122 “River Man”

(Nick Drake)Five_Leaves_Left

Nick Drake

“FIVE LEAVES LEFT”

1969

 

 

Malenconia

 

El sopar

Mr Cansongs no és de convencions socials. Hi han mals dies per deixar de fumar. Aquestes dues asseveracions han confluït avui quan a Mr Cansongs l’han convidat a sopar junt amb una dotzena de comensals. El sopar en si ha transcorregut sense cap anomalia. La cosa s’ha enredat però arribada l’hora de distensió que dispensa l’estómac ple i el reguard al caliu de les converses. On les paraules es barregen amb cafè, tabac i alcohol. Entre els convidats hi ha una xicota d’ulls verds i de bon veure a qui Mr Cansongs ha tirat l’ull, s’han sorprès mútuament creuant un parell de mirades delatores. A qui Mr Cansongs, arribat el moment, intentarà seduir. És en aquest context, que el Josep, que seu a la vora de Mr Cansongs i amb qui comparteix aficions culturals vàries (literàries, cinèfiles, musicals…) que, de cop i volta, li deixa anar aquesta frase: me’n adono que ens fem grans. Habitualment la frase no tindria més trascendència que la de provocar riallades còmplices, ofegades a l’acte per un bon glop de destil·lat. Aquesta vegada però, la frase venia emmarcada entre dos silencis eloqüents, dita amb un to que denotava que aquest cop anava de debò. Sens dubte el va agafar amb la guàrdia baixa. Un crochet directe a l’estómac. L’argumentació del Josep va acabar de rematar la feina. De joves, crec que ara ja ho podem dir així, sempre ens rèiem dels crítics estirats, pedants i primmirats que tiraven per terra (per fer-se els entesos, deien) qualsevol novetat (estan parlant de cinema) I acabaven remetent-se, sense tenir cap més consideració, al cinema clàssic. Pels autors que citaven, com aquell que diu (i això encara els acabava de fer riure més) semblava que el bon cinema sols fos el de l’època del cinema mut, i de retruc, en blanc i negre, clar. Me’n adono (va continuar) que això, ara, ja ho fem nosaltres. Per aquesta regla de tres, qualsevol novetat que em plantegen els meus fills la descarto automàticament. Potser no ens adonem però és així. Això ja va ser com el segon moviment del crochet. Com aquells cops a les pel·lícules de karate on remouen el puny sobre el lloc impactat, causant danys irreparables. En aquest cas era l’estómac de Mr Cansongs, que on aquesta tècnica feia estralls. El sacsejava, trencava estrats, i variava de posició tot allò que fins aquell moment hi reposava en rigorós ordre d’arribada, fent compartir espai aliments que no lliguen massa que diguem.

Mr Cansongs es desempallega com pot d’aquella conversa que en res ajuda a la seva autoestima. Quan intenta refer-se del cop rebut, una xicota amb dots d’observació es val de mètodes psicoanalítics per detecta en ell la condició d’esquerrer. Però no ets autèntic, li deixa anar. Els esquerrers tenen uns trets i un posat característics que tu no tens, sens dubte, fruit de correccions conductuals que antigament s’imposava a les escoles, sentència. Hi han molts casos de gent gran que perd la memòria i de cop i volta fa anar l’esquerra. La família diu, pobre, com a perdut. I no és això. El que passa és que de petit l’havien obligat a fer anar la mà dreta. Quan perden la memòria recobren la seva veritable condició. Però els de casa, és clar, com que sempre l’han vist fer anar la dreta… no ho entenen.

Aquest ha estat un uppercut al mentó. L’ha deixat realment tocat i està contra les cordes. Aprofita que alguns comensals han sortit a fumar (entre ells la noia d’ulls verds) per excusar-se dient que ell habitualment no fuma però que li ve de gust fer un cigarret. Com que habitualment no fuma n’hi agafa un del paquet que té sobre la taula la psicoanalista (per un moment dubta si fer-ho amb l’esquerra o amb la dreta)

Per anar al carrer s’ha de creuar un petit garatge, que està a les fosques. Mr Cansongs obre la porta. Al mig de la foscor la claror que emana de la porta revela les formes metàl·liques i contornejades d’un cotxe que sorteja a les palpentes. En un racó del garatge s’endevinen dos cossos en combat. Dos púgils drets, entrellaçats, recolzats l’un sobre l’altre, que intercanvien cops que semblen voler ser molt forts però que arriben esmorteïts. Són la noia dels ulls verds (que ara els té tancats) i el paio que seia al seu costat. Més que cops, el que en realitat intercanvien són grapejades, mentre encavalquen frenèticament les llengües.

Això ha estat un cop baix. Aquí la ortodòxia pugilística no s’ha tingut en consideració. Ha estat una puntada directa als ous. A fora plou. Mr Cansongs surt trontollant, com si l’haguessin ataconat. Decideix abandonar el quadrilàter i endinsar-se en la pluja. Ja en té prou de drop. A la boca hi duu el cigarro apagat. Aviat queda amerat i inservible i cau desfet, com una massa amorfa, al terra moll. La pluja i la frescor de la nit el reconforten. Pensa si en aquest estat d’abatiment sincer, el seu caminar també ho serà, com el d’un veritable esquerrer.

 

El ressopó

Com altres vegades Mr Cansongs ha anat a trobar al seu amic Mr Raons en busca de consol. Com és costum en aquestes deshores al bar Foment els únics mortals que hi pul·lulen són Mr Raons i Mr Cansongs, asseguts en una taula, i dos clients troneres que són a la barra donant conversa a la mestressa. I la gata, és clar, que dorm en una cadira, indiferent a les converses. Com sempre la conversa és terapèutica. El whisky fa de liniment contra els cops.

Les ferides encara no han cicatritzat de tot quan, de sobte, arran d’un comentari que fan del Cansongs de les enciclopèdies, Mr Raons fa una asseveració sorprenent. A mí també m’atabalaven amb això dels llibres. Després de molt trucar, vaig comprar un diccionari etimològic de les paraules en tres volums. Amb dos anys potser l’he mirat tres vegades! Oh, i 300 € que em va costar! Ves perquè necessito saber l’origen de les paraules…? Si l’ordre no varia el producte final (Mr Cansongs no dona crèdit a allò que sent. Mr Raons, un home de lletres, un home culte, que hauria badat amb qualsevol pedra que mostrés indicis d’haver set moguda, ara sortia amb aquestes. I va continuar…) ORGIA, per exemple, derivada del francès “Orgie” (s. XVIII) vol dir “festí en que es menja i beu inmoderadament i es cometen altres excessos”. ORGASME. Derivada del grec que vol dir “desitjar ardentment” o “irritació, agitació”. Finalment ho amanim amb PECAT o PECAR, derivada del llatí “Peccare”… al segle XIII, que vol dir “faltar, fallar”. Bé, perquè necessito saber d’on venen les paraules si… en resumides comptes… si fan una orgia i no hi estic convidat… PECO per “fallar-hi”… , si no arribo a l’orgasme… PECO per “fallar-hi”… (està inspirat, l’home, pensa Mr Cansongs) Per tant, si sóc un pecador, perquè el rector em vol castigar amb la penitència? Mr Cansongs es queda de pedra (potser per això Mr Raons se’l mira amb especial atenció…) Quan un se sent fort i ferm, ben plantat al terra, és com una canya. El temporal més violent de vent la pot doblegar però no la trenca. Ara, quan un té l’ànim a la corda fluixa, el buf d’un nen el pot precipitar a l’abisme. Si al sopar a Mr Cansongs li havien recordat, per activa i per passiva, que els millors anys ja havien passat, i que a més havien estat marcats per elements distorsionadors com ara això de la mà esquerra (ves a saber quines altres manipulacions hauria estat exposat i en resultava ignorant), ara li tiraven per terra allò en el que sempre havia confiat: el saber. I ho feia, ves per on, un dels seus. Això ho feia més dolorós. Ja ho dèiem, mal dia per deixar de fumar.

 

La candelera

Mr Raons i Mr Cansongs es troben davant la porta que dona al celler. Mr Cansongs ha demanat al seu amic que l’ajudi en una empresa del tot agosarada i que requereix de la seva col·laboració. En vista de l’èxit, ho l’havien de dur a terme aquesta nit mateix. Fins a dia d’avui tots els habitants del celler que havien sortit a l’exterior ho havien esperat en candeletes. Estaven joiosos de fer-se sentir. Aquest cop seria diferent. Calia anar a cercar algú que s’esplaï en la nostàlgia. Igual que quan estem tristos busquem reconfortar-nos en la tristor de la música. Una ocasió com aquesta requeria d’algú pel qui malenconia fos casa seva. El pla fa dies que està ordit. M’ha ha anat tant lluny, i per no perdres, Mr Cansongs duu lligat al cos un fil procedent d’un gran rodet del que Mr Raons anirà donant veta. S’endinsarà a les profunditats del celler a la manera d’Ariadna al laberint. Armat tant sols amb el llum d’oli i unes quantes candeleres de repost (avui és la Candelera) Mr Cansongs empren la marxa. Al mig de les escales fa un comentari còmplice a Mr Raons. MELANCONIA. [s. XIV; del ll. melancholia, i aquest, del gr. melagkholía ‘bilis negra’, comp. de mélas, -anos ‘negre’ ikholḗ ‘bilis’. Estat anímic caracteritzat per una tristesa vaga, ombrívola, atribuït antigament a la bilis negra, d’on li ve el nom. I just quan va a baixar el darrer esglaó és gira i diu. Mare de Déu del Candeler, segon dia de febrer; Sant Blai el tercer, endevina quin mes és, i fent l’ullet afegeix. Pensa a desmuntar el pessebre, i s’endinsa en la foscor.

A la recerca de la malenconia perduda

Algun dia explicaré com funcionen les coses aquí dins. La majoria poden trobar una incongruència que em trobi, per exemple, al Jimi Hendrix, quan al seu dia ja va sortir. Però me’l trobo. Aquí baix, la vida es regeixen per lleis elementals diferents a les nostres. Pot haver sortir, per ficar un altre exemple, el Dylan de The Times They Are a-Changin’, però encara hi resta el de Blonde on Blonde, o el de New Morning. Per cert, ara el paio va de crooner. Me’l trobo amb el Sinatra refilant Where are You? a duo. Membres dels Scorpions i Kiss em miren amb menyspreu mentre aturen al Robert Plant que té ganes de fer-me una cara nova. Encara no s’acaba que hagi sortit el Bunbury abans que ell. Travesso indrets i músiques. Melodies, ritmes, arpegis que es confonen i barregen en una simfonia impossible. Noto com el fil tiba. Segurament s’ha acabat el roll. He d’escollir entre tornar amb les mans buides o tirar endavant assumint el risc de no tornar mai més. Em decideixo per l’opció menys assenyada, que és desfer-me del fil i continuar cap a la incertesa. Creuo boscos frondosos en que la llum del sol amb prou feina pot travessar. Un prat immens on l’Andreas Vollenweider pinça una arpa amb delicadesa. L’Anthony Phillips, llaüt en mà, va d’aquí cap allà fent saltirons. Després un altre bosc. Entre les branques, com si fos el vent, es filtren terrorífics acords procedents dels sintetitzadors del Klaus Schulze. Una boira espesa envaeix l’ambient. La llum de la darrera candelera flaqueja. Finalment la foscor.

Fred.

Tenebres.

Silenci.

Aquí el temps no existeix. Estic sumit en el no-res més absolut, avançant a les palpentes. Sols escolto la meva respiració. Com un ritme ancestral. Vaig a la deriva amb l’esperança del cec.

La malenconia

De sobte els meus dits palpen un rostre fred com el marbre. És potser la mort? Una mà agafa la meva. Està també freda però no obstant això no sento cap esgarrifança. Ans al contrari. És una fredor reconfortat i agradable. És en Nick Drake. És per que m’he perdut que accedeix a acompanyar-me. No hi ha lloc per mi en la malenconia. És com un tresor en un àmfora. Un tresor que puc tocar, tenir-lo a la mà, però que he de deixar anar si vull treure la mà de dins l’àmfora. La música del Nick Drake és com aquest tresor. Disfruteu-la doncs ja veieu que és un bé escàs i per trobar-la s’ha d’anar molt lluny. Mentre tornàvem, desfent el camí recorregut, m’ha vingut a l’esme aquell acudit del gat. En una propera incursió m’enduré la gata del Foment per assegurar-me de tornar a casa.

L’home del riu

La Betty va passar per aquí
Deia que tenia alguna cosa a dir
Sobre les coses d’avui
I les fulles caigudes

Deia que no sabia les notícies
Que no havia tingut temps de triar
Una manera de perdre
Però ella creu

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre el pla
Del temps violeta

Si m’explica tot el que sap
Sobre com baixa el riu
I les festes tota la nit 
Durant l’estiu

La Betty deia que havia resat avui
Demanant que el cel s’esvaeixi 
O potser es quedi
No n’estava segura

Que quan pensava en la pluja d’estiu
Demanant la seva ment un cop més
Va perdre el dolor
I es va quedar per més

A veure l’home del riu
Li diré tot lo que pugui
Sobre la prohibició
De sentir-se lliure

Si em diu tot el que sap
Sobre com baixa el riu
No crec que
Sigui per a mi

Oh, com van i venen

(Traducció: Daniel Giribet)

La versió original (ull, que això és del 1969…). Hi han moltes versions a la xarxa. N’he escollit una molt maca de la Patricia O’Callaghan & the Gryphon Trio. Per últim, una lliçó pels guitarristes, que estaran contents.

Anuncis

10 comentaris

  1. Els seguidors del blog ja us n’haureu adonat que al Jordi, tot i la dificultat que tots sabem que implica tenir d’escriure religiosament gairebé cada setmana, no li manquen recursos per trobar el fil que ens conduirà pels seus circuits (gairebé fan cap tots al celler… i quan van prou baldades al Foment amb l’Scotch i l’emboirament) i cercles viciosos obsessius. Sempre amenitzats, això sí, de música de fons.
    Vivències i ficció conflueixen per mostrar l’intangible en un món clarament incoherent. I que millor que l’humor per fer front a l’absurd. Així, no es fa estrany veure’l fent d’intèrpret i crear el seu propi àlter ego. Un personatge que en el fons vol deixar al descobert una visió diferent d’un món en clara desconstrucció moral. Una suspicaç declaració d’intencions a la contra que deixa en evidencia el que molts cops està a l’altre costat de la solemnitat i no podem veure per manca de lucidesa.
    Les teves conviccions són prou fortes per no defallir en l’intent d’erigir un món millor!
    Salut tinguem!
    Josep

    1. M’has deixat estorat amb el teu comentari. M’afalaga molt. Deixant de banda si està més aconseguit o no (de fet estic en procés d’aprenentatge permanent…) les teves paraules sobretot el que fan és reafirmar els plantejaments i el transfons primigenis d’aquest blog. Des del primer lliurament a l’apartat “origen” (a la part superior de l’esquerra) hi versa el que volia ser una declaració d’intencions. Això ja mostra una coherència dins aquest caos incoherent que setmana darrera setmana no fa més que retroalimentar-se en l’absurd. Però com tot gènere, l’absurd també té les seves pròpies normes. Fins i tot ha de ser versemblant. Aquí radica l’apassionant d’aquesta aventura.

      Gràcies, Josep, pel teu gratificant i engrescador comentari.

      Jordi

    2. Un afegitó de caire musical. Desconec si coneixies o no al Nick Drake. El que sí és segur és que t’agrada. Fa aquesta mena de música que tant hem buscat al llarg del temps. Una mena d’antídot contra la tristor i malenconia que busca sanar justament endinsant-se dins la pròpia tristor mateixa i enfangant-s’hi fins al coll. Una mètode que, curiosament, funciona…

      La música de Nick Drake pot recordar, per exemple, al Lloyd Cole, al Richard Ashcroft o, al primer David Sylvian. Fins i tot aquí ens podríem remetre a l’Antonio Vega, que també va d’aquest pal. És evident que tots aquests artistes han begut del Nick Drake, a qui podem considerar tot un pioner del ram. Un artista premonitori.

      Jordi

  2. L’esglesia està plena de feligresos fins dalt de tot dels arcbotants. Les voltes de creueria no servaran gaire més la sota pressió, no estan disenyades per soportar aquestes càrregues. Aquests tipus de voltes aguantarien l’aterratge d’un Boeing 747 i en canvi l’explossió interior d’una simple bombona de camping gas buida, fotria enlaire tot l’intrados. Els més devots ja fa estona que esperen palplantats de fred, davant la porta principal. Les més beates han fet bivac tota la nit, tot i ser lluna plena, la seva devoció no ha sucumbit davant la possible aparació d’un home llop, lliure de celibat, famèlic i dejú de carn turgent. Potser les danses místiques, amb ciris gegants encesos entre les cuixes de les beates han fet desudolar el llop. S’ha quedat a distància de presa, espectant i fent saliva, imaginat-se de puntetes per damunt les imatges de les femelles, amb la cera calenta escolant-se per entre les robes unsides de gemecs. Cera regalimant per entre els pits, els mugrons oliosos i encesos com blens de cara a l’altar. Ombres que és refreguent l’extrema unsió entre les cuixes, degotall de ciris inclinats per damunt de les carns sumises i agenollades, delirium tremens amb ungüents sagrats s’obren pas sexe endins, fins a envescar i fer gisclar els més amagat dels silencis. Amb el primer raig de sol, les robes amerades de suor durant la nit, ara son seques com el talc i una lleugera brisa en fa fonedís l’olor del desig. La multitud no ha vist arribar el capellà, que ha entrat per la porta del darrere, seguit d’un fidel barrut d’última hora que s’ ha colat, mentre el capellà obria la porta principal. El fidel barrut ha quedat el primer de tots, ara davant de l’altar, al seu darrere com una rubinada, l’esglesia s’ha omplert, tot esperant la candelera, avuí es Sant Blai i qualsevol oració al seu favor ens protegirà de mal de coll. Les cistelles van plenes de pastissos, xocolata, magdalenes, pomes i tot el que hom vol beneir. El fidel barrut només duu una poma a la ma, li dona un aire de senzillesa que quasibe compensa la seva barra. Surt el capellà de la sacristia amb la sotana mal fargada, per culpa d’una torticulis, aguditzada pel fred i les genuflexions mal posturades. La generació ha anat col.locant tots els cistells en fila a punt per la benedicció i el fidel intrús resta immòbil davant de tot amb la poma a punt. El capella aixeca la ma per fer la pregaria i de cop…s’atura i es refarga la sotana, creua els braços per davant del pit fins a l’esquena i es fa cruixir tota la carcanada, una per una s’espetega totes les vertebres seguint el meandre de l’espina dorsal. Inspira i agafa la mica d’aire del temple que queda sense viciar, el treu poc a poc i mentre acaba d’espetegar-se els dits de les mans a maneres de repartir hòsties, diu:
    Només beneiré les pomes que siguin Golden! les Fuji les beneirà Fujimori!!!
    Amb pocs segons i en silenci l’esglesia queda buida, els arcbotants i les voltes de creueria, tornen a respirar tranquils els perfums dels ciris pasqüals. Al tancar la porta principal del temple, es veu l’ombra allargassada d’un home amb una poma a la ma, uns segons desprès se sent udolar el llop…potser només tenia mal de coll.

    1. Si tothom tingués aquesta capacitat de visió luxuriosa de l’Enric (que potser són les ulleres de mola…?) un altre gall cantaria a les misses (a més del de la Missa del Gall) El ple estaria assegurat, amb la conseqüent joia del mossèn que aprofitaria per desmelenar-se dalt del púlpit amb un sermó inacabable (a lo Fidel Castro) Ara, també és veritat que el tema de les voltes s’hauria de resoldre. Un fet així sens dubte hauria canviat la història de l’arquitectura occidental. La solució potser seria col·locar una altra volta invertida sobre l’existent, contrarestant les forces d’una i altra banda. Això canviaria també els perfils exteriors d’esglésies i catedrals on s’enlairarien pilastres monumentals ancorats a l’aire. Per consolidar aquestes pilastres flotants potser ja seria massa demanar entrelligar-les coronar-les amb un fonament. Aquest, al estar penjat, hauria de ser armat, establint aquí un anacronisme que segur causaria el desgrat i l’enuig de puristes llepafils i acadèmics torracollons. Cas de funcionar tot aquest assemblage endimoniat, encara n’hi hauria que rumiarien de fer-ne el tancament i d’omplir la nau superior resultant, amb el mossèn al cap davant, seguit dels qui volen dues sessions al l’Escala en Hi Fi.

      Mr Cansongs dixit

  3. Hola Jordi,
    Desconeixia la música d’aquest autor. No el seu nom que el coneixia com aquell que diu de vista i d’orella. Evidentment m’agrada… Rememora paisatges d’introspecció en companyia de l’acompanyant més fidel i omnipresent: la soledat.
    Sí, podríem dir que han caigut tots ells dins l’olla de la bilis negra. Terme emparentat amb la malenconia i que els nostres estimats grecs, en concret de l’Hipocrates, feia anar per designar els quatre tipus d’humor que pot tenir l’home: sang, flema, bilis negra i groga. Pel que es veu aquest bon home afirmava que l’home estava sa si la proporció d’aquests quatre elements estava equilibrada, en canvi, si estava desproporcionada un podia estar tocat de l’ala, o bé, per dir-ho amb termes més fins, tocat per la guitarra del Nick Drake, per exemple… Interessant aquesta teoria! Està clar que aquesta teoria dels quatre humors (que trempats els grecs, eh!) dins la modernitat alguns l’han posat a la pràctica fent tota mena de combinacions etíliques fins arribar, extenuats, al desequilibri mental i moral a la vegada. L’endemà baixa bruta, o negra (segons com t’ho miris…) i amb l`ànim per terra es fa difícil aixecar la mirada més enllà del subsòl.
    Però tornant a l’Hipocrates, sí, tots els deixebles que anomenes probablement estan predestinats a oferir-nos una bona dosis de l’olla de la malenconia.
    Salut tinguem per anar-ho saborejant!
    (ull, a no caure a l’olla durant massa temps!!!)

    1. Hola.
      Amb ressonàncies dels antics grec m’arriba aquest comentari sense remitent. L’adreça i el contingut em donen pistes per esbrinar-ne el redactor. El contingut em remet a a Lisa. Algunes expressions em fan sospitar amb el Josep. I l’adreça m’indica que es la Sara qui m’escriu. Tres persones en una. Com la Santíssima Trinitat. Tres veus que es fonen en una de sola en un acord perfecte i que surten d’un sol oracle. No hi vegeu bilis ni mala baba en les meves paraules. Ans al contrari. Aquesta triple possibilitat només fa que encoratjar-me i atribuir a aquest comentari un gran valor. Una mena de “tres en uno” que engreixa l’ànim.

      Melancòlics i efusius agraïments.

      Jordi

  4. Enric, he disfrutat força llegint les teves cabòries però encara m’ha fet fruir més pensar com tu, dret allà, en un banc de missa, escoltant el sermó del capella, desenvolupaves mentalment el que seria el teu relat profà. T’imagino atent, seriós i amb les ulleres de protecció de mola però amb la mirada perduda tot mirant les voltes de creueria, les imatges dels sants i santes barrejades amb mugrons, cuixes i pomes beneides Golden. No hi puc fer més… aquesta imatge em quedarà per sempre més gravada en el meu imaginari.
    Enric, et s’ha vist el llautó… ara ja sabem tots per què ets tant de missa… Allí entre tanta glòria et ve la inspiració divina per a pensar els teus personals i intransferibles relats.
    Salut tinguem!
    Josep

  5. antoni seres

    Bones, Jordi!

    Caram, acabo de descobrir aquest tema del 1969 i trobo que sona súper bé! No en tenia idea del “River Man”. Tota una perla, un plaer!

    Una abraçada!

    Toni

    1. Sí que ho és sí una perla. Celebro haver-te-la descobert.

      Una abraçada

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s