124 “Respect”

(Otis Redding)Aretha_Franklin

Aretha Franklin

I Never Loved a Man the Way I Love You

1967

 

Els germans Gasol

Aquest passat cap de setmana en Pau i en Marc, dos xicots alts i ferms de Sant Boi de Llobregat van ser al sostre del món basquetbolístic on, en un salt inicial històric, van tocar el cel amb la punta dels dits. Històric per que és el primer cop que dos germans formen part dels quintets titulars d’un All Stars (els cinc inicials de tots dos equips, Est i Oest, són escollits per votació popular) A més són dos jugadors europeus, que no s’han format jugant a bàsquet als carrers del Bronx, sinó en pavellons de per aquí, a casa nostra, arreu de Catalunya. El que fèiem a la cistella dels meus avis de nens ho farem al Madison. Això sí, amb molta més gent al voltant, va declarar hores avanç del partit en Marc.

No vaig veure el partit. El feien de matinada i acostumen a ser de costellada. Es converteix en un espectacle molt més del gust del públic americà que no pas del nostre. Aquí, a Europa, estem més acostumats a la competició. A la rivalitat. A l’NBA també n’hi ha de rivalitat però en general el que hi ha entre els aficionats és un gran respecte cap als grans jugadors. Es valora el que aquell jugador ha aconseguit a base de talent, esforç i sacrifici. Per això em dol veure aquí, i amb això obro un parèntesi, com en molts camps de l’ACB es menysté a una estrella de la talla del Joan Carles Navarro. El que ha fet aquest home és incommensurable. Serà una llàstima no disfrutar-lo el que li quedi de carrera i no reconèixer els mèrits fins un cop estigui retirat (algú ho havia de dir…) Els germans Gasol, sobretot en Pau, saben ben bé del què era capaç un jove Navarro plantant cara i fent estralls entre les files dels fornits i atlètics jugadors nord-americans. En Marc, quan li van demanar pel quin seria el seu cinc ideal de jugadors no nord-americans, va fer broma: Jo, ja que sóc l’entrenador, el meu germà, Navarro … La resta els pots posar tu. Tanco el parèntesi.

Aquest esdeveniment m’ha fet recordat a l’enyorat Jaume Torres. Un entusiasta i fervent seguidor dels esports en general, i molt especialment de l’NBA. Em fa pensar, sobretot, com de bé s’ho hauria passat seguint el partit i les evolucions dels Gasol. Com tenia de interioritzat aquest concepte de l’esport tant peculiar dels americans i, més enllà del pur espectacle, com copsava aquest sentit simbòlic que en definitiva tenen els All Stars. Són l’homenatge, el reconeixement a la feina ben feta.

El bàsquet europeu és molt més tàctic i es fonamenta més en el treball d’equip, mentre que a l’NBA es prioritza el talent individual. Els darrers anys però, equips com San Antonio Spurs han aconseguit guanyar el campionat gràcies a saber unir els dos conceptes. Talent individual més tasca en equip.

Els germans Gasol s’han guanyat a pols l’status d’estrelles. I aquest dret sols s’assoleix si acompleixes amb els deures. Aquests deures, a banda de vendre samarretes i espardenyes esportives, no són altres que transmetre una sèrie de valors. Una estrella esportiva és un model on molts joves s’enmirallen. Guanyar-se aquest privilegi a base de treball, esforç i superació personal sempre és un bon exemple. Assaborim doncs aquesta fita sense precedents de dos jugadors que podríem dir, han assolit el somni americà. Dos jugadors que han entrat per la porta gran (també per qüestió de mesures…) en la història del basquetball.


(i seguim amb les talles grans… ) Memphis va apostar per ells i que millor que la música d’Aretha Franklin, filla predilecta de la ciutat i a qui el riu Mississipí va veure néixer. Respect. Tema d’Otis Redding que va enregistrar Aretha Franklin amb una versió arrollador. Gran. Molt gran.

Respecte
El que tu vols, jo ho tinc
El que tu necessites tu saps que ho tinc
Tot el que demano és una mica de respecte
(sols una miqueta) quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) senyor.

No et ficaré les banyes mentre no hi ets
No et ficaré les banyes perquè no vull
Tot el que demano és una mica de respecte quan arribes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)
Quan arribes a casa (sols una miqueta) Yeah.

Et dono tots els diners
I sols el que demano a canvi, carinyo
És que em donis els meus beneficis quan tornes a casa
(sols sols sols) Yeah, babe, quan tornes a casa
(sols una miqueta) ei, baby (sols una miqueta)

Oh, els teus petons són més dolços que la mel i endevina,
Així són els meus diners
Tot el que demano és que me’l donis quan arribis a casa
(re re res pecte) Yeah baby, moute cap a mi
(sols una miqueta) quan arribes a casa (sols una miqueta)

R-E-S-P-E-C-T-E endevina el que significa per mi
R-E-S-P-E-C-T-E treu el TCP ohhh (llançame’l)

Una mica de respecte oh yeah (sols una miqueta)
Una mica de respecte (sols una miqueta)

La gravació original del disc, i dues versions enregistrades en directe. 41 anys les separen.

Anuncis

7 comentaris

  1. Manel

    Bravo!!!!
    Moltes gracies per l’escrit.
    Amb aquest si coincideixo 1000000000000% amb tu.
    Felicitats.

    1. Caram, quin comentari tant matiner. Jo també et contestaré a cop calent. Doncs mira Manel, avui coincidim fins i tot amb que el Xavi Pascual l’ha cagat (a la Final de la Copa del Rei de bàsquet) No sé si ha estat per excés o per defecte de respecte pel Navarro però avui no tocava donar-li tota la responsabil·litat al final, quan es decidia el partit. Ha jugat sense bases. Intueixo les raons però a vegades un s’ha d’empasar l’orgull i anar per feina.

      L’Aretha i la cançó brutals. Sí senyor.

      Gràcies pel comentari

      Jordi

  2. anna

    Molt bon escrit i millor tria musical. Tens tota la raó amb el Navarro… no s’ho mereix. Sempre he pensat que es un gran jugador, fins i tot millor que els germans
    Una llàstima la final de copa, un altre any serà.
    Records

    1. Anna, en les teves nits insomnes, que mires al Pol com es fa gran, és tot un privilegi saber que trobes una estoneta per dedicar-la a aquest blog. No sé si al Pol, entre becaina i becaina, la música del Cansongs se li esmuny dins els somnis nous de trinca on, sense saber-ne, ja camina. Que dic camina…? Vola!

      Una abraçada

      Jordi

  3. anna

    Tard o d’hora sempre hi ha un momentet per gaudir d’una bona lectura entre biberons i panyals. Una abraçada

  4. antoni seres

    Bones, Jordi!

    Ei, bona, molt bona interpretació la que fa l’Aretha Franklin del “Respect” de l’Otis Redding. Sona molt bé i, com sempre, agrair que via youtube ens adjuntis distintes gravacions. Pel que fa als 41 anys de diferència de la primera a la darrera versió cal reconèixer que són molts anys, moltíssims però com artista estar l’Aretha al damunt de l’escenari té el seu mèrit i la fa gran, molt gran!

    Una abraçada!

    Toni

    1. Un tros de dona, de veu interpretat un temàs.

      Gràcies pel comentari

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s