120 “El Rescate”

(Enrique Bunbury)Bunbury

Bunbury

“EL VIAJE A NINGUNA PARTE”

2006

A Mel Mateo, bunburyà confés.

Hi han trucades que, com les bales, val més esquivar-les. 

Les Trucades perilloses

 

  • Sí? digui…
  • Bona tarda. El senyor Jordi Gabernet…?
  • Sí. Jo mateix.
  • Li parla Begonya Consol, per servir-lo. Molt bona tarda senyor Gabernet. Li explico. Miri, el trucaba d’Edicions Caparrós. Senyor Gabernet, em plau comunicar-li que des d’Edicions Caparrós ens fiquem en contacte amb vostè per anunciar-li que, a raó del 150è aniversari en què Apel·les Mestres va aprendre a caminar, la imminent publicació en exclusiva, i que ara ens plau oferir-li, com a client preferent que és, del magnífic llibre D’Apel·les Mestre al Pare Apel·les (1855-2005) 150 anys de poesia popular. Es tracta d’una edició a cura del prestigiós filòleg Joaquim Brotons. És un gran llibre relligat en pell i presentació de luxe en estoig, format del llibre: 27,5 x 38,5 cm, format amb estoig: 28 x 39,5 x 6,5 cm, consta de 870 pàgines i conté 1.200 il·lustracions, que inclouen mapes, gràfics, dibuixos i fotografies. Exclusivament per clients preferents com vostè, senyor Gabernet, i fent un esforç per recompensar la seva fidelitat i confiança, Edicions Caparrós els hi ofereix adquirir aquesta obra per tant sols 1.029 €. pensi que un cop ficada al mercat aquesta obra valdrà practicament el doble. Que? Que li sembla senyor Jordi…?
  • No, sí. Està molt bé… segur que deu ser molt maco…
  • Doncs que? Li enviem? Si vol la setmana que ve ja el pot tindre a casa.
  • Ep. No corri tant…
  • És més (no pensi que això li fem a tothom, eh…?), com que vostè és un client preferent d’Edicions Caparrós, junt amb el llibre vostè rebrà a casa seva un exemplar del diccionari Català-Lapao/Lapao-Català, edició facsímil, de forma totalment gratuïta. Naturalment vostè pot escollir de pagar de mica en mica. Li mantindríem les mateixes condicions i la mateixa quota que ha pagat fins ara. Que me’n diu senyor Jordi…?
  • Que no pot ser…
  • Ah, i no començarà a pagar fins al cap de tres mesos…
  • Som a gener… fins a l’abril vostè no comença a pagar. Ho fem…?
  • Em sap greu però no pot ser…
  • No em digui que no està bé un regal així…? Si vol no li enviem el dia de Sant Jordi? I no comença a pagar fins al juliol…
  • Em sap greu però és un mal moment…
  • No em dirà que no sigui una bona oferta…?
  • Sí, però de veritat que ara no pot ser…
  • Per que, senyor Jordi?
  • Bé, que li haig de dir. És un mal moment. Tothom sap com estan les coses. Hi han altres prioritats i s’han de descartar gastos…
  • Au va, senyor Jordi. Una persona com vostè, llegida com és. Si cada mes només són 12 € de no res . Miri, si vostè fa un cafè cada dia ja li costa més diners.
  • M’estimo més fer el cafè.
  • …aquí ens consta que al seu dia vostè va adquirir la nostra Enciclopèdia i que disposa de totes les actualitzacions. Veig, senyor Jordi que li faltaria la darrera actualització i que al seu dia no va adquirir. Això sí que ho ha de fer. Ara mateix té tota una col·lecció esgarrada. Amb un any l’haurà pagat. I un any passa de seguida.
  • Ja li he dit que no.
  • Com va d’atles?
  • Pensi que amb pocs anys el món ha canviat molt. Jo li puc oferir un atles totalment actualitzat que fins i tot preveu com serà el futur estat de Catalunya un cop acabat el procés sobiranista.
  • Vostè no pot viure sense això, senyor Jordi.
  • I la seva senyora?  Li agrada cuinar…? Precisament tenim una col·lecció, Receptes del món, de 24 volums, que ve presentada amb una caixa d’un aliatge de pedra natural i alumini fos, totalment antiadherent. És realment fabulosa…
  • Sóc solter.
  • Ja… Té fills senyor Jordi? Tenim una col·lecció preciosa que se’n diu La canalla, que…
  • Escolti…? No la sento…
  • Senyor Jordi? Que em sent? Tenim un joc de paelles…
  • Sembla que s’ha perdut la senyal…
  • Senyor Jord…
  • Tuuuuttttttt…

 

Dos anys i moltes trucades més tard…

  • Digui…?
  • Senyor Jordi no pengi si us plau.
  • Senyora Begonya, que no va quedar clar que…
  • M’ha de comprar els llibres.
  • Ja li vaig dir el darrer dia…
  • Aquest cop m’ha d’escoltar. Pensi que duc un revòlver a les mans i sóc capaç de fer un disbarat.
  • Que es pensa? Jo també he pres les meves precaucions. Jo també vaig armat i puc fer qualsevol cosa…
  • Jo li he dit primer.
  • Tant és. Aquí no hi ha normes que valguin.
  • Vostè s’ho ha buscat.
  • No, senyora Begonya, per l’amor de Déu…

Es senten dos trets, gairebé a l’uníson.

Es senten plors.

  • No he sigut capaç…
  • Jo tampoc…
  • Senyora Begonya. Em pensava…
  • Jo també…

Després d’una pausa…

  • Quina mida deia que fa el llibre…?

Les Trucades Perilloses from Jordi Giribet on Vimeo.

Mai vaig estar de Héroes del Silencio. No sé si per la impostura dels seus membres, o per la música que no m’acabava d’arribar. Sigui com sigui, sempre els vaig mantindre al marge de les meves orelles i dels meus prestatges. Amb Bunbury ja va ser una altra cosa. Un cop dissol el grup el músic aragonès es llança a una carrera en solitari plena de idees i propostes renovades. Això ja s’acostava més als meus gustos musicals i, naturalment, als meus prestatges. He de dir que darrerament li he perdut la pista i no he escoltat amb la deguda cura els seus darrers treballs. Jo diria que el darrer disc que m’he escoltat bé, estant al cas, ha estat el que va fer amb col·laboració amb el Nacho Vegas, cap allà l’any 2006.

Tot lo anterior és força interessant, i en la meva modesta opinió, potser junt amb Flamingos (2002) el seu disc més redó sigui El viaje a ninguna parte (2006), àlbum doble al que pertany precisament El rescate, el tema que ens ocupa en aquesta entrada. Tot el disc està molt bé. Aquí ens trobem a un Enrique Bunbury pletòric, fresc, inspirat. Més contingut que mai i allunyat dels excessos i amaneraments que mostra en altres treballs (i que encara arrossega de Héroes…)

Amb el temps he anat insistint i temptejant coses sueltes de Héroes de Silencio i, tot i que encara em resulten alients, he descobert alguna joia com ara La chispa adecuada, un tema rodó. És per això que no he pogut resistim a incloure aquest a cançó al Radioblog d’avui. Suposo que dir que La chispa adecuada és el tema que li agrada més de Héroes del Silencio deu ser com dir que el vinagre que més bo és el de Mòdena, que és precisament un vinagre que agrada a aquells que no els hi agrada el vinagre (jo també m’hi incloc en aquest grup…)

La tria de les cançons del Radioblog obeeix exclusivament al gust personal del que aquí suscriu. M’agradarà conèixer l’opinió del Melcior al respecte, i que en pensa de tot plegat. Serà per que és de la Franja, i que deu tenir una arrel força enfonsada que s’obre pas amb vigor cap a l’Ebre. Se del cert que aquest maño impertinent li té el cor robat.

Radioblog
(relació de temes)

Alicia (expulsada al País de las Maravillas)
Radical Sonora
1997

Canción para una discoteca
Panero
2004

No fué bueno, peró fué lo mejor
El tiempo de las cerezas
2006

Hoy no estoy para nadie
Flamingos
2006

La chispa adecuada (bendecida III)
Avalancha
1995

Anuncis

13 comentaris

  1. jmsantesm

    m’agrada tornar a sintonitzar-te.
    Sempre m’he mirat a aquest pàjaro de reúll, potser per la seva posse i la vocalització desmesurada.
    Una cançó dels Heroes a la radio del cotxe encara la podia digerir, per mandra de no canviar el dial.
    Però he reconeixer que hi ha un tema (no sé quin) del seu darrer disc, que em va captivar.
    La buscaré. Una construcció quasi perfecta (com les parets dels marges que refém).

    1. Ep, això s’anima. Obro l’ordinador i em trobo dos comentaris nous al Cansongs. I a més, antagònics. L’un, el Josep M. que pel que fa a la relació amb Héroes ha dut una trajectòria vital semblant a la meva. És a dir, de total indiferència. I veig que de retruc (i aquí ja no coincidim) també amb el Bunbury (entenc lo de la mandra, Josep M…) L’altre, el Mel, que ha quedat marcat de per vida pel grup aragonés.
      Això és el que permet un espai com aquest on es pot debatre, compartir, diferir inclús sobre la música i les seves conseqüències.

      Em deixes intrigat. Ja em diràs quin és aquest tema tant pulcre i que t’agrada tant que fins i tot gosses comparar amb els nostres marges, que ja és comparar…

      Gràcies pel comentari

      Jordi

  2. Mel Mateo

    Company , m’has deixat estorat com d’altres vegades on els teus cops de genialitat i coneixement musical no deixa’m mai de sorprendrem.
    Dedicar una entrada a Bunbury ja és d’agrair, sobre tot per que sempre he tingut interès en saber la opinió dels experts en determinats punts foscos de les meves misèries, però dedicar-me la entrada a mi ja és massa.
    Reconec que, com en tantes altres coses, els HDS )-( em van agradar ben entrat en anys i com molt ben dius jo tampoc podia suportar la seva impostura i per tant em vaig negar a escoltar-los però al final els vaig descobrir i reconec que no me’n puc estar.
    Vaig tenir la sort de poder compartir el darrer concert de la seva gira del 2007, la gira del mil•lenni, al circuit de Xeste i des de llavors ja no he estat el mateix. Aquell dia , el meu germà i jo, vam fer un dels darrers viatges iniciàtics en mig de més de 90.000 mil persones embogides i uns dos mil que es van quedar atrapats a l’arribada al circuit sense poder entrar. Va ser el primer concert que he vist de HDS i malauradament l’últim.
    Posteriorment he descobert el gran impacte que han tingut i que encara tenen els HDS, i que al meu modest entendre sols pot correspondre a una veritable qualitat musical que et pot agradar més o menys però que és indiscutible.
    Sols cal mirar la nombrosa col•lecció de vídeos al youtube, autèntiques joies com els concerts en beta per Alemanaya , bootlegs interminables que inclouen rareses com el seu primer concert a Mequinensa i la quantitat interminable de blogs que encara pots trobar actius tot tractant-se d’un grup que va deixar d’existir fa un bon grapat d’anys.
    Li podem dir fetitxisme, i és totalment cert, però és ben curiós que hi ha gent que ofereix pagar uns 200 € pel seu primer maxi, amb una tirada de tan sols 12.000 còpies, i que és pràcticament impossible de trobar.
    La cançó que comentes com rodona, “La chispa adecuada” també es diu “Bendecida iii” , i és en realitat la tercera i última part d’una conjunt de cançons que Bunbury va dedicar a l’actriu i model italiana Benedetta Mazzini. Totes tres cançons estan plenes de molta simbologia i moments místics com els viatges que van fer al Nepal, i una relació sentimental ben tempestuosa. És una cançó excel•lent, evidentment, però a mi m’agraden molt altres cançons : Hace tiempo, Fuente Esperanza, En brazos de la fiebre, No mas lagrimas , etc.
    La carrera en solitari de Bunbury és un punt apart i mereix un anàlisi ben a fons. Te absolutes meravelles com Pequeño i tota la “imagineria” que va encetar amb el “Pequeño Cabaret Ambulante” o el “Freak Show” és absolutament fantàstica i qualsevol dels seus shows en directe son imprescindibles sempre i quan no tingui el dia creuat.
    Recomano per no iniciats “Las Consecuencias” i tots el vídeos que va fer amb motiu d’aquest àlbum . Una autèntica meravella.
    Gràcies Jordi .

    1. Mel, ja veig que he ficat el dit a la llaga. Amb la informació de que disposava el tret era blanc segur. Està clar que la música és emoció i que a tots ens afecta poc o molt. Segurament a cadascú el remou d’una manera diferent doncs sovint, per no dir sempre, la música ens ve barrejada amb la vida. La nostra vida, per més senyes. I és clar, els ressorts que la música ens remou cadascú de nosaltres els tenim disposats de diferent manera. Estan marcats, afinats per tot allò que som, per lo que hem viscut, i pel que sentim en aquell moment. I també pel que voldríem ser. La música sovint ens transporta a un lloc imaginari, gairebé fora de la realitat, a un futur immediat en el que ens sentim millor i som millors. I un cop ha acabat la darrera nota allí ens quedem suspesos un instant fins que arriba el nostre jo present i ens arrossega irremissiblement pels camins tangibles de lo real.

      A grans trets coneixia la historia i el rerefons de La Chispa adecuada (la Bendecida III que tu dius…) Això la fa més entenedora i també més emotiva.

      Suposo Mel, donada la proximitat, que podrem continuar aquesta conversa de manera presencial, cadascú amb una birra als dits per afinar la gola. Héroes a Mequinensa? Això m’ho has d’explicar. Serà tot un plaer veure la cara d’emoció al reviure aquell concert a Xeste. Al descriure i recordar tal o qual tema. Serà com ser allí. Com assistir a un concert de Héroes del Silencio post mortem en directe. Fora del temps i la realitat. Però l’emoció (i la birra) sí serà real. Ens haurem d’atendre a les conseqüències.

      Tant d’entusiasme mereix una entrada al Cansongs.

      Jordi

  3. antoni seres

    Bé, Jordi! Bé!! Molt bé!!! Això dels cansogs versió novel·la és súper interessant. Entenc que porta la seva feina, el seu plus però el resultat és boníssim. Ànims! No us cremeu però, d’acord? Salvant les distàncies recorda la bona gent de Ràdio 3. En breu sereu els nous Tris, tras, tres de la xarxa. Moltes gràcies!

    1. Hola Toni.
      Sé que et va aquest pal. De fet quan ho enregistro et tinc present, sabedor que coneixes el medi i sabràs detectar els encerts i els defectes.Seran aquestos, els defectes, els que faran créixer aquesta secció. És per això que et demano que alhora de remarcar-los no te’n estiguis. Seran rebuts com una crítica constructiva. Potser una cosa que cal millorar, segurament hi estaràs d’acord, és la durada de la gravació. Crec que s’ha de reduir força per donar més protagonisme i continuïtat a la historia (10 minuts crec que estaria bé) La part musical ha de quedar relegada a un segon pla. Com que hi fico les referències qui vulgui aprofundir en els temes musicals emprats ja investigarà pel seu compte.

      Els referents són clar. Radio 3 i tota aquella fornada de programes en que util·litzaven el format de radio-novel·la per renovar el gènere. Hi vam arribar a disfrutar molt. A banda del “Tris, tras, tres” que anomenes jo recordo molt i les seves “dramatitzacions radiofòniques”. Arkham 3 (1979/1981) del Federico Volpini. Quan l’any 1999 es nomenat director de Radio 3, Federico Volpini, després de caure en l’ostracisme, recupera les ficcions dramatitzades per dona’ls-hi un paper rellevant a la programació de l’emisora. D’aquell temps és el memorable serial “Cuando Juan y Tula fueron a Siritinga”. També es van emetres serial d’altres autors com “Los Immortales” y “Criando Malvas”, amb la incomparable família Malva. Inoblidables. Me’n adono Toni, que el tema és tant llarg i se’n pot parlar tant que el millor serà dedicar-hi una entrada en exclusiva.

      Bé Toni, content del teu seguiment i de com a mínim aconseguir distreure’t una estona amb el radioblog del Cansongs.

      una abraçada

      Jordi

  4. Manel

    Hola Jordi i companyia.
    Com sempre m’ha agradat molt l’escrit i molt poc la tria.
    Quina sort que a la gent no els agrada el mateix. Estariem sempre en guerra per tot.
    Però reconec que no entenc gens de “música”. De petit el professor de solfa em va dir que no tenia “oïda” per les notes. Era incapaç d’encertar-ne una, ni de xiripa, nota que sortia del piano que teniem a l’aula.
    Per tant, tot el que heu explicat als comentaris em sembla escrit en un altre idioma ja que no entenc quasi res. Això si, tot i la meva ignorància crec que aprenc sempre quelcom…
    Respecte als Hèroes tinc la mateixa opinió que el primer comentari:
    No hi perdria ni un segon a aconseguir cap cançó però n’hi ha un parell que escoltaria sense tancar la ràdio(perdoneu que no posi el nom del comentarista però no veig el nom al comentari).
    Moltes felicitats a tots per fer un blog tant divertit com pedagògic.

    Manel

    1. Hola Manel.
      Aquesta carència d’oïda que dius que tens o que en el seu dia et van diagnosticar no crec que sigui cap obstacle per disfrutar de la música. Si que ha de ser un problema per algú que vulgui dedicar-se a la música. També pot ser un contratemps alhora de reconèixer i classificar certs acords o melodies i que d’entrada no sabem ben bé on ubicar o a qui atribuir. Però en el teu cas no suposa pas cap entrebanc. Bé tens els teus propis gustos i preferències musicals, i en gaudeixes com el que més.

      I lo dels gustos si que no hi ha mètode que valgui. En aquest terreny, com diria Descartes, tothom està carregat de raó. En hi ha que, per ficar un exemple, troben al Xavi Pascual un gran entrenador de bàsquet i en canvi a d’altres els hi sembla un penco. Ves que hi farem…

      Una abraçada

      Jordi

  5. Manel

    Ep!
    Un cop enviat el missatge ja veig els noms als comentaris.
    Molt d’acord amb el jmsantesm.
    Fins pronte…

  6. El metge forense està pensatiu i confús, mentre, s’embulla els cabells amb el punter làser. No acaba de veure clara la trajectoria que han seguit els hipotètics projectils. Els dos cossos damunt les respectives camilles, resten immòbils davant del silenci interrogatiu del punter laser. El forense no para de dibuixar amb el raig laser totes les línies geomètriques que li suggereixen les fotografies fetes als escenaris del crim, que per acabar de complicar el cas hi ha dos escenaris diferents. Curiosament el primer cos s’ha trobat mort al costat del telèfon i amb una pistola automàtica a la ma, així que rastrejant l’última trucada telefònica, s’ha trobat qui hi havia a l’altre costat de la trucada i precisament era un altre cadàver, també al costat d’un telèfon i amb un trabuc a la ma. Els dos cossos, ara ajaguts a la mateixa sala, no responent a les preguntes retòriques del metge, no per ser retòriques si no per què les formula amb xinès. Resulta que hi ha tants casos de violència per resoldre, que no donem l’avast a instruir gent nativa i em d’importar els forenses. I és clar, els xinesos son els que treballen més hores i és treuen els cadavers de sobre amb més celeritat. Per norma general han de gravar, com a mínim amb audio, tot el procediment del cas, des de la recollida de les proves, tractament de les mateixes, possibles hipòtesis , els passos de l’autòpsia i resolució final fonamentant científicament les possibles causes. Així que ni que qualsevol del dos cadàvers, en un àpex de llum celestial, vulgués contestar alguna de les preguntes del forense, és quedaria en blanc o potser en groc…S’ha d’afegir al cas una particularitat: no hi ha sang. Dos cadàvers, dos telèfons , una pistola automàtica que ha estat disparada i un trabuc també disparat i ni una gota de sang. La bala de la pistola automàtica ha estat trobada encastada al cul de la banyera de ferro colat del pis de sobre, i la bala del trabuc s’ha trobat dins del mateix trabuc. Hi havia tant poca càrrega de pólvora, que la bala just a sortit i a tornat a entrar dins el trabuc.
    HIPÒTESI DEL FORENSE: 驚駭
    Els cadàvers no tenen senyals de violència, ni a primera vista, ni a segona. La vestimenta està intacta, sense estrips ni estiragassades, només marques de desgat sota els colzes dels jerseis en els dos cassos, provocat per hores de recolzament postural. Tampoc hi ha indicis de robatori dins les corresponents vivendes. Ni possibles amenaces de conjugues o familiars, cap dels dos tenien família coneguda. El que tenen amb comú els dos cadàvers, és una ronxa vermella a l’orella, degut a la pressió de l’auricular del telèfon. Segons els calculs de la profunditat de la ronxa i l’extensió de la part més intensa de l’aureola, la ronxa tindria unes tres centes hores de pressió, aproximadament les mateixes que el desgast de roba dels colzes. A aquest càlcul hi ha ajudat molt, ( de fet està basat) en l’última factura de la companyia telefònica. Així que juntant totes les proves, s’arriba a la conclusió que el motiu de la mort, desprès de més de 300 hores de conversa telefònica ha estat un ensurt o esglai, i no causat pel ressò dels trets, si no per l’import de la factura de telèfon.

    法醫普通話 (forense mandarín)

    1. Hi han trucades que són perilloses, i més si se’n abusa. Aquesta mena de mort per SFS (sobredosi de facturació sobrevinguda) és esgarrifosa. L’agonia no és que duri molt doncs la patacada et ve de sobte i per sorpresa, però la sentida ha de ser de collons.

      Molt sagaç aquest forense mandarí. Un homòleg centreeuropeu, segons els símptomes i l’estat d’ambdós pavellons auditius segurament hagués suggerit la condició de germans siamesos dels dos cadàvers, units en vida per codó telefònic. “Va, un vulgal lapsus freudià”, diria en to despectiu el nostre il·lustre forense oriental.

      Mr Cansongs dixit

  7. Hola Mr Cansongs!!! Impecable radio relato, aunque me hubiese agradado que Usted pusiere su voz al personaje. Burni es un excelente cantante, el grupo héroes del silencio no está del todo mal. Muchas gracias por construirnos una vez más. Saludines ☺☺☺

  8. Hola Mr Cansongs! Los temas sobre cual Usted trata son muy interesantes, aunque no comenté sobre ellos, los leo con atención. Saludines ☺☺☺😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s