113 “Nights in White Satin”

(Justin Hayward)Moody Blues

THE MOODY BLUES

Days of Futur Passed

1967

 

 

En blanc

 

Pot passar. De fet, passa. Que en un moment donat et quedis en blanc. Hi han escriptors que s’hi han trobat. Ni endavant ni endarrere. Llavors, per desencallar la cosa  acostumen a escriure una història que va d’un escriptor que es queda en blanc. És un bon sistema. Sols han de ficar-se un parell de passes endarrere de si mateix i observar el que fa. A partir d’aquí encarar-se on se li acudeixi. Obrir la nevera, sortir per la porta, o directament per la finestra, i ja està! L’imaginació ja volar. Per altra banda aquest acostuma ha ser el procediment habitual, però enlloc de sortir volant sense més ni més, és com si el motor no acabés d’arrancar i calgués donar-li una empenteta. Com corre prèviament per habitacions i passadís per agafar revolada i, ara sí, travessar la finestra i després d’un parell de sotragades i espetecs (Ai que cau! Quin ensurt!) refer-se i enlairar-se pel cel, amunt que fa baixada, travessant núvols, estratosfera, espai exterior, ull de cuc i tot el que se li presenti.

Això, lo de l’escriptor que no sap què escriure, podria ser un gènere literari en si mateix. O com en aquest blog. Es podria obrir una nova secció on ficar-hi els escrits escrits sota els efectes d’aquest estat àgraf i que es podria anomenar la ment en blanc, o coses escrites quan no sé sap què escriure. O un altre com escrits forçats. O escrits a contrament (per lo de a contracort…) O encara un altre, més eloqüent, com sense solta ni volta. Lo més sensat seria deixar l’entrada en blanc, sense paraules. I de disc col·locar-hi L’Àlbum Blanc (The White Album), dels Beatles. Blanc sobre blanc…

Normalment, a mesura que la setmana va avançant, més d’hora o més tard va aflorant alguna que altra idea per abordar el proper lliurament del Cansongs. Aquest cop s’acostava el cap de setmana i cap indici de musa per enlloc. Dissabte, i res de res. Diumenge, i el més calent era a l’aigüera. Dilluns, i ja em vaig fer l’orni. Estava clar que era víctima d’aquesta mena de síndrome de l’escriptor en blanc.

Qui té mal busca remei. En moments de feblesa creativa un pot recórrer a l’ajut extern. Confidències, verbalitzacions, posades en comú, engrescaments col·lectius a peu de barra. Tot un reguitzell de mètodes pal·liatius, com aquell que va a la farmàcia amb la recepta del metge sota el braç. A negra nit tornant a casa, arrossegant encara els símptomes de l’eufòria de bravates i alcohol, encendre l’ordinador i trobar-se de nou amb aquella claror blanca del document en blanc. Com seria més apropiat dir-ne d’això? Blanc sobre negre…? o negre sobre blanc…?

Obro pestanya nova al navegador i busco a YouTube Noches de blanco satén (Nights in white satin, de The Moody Blues) A través dels altaveus de l’ordinador sona aquella vella cançó (feia mil anys que no l’escoltava) que omple de melancolia l’estança. Quina paradoxa pel meu antic equip de música, aquelles altes torres negres i mudes, en un altre temps centre d’operacions de les meves dèries i deliris musicals i que ara s’ho ha de mirar apartades des d’un racó fosc. I és que quan un té el sentiment de culpa prou desarrollat la simple mirada callada d’un baffle et pot enfonsar la nit.

Sempre m’he preguntat com s’ho feia un escriptor per superar aquest moment de pàgina (o pantalla) en blanc. No és que me les vulga donar d’escriptor ara. Està clar que no tothom que fa una paret de totxos és paleta. O qui fa un ou ferrat és Ferran Adrià, posem pel cas. Jo senzillament sóc un que es fica a escriure. Com si ara sortís per la porta corrent desaforat i no per això em dic Kiliam Jornet. I quan dic escriptor i aquests lapsus creatius, no penso tant en l’escriptura d’una novel·la, que és com una carrera de fons, un procés de llarga durada, sinó en treballs més curts però constants, en el dia a dia de qui ha de lliurar puntualment i sense falta un article o una columna a un diari o revista, fet que no es pot demorar més de lo que la periodicitat del mitjà en qüestió exigeix. Suposo que se’n surten tirant d’ofici. Allò que només l’experiència i les teves pròpies capacitats et poden donar. Queda palès que jo no he tirat pas d’ofici sinó de morro. Jo diria que ratllant l’escriptura automàtica, que automàticament hauria d’anar a la paperera.

M’havia fet tot un llitat de temes ocurrents. Flotadors salvavides per quan arribés l’ocasió. Aquest cop no ha calgut utilitzar el mall (trencar el vidre en cas de naufragui…) La vitrina resta intacta. La reservarem per una propera topada amb la senyora de blanc, punyetera, capritxosa, enjogassada, imprevisible.

Anuncis

9 comentaris

  1. Mr. Raons

    Consells a un escriptor de “morro”

    Benvolgut Mr. Cansongs,

    Ja veig que no sòc l’únic que es queda en blanc… no se que dir-li sobre les seves capficacions… no n’hi ha per tant. Tot tenim un dia en blanc. Potser és pitjor un dia negre… o gris… en plena efervescència antifraquista…

    Que cal fer en temps de pensament blanc… evidenment, cal buscar el que els aprocrifs en diem “un estat modificat de la consciència”…. aquí tot si val… des de l’alchol, al sexo, le sdrogues o el rock n’roll…

    Amb tot, Mr. Cansongsk, li aconsello el moviment corporal com a modificació de la conscienca tot cercant la “inspiració creativa” a través de la música… imitant la busqueda del moviment “sufi”… jo personalment, em deixo portar per la bona música i poso en moviment el meu rovellat cos al so de la música… com la dels Moody Blues… sensacional l’entrega d’avui.

    El moviment corporal estimula la ment… i sacjesa la pagina en blanc de la inspiració… Benvolgut Mr. Cansongs… provi a ballar al so de la bona música… ja veurà com les idees floriran… A per cert, si es possible filmi el seu ball iniciàtic… els Ad Libitum riurem una estona…

    tingui una modificació de la consciencia agradable benvolgut amic.

    Mr. Raons

    1. Curiosa la recomanació que fas aquesta setmana. Les teves raons tindràs. Això de moure l’esquelet a ritme musical ha estat durant molts anys la principal distracció de generacions i generacions. La dels nostres pares, per exemple. A mi això ja no em va agafar. Després va vindre lo de ballar “suelto” i aquí la cosa va anar de baixa. Al meus anys mossos de tant en tant em desmelenava per les pistes de ràpid de les discoteques de la comarca. Aviat però em vaig passar al sector de la barra. Aixecament de vidre.

      La veritat és que després de tants anys sense fer-ho no sé com respondrà el cos. Lo de ballar suelto mira, si vas poc a poc i mirant de no prendre mal… Lo de ballar agafat, que deu ser al tipus de ball al que et refereixes, la cosa ja és més seriosa. Aquests darrers anys s’ha tornat a ficar de moda i han proliferat les escoles i acadèmies on t’ensenyen a remenar-te en parella. Això és bàsic per no dislocar-se un mateix i a la respectiva partenaire, i als del voltant i tot.

      No sé… em semble que continuaré enganxat a la barra. Allí sap exactament de quina alçada pots caure. I la modificació de consciència ve donada de mica en mica, i no a sotragades.

      Gràcies pels teus sempre raonables consells.

      El vostre fidel amic

      Mr Cansongs

  2. Joan Francesc

    Te n’has sortit prou bé Mr. Cansongs (o Piero dell’Angelina). Jo crec que el morro és indispensable perquè l’afany de perfecció paralitza i la única manera de no entrepussar és no caminar. O sigui, amb talent o sense el morro hi ha de ser. I tu tens les dos coses. La descripció que fas de quan un es queda en blanc és prou encertada com els consells d’en Mr. Raons. Una mostra de com fer una obre brillant quan no saps què dir és la canço de Serrat: “No hago otra cosa que pensar en ti”, una veritable joia (pel meu gust, és clar). A la cançó només explica, per resumir: “No hago otra cosa que pensar en ti y no se me ocurre nada”, però li queda de collons.

    A mi el full en blanc que em fa patir més és el full de la llibreta del banc, deu ser perquè vinc d’una família de lletres. Vull dir que mon pare tot ho pagava així, amb lletres.

    1. Hola Joan Francesc.
      Ja fa massa dies que utilitzo aquest recurs d’escriptor poc inspirat per inspirar-me. Això és un oxímoron, paraula que he aprés aquests darrers dies, amb tanta pel·lícula de ciència-ficció com he vist. En fi, un s’agafa agafant a lo que pot… Tu que tens ofici bé ho deus saber, oi?

      Per cert, molt maco el tema del Serrat…

      Mr Cansongs dixit

  3. josep maria

    T’has decidit per aquest temasso de quedarse en blanc, però que ben segur que a tots ens porta records, com a minim de les sessions de “lent” de les nostres discoteques. La lletra ja em sonava d’alguna versió feta en castellà, potser del mallorquí Lorenzo Santamaria. (https://www.youtube.com/watch?v=6fINLSyoSkQ).

    Qui recorda Noches de blanco satén també pot recordar sobradament Con su blanca palidez de Procol Harum (https://www.youtube.com/watch?v=Mb3iPP-tHdA). Un altra de les grans cançons de la mateixa època. Totes dues compateixen estructura i tempo, i sonen a lament. Ideal per posar-nos nostàlgics.

    Quan acabava el “lent” tornava el “suelto”. S’intercanviava el personal a la barra i era hora d’encendre un 46 o qui sap si un Fortuna. A la ma esquerra el sigarro i a la dreta el cubata, i amb el peu nà seguint el ritme del Get Ready.

    1. 46 i cubata… bona combinació. És fa estrany que fins fa ben poc estava permès de fumar dins dels garitos. No cal dir que sense fum a nivell de salut hi hem sortit guanyant moltíssim, però no hi ha dubte que hem perdut en glamour.

      Bona també la cançó de Procol Harum. En la mateixa línea que les nits de setí.

      I què dir del Get Ready? Tremendo.

      Mr Cansongs dixit

  4. L’encarregat és un cabró. Ja fa dos dies que m’està al damunt, literalment, no em deixa viure. Si no em mira de reüll o fa directament als ulls. És la inquisició amb persona, crec que de cognom es diu Torquemada. Porto dos dies pensant en plegar, tants com els que porto treballant. Li donaré un dia més per que em deixi d’emprenyar amb frases com: Amb aquesta barba vens a treballar? (si només la porto de dos dies,-li contesto jo-). Hauries d’arribar 30 minuts abans per preparar-te la jornada laboral (com si hagués de posar un satèl·lit en òrbita). Per anar més rapit, aquests bidons els hauries de tenir a l’altre costat (però si soc esquerrer) Els carros se t’estan amuntegant i destorben al mig del passadís (el que se m’amuntega es l’ouera, de senti’l). No deixis les portes obertes.(l’hi tancaria al mig del nassos) Tanca els calaixos (és el que vull fer, quan hi fiquis els dits -penso-). No vessis el producte (com? però si em surt de darrere les màquines! em fot uns sustos de cal Déu). Vigila amb els programes…aquest que has escollit no és el que toca (ni a la feina puc triar el programa que vull…) Destria be el color! (es que em fot negre). Com es que barreges teixits de diferents famílies (també hi ha famílies de teixits?, mamma mia). No et passis amb la temperatura (encés! estic encés!).Quan la màquina ha acabat el programa, immediatament l’has d’obrir i passar-ho a planxa (no tenia res mes al cap, que passar la planxa, però vibradora). Els envasos buits no els deixis cap per avall…. Aquestes capses de cartró estan mal apilades….(i al cap de dos dies, ja ni me l’escolto). Però això ja s’ha acabat, ja sento el, pip! pip! pip! de la marxa endarrere del tractor que porta la cuba engantxada. Entra just per la porta del magatzem, la mànega amb la lipa arriba just al passadís on hi ha totes les màquines. Li faig el senyal al tractorista, aixecant i saccejant el dit polze varies vegades. El tractorista que te tot l’ofici del món, dona la presa de força i jo aixeco la palanca. La mànega s’enceba i s’onfla com una mànega pastelera, però enlloc de sortir una nata dolça i blanca, en surt un reg de purins negres i apestosos. La inundació es germana de les del riu Nil, ho deixa tot anegat de merda. L’ambient emana uns vapors fètits que bafa totes les portes obertes de les rentadores. Mentre el tractor treu la presa de força i desapareix enlluernant amb el pirulo camp enllà, amb el dit escric damunt el baf de l’última rentadora.
    Veig com entra a tomballons el cabró de l’encarregat, jo me’l miro rascant-me la barba de tres dies mentre ell, pal plantat davant l’última rentadora llegeix: Ho te’ns prou blanc?

    1. Caram Enric, quin merder!
      Hi han coses que ni rentant no marxen…

      Mr Cansongs dixit

  5. Proves de blanc.

    ^^^^TaCa de caFE!

    mmmm, hi haurem de tornar, aquest cop amb sabó de casa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s