sacerdot i intèrpret.

    Sacerdot: कहीं से प्रकट रूप में शिव की महान भाषा में हमें बताएं। और क्यों उनकी छवि और समानता।

    Traductor (google): Explica’ns en la gran llengua de Xiva, com has aparegut del no res., i el per què amb la seva imatge i semblança.

    Incrèdul: Estava fent cafè amb el meu mestre i se m’ha acudit preguntar-li per que collons remenava el cafè amb el sentit invers a les agulles del rellotge. I ell, a l’acabar de remenar el cafè amb tota la parsimònia del món, a llepat la cullereta per les dues bandes, concava i convexa, i mirant-me directament als ulls m’ha clavat un cop de cullereta, tipus catapulta, al mig del front. He quedat atordit durant uns moments i dins del cap se’m repetien les frases:

    L’acte d’escoltar-la era tota una litúrgia, s’ha de fer amb un moviment circular, en sentit invers a les agulles del rellotge i de dins cap a fora…així és com s’escolta la música.

    Al sortir d’herbejar m’he creuat amb un paqui, que m’ha seguit una bona estona, xiulava a tothom que veia i s’anava afegint gent i més gent darrere meu, fins que els peus m’han deixat de tocar a terra

    Sacerdot: इस मूर्ख कहते हैं कि कुछ भी समझ में नहीं आता !!

    Traductor: Si..si jo tampoc entenc res de res, no se que diu aquest ximple.

    Al sentir les declaracions traduïdes de l’incrèdul, la multitud arrenca a córrer esparvorida, emportant-se les pells de tigre, rellotges i collars d’or…deixant sol aquell pobre infeliç, endormiscat entre mig de tovalloles plenes d’arena i un para-sol de la Frigo…tot això amb molt bon Karma…i una veu llunyana pregonant:

    Collares y relojes de oro, pieles…cucharas de café!!!

    1. S’ha de parar compte amb a fer asseveracions. Es poden convertir en dogma.
      Enric, has tornat… com un fill pròdig.
      Passeu, som a la del Senyor… Cansongs.

      Benvingut

      Mr Cansongs dixit

  3. Vicent

    A mi, m’agradava aquest xicot; omplia generosament un buit important i, cosa molt característica dels 60, era aire fresc, jove, contracultural i totes aquestes coses, però dins d’una correcció formal en la música i el llenguatge que gairebé és identitària en el jovent d’aquells anys. Lluny de l’argot, tot això ho enteníem tots. Els Beatles -l’esclat jove dels 60- eren, acústicament, impecables, com ho és el llenguatge de Pau Riba, encara que anys després encengués un ciri a la incorrecció lingüística. El vaig veure una sola vegada, en un local de l’eixample (any 69 o 70) en un espectacle de diversos artistes, Los Canarios i altres que no recordo. Pau Riba, va pujar a l’entarimat amb tota una colla de gent d’aspecte hippie, s’hi van asseure com qui fa un foc de campament de cara al públic, i van cantar alguna cosa tots plegats, sense instruments ni res. Això va ser tot. Al meu costat, el Tete Montoliu, amb corbata. Una curiosa jornada, que va acabar amb irrupció de la policia, crec que ni ells sabien perquè.

    1. Vicent. Em consta que ets un gran defensor de tot el que sigui nostre, sempre que compleixi amb uns mínims, és clar. Ja et veig arrufant el nas quan, un cop més, al blog apareix algun artista forani, majoritariament anglosaxó. Sense desagradar-te ni tenir-hi res en contra, suposo que preferiries que es fiqués en valor als artistes de casa nostra, que prou que n’hi han. Abans que el pop asèptic dels Beatles t’estimes més el tarannà casolà del Pau Riba. O botifarra amb seques que no pas l’aute cuisine. És cert. Servidor a pujat fascinat per tot aquest allau de música popular vinguda majoritariament d’Anglaterra. I resulta que allí aixeques una pedra i et surten dos músics. Al seu dia el bombardeig als mitjans també van fer la seva feina. Que hi farem. Tal com diuen al meu poble, hi han coses que rentant no marxen.

      Quina sort haver viscut aquestes situacions que expliques. Època convulsa i plena d’incerteses i d’emocions.

      En una propera entrada del blog et tinc reservada una sorpresa que t’agradarà. Al menys no et deixarà indiferent. Això espero.

      Gràcies pel teu magnífic comentari.

      Jordi

  4. Joan Francesc

    Abans de res: una de les coses impagables d’aquest blog (o es diu bloc?) és aprendre expressions com “Hi ha coses que rentant no marxen”. Me l’apunto. Anant al tema, servidor és eclèctic de mena, em va apassionar gent de la nova cançó i gent dels anomenats “grup de folk”, uns s’alimentaven més dels francesos i els altres dels americans. Com per desgràcia passa sovint, hi havia gent que entenia que havies de ser d’un equip o de l’altre, bajanades!
    El Dipotria va ser considerat el millor disc de rock a nivell estatal i ho merieixia, situe-vos a l’època. Del Dioptria recordo que era una criatura la primera vegada que el vaig sentir i un adolescent quan vaig entendre que volia dir que el sol brillés como una bombeta merca zeta o Phillips de 25 W i dsprés només fos una moneda de 10 cèntims. Amb la tecnologia passa el mateix unes vegades i el contrari unes altres. Li devem molt, però estem perdent la gana de massa tips: 10000 fotos a l’ordinador que no mirarem i 1000 cançons a l’usb que no acabarem d’escoltar.
    Pel que fa al video, el problema és que més que ser un suport complementari de la música ha esdevingut sovint el producte principal: joves d’anunci de colonia marcant abdominals, exhuberants venus ensenyant el mèlic i movent els malucs i un ambient general que en marketing s’anomena “mons projectius” és a dir inexistents. Tinc la impressió que la música ha acabat éssent l’equivalent a allò que els avis en deien “Revista” on anaven a veure vedettes que cantaven com a cosa secundària, però que mudes també haguessin triomfat. No sóc pas cap moralista, al contrari. Això no és nou, el moviment de cadera d’Elvis i el remenat de cul de Jagger serveixen d’exemple. Però ara sembla que hi ha molt producte, visual, auditiu… producte. Si ens volen ensenyar dones esculturals que ens les ensenyin que sempre és bonic de veure ni que sigui sense volum. Però és una altra cosa…

    Licors pertany a un món que només sobreviu en illes oposades als mons projectius, illes a les que també arriba gent nova que no està per anuncis de colonia.

    Personalment, preferia per exemple el video de Subterranean Homesick Blues de la canço de Dylan, per posar un exemple. Però no s’hi veu cap bellesa, aviso.

    https://vimeo.com/72540087

    1. Joan Francesc

      Perdó, volia dir del Licors, això de la bombeta Phillips 🙂

    2. Joan Francesc, ho has explicat molt millor que jo.
      El videoclip del Dylan molt divertit. Una bona idea, que és el que compta. Senzill i eficaç.

      Mr Cansongs dixit

  5. Vicent

    Home, és veritat que com a desig de normalitat cultural -igualment al que es diu sobre la caritat ben entesa, que comença per un mateix-, m’estimaria que en general s’apreciés més el que és genuïnament nostre, que tampoc no és tan fàcil. Aquí es veuen coses molt rares, com el fet que una coral nadalenca t’obsequiï amb un repertori americà, com si fos això. Jo no m’imagino una coral francesa o italiana obsequiant al seu públic nadalenc amb cançons russes o americanes, o a la inversa. Pot ser si que ho fan, però ho trobo fora de lloc. És clar, que el públic que podria veure les coses com jo, la gent gran que va a aquests concerts, està embadalida fent fotos digitals als seus nets, en lloc de parar l’orella al que se sent. És tot un altre panorama portat per uns gurus als quals segueix tot el mon coral. Un altre exemple que fa temps que s’observa: hi ha programes de ràdio -i compto que també de la tele- que quan parlen de les coses del camp, o de la pagesia, posen invariablement música irlandesa. Aquí passa com als bars, que tria la música l’últim jovenet que s’ha instal·lat darrere la barra, i que -no cal ser gaire llarg per entendre-ho- es posa música per a ell, no per als clients…

    Bé, deixant el divertit tema de l’ambientació musical, recordo que al Pau Riba el vaig veure un altre cop quan va venir, crec que a Anglesola mateix, pels anys vuitanta. Es passejava d’una banda a l’altra de l’escenari, a pit descobert i amb una capa, com si fos el Capitan Trueno o cosa per l’estil. Estar bé entre gent jove, i veure el cel estrellat a la tornada a Tàrrega, van completar una sessió sense exigències.
    En aquest sentit -de les exigències-, s’ha de dir que la música anglosaxona -pop i no tant pop-, des dels cinquanta, s’ha guanyat el lloc que ocupa per mèrits propis. Això és indiscutible, i no cal dir que també en soc un fan i aprenent quan puc. I que no solament el Quico Pi de la Serra sinó molts altres, dels nostrats dels anys seixanta, hi van beure a galet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s