117 “Dress”

(PJ Harvey / Rob Ellis)PJ Harvey-Dry

PJ HARVEY

“DRY”

1992

 

 

Vull deixar-ho (tenim un pla)

 

Nota introductoria.

Igual que Rayuela, la genial i memorable novel·la de Julio Cortázar, aquest és un lliurament que es pot llegir de diferents maneres. També, com en el llibre de l’escriptor argentí, convidarem a llegir-lo de diverses maneres: l’una, llegint-lo de forma corrent, en l’ordre que està escrit, des del principi fins al final, sense entretindre’s en els interludi musicals que hi ha entre els diferents capítols. La segona, seguint l’ordre fil per randa, escoltant, després de cada capítol, l’interludi musical que pertoca. Encara hi ha una tercera manera, especialment pensada pels mandrosos. Una versió íntegra en àudio. La versió radiofònica del Vull deixar-ho (tenim un pla) que realment promet.

1

Trobaria a la Maga? Li va dir l’octogenària lectora a la Magalí, amb to de complicitat i en senyal inequívoca que ja havia començat Rayuela, tal com aquesta li havia recomanat. Recomanar la lectura és com fer una bona obra. Aquesta tarda la Magalí torna a casa satisfeta. Havia passat a buscar el Nel per la llar d’infants i l’Egon els rep remenant la cua. Just al mig de la porta de casa, a l’alçada dels ull hi ha penjat una nota on hi ha escrita una frasePost-it-1
Va carregada de bosses i amb feines i treballs obre la porta mentre l’Egon llepa el Nel de dalt baix. Encén el llum del rebedor amb el colze mentre amb un joc de cames i d’espatlla tancava la porta lliurant al Nel de la llefiscosa llengua de l’Egon. Hola! Ja som aquííííí! crida la Magalí des del rebedor cap a l’interior de la casa que està a les fosques i aparentment buida. La Magalí creua la sala d’estar-menjador per anar a deixar les bosses a la cuina. És el Nel qui encén el llum de l’estança revelant la presencia del Joan Francesc assegut al sofà, lligat i emmordassat, quiet com un sant i, és clar, en silenci. El Nel corre cap al seu pare, i després de fer-li una abraçada, s’asseu al seu costat tot encenent la tele per veure dibuixos animats. I què? Com ha anat el dia, carinyo? demana la Magalí des de la cuina mentre buida les bosses. A la porta de la nevera hi troba un post-it on hi fica: Post-it-2

A Perfect Day, Elise (Uh Huh Her, 2004)

2

La Magalí banya al Nel. Quan ha entrat a la cambra de bany ha trobat enganxat a la part superior del mirall del lavabo un post-it amb aquesta frase:Post-it-3Mentre omplia la banyera i anava rumiant sobre el significat d’aquella frase, li ha vingut com un tret. Ha sortit disparada cap a la cuina, ha omplert un got d’aigua i l’ha dut al Joan Francesc. Ostres, perdona! Que despistada que sóc. Tot abaixant-li el mocador de la boca. Magalí, escolta. Hem de parlar, diu el Joan Francesc en to desesperat. Sota el mocador, enganxat a la galta, hi ha enganxat un post-it que hi diu: Post-it-4Deslligam sispl… li fica el got a la boca. L’aigua fresca sacia la seva sed mentre ofega les paraules. Perdona, sóc un desastre… Després d’un sant Hilari i refent l’alè, ha tornat a la càrrega. Ja m’ho he repensat. De veri… La Magalí l’emmordassa.

En aquella llar la vida familiar transcorre plàcidament. La Magalí prepara el sopar mentre mentre pare i fill miren els dibuixos i juguen plegats. Les cames immòbils del Joan Francesc serveixen d’altes muntanyes per on el Nel fa transitar cotxes, trens i excavadores. Les lligades i nusos de la corda que el tenen fermat al sofà estan molt ben fets, apressos d’un tutorial al YouTube. Al Joan Francesc no se’l havia vist tant quiet des del dia que van exposar-ne un retrat a tamany real, a la biblioteca de Mollerussa. La Magalí ha anat a l’habitació a ficar-se còmoda. A la porta de l’armari ha trobat un post-it: Post-it-5 Avui han passat moltes coses! ha dit la Magalí des de la cuina, elevant la veu per sobre el borbolleig de l’olla i els escarafalls dels dibuixos animats. Quan t’ho expliqui no t’ho creuràs…!

Ara la Magalí és al menjador donant-li el sopar al Nel. Des de fora, darrera la vidriera que dona al jardí, l’Egon contempla l’escena impacient esperant el seu torn. Molt bé, Nel. Així m’agrada… que t’ho acabis tot. T’has de fer gran… Ara li explicarem al papa lo que ha dit la senyoreta. Saps què, papa? Es veu que avui al cole, quan tocava relaxació, el Nel i tres nens més s’han ficat a cantar i a saltar… La Magalí gira el cap i per l’expressió dels ulls li sembla que el Joan Francesc vol dir alguna cosa. Ui, que tonta. Ja em semblava a mi que em descuidava alguna cosa… S’aixeca, va cap a el televisor, atura el vídeo dels dibuixos i deixa les notícies. Així millor, oi? I ara el Nel s’acabarà aquestes tres cullerades de no-res. Oi, Nel? Doncs, el que et deia, es veu que han armat un terrabastall… Unaaaa… I saps que m’ha dit la senyoreta? Que els nens fan el que veuen fer a casa… doosss… trobo que s’ha passat un pèl. Diu que vol parlar amb nosaltres. Em sens, Joan Francesc…? … i treesss!!! Molt bé!!!!!

To Bring You Me Love (To Bring Me Love, 1995)

3

El Nel ja és a dormir. Quan l’anat a portar al llit, al capçal hi havia un post-it. Post-it-6 La Magalí ha sentat al Joan Francesc davant la taula parada. Soparan plegats. Té un ingeniós artilugi, una mena de cadira de rodes que va la mar de bé per traslladar al Joan Francesc d’aquí cap allà. Al lavabo, al llit, a taula, sense haver-lo de deslligar. Li treu el mocador de la boca. La nota amb elPost-it-4  queda al descobert. Per l’amor de Déu, Magalí. M’has d’escolt… Amb la forquilla li fica un tros de truita a la boca i fa un remenat amb les paraules. No parlis mentre menges Joan Francesc. Ja saps el que et va passar l’altre dia… pensava que havia de trucar al Cap. Mentre mastega proba de desenganxar el post-it amb moviments de galta i ganyotes vàries.

El Joan Francesc torna a ser al sofà (lligat i emmordassat) mirant un documental de La 2 (em sembla que va de foques) La Magalí seu al seu costat. Ah, no hi pensava. Saps la senyora Conxita? Sí… aquella senyora gran que et vaig dir que va vindre un dia a la biblioteca i que em va dir que volia llegir? Doncs resulta que la tia s’ha aficionat tant que no para. Oh, uns totxos… avui m’ha dit que ha començat a llegirRayuela”. T’imagines…?

In The Dark Places (Let England Shake, 2011) 

4

La Magalí s’ha anat a dutxar. Al telefon de la dutxa hi ha un post-it plastificat que hi diu: Post-it-7Quan surt té un ensurt de mort. Merda…! El Joan Francesc no és al sofà. S’ha deslligat i sols hi resten les cordes escampades. A la Magalí li entra un atac de pànic. Va a l’habitació del Nel i tampoc hi és. Déu meu…! Va cap a la cuina i la porta de l’armari de sota la pica és obert. La galleda de la brossa es abocada al terra. No pot ser…! Veu la vidriera que dona al jardí mig oberta. A fora és fosc i fa fred. S’abriga, agafa una llanterna i surt al jardí. Uns metres més enllà, darrera uns matolls hi ha el Joan Francesc és assegut al terra amb les cames creuades. Sobre les cames hi té l’ordinador portàtil on hi escriu compulsivament. La claror de la pantalla li il·lumina la cara. El Nel i l’Egon estan distrets jugant. La Magalí i el Joan Francesc es miren. Ha estat el Nel qui m’ha deslligat. Neeel…!? I l’ordinador? Estava amagat… L’Egon m’ha ajudat. Egooooon…!? No puc deixar-ho, Magalí, diu el Joan Francesc. No tinc prou força de voluntat. Joan Francesc…!? La Magalí s’asseu al seu costat mentre comparteix l’abric i l’abraça. El Nel i l’Egon s’hi arrauleixen guarint-se del fred sota aquella nit estrellada. No tinguis por, diu la Magalí. Entre tots quatre ho superarem. L’Egon, d’una llepada s’ha endut l’etiqueta amb el Post-it-4 que encara penjava de la galta.

We Float (Stories From The City, Stories From The Sea, 2000)

Vull deixar-ho (tenim un pla) from Jordi Giribet on Vimeo.


Aquest cop el Cansongs és un festí. Una bacanal musical. Una borratxera de temes de la inigualable PJ Harvey. Al llarg de la seva dilatada carrera, la intèrpret i compositora anglesa s’ha anat amollant al pas del temps.  Ha passat de la cruesa i contundència dels primers treballs al lirisme i sofisticació dels darrers, però sempre mantenint un gran nivell. Això fa que sigui difícil escollir un sol tema. He volgut escollir aquest Dress, del seu àlbum de debut. Tema directe i desgarrat, on es mostra tota la força d’una de les grans dames de la música popular del nostre temps. En la versió en directe podem veure com la vella fórmula de banda de rock & roll, la més austera, en forma de trio, guitarra, baix i bateria, li ve com anell al dit a aquest tema.

Anuncis

9 comentaris

  1. Joan Francesc

    Abans d’entrar en l’escrit vull dir que no coneixia PJ Harvey i que m’ha agradat molt, però molt molt molt. Moltíssim. Ah, i la seva música no està gens malament. Aniria a un concert seu encara que fos muda.

    Dit això, anem a l’escrit, que em té amb la mosca al nas. Vols dir que no hi falta allò de “qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència”? O tens espies a casa o ets bruixot, perquè Rayuela és un llibre molt especial per la Magalí i jo. Sí, casualment, els noms dels de casa són com els de l’escrit…

    I com sempre, emtre conya i conya, descrius coses ben certes.És cert que he assajat diversos plans, tots sense èxit. Potser perquè com deia José Luís Sampedro “Escribir es vivir”. I a mi se’m dóna millor aquesta forma de vida que l’altra, ja que de l’altra no n’entenc les claus.

    Sampedro explicava una anècdota, de la qual cosa es dedueix segons eell, que l’única raó per la qual Nureyev es dedicava al ballet és que no ho podia evitar. Es veu que una vegada li van preguntar al cèlebre ballarí rus: quin consell li donaria a un noi o noia que es volgués dedicar al ballet? i Nureyev va contestar: “que si pot que ho deixi”.

    1. La PJ Harvey és tremenda. Una dona que és capaç de plantar cara tant sols armada amb la paraula i una guitarra, i que lluita, com aquell de diu, a pit descobert. La seva discografia està plena de grans temes. Difícil escollir.

      Referent a l’escrit, doncs ja és veu que l’atzar és capritxós. Qualsevol semblança amb la realitat és pura imaginació teva… per cert, tenim gairebé enllestida una versió radiofònica del “Vull deixar-ho (tenim un pla)”. Serà tot un hit.

      Molt eloqüent la frase del Sampedro. Totalment d’acord. I el Nureyev, un catxondo.

      Salut

      Jordi

  2. L’excavació ha estat un èxit. Una sort de Carterpillers, dúmpers, retro-excavadores mixtes, orugues de seda, Buldossers, Bob-cats, grues de sirga en profunditat, manipuladors telescòpics, cintes transportadores, paper d’albal, cistelles elevadores, tisores hidraúliques, crives industrials, porgadors de diferents tamisos, coladors…Ara, el que ha salvat l’empresa, difícil on les hi hagi, ha estat el robot desactivador de paranys. L’arqueòleg prou que ho sabia, però mai s’hauria arribat a imaginar, les trifulgues que s’havia arribat a imaginar aquell faraó excèntric. Segons els jeroglífics que anaven desvetllant, tenia una mirada astrèvica. Eus aquí, l’extrema precaució que havien de tenir, de no caure atrapats dins la piràmide. Doncs aquella mirada astrèvica del faraó, havia confeccionat totes les trampes hagudes i per haver, per què ningú arribés a trobar la càmera mortuòria principal. O sigui que qualsevol decisió per avançar en la bona direcció, s’havia de sospesar de la mateixa manera que un mateix és mira davant del mirall. Reinterpretant els moviments al revés del que sembla i afegint-hi el grau d’astrevisme d’aquell faraó. Han disposat de manera interina un toldo, model similar al de les parades de roba dels mercats. El sarcòfag està dipositat damunt de quatre peces de formigó, mal apilades damunt l’arena, les que feien de seient per esmorzar els operaris i maquinistes. Vetllant el sarcòfag, hi ha l’arqueòleg en cap, donant tombs com un voltor, amb una perpalina nova a les mans. Ja està preparat per fer els honors i obrir aquell taüt, com si fos un palot de conserves. Amb el primer cop de palanca, salta pels aires un tros de fusta ben conservada per les queres, en aquells temps els ebenistes no coneixien el Xilamon, tot i tenir nom de faraó. A la segona emperpalada es va obrir tota la tapa, com si d’una porta de moble bar es tractés. Una olor estranya va envair el sota toldo, semblava que s’hagués vessat el moble bar, doncs feia la mateixa fortor que el Giró. L’esfinx del faraó es va fer visible, darrere un núvol: barreja de pols de fusta, arena, telaranys i la patina verdosa d’unes quantes puntes planes de bronze…l’acer encara no existeix. L’arqueòleg es refrega els ulls, amb la perpalina encara a les mans, quasi bé se’ls treu. Davant seu apareix el gran faraó, quiet com un mort, i entre les cavitats dels ulls, per sort no hi han caigut el ulls de l’arqueòleg, haurien rodolat com dues caniques una bona estona buscant aquells forats tant separats entre ells, tant que segurament només es podia mirar al mirall amb un sol ull, doncs l’atre quedava clarament fora de plano. Entre aquest dos bols (cuencos) dels ulls hi tenia enganxat un Post-it: Xilamon I.

    1. Enric, en el transfons del teu hilarant escrit (tu dius que no em costa res riure però en aquest cas el difícil és parar) em sembla endevinar algun que altre somni, segurament humit, de nit d’estiu en el que et veus embarcant al capdavant d’una flota carregada de personal, estris i maquinària per emprendre un viatge rumb al bressol de la civilització i complir així un encarreg professional d’alta volada amb la missió, ni més ni menys, que la d’explorar i feinejar dins laberints soterrats, cavitats subterrànies negades d’ombres, misteris i secrets.

      Es veu que a les grans catedrals no hi existia cap plànol previ a l’execució de l’obra. Era en el decurs d’aquesta era la mà del mestre d’obra (el paleta, vaja) qui guiava la construcció. Sobre la marxa, a les parets guixat amb guix o carbó es dibuixaven i decidien els canvis i es resolien les solucions constructives a realitzar per pujar l’obra. Només molts anys més tard, a posteriori, s’han realitzat plànols detallats de totes aquestes joies arquitectòniques. Al cap i a la fi, material documental, per ser arxivat, per ser sotmès a estudi o, en molts dels casos, ser imprès en un DIN-A0 i col·locat a l’entrada del temple.

      Et veig doncs, Enric, preparat per que qualsevol dia, ja sigui per via ordinària, via onírica, anar al gran desert i assumir aquesta missió. Travessar el gran desert en expedició zigzaguejant l’ondulat terreny com una serp metàl·lica. Al capdavant els teòlegs i falsos profetes. Voleiant, els escribes i protonotaris aixecant acta i donant fe. Per ells la glòria. Per a tu la saviesa. La tasca requerirà temps i s’hi haurà d’endur la família. Creus que hi haurà prou sorra per que la Bruna pugui jugar?

      Bon viatge

      Mr Cansongs dixit

      PD: Sota terra, un cop dins les cavitats, en una ala de la construcció segurament trobareu una cambra amb l’entrada segellada. Dins hi han les calaveres sorprenentment ben conservades dels arquitectes i enginyers. Decisió irremissible per poder acabar l’obra. Abans que els esquelets no es desplomin convertint la cambra en una polsosa ossera, hom encara pot veure als tècnics en darrera i atabalada discussió, discernint sobre la convenient proporció i alçada dels murs.

  3. Jaume

    Continua amb aquesta empenta!

    Moito Obrigado!

    1. Intentarem no perdre pistonada.
      Que vagui molt bé per aquests mons de Déu.
      Gràcies pel comentari.

      Una abraçada

      Jordi

  4. Manel

    Que estrany!,
    Ràdio enlloc de video?,
    Que ha passat?.
    Molt original!. Està molt bé.
    Felicitats!.

    1. Gràcies Manel.
      Això de la radio dona molt de joc i és engrescador. Amb pocs mitjans s’aconsegueixen resultats prou bons. El que té més mèrit és trobar personal amb bona veu, que vocalitzi bé i doni el to adient a cada frase. I per sort en aquest aspecte podem comptar amb gent entusiasta i que ho fa molt bé. Amb tot això a favor segurament hi hauran nous lliuraments en aquest format.

      Gràcies de nou pel comentari.

      Jordi

  5. Hola Mr Cansongs! Excelente videorelato que refleja una triste realidad. PJHarvey tiene una excelente voz y su grupo toca de maravilla, lastima que las letras de algunas de sus canciones quebranten mi Espíritu, no obstante no deja de ser toda una mujer con increíble talento y belleza.
    Muchas Felicidades! Por ésta puesta en escena de incursionar en el mundo del Video relato. Saludines☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s