143 “Long Distance Runaround / The Fish”

(Jon Anderson / Chris Squire)Yes-Fragile

Yes

Fragile

1971

 

Chris Squire.

Avui tornem a tindre un altre Cansongs d’urgència per lamentar la pèrdua d’un altre músic il·lustre. Ens ha deixat Chris Squire, l’extraordinari baixista de Yes. Ho he sabut casualment fent una consulta a un diari digital. Yes és un dels grups emblemàtics de l’esmentat rock simfònic. Un dels grans dinosaures (més dinosaure i mastodòntic si cap si tenim en compte que encara avui el grup es manté en actiu. Veurem que passa després d’un sotrac com la desaparició de l’únic membre que ha participat en totes les gravacions de la banda anglesa. Podríem afirmar que Yes té escampats admiradors i detractors a parts iguals. Música enrevessada, complexa, virtuosa, que veu de múltiples fons. Estructuralment molt influenciada per la música clàssica. Compaginen passatges realment caòtics amb altre de extraordinària bellesa.

Amb Close to the edge, un dels seu millors treballs, enceten una fórmula recurrent que aniran repetint en els propers treballs més immediats. Aquesta fórmula consistia en un tema llarg, que ocupava la totalitat de la cara A del elapé. A la cara B hi havia dos temes més curts però de desenvolupament extens i que res tenia que veure amb la típica cançó de 3 minuts que tant s’estilava a l’època.

Per segon cop però renuncio a escollir un tema d’aquest disc (veure el Cansongs número 46) per col·locar-ne, no un, sinó dos, de Fragile, el disc anterior a aquell i en què Chis Squire realitza un treball colossal al llarg de tot l’àlbum. Long Distance Runaround i The Fish són dos temes que al disc trobem seguits, un darrera l’altre, però enllaçats de tal forma que semblen dos parts d’un sol tema. Squire participa activament en la composició de ambdós temes. Hi podem apreciar la línia precisa i melòdica que dibuixa amb les notes del seu baix.

Roger DeanUn dels segells característics dels discos de Yes eren també les magnífiques portades de Roger Dean. Deixar-se endur per la seva música i endinsar-se en les fantàstiques il·lustracions era tota una experiència. Ara mateix em sembla veure al Chris deambulant per un d’aquests paratges fabulosos.

Anuncis

8 comentaris

  1. jms

    Bona nit.
    En tinc tres o quatre dels Yes. Sempre màgnífiques portades, Una és un desplegable de quatre (Yessongs). Sempre amb els dibuixos onírics i espectaculars dissenys del Martin i Roger Dean.

    Yes no és fàcil. La tempestat i la calma. Sempre em torna el Relayer i aquell “Soon”
    L’Squire, un altre dinosauri que ha marxat. Un altre dels grans.

    Ara fa 25 anys, al Palau d’Esports de Barcelona, va actuar una part del grup (es van fer dir Anderson Bruford Wakeman Howe) i el baix era el Toni Levin (King Crimson). Hi vam anar amb una colla de Ponts i en acabar el concert vam quedar els últims dins del Palau d’Esports. Les portes d’accés ja estaven tancades i vam haver de sortir fent un tomb interior que ens va portar cara a cara amb els músics, a la zona de camerinos.
    Bueno, una anècdota.

    1. Tens raó Josep M. Yes no és fàcil. I tot i que la destresa i virtuosisme d’aquests músics és evident, molt em temo que aquest tipus de música ha embellit malament. Per qui no la va viure en el seu temps, se li ha de fer molt espesa i difícil d’empassar.

      En tot cas jo hi vaig passar molt bones estones escoltant-los hi en guardo molt bon record.

      M’agrada comptar amb els teus comentaris. Trobar-se sol davant dinosaures fa el seu respecte…

      Jordi

  2. antoni seres

    Hola, Jordi!

    Que hi farem, una vegada més… (i, ja en van unes quantes) t’ha tocat fer un Cansongs d’urgència a tall de comiat i homenatge, en aquest ocasió, a Chris Squire de la bona gent dels Yes. Coincideixo amb la resposta que fas arribar al col·lega Josep M. del bloc ja que també en guardo bons records dels millors anys de la banda, l’època i les màgiques cobertes del Roger Dean. Trobo que han estat uns bons músics i amb estil personal tot i els alts i baixos o canvis de formacions que han tingut. Poca cosa més a afegir, ens queden els seus treballs per escoltar o descobrir com ara aquest acustic que hi ha penjat al youtube on, entre d’altres clàssics, no hi falta el Long Dinstance. https://www.youtube.com/watch?v=DucC91dJepQ

    Una abraçada!

    Toni

    1. Interessant l’enllaç que has passat, Toni. La gravació és posterior a la que vaig passar jo i es nota. Tret del Jon Anderson, que sempre es veu jove (sembla haver tingut tractes amb un xaman) o el Rick Wakeman, que ja sabem que és un semi-deu de l’Olimp, a la resta se’ls veu més fotuts. El Chris Squire està molt desmillorat. L’Steve Howe ja no el serven les cames (ha de tocar assegut). Ara, els dits tots els mantenen en forma. Com toquen encara!

      (mentre escric això sento el to del telefon de la feina i me’n adono que és clava al riff de “Release, release” (“Tormato”, 1978) Res, dèries que un té…)

      Està clar que els músics de la nostra època han arribat a la tercera edat i per lo tant, tenim el risc de que ens deixin. Com es diu popularment, hi haurà més feina a plegals que a fer-los caure… Si no em fico les piles aquest blog es pot convertir en un obituari. Un cementiri d’elefants.

      Moltes gràcies pel comentari. I si volem seguir el protocol, t’acompanyo en el sentiment… (ha quedat una mica negre això)

      Una abraçada

      Jordi

  3. Manel

    Hola a tots.
    Per fi coincideixo bastant amb tots el comentaris escrits fins ara.
    El que no entenc és que voleu dir amb què no “és fàcil”.
    La llàstima és que hagin sortit aquí arran de la mort d’un dels components del grup.
    Yes va ser el principal grup del walkman que utilitzava en el “EXPRESO DE IRUN”. Aquest tren l’agafava els dilluns a les 5 de la matinada per anar a estudiar a Vilanova i la Geltrú. Eren el meu antídot per tal de no adormir-me durant el trajecte. Els vagons del tren eren de compartiments, amb una porta que donava al passadís i el seu interior contenia dues banquetes on hi cabien quatre persones. Una estanteria per damunt de les banquetes servia per posar-hi els equipatges dels usuaris.
    Doncs el cas és que en aquest tren sempre hi passava algun fet una mica estrany.
    Els usuaris eren gent humil amb destinació a Barcelona.
    Entre aquesta gent humil hi havia alguna rateta que en lloc d’escombrar l’escaleta, netejava el terra de sabates i els prestatges d’equipatges dels usuaris que dormien descalços.
    Si et quedaves adormit, podia passar que en despertar no tinguessis ni sabates ni equipatge.
    Si no estaves del tot adormit podies correr darrera d’alguna d’aquestes ratetes descalç pel passadís. Amb banda sonora inclosa i lletra d’improperis.
    Doncs YES va evitar que un servidor passes cap d’aquests disgustos.
    Anècdota a part, trobo que l’Anderson té una veu única, inconfusible, igual que la música de YES.
    Gràcies pels records Jordi.

    1. Manel, celebro que, al menys per una vegada, coincidim. ës maca l’anècdota que expliques del tren, que per tu sempre anirà lligada a la música de Yes.
      Lo de la veu del Jon Anderson tens tota la raó. De fet és un element característic del grup i que el fa deseguit reconeixible.

      Realment penso que la música de Yes no és fàcil. Sobretot en l’època dels primers 70’. “Close to the edge” (1972), “Tales from Topographic Oceans” (1973), “Relayer” (1974). Temes llarguíssims a manera de suites, que ocupaven tota una cara de l’elepé. Estructura enrevessada i complexa, molt properes a la de les simfonies de música clàssica. Els discos de més cap aquí, els que tu deuries escoltar al tren nocturn, ja hi havia temes més curts i amb un patró més semblant a les cançons pop.

      Pel meu gust (i ara buscaré algun punt de discordança…) la millor època la formes el tres discos que he citat. Després van fer un parell de treballs molt bons (Going for the one” (1977) i “Tormato”(1978) amb els que tanquen la dècada dels 70′, la seva gran dècada. A partir d’aquí el grup ja no va aportar res de nou i vaig deixar de seguir-li la pista.

      Malgrat aquest “petit apunt”, podem dir que tots dos hem pogut disfrutar i passar bons moments amb la música de Yes.

      Una abraçada

      Jordi

  4. El David Casamitjana m’ha fet un comentari d’aquesta entrada via mail i en voldria deixar constància. Diu així:
    La mort d’en Chris, estat una gavinetada d’aquelles tan profundes.
    Per una banda, adonar-.te de que ens fem grans, i que ja cal que ens anem acostumant a aquest tipus de noticies, Poc a poc aniràn caient aquelles persones que d’una manera o d’una altre, han anat moldejant la teva vida… Com diu un amic , també baixista, “Cada vez, disparan más cerca..”

    Yes va ser i es per a mi, un d’aquells grups de capçalera…
    Cada cop que els escolto, el meu cos experimenta un estat nostàlgic que em trasllada a moments inoblidables…
    Recordo, cap als anys 90, van venir a Barcelona, al palau d’esports concretament, no varen venir amb el nom de Yes, per que, no recordo qui dels membres, no venia amb ells ( crec que precisament era el Chris), i no els hi deixava posar el nom, presentaven el concert amb els cognoms de cada un d’ells.
    En aquell moment no vaig trovar ningú que m’hi acompanyés, per tant, vaig decidir anar-hi sol. Quan van sortir, el primer tema que varen tocar va ser “long distance, runaround” , no oblidaré mai que en el moment que vaig sentir la celestial veu de’n Jon Anderson, em vaig adonar que estava plorant. Les emocions incontrolabels son màgiques i no son per que si….

    Sempre he admirat Yes, com a degustador de música i com a profesional de la música. Costa molt d’entendre, que amb la tecnologia dels anys 70 logressin fer aquelles cares de disc tant llagues i tant elaborades. Avui en dia , enregistrar un disc com “close to the edge” no seria una tasca fàcil, però, jo que vinc de l’época de la cinta on no es podia automatizar res, tot era analògic i els talls eren a base de tisores desmagnetitzades i cel.lo. pensar en una producció d’aquestes característiques, realment et posa “al llindar de l’abisme”.

    Gràcies Jordi per aquest cansongs tant formidable, al cel sies Chris.

    1. Bones David. L’altre dia vam poder compartir gravació i sopar junts i ja et vaig dir que lo més gratificant de fer un blog era rebre comentaris i comprovar que tot lo què un escriu no cau en sac buit. Els comentaris són el què realment li dona vidilla al blog. Moltes gràcies a tu pel comentari i per seguir el Cansongs.

      Una abraçada

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s