146 “Las antípodas”

(Javier Krahe)javier-krahe_dolor-de-garganta

Javier Krahe

Dolor de garganta

1999

 

Javier Krahe.

N’ha caigut un altre. Ja ho dèiem aquí mateix fa un parell de lliuraments. I l’altre dia també ho comentàvem amb el David Casamitjana. Que ens trobem en un moment que els músics que van ser els nostres referents de joventut han arribat a una edat i, (és llei de vida, diuen) un dia per l’altre ens aniran deixant, ara l’un ara l’altre. Què hi farem… El Cansongs no es voldria convertir en un recull d’efemèrides, ni molt menys un obituari. Malgrat així, darrerament ho sembla. Hi han fets, luctuosos com el que ens ocupa, que no es poden obviar.

D’entrada admetre que servidor no era un gran seguidor del Javier Krahe. No n’havia seguit la seva música ni la seva trajectòria. El què sí feia era escoltar amb atenció les seves enginyoses lletres en alguna aparició televisiva o el ficaven a la radio. També recordo haver-lo escoltat amb interès en alguna que altra entrevista. Res constant. Més aviat de forma esporàdica i si s’esqueia.

Krahe doncs, no sembla el més adequat per pertànyer a l’univers estètic d’aquest blog. Estaria més proper a les propostes ètiques de l’Àlbum de cançons del Josep M Oliva. Musicalment Krahe es fa difícil d’encaixar, encara que molts cops s’envolti de bons músics que intenten, sovint sense èxit, guarnir i arreglar el seu despreocupat i malgirbat fraseig.

Tot i així la figura de Krahe es manté en peu. La forma es retira cap a les ombres per deixar al descobert l’home compromès amb si mateix. Irreverent, iconoclasta, satíric, ocurrent, sagaç, ingeniós. Una mena de savi d’un altre temps.

Jo, que ja he dit que no el tenia molt tractat, m’he trobat aquesta tarda amb el Joan Francesc Dalmau per parlar de Krahe. M’ha passat alguns apunts biogràfics, referències, fets transcendents. Crec que no cal reconstruir res aquí. Trobareu suficient informació arreu. Jo el que volia era parlar amb algú que sí que el coneixia i admirava. Precisament empapar-me d’aquesta admiració. Per acabar de convencem que dedicar-li una entrada a Javier Krahe valia la pena.

Per il·lustrar aquesta entrada, Las antípodas, una ingeniosa cançó escrita només amb paraules esdrúixoles.

Anuncis

2 comentaris

  1. Joan Francesc

    Krahe era i seguirà sent un d’aquells personatges al que no pots qualificar de cantant, ni de músic ni d’humorista, la millor definició de Javier Krahe és Javier Krahe, no li escau cap etiqueta. Com diu Mr Cansongs, per qui vulgui saber-ne més només cal que busqui per Internet. Jo aprofito per deixar una lletra seva i fer cas del que en un dels paràgrafs diu:

    Si me toca cantar cuando los cisnes, si se acaba esta eterna juventud, si la Flaca me aparta del show business, cerrad también el pico al cerrarme el ataúd…

    Los siete pecados capitales
    (Javier Krahe)
    Si me toca cantar cuando los cisnes,
    si se acaba esta eterna juventud,
    si la Flaca me aparta del show business,
    cerrad también el pico al cerrarme el ataúd.

    No digáis “se nos fue el mejor de todos”,
    “malogróse el cumplido cantautor”,
    “era bueno y tenía suaves modos”,
    “sentado esté a la diestra de Dios Nuestro Señor”.

    Mi conducta, señoras y señores,
    no es perfecta, dicho sea inter nos
    si palmara en la fe de mis mayores
    seguramente no le agradaría verme a Dios.

    De los siete pecados capitales
    me manejo como un artista en tres,
    no hay violetas en mis juegos florales,
    soberbia que se precie, o es soberbia o no lo es.

    Porque más que tender a vanidoso
    soy proclive al desplante de Luzbel
    y si Dios, de por Sí, ya es quisquilloso,
    figúrate tú el facha del arcángel San Gabriel.

    Me pregunto qué tiene la pereza
    para ser un pecado capital,
    mas lo es y a mí, por naturaleza,
    me aburre la hormiguita y la abejita y el panal.

    A pesar de que un vago muy notorio
    llegó a santo patrón de mi lugar,
    yo tendría que hacerme el purgatorio
    y eso es poner el alma de nuevo a trabajar.

    Si la ira, la gula o la avaricia
    son peccata minuta para mí,
    de la envidia no tengo ni noticia
    parece un poco raro, pero es cierto, y es así.

    Aún sin ser desbocada mi lujuria,
    uno, en fin, se limita a la mujer,
    al obseso del papa y a la curia
    les jode enormemente cuánto a mí me da placer.

    Y me excluyen de sus “ego te absolvo”
    y me excluyen de su Jerusalén,
    cuando rinda por fin mi último polvo
    tendré que decir “¡mierda!” donde hay que decir “amén”.

    Y tendré que buscarme alternativas
    en la nada o en la reencarnación,
    ambas dos, aún con cosas negativas
    sin tanto ser supremo allí en perpetua exhibición.

    No digáis “se nos fue el mejor de todos”,
    “malogróse el cumplido cantautor”,
    “era bueno y tenía suaves modos”,
    “sentado esté a la diestra de Dios Nuestro Señor”.

    1. Ho dius molt bé, Joan Francesc. El Krahe seria inclassificable. La lletra que has passat és tota una declaració d’intencions.

      Gràcies pel comentari i per haver-me explicat a grans tret la trajectòria artística i vital del Krahe.

      Mr Cansongs dixit

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s