132 “Locomotive Breath”

(Ian Anderson)JethroTullAqualung

Jethro Tull

“Aqualung”

1971

L’alè de la locomotora

No puc estar-me’n de publicar a corre cuita aquest Cansongs que encara fumeja donada la magnitud de l’esdeveniment. El fet és que un músic del nostre entorn ha accedit molt amablement a tocar una versió d’un dels temes que tenim reservats al celler en aquest blog. Aquestes interpretacions inèdites (com al seu dia va fer el Magí Prats) sens dubte són el millor que aquest blog pot aportar. Després, en l’escala d’importància, vindrien les traduccions que es fan al català d’algunes cançons, cosa que vénen fent el Daniel Giribet de l’anglès, i la Teresa Domingo del francès. A continuació vindria la tria de les cançons. Un llistat del tot subjectiu i personal però que per a algun seguidor li ha suposat la descoberta d’un artista o disc que desconeixia. I per acabar, tanquen aquesta peculiar processó els escrits, arrossegant-se (aquí caic, aquí m’aixeco…) que no són altra cosa que una teràpia a la que s’autosotmet qui això subscriu, i que no tenen altra missió i efecte que el d’un remei casolà, un cataplasma pal·liatiu, un ansiolític inócuo i sense efectes secundaris. Sembla ser que a algun lector de bona fe o a algun seguidor compassiu li ha arrancat un somriure. I això ja és d’una vàlua immensa. Molt més de lo que servidor en podria esperar.

L’alè de la locomotora és una adaptació al català de Locomotive Breath, el famós tema de Jethro Tull i que pertany a Aqualung, àlbum publicat l’any 1971. Qui ha gosat versionar Jethro Tull sense flauta no és altre que Joan Francesc Dalmau (Miralcamp, 1968), cantautor i escriptor d’enginy i ploma àgil. Artista amb moltes taules però cap cadira, segurament per la fatalitat del destí. Ni falta que li fa. Donat el seu caràcter dubto que volgués seure mentre n’hi ha que resten en peu.

L’alè de la locomotora

En l’alè embogit
Del vapor del  tren
Corre directe a la mort
El perdedor etern
Els pistons piquen prop seu
I el risc és imminent.
Ell va arrencar-li els frens,
Però no s’atura el tren,
No hi ha qui pari el tren.

Veu com un fill l’abandona
A cada nova estació
La seva dona s’ho fa
Amb un amic del cor
Mentrestant ell s’arrossega
Com un cuc i no ho entén
Que va arrencar els frens
Però no s’atura el tren,
No hi ha qui pari el tren.

Déu és l’etern guanyador
Sent del silenci l’udol
Agafa els àngels quan cauen
I el té agafat pels ous
En algun lloc de la Bíblia
Ho diu molt clarament
Déu va arrencar-li els frens
I ara no sap parar el tren
Ni Déu sap parar el tren.

(Adaptació lliure al català de Joan Francesc Dalmau)

L’alè de la locomotora from Jordi Giribet on Vimeo.

Anuncis

8 comentaris

  1. Josep Rius

    Aplaudeixo. Aplaudim… darrera de la interpretació d’una cançó hi ha un treball no sempre el suficientment valorat. Hi ha molts assajos previs i, per tant, un esforç de superació per fer-ho be. Jo crec que el Joan Francesc ho ha fet molt be, així doncs, aplaudeixo!
    Ah, i gràcies a la teva versió molts hem entès la lletra d’aquesta cançó.
    Salut!
    Josep

    1. Celebro que valoris aquesta interpretació. Com molt bé dius (i tu ho saps molt bé per la part què et toca) hi molt d’esforç darrera qualsevol peça musical. Al meu parer el Joan Francesc fa una versió molt inspirada i amb segell propi d’aquest contundent tema del Jethro. Respon ha lo que ha de ser una bona versió. No pas ser una còpia de l’original sinó una reinterpretació del tema. Conservar-ne el fons canviant la forma.

      No sé si algun dia a la teva filla, la Sara, la podríem engrescar per enregistrar una versió d’algun tema. Com ho veus? Per la meva part estaria encantat i fliparia de valent. Però no vull forçar res. Això deixarem que ho decideixi ella.

      I després d’aquest parèntesi, tornant a la interpretació del Joan Francesc, doncs sí que és bonic escoltar un tema de Jethro Tull sent conscient i entenent de què va la lletra. Magnífica la metàfora del tren desbocat en representació d’una vida que va a la deriva.

      Gràcies pel comentari.

      Jordi

  2. La multitud de feligresos sobreviu gràcies a l’oxigen que alliberen les queres, en la seva atrafegada fotosíntesis, basada en el roseg dels bancs de fusta i les talles emmoralides per la fum dels ciris. Tothom resta a la guait de qualsevol moviment que provingui de l’exterior, seria l’ indici que més enllà del temple sagrat hi ha vida. Les altres tres expedicions no han tornat, tot i anar equipades amb les atxes més lluminoses. Tot just baixar l’esglaó de sortida, han desapareixut enmig del no res. Uns en diuen boira baixa, altres fum de setmana santa…sigui el que sigui es una cortina boirosa espessa com la mantega. Tots els passos estan a punt per sortir, però no si veu més enllà del nas. A més a més avui el Sant Cristo gros, te uns penitents descalços disposats al que sigui, fins i tot a tornar-lo a penjar i clavar a la creu. Però els vestes no s’atreveixen a sortir, el camí del Via Crucis resta en l’anonimat, ni amb un gos pigall per cada pas, no atinarien ni tant sols a trepitjar l’emporlanat. Un xiulet de l’exterior trenca el silenciós treball de les queres, un cop d’aire remou amb un moviment serpentejat les flames dels ciris. El blanc dels ulls guanya terreny a les ninetes de les mes beates que entren amb trance. Ha arribat un dels rastrejadors. Va quasi be despullat -les beates i beats treuen espuma per tots els orificis del cos- la poca roba que porta esta estripada, amb la cara desencaixada i ensangrentada, no para d’escopir sang i blasfèmies, està completament fora de si, no s’enten res del que diu. El vicari diu que parla una variant del llatí…el mossèn, resfregant-se la cara amb les mans, el replica dient que és arameu i fa apartar la gent. El rastrejador s’aixeca pel seu propi peu, agafant-se a la pica d’aigua beneïda, ara tenyida de sang. Dempeus, repenjat a la porta principal, les ferides que porta a les costelles supuren per damunt les motllures de fusta i el pica-porta queda amerat de bilis, ara rovellada. Una feligresa amb les mans tremoloses li ofereix un vas d’aigua, el rastrejador se la veu amb deliri, l’aigua li regalima coll avall mentre ella també saliveja imaginant-se dins del vas abeurant i posseint aquell cos torturat pel misteri de la nit. El rastrejador es mig recomposa i crida la gent a seguir-lo boira enllà, endinsant-se dins d’aquella barra de mantequilla infinita. La processó arranca amb por i murmurs insegurs, els passos es mouen al ritme dels tambors, les vestes aixequen les forques i els feligresos vetllen les atxes de foc. La gent es perd dins la boira, que engull un darrere l’altre cada penitent, imatges del pecat deformen les cares que caminen directament cap al Calvari. Saben que el seu camí està escrit i que el seu destí inevitablement s’apropa al penya-segat que hi ha al final d’aquell camí costerut. El penya-segat dona de patac damunt la via del tren, un a un aniran caient, relliscant per entre la boirosa mantequilla de la nit i el tren se’ls endurà els pecats de la vida. Curiosament a cada salt no el segueix cap crit, ni cap plor, ni plany, ni queixa, ni tant sols un preg…només se sent borbolls d’aigua, com si un pas més enllà del penya-segat, enmig d’aquella boira baixa o fum de setmana santa hi hagués un oasis. Amb tota la processó abocada penya-segat avall, la fumera esdevé en un moviment sinuós i circular. Els feligresos resten atònits dins una gran tassa de porcellana blanca, plena a vessar d’aigua, ara tèbia, però encara fumeja amb ràbia penya segat amunt…reclamant els pecats de la nit. Algun que altre està entortolligat amb el cordill de la infusió..uns diuen que és camamilla, altres te verd, fins i tot te vermell, -el color enganya – diuen altres….Les beates han deixat la roba dins la cullereta, ara naden nues i untades amb la mantequilla de la boira. Es desfan de gust, fen amnea dins d’aquella fragància que emana essències misterioses. Podria ben ser que fossin gotes d’amor d’alguna de les verges Maries,…fins i tot de Maria Magdalena. La infusió que encara fumeja enmig de la nit de redempció, resa la següent nota de cata:

    Transparente, cristalino.Suave
    Ligeramente ácido, características del anís verde del mediterráneo.
    ¡Se degusta solo, con hielo o como bebida larga con agua y piel de limón!
    Grado alcohólico 25%
    Disponible en : 5 CL , 70 CL y 100 CL

    Marie Brizard.

    1. Enric, amb aquest llarguíssim i esperpèntic comentari queda tot dit i no fa falta afegir-hi res més. Extenuat ho dic.

      Jordi

      1. El missatge que portava el rastrejador a l’etiqueta del tapanaps..traduit del Arameu:

        Un sabor único…
        Siente el frescor del Anís Pimpinela, saborea la delicada armonía de 11 plantas y cítricos naturales y comparte el secreto de sus notas sublimes.

        +++666

  3. La modèstia del Mr Cansongs (digues-li Jordi Giribet, digues-li Piero dell’Angelina) no té límits. AIxò ens obliga als altres a posar les coses al seu lloc abans algú no s’empassi la parida que els seus escrits són una contribució marginal al blog. Pel que fa a mi i a molts que m’envolten els seus escrits pesen més del 60% perquè la cançó escollida ens pot agradar més o menys, però amb els seus textos sempre disfrutem com animals.

    Pel que fa a la versió que he gosat fer, demano perdó a tots els fans del Jetro Tull, però pot servir com atenuant el fet de poder escoltar la lletra en català. L’adaptació d’un servidor no és una traducció 100% literal però s’hi acosta molt i crec que conserva el sentit de la lletra. Adaptar un tema de l’anglès sempre és complicat. Per exemple, a la tornada diu que qui va arrencar els frens era un tal Charlie, però si arribo a cantar això en català quedaria postís i algú encara pensaria que em referia al Charlie Reixach del Barça.

    Em temo que l’Ian Anderson devia ser un paio com l’Enric. La lletra és prou abstracta i permet interpretacions diverses. A ell l’alè de la locomotora li va inspirar aquesta lletra, com a l’Enric els efluvis de les camamilles amb anís que em vaig fotre li han inspirat aquesta mena d’oda a les tissanes i els panadons.Ves-li darrere…

    A mi em sembla que la lletra descriu aquella mena de situacions en les quals tot i que nosaltres en som els conductors, en realitat no conduim res i persones o circumstàncies alienes a nosaltres ens fan anar cap a un destí indesitjat sense que nosaltres puguem fer res per evitar-ho ni per aturar la màquina. Hi ha la incògnita, també, de si el tal Charlie és el conductor i ha arrencat els frens intentant aturar la locomotora o si és un fill de puta que li vol mal i ha arrencat els frens perquè vol que se la foti. Sigui com sigui, aquí Déu pot actuar perfectament com una metàfora del destí, crec que d’això en diuen ser determinista i que les tragèdies gregues també van d’aquest pal, d’allò que al protagonista li resultarà inevitable esquivar faci el que faci. Vegeu Edip…Però, si ho voleu per la vessant còmica, podeu llegir Feblesa de caràcter de Pere Calders, o Els viatges d’Escarmentado de Voltaire. Jo fa dies que vaig amb els frens a la mà sense poder aturar res… sort d’en Pesquises que m’ajuda.

    1. Em sembla molt encertat i oportú l’aclariment que el Joan Francesc fa la lletra de la cançó. Em sembla collonut, i això també és un valor afegit més al contingut d’aquest blog, que el propi autor de la versió expliqui els detalls del seu treball.

      En el pròleg del llibre “Quatre quartets”, de T. S. Eliot, traduïts per Àlex Susanna, es fa referència al tema de les traduccions. Jaime Gil de Biedma, que és l’autor del pròleg, recorda que Robert Frost afirmava que poesia era allò que es perd al traduir. El poeta català afegeix, molt encertadament, que poesia algun cop també pot ser allò que es guanya al traduir. En el cas de l’Alè de la locomotora està clar que és així. Si més no, entendre la lletra afegeix un punt de tensió i angoixa a la ja de per si desbocada versió del Joan Francesc. Ja té mèrit el sol fet d’enfrontar-se al tema amb l’únic suport de la veu i una guitarra.

      Aquest blog aspira a ser un lloc on difondre temes universals versionats per artistes del nostre entorn. A banda d’això també voldria ser un espai de trobada, on músics i aficionats puguin debatre sobre temes candents del món musical. Per aquest propòsit en futurs lliuraments espero poder comptar amb la inestimable col·laboració del Joan Francesc, dels Sonotone i de tants i tants músics que hi han a les nostres contrades. Espero que l’oferiment i l’intercanvi que se’ls hi ofereix aquí el considerin just.

      1. joan francesc

        Desproporcionadament bo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s