148 “Calling You”

(Bob Telson)bagdad cafe

Jevetta Steele

“Bagdad cafe”

1988

 

Deserts.

L’associació de idees és una font que sempre brolla. Sovint però, acostuma a ser perversa. Després d’aquest període infructuós pel que ha passat el Cansongs, m’hi agafo (a lo de l’associació de idees) com a un ferro roent. Perque roent també lliga amb aquest sufocant estiu (històric segur, en termes meteorològics). La cosa va de deserts. Un regal (enverinat) de la seva dona durà al David (el meu nebot) a un remot desert. Perquè que la teva parella et regali un viatge a un desert a l’altre cap de món té lo seu. El primer que penses és que et vol perdre de vista. O que et perdis directament (perdona’m Anna, faig broma…) Resulta que hi fan una mena de megaesdeveniment de varis dies de durada al mig d’un desert. En principi la venda no hi és permesa. O sigui, que t’has de buscar la vida i emportar-te tot el què et pot fer falta durant 15 dies. El nom de l’event tampoc té desperdici: Burning Man. L’home en flames, vindria a ser. Per les imatges sembla una experiència a mig camí entre Woodstock i Mad Max.

http://burningman.org/

https://www.youtube.com/watch?v=IP1fh9iO5yo

I és de que passar 15 dies en un desert per desig conjugal en pots tornar bastant cremat.

Just aquests dies el Josep del Ferro volta pel desert de Sonora acompanyant a l’Arturo Belano i l’Ulises Lima, el Detectius Salvatges. Van en viatge erràtic buscant Cesárea Tinajero, la misteriosa escriptora, musa dels real visceralistas, desapareguda sense deixar rastre en algun lloc de Mèxic.

Com un desert també han estat les darreres nits d’hospital. Passadissos desèrtics flanquejats per habitacions habitades per cossos prostrats, immersos en somnis químics els uns, resistint la calor, intentant conciliar el son els altres. Entreson sobtadament trencat per l’aparició d’espectres (amb bata blanca en lloc de llençol)

El concepte de desert no respon sols al d’un espai immens, calorós i ple de sorra. El desert duu també implícita la percepció de soledat. I per sentir-nos en soledat no és estrictament necessari estar sols.

La idea motriu, la que que després relacionaria amb les altres, em va vindre quan, després de molt temps, per casualitat vaig tornar a sentir Calling You, la embriagadora cançó de la banda sonora de Bagdad Cafe. La pel·lícula, aquesta senzilla però deliciosa comèdia alemanya, va tindre un periple força curiós a la cartellera barcelonina dels 80. Durant un grapat d’anys va estar en cartell, en sessió golfa, al desaparegut Casablanca, el mític cinema del barri de Gracia, emblema del cinema independent i alternatiu. Una nit darrere l’altra, després d’una discussió conjugal, la Jasmine, baixava del cotxe i es quedava sola en ple desert de Mohave, i feia cap al Bagdad Cafe, un petit i atrotinat cafè que esdevindrà un lloc màgic.

Casablanca-01

Potser resulta que tot és un immens desert. Que només, de tant en tant, fruit d’algun miratge, trobem alguns oasis que ens fan oblidar la sorra que duem a les sabates.

Anuncis

2 comentaris

  1. Ramon

    Hola Jordi,
    M’ha anat de conya aquesta cançó avui. Molt temps feia que jo tampoc l’escoltava. I mira que val la pena, ehh!
    L’escrit, molt maco i divertit com sempre.
    Felicitats per la teva permanent inspiració!!
    Una abraçada,
    Ramon

    1. Hola Ramon.
      El fet de compartir experiències adverses crea lligams afectius poderosos. La música és un sedant per l’ànima.

      Una abraçada

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s