141 “Lonely Women”

(Ornette Coleman)Ornette Coleman

Ornette Coleman

The Shape of Jazz to Come

1959

 

Free por.

El destí ha volgut que, no una mort sinó dues, m’hagin fet deixar per un moment les fascinants imatges de l’escala en hifi en que aquests dies em trobo sumit. Una mena de trànsit enlluernador. De manera irremissible fa que tinga aquest blog abandonat, i per tant, als seus seguidors, com aquell que diu, menyspreats. L’edat no perdona i sofà i televisió fan una combinació implacable. Així doncs, el luctuosos fets que m’han fet despertar del meu abaltit repòs han estat, la desaparició de dos personatges de pes. Per una banda, la mort de l’Ornette Coleman, magnífic saxofonista alt i gran impulsor de l’anomenat free jazz, un estil musical que, com el Red Bull, et dona ales. La seva ha estat una discografia sense concessions, plena de troballes estètiques, de propostes ossades. Com escrivia avui mateix Iker Seisdedos a El País, “las composiciones de Coleman (…) abrieron tantas puertas como cerraron las ventanas del provecho económico”.

L’altre personatge que també ens ha deixat aquests dies és Christopher Lee que va encarnar (compartint amb Bela Lugosi aquest honor) al conde Dràcula més famós de la història. Aquest senyor de perxa imponent forma part del meu imaginari més íntim. I és que Christopher Lee va ser el primer que em va fer tindre por. No parlo de la por innata. La que duem tots als nostre gens, la que tenim per instint. Aquesta pot estar provocada per un ensurt, un soroll sobtat, la foscor. Parlo d’aquella altra por, l’anhelada. La que anem a buscar amb tot el coneixement del món, per exemple, dins una sala fosca de cinema. El delit per la por col·lectiva. Com no estremir-se atrapat en aquell castell lúgubre habitat pel vampir d’ulls sangonosos? Com no esgarrifar-se sota la fiblada d’aquells ullals freds? Però sobretot tinc gravada, quan tornava sol cap a casa, la visió (imaginada) del vampir ocult en la foscor, perseguint-me pels carrers mal il·luminats, mentre jo cantava a ple pulmó per espantar la por (Qui canta el seu mal espanta. Sols conec dos motius raonables pel que algú canta: l’un és per que està molt content. L’altre, per que està cagat de por)

9-christopher_lee_theredlist

Miri com és miri, d’alguna manera la música em va salvar. Segur que en aquells moments però hauria agraït una estaca ben afilada, o una bona cabeça d’alls. L’aguerrit vampir segurament també hauria caigut seduït per les misterioses notes d’aquesta Lonely Women sumint-lo en una tristesa que hagués durat de per vida. Una versió enregistrat en directe a Viena l’any 2008. Després dues versions maquíssimes. Per caure rendit en braços d’aquesta dona solitària.

Anuncis

5 comentaris

  1. Joan Francesc

    No el coneixia Ornette Coleman. Una de les virtuds d’aquest blog és anar coneixent músics. El tema és preciós. El Christopher Lee sí que el coneixia, però l’havia vist poc perquè jo, valent com pocs, no veia mai pel·lícules de por. És que ni cantant em podia treure la por de sobre. A més, la imaginació em feia veure de tot a qualsevol banda. A sobre, posaves la tele i et sortia el Fraga. Com no havies de creure que les mòmies i els éssers d’ultratomba existiten? I encara ara, de vegades veig ultres…

    1. Ja m’agrada donar a conèixer artistes a músics fets i drets com tu. Compte que aquest tema no és gens representatiu de la música d’Ornette Coleman. Potser sí del de la primera època, però no del Coleman més combatiu. El que s’obre pas a garrotades, amb propostes arriscades, difícils. Vaig optar per aquest tema més light precisament per no espantar al personal. Sobretot per que no vingués Mr Raons i digués allò de que ha estat una experiència interessant”. O sigui, que no pensa escoltar mai més res del paio en qüestió. En canvi aquest tema, i a Mr Raons que li va lo de sacsejar, segur que l’ha captivat.

      Que veus ultres dius…? Que són d’ultratomba? Quines coses més estranyes de veure. Canvia de medicació…

      Mr Cansongs dixit

  2. Joan Francesc

    Per a no veure ultres el que faig és canviar de canal més que de medicació 🙂

  3. antoni seres

    Bones, jove!!

    Gràcies per apropar el “Lonely Women” en versió del Pat Metheny (boníssima), merci, també, per afegir la versió on hi ha el darrerament traspassat Charlie Haden (gran, gran baixista que havia tocat conjuntament amb el Pat. A tall de mostra: https://www.youtube.com/watch?v=3VkHjig6MSI) Gràcies, per tenir un record per l’actoràs Christopher Lee (escoltar la seva veu en versió original sempre imposa) i, també, mil gràcies per incloure un mestre del jazz com l’Ornette Coleman al Cansongs amb la seva entranyable, també, “Lonely Women”

    Fins a la propera!

    Toni

    1. Com a fidel seguidor Cansongs, amb els comentaris que has anat fent al llarg i ample d’aquest blog ha quedat palesa la teva devoció pel jazz en general i, molt especialment, amb per les magnífiques edicions del segell ECM, tot un referent en aquells inoblidables 70’ i 80’. Devoció que comparteixo. Una discogràfica amb trets distintius: músics de talent, apostes arriscades enfundades en edicions acurades i elegants.

      Estem de enhorabona perquè Mr. Cansongs pensa perseverar en aquella època i en aquells discos que tants bons moments ens han dispensat.

      Una abraçada

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s