133 “I’m A Fool To Want You”

(Frank Sinatra / Joel Herron / Jack Wolf)Lady in satin

Billie Holiday

“Lady in Satin”

1958

Lady Day

Justament avui, 7 d’abril de 2015 es compleixen 100 anys del naixement d’una de les veus més prodigioses del Jazz de tots els temps. No pas tècnicament, doncs segurament que ha estat superada per moltes, però sí quan parlem de deixar-se l’ànima en cada nota. S’ha escrit i dit molt sobre aquesta dona marcada per la fatalitat. He triat un extracte de la ressenya que Roger Roca fa del disc Lady in satin, inclòs en la llista Els 200 millors discos del segle XX (Rockdelux) i que resumeixen molt bé qui va ser Lady Day, sobrenom amb el que es coneixia a la gran Billie Holiday.

Als anys trenta la jove Billie Holiday era la reina del jazz. No feia proeses com l’scat (1), però la seva veu, flexible com un gat, jugava amb cada síl·laba com si les hagués escrit del seu puny i lletra. Per assolir l’èxit , Billie va haver d’aguantar tota mena d’humiliacions per la seva doble condició de dona i negra. Obligada a entrar per la porta de servei al locals on actuava, estafada per empresaris i discogràfiques, Billie Holiday es va ficar a fons en l’heroïna i l’alcohol, en una carrera cap una mort accelerada per l’assetjament de la policia antidroga i per la seva tendència a les relacions sentimentals destructives.

Roger Roca  (Los 200 mejores discos del siglo XX. Rockdelux, 2002)

I’m a fool to want you és un tema composat per Frank Sinatra (junt amb Joel Herron i Jack Wolf) i que va enregistrar per primer cop amb The Ray Charles Singers el 27 de març de 1951. Al Amb el pas del temps questa cançó s’ha convertit en tot un clàssic i ha estat versionada per un llarg llistat d’artistes.

(1) L’scat consisteix a vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit tal com empleen els cantants de jazz que creen l’equivalent a un solo instrumental utilitzant únicament la veu. (Vikipèdia dixit)

Anuncis

4 comentaris

  1. Josep Rius

    Hola a tots,

    Aprofitant que el Jordi ens ha recordat que fa uns 100 anys que va nàixer la Billie Holiday m’agradaria fer una petita intervenció tot parlant de la Lady Day.
    Val a dir, que escriure sobre un mite no és fàcil. Al contrari, és un repte molt gran ja que tot el que es pot dir es ben poca cosa si ho comparem amb el seu art.
    Tot i això, almenys apuntaré algun aspecte relacionat amb la seva figura que, en el meu cas, ha estat una font d’inspiració a l’hora d’ajudar-me a entendre certes interioritats de la música (sempre des d’un punt de vista merament sensual i emocional ja que des del punt de vista formal i acadèmic res hi puc afegir).
    Amb tota probabilitat el que m’ha passat a mi li ha passat a molta altra gent: en començar a sentir a parlar i escoltar la Billie Holiday em preguntava per què hi havia tanta gent embruixada pel seu carisma si, en escoltar-la, en primera instància, no n’hi havia per tant… He de reconèixer que al principi em va costar però mica en mica i, sense ser-ne massa conscient, vaig caure embadalit als seus braços per sempre més (em consta que som multitud…)
    Una veu trista però sofisticada alhora. Dolça i desgastada amb un fraseig dilatat però sempre emotiu interpretava des del mateix fons d’on brolla l’existència dels sentiments més aspres. El que transmet cantant tan sols ho pot fer una persona que coneix en primera persona el que canta i, possiblement, ho fa des de la distància, per no dir el dolor, que li suposa no poder abraçar per sempre més bells moments d’esplendor emocional. Sofriment sí; ritme també però sempre lent, suau i reposat. En definitiva, amb swing…
    Probablement tothom ha sentit parlar i ha escoltat a la Billie Holiday. De la mateixa forma que ha escoltat a la Sarah Vaughman o la Ella Fitzgerald i ràpidament s’ha adonat que les seves veus tenen bastants més recursos vocals que la de la Billie. Així doncs, per què una vocalista sense tenir el millor instrument ha passat a la història com una de les millors vocalistes de la història del jazz? O per què ha estat admirada i es admirada per altres músics amb estils tan diferents com el pop, rock o hip hop? Que la fa diferent? Per què es segueix versionant després de tant temps?
    Per tal de contestar aquestes preguntes, em prenc la llibertat i amb el sobreentès que al Jordi no li fa res, us proposo un experiment arriscat en que el primer en participar-hi seré jo mateix (sempre opcional i amb ànim didàctic): escoltar una mateix cançó (estàndard) interpretada per la Billie, la Sarah i la Ella per així comparar i intentar entendre el motiu d’aquest, en principi, contradictori dilema.

    A banda de les preferències personals que pugui tenir cadascú (com més discrepàncies més ric seria el debat) les tres canten la mateixa cançó però la interpreten diferent. Cadascuna canta amb les eines que té i segurament explota els seus recursos el millor que sap. Justament però, la que ho fa diferent és la Billie. Ella, al no tenir un instrument amb tants recursos (no fa us de la complicada tècnica de l’scat) opta per treballar altres aspectes com el fraseig on ajunta les paraules i les estira i accentua a la seva manera creant un efecte harmònic dolç coherent alhora i, jo diria, que singular i totalment lliure o bé l’ús de tempos més lents, la qual cosa s’adapta millor a les característiques de la seva veu ja que al no tenir registres tant amplis li facilita cantar en els seus límits sense desentonar.
    Un altre aspecte seria el caràcter que li dóna a la seva interpretació (un dels aspectes que sempre s’ha destacat més de les seves versions). La cançó “All of me” parla de la pèrdua d’un amor, d’un lament i, ella, en aquests registres, està en la seva salsa… adaptant les seves qualitats vocals al contingut de la cançó. Aspecte que li confereix una intensitat extra que es veuria encara més reforçada si entenguéssim l’anglès. Llavors seria la repera…
    Bé, he de confessar que m’he posat jo “solet” en un àmbit que no és el meu però dedicar-li un esforç a una de les icones del jazz cantat que m’han acompanyat i m’acompanyaran era el mínim que podia fer.
    Gràcies Jordi per oferir-me l’oportunitat de deixar-hi constància en el teu espai musical. Al mateix temps que ho veig com un acte de companyerisme (aquesta paraula el corrector del word office no la coneix…) i amistat cap una de les nostres passions compartides al llarg dels anys.
    Salut!
    Josep

    1. Hola Josep.
      Sabia que aquest tema et resultaria colpidor. És lo que té compartir amistat i passions d’aquesta mena. Que l’un sap de l’altre quin peu calça.

      Molt eloqüents i sentides les teves paraules. La qüestió que planteges de l’interpretació tots dos sabem que és un tema primordial a la música clàssica. A les partitures, sobretot a les dels grans compositors, són clares, concises i plenes d’indicacions per tal de reproduir allò que el compositor tenia en ment de la manera més fidel possible. Algú va dir però que a la partitura hi és tot menys l’essencial. I què és l’essencial? Doncs no seria altra cosa que ficar-hi el sentiment. Donar-li ànima. Tal com diu el seu nom, l’intèrpret, és qui ha d’interpretar allò que ens diu la partitura al hora que dotar-la d’aquesta “ànima”. Pot haver-hi una interpretació extremadament correcta, amb una execució perfecta de cada nota (valor, afinació) i deixar-nos indiferents. Pot haver una altre que pifiant la meitat de les notes en faci saltar les llàgrimes. El mateix pot passar en termes de magnitud. Una orquestra simfònica no té per que emocionar-nos més que un músic amb una canya. Se’n podria parlar molt de tot això.

      Et diré que, recollint l’audició de les diferents interpretacions d’un mateix tema que proposes, he fet els deures. La Sarah Vaughan i l’Ella Fitzgerald estan molt a la part. Les seves versions, fent gala de l’esmentat scat, són versions virtuoses, espectaculars, gairebé pensades pel lluïment exclusiu de les respectives veus (i quines veus…) Personalment no m’atreveixo a dir quina ho fa més bé. Pel que fa a la Billie Holiday, com es diu en termes futbolístics, ella juga una altra lliga. Aquí ja no hi ha floritures, ni gran tessitures, ni escales, ni res de tot això. Lo seu podríem dir que es centra única i exclusivament en l’essencial. En “l’ànima” de la cançó. En el que vol dir. És pura emoció. Per això ens agrada tant Billie Holiday.

      PD. Per cert, vaig escoltar també la quarta versió de “All of me” i de la que sols em vas parlar off the record però que aquí vull deixar-ne constància. Es tracta de la versió de Dinah Washington, realment molt bona. Aquí hi és tot, tècnica i sentiment.

      Seguirem perpetuant aquesta amistat a base d’acords i dissonàncies musicals.

      Gràcies pel comentari.

      Jordi

  2. Joan Francesc

    La Billi és tot un luxe. No sóc cap entès en Jazz però la seva veu té alguna cosa d’especial. A més, és una d’aquestes figures de la música i de l’art que tenen una tendncia a l’autodestrucció que potser els dóna un feeling especial a l’hora de cantar o interpretar un tema, però que fora de l’escenari els fot la vida de creu.
    Aquesta atracció cap a les relacions sentimentals inadecuades o directament perjudicials pot resultar incomprensible tret que formi part d’aquesta mena de “desig” d’autodestruir-se.

    A manera de curiositat i sense ànim de frivolitzar ni d’ofendre als admiradors de la Billi, potser trobeu interessant aquesta interpretació de la Nacha Guevara en la qual ironitza sobre aquesta mena de submisió incondicional a un amor tirànic.

    Nacha Guevara: Mi hombre

    1. Molt bona aportació. En aquest món es pot parodiar gairebé tot. Brillant l’interpretació de la Nacha Guevara.

      Gràcies pel comentari

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s