130 “Music for 18 musicians”

(Steve Reich)music-for-18-musicians

Steve Reich

“Music for 18 musicians”

1976

 

-Però, ¿no es muy oscuro el sótano?
-La verdad no penetra en un entendimiento rebelde. Si todos los lugares de la tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz.

El Aleph
(Jorge Luis Borges)

El Celler

El dia s’allarga i encara queda una bona estona de claror. La tarda es freda però el sol que penetra pels finestrals del Foment fa que darrera els vidres es converteixi en un confortable hivernacle de converses. Darrera la barra la mestressa serveix a quatre clients afilerats que entre glop i glop intercanvien sentències. Al fons, com de costum, la partida de botifarra transcorreix amb normalitat tret d’un moment en que un jugador carregat de raó ha esbroncat al company per no anar a bastos. I personal escampat per les taules, entre ells Mr. Raons que apura el cafè mentre llegeix La contra. Al seu costat, en una cadira, la gata fa becaines mentre el seu fillol no deixa d’emprenyar-la jugant amb la cua. De sobte una figura enfosqueix la vidriera de la porta. És Mr. Cansongs que a través de la vidriera ha albirat a Mr. Raons. Aquest, atent, s’aixeca per saludar-lo.

– Cafè…?

Mr. Cansongs assenteix mentre Mr. Raons fa un gest còmplice a la mestressa. Després dels formalismes, asseguts tots dos davant de sengles cafès, han encetat la conversa.

– He vingut bàsicament a parlar del funcionament del celler. Què hi passa.

– Què hi passa? Algun amotinament?

– M’anirà bé vocalitzar-ho en veu alta davant d’algú tant raonable com tu. M’ajudarà a entendre els seus mecanismes. A lligar caps i de passada treure’m un mal de cap de sobre.

– Crec que això ja m’ho has explicat altres vegades…

– Sí… però de manera fragmentària. Inconnexa. Sols he transmès certes sensacions, però no he racionalitzat mai el seu funcionament. Dóna la sensació que no ho he explicat prou bé… que hi ha quelcom del procés que ha quedat poc definit.

– Sóc tot orelles… espera!! …. demanarem un parell de whisky’s.- Que siguin dos Jacs Daniels… sense gel… caldrà calentar l’assumpto!

– Algun cop hi has estat al celler. M’has ajudat a treure algú de dins. Encara que em sembla que en tenim percepcions diferents. Abans de dir-me res però deixem explicar-me i que buidi el pap.

– Ja veig que vens encebat. Enraona…

– Intentaré explicar-me. No és fàcil. L’origen del celler no te’l sabria dir. Sé que sempre ha estat allí. Que el van construir quan van construir la casa i els coberts. Que com a tots els cellers s’hi guardava el vi…

– Sí, és clar… és un nexe existencial…

– En lo que s’ha transformat ara no sé si és un llegat familiar o el canvi respon a alguna cosa relacionada amb mi.

-Sí, és clar… hi ha una vinculació empàtica…

Que el que s’hi guarda i envelleix no és vi sinó música. Però no música en el sentit de discoteca. No hi han prestatgeries afilerades plenes de vinils, cassettes i Cd’s. No és això. El que hi han en realitat són els músics.

– Sí, és clar… essències vives…

– Presències reals. Músics que reclamen la meva atenció. Encara que no hi sigui noto com em criden. Com es deleixen per sortir a la llum. Fer-se sentir. El que sembla extraordinari a baix és converteix en factible.

– Sí, és clar… com un bucle temporal… on es materialitza l’essència-la presència-i l’existència…

– Un cop baix els veus pul·lular d’aquí i d’allà. No hi ha distinció entre vius i morts. Tots hi són.

– En la casa del Senyor tots i són convidats… pocs els escollits…

– Un altre aspecte difícil de pair és que no sols hi ha un d’artista. No hi ha un sols Dylan, Ian Anderson, o Janis Joplin. Són varis. Hi ha el Dylan imberbe de The Times They Are a-Changin’. Però també hi ha el Dylan barbut i desgrenyat de Infidels.  Hi han els primers U2, militants i reivindicatius. I també els U2 més transgressors d’Achtung baby. Hi ha el Sisa i el Ricardo Solfa. Els germans Gallagher amics i els germans Gallagher enfadats.

 

– Les lleis de la física també es veuen alterades. Ni el temps ni l’espai es regeixen per les lleis racionals del món tangible. L’arquitectura de l’edifici indica clarament els límits constructius. Un cop dins el celler però, aquests límits van més enllà dels murs. L’espai s’expandeix fins a extrems que encara no he sigut capaç d’arribar.

-Sí, és clar… estem parlant d’una nova dimensió…

– Lo mateix passa amb el temps. Un segon a fora es poden percebre com a hores a dins. L’altre dia, per exemple, quan vaig entrar lligat i tu sostenies l’altre extrem de la corda. El que segons tu van ser mitja dotzena de metres mal comptats, per mi van ser un bon grapat de kilòmetres. El que per tu van transcórrer uns pocs segons, jo ho vaig percebre com una jornada sencera.

– La relativitat d’un forat negre… llàstima que Mr. Spock ens hagi deixat… En aquest cas, ens hauria pogut ajudar a esbrinar els imprecisos límits de la realitat… ja saps que era un home de bones orelles… i lògica vulcaniana…

– Vols un altre whisky?

– Sí.

Mr. Raons torna a fer un gest a la mestressa… Que siguin dos més… sense gel…

– Entenc les raons que per tu això resulti poc racional, per no dir impossible. Tu que has excavat necròpolis d’antigues civilitzacions. Que has descolgat esquelets de persones que en temps remots es van preparar per fer un llarg viatge al més enllà. Que has vist com aquestes calaveres resten allà atònites (que deia el Jesús Moncada), a dos metres sota terra esperant el veritable traspàs. Un traspàs que no arriba i que topa amb el sol dur, fred i sec de la fosa. Tu que has vist en les cavitats dels ulls dels cranis els veritables límits de l’Univers. La foscor impenetrable. La buidor del no-res.

-Sí, és clar… tots som el nostre propi univers… i que a l’igual que aquest univers astronòmic… les nostres forces interiors (poc compreses) interactuen amb els nostres gustos-sensacions-anhels- i es fusionen … amb els nostres desitjos en una espiral de creació…

– Collons… quines raons que em dones. Que porta aquest whisky?

– Solera… és un whisky de 50 anys… macerat en un espai tancat i fosc com el Celler…

El sol s’ha anat enfilant per les parets. El Foment en penombra ha fet d’escenari a les darreres paraules de Mr. Raons i Mr. Cansongs. Els dos han sentit una mena d’esglai al percebre tot de presències escampades al seu voltant. Quan la mestressa ha encès les llums han enfosquit les finestres fent fugir la claror del sol definitivament horitzó enllà. La llum ha revelat tot una cort de musics, instruments i faristols disposats en perfecta i harmoniosa geometria al centre de la sala. Els jugadors de botifarra, els bevedors sentenciosos i tota la resta eren quiets al seus llocs, embadalits. La gata ha desaparegut de la cadira. Ara ella i el seu fillol s’enfilen sobre un dels quatre grans pianos de cua aparellats i cap i cuats. Do-re-mi-fa-sol-la…

– Mr. Cansongs… torna-la a tocar…

Aquest glissando felí ha servit per destensionar l’ambient. Tothom s’ha relaxat i mantingut expectant. En mig d’un respectuós silenci han començat a sonar els primers compassos.

Music for 18 Musicians. És una peça clàssica d’Steve Reich, compositor nord-americà (ha aclarit de baix en baix Mr. Cansongs) Un dels pioners del minimalisme.

– Ah… 19 si comptem al gat…

– L’Steve Reich és el paio més gran que toca un dels pianos. La resta d’instrumentistes són els Ensemble Modern.

– Molt modern em sembla…

– I a les veus membres de Synergy Vocals.

– Unes bones vocalistes callen per tot…

Anuncis

3 comentaris

  1. Ramon

    Ha de donar bo, poder parlar amb el Mr. Raons i escoltar tot sovint la seva peculiar tornada (estribillo) de: – Sí, és clar…
    A mesura que la va repetint, et deus sentir cada cop més acompanyat i més asserenat.
    Salutacions a tots dos, Mr. Cansongs i Mr. Raons !!!
    Ah!! i també al Mr. Pesquises que deu estar segurament, ben atrafegat en algún afer misteriós…..

    1. Hola Ramon.
      Feia dies que no feies cap comentari al Cansongs. Celebro molt que hagis tornat. Definitivament Mr. Raons i Mr. Cansongs no són d’aquest món. I el destil·lat que gasten també hi deu ajudar… I Mr. Pesquises no s’acareix de feina. Ell sempre tant atrafegat…

      Per cert, no sé si has vist l’exposició de pessebres a les golfes de Cal Gassol. Hi ha una reproducció del poble cap al 1600, de quan hi havia la muralla. L’escala i les proporcions no són molt acurades. La geometria en general és dubtosa, però si més no els carrers i les entrades són tots al seu lloc i, respecte a aquestos, la traçada de la muralla deu ser si fa o no fa fidel a l’original. Les localitzacions de les entrades porticades al poble també són correctes.

      Gràcies i fins aviat!

      Jordi

  2. Hola Mr Cansongs! Mr Raons, Mr Cansongs y Mr Pesquises son un trío de lo más genial! Aunque tengo, por excelencia un preferido, y comprendo que Mr Raons y Mr Cansongs son inseparables eso no me quita que me guste un personaje más que otro, aunque en conjunto hacen mis delicias con sus historias ☺☺☺.
    Interesante canción!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s