112 “Red Right Hand”

(Mick Harvey / Nick Cave / Thomas Wydler)Nic Cave-Let love in

Nick Cave & The Bad Seeds

Let Love In

1994

 

 

Presències nocturnes

 

Observar, analitzar, deduir. Treure conjectures (no confondre amb la seva germana petita putativa, la xafarderia). Aquesta és la premissa del verdader detectiu. La llosa que haurà d’arrossegar. L’estigma amb que haurà de conviure dia i nit fins al final  dels seus dies. Fins a l’últim sospir. És alhora do i condemna. És la seva naturalesa.

És de nit. El despatx està a les fosques. Sols la lleu llum de l’enllumenat elèctric del carrer que s’infiltra per les escletxes de la persiana a mig tancar deixa endevinar les formes inertes que poblen l’habitacle. Jo sóc dins assegut a la butaca fent temps, esperant que sigui l’hora.

Aquests darrers dies, al despatx totalment remodelat vaig incorporar-hi un element que sempre m’havia fet il·lusió. Cobrir part d’una paret amb un gran tauler de suro on penjar-hi tota mena d’informació. Formar un gran mural visual on fer encaixar les peces d’un cas complex. On es mostrin les conjectures. Hi està exposat l’únic expedient que actualment tinc obert, el que anomeno el cas de La taula voladora, que en aquest mural ara es mostra en tota la seva complexitat. Fotografies, esquemes, informes, retalls de diari, fotocòpies, anotacions, pamflets, tiquets, llistes del Caprabo, números telefònics, plànols, rebuts, factures, ofertes varies, l’horòscop, etc. Qualsevol dada, per insignificant que pugui semblar, pot arribar a ser determinant. M’he passat hores i hores observant aquell garbuix d’informació. Traspassant, intercanviant d’aquí cap allà els diferents elements. Com en una partida d’escacs, tot està a la vista. Cal trobar-hi les connexions. Observar, analitzar, deduir.

De moment però encara estava lluny de trobar respostes vàlides. I com sempre he sostingut, cal exercitar la ment. L’entrenament és vital per, arribada l’hora, poder fer front a qualsevol adversitat. Sense res millor a fer, tenia sobre la taula la missió autoimposada de comprovar la distància real entre les dues senyals d’stop que hi ha al passeig del poble. Les que popularment es coneixem com l’stop de la Creu i l’stop de cal Marina, just tocant a la carretera de Balaguer. Verificar i, si calia, corregir aquella vella premissa de Stop a 150 metros, tants i tants anys enquistada en la ment de tantes i tantes generacions. Naturalment, per tal propòsit, he ordit un pla. Estava clar que fugir de la claror del dia, evitant cotxes i altres obstacles que normalment s’interposen enmig del trajecte. I sobretot, evitar les mirades malpensades dels xafarders, falsos profetes, els que aquí vulgarment anomenem els del banc del Sinofós. Així doncs havia d’actuar de nit. La via estaria lliure d’impediments i la discreció estaria garantida. L’hora escollida també era important. Les 4 m’ha semblat una hora propícia. Ni molt tard ni molt aviat. Calia evitar troneres i matiners. La metodologia també estava clara. Disposava d’un metre (de 3 metres) i unes barretes de guix (de guixar a la pissarra). Cada 3 metres aniria fent petites marques al terra que em servirien per determinar la mida exacta.

Per inspeccionar el terreny feia discretes passejades pel passeig. També passava alguna estones fent algun whisky a cal Marina. Em permetia controlar la situació de ben aprop. Aquella mateix tarda per fer temps em vaig distreure amb el suplement de La Vanguardia. Curiosament hi sortia un reportatge dedicat a Jack l’esbudellador. El reportatge venia il·lustrat amb les fotografies de les 5 víctimes oficialment atribuïdes a l’assassí de l’East End londinenc. Totes 5 dones de mala reputació i que presentaven talls de diferent consideració per tot el cos, preferentment al coll. Només a tall de comentari, veien la fotografia de la darrera víctima, sembla que en Jack anava millor de temps doncs s’hi va poder va poder esgrimir les seves dots amb el punyal (prims, bistecs, costelles, menuts i carn picada) Ni amb un whisky doble vaig poder treure’m els calfreds del cos.

La nit en qüestió doncs, vaig esperar assegut dins el despatx a que fos l’hora. A les 4 en punt vaig sortir del cau per endinsar-me dins la nit freda i silenciosa. Curiosament s’hi havia ficat una boira espesa, impròpia per aquesta època de l’any. Em vaig dirigir cap als carrerons suburbials, freds i humits. Vaig continuar pel carrer del Calvari avall fins desembocar al lloc de destí. Aquella boira, en principi empipadora, ara la veia com una aliada per que la meva acció passes més inadvertida. Com si hagués passat un fantasma. D’entrada em va sobtar que al capdamunt del carrer, al cantó de la Creu, no hi havia cap senyal d’stop. La senyal on hi figurava l’enunciat stop a 150 metros. Vaig anar carrer avall i vaig comprovar que a l’altre extrem de carrer, just al mig del carrer, l’altra senyal d’stop si que hi era. Tenim tant interioritzat aquesta consigna urbanística que ni tants sols ens havíem adonat que ja no hi era. Tant era. Agafaria com a referència la base de la Creu. Vaig treure metro i guix i em vaig disposar a fer les marques. Voltava jo de genollons per terra, anant mesurant i guixant amb curtes i precises ratlles blanques quan del darrera dues mans enguantades. Una mà em va agafar la galta i la va estirar cap amunt mentre l’altra duia una navalla de barber lluent i afilada. Per un moment, dins la navalla, vaig veure reflexat l’horror dels meus ulls. Amb un cop precís d’esquerra a dreta, la navalla va brunzir estripant tot el que trobava, la boira, la nit, el meu coll. La sang brollava del tall, baixava per la gavardina xopa fins arribar al terra on va formar dos rierols que serpentejant semblaven pugnar per veure quin dels dos arribava abans a la Costa el Calent. Si no hagués estat per lo inapropiat de la situació, es podria dir que feia goig de veure. En un gest inútil, amb les dues mans al coll, intentava aturar l’hemorràgia.

Vaig despertar amb les dues mans al coll, amerat no de sang sinó de suor. Era assegut a la butaca del meu despatx. Era evident que esperant que fos l’hora m’havia adormit. Vaig mirarar el rellotge. Marcava les 5:52. Era tard però si m’afanyava encara hi havia temps per completar la missió. En tot cas ja tenia una experiència, ni que fos onírica. Em vaig rentar la cara. Vaig verificar que a la butxaca hi duia metre i guix i vaig recórrer el mateix camí que al somni. Naturalment, no hi havia boira. Això sí, l’aire era fred. Vaig arribar al lloc dels fets. Curiosament la primera senyal d’stop no hi era. La del capdavall sí. Vaig treure metre i guix i vaig anar per feina. Una a una, de 3 en tres, anava sumant les xifres. 63, 66, 69…  Es notava que ja hi estava abessat. 90, 93, 96… Avançava més de pressa del què em pensava. Ja gairebé està… 141, 144, 147 i … no pot ser! Tret d’una petita variació, practicament dona exacte: 150 metres. Ha d’haver-hi un error. Segurament m’he descomptat, em vaig dir. Era el pitjor que em podia passar. Vaig tornar al principi per fer un segon mesurament. Aquest cop vaig tindre més cura d’establir el punt d’arrancada amb precisió. Agafaria la part més sortida de la base de la Creu com a referència. La nova ratlla poca cosa variava de la primera. De ben segur es tractava d’un error en la suma. Ara me’n faria ben capaç. A mig trajecte es va apagar l’enllumenat elèctric. Tot i ser fosc encara, el cel volia començar a clarejar i no he tingut dificultat per veure les ratlles. He arribat a la senyal. Amb la correcció la cosa havia empitjorat. Ara donava 150 metres exactes. No podia donar crèdit a lo que veia. Encara tindria temps per una tercera comprovació. Aquest cop al costat de cada ratlla hi aniria ficant la suma resultant. 3, 6, 9… així no pot fallar. 84, 87, 90… de sobte vaig sentir una remor que em va esglaiar (encara duia el mal cos per lo del Jack…) Vaig notar una presència que de ben segur no era d’aquest món. Un grup de gent que avançava a tot drap a lo ample del passeig sense rumb ni esma. Sens dubte es tractava de zombis. Un grup de morts vivents que no feien plan de fer broma. A l’altre costat de vorera he vist un contenidor d’escombraries. En una maniobra digna d’elogi, m’hi he amagat dins. El grup de zombis s’anava apropant implacable. Tot el carrer retronava al seu pas. El so era aterridor. Al soroll de les petjades s’hi afegia un panteix i una balboteig inintel·ligible que feia glaçar la sang. Era com si traguessin el fetge per la boca. La pudor que desprenien aquella carn morta era insuportable. Fins i tot des de dins el contenidor es percebia aquella pestilent ferum. La por em tenia paralitza. Temia que en d’un moment a l’altre s’obris la tapa del contenidor i fos devorat de viu en viu per aquelles bèsties vingudes del mateix infern. Per sort la remor va anar remetent. Aquells diàlegs  cacofònics anaven remetent i allunyant-se carrer avall. Es va fer el silenci. Jo però encara no gosava a moure un dit. Al cap d’una estona el soroll del motor d’un vehicle es va anar fent més i més audible fins aturar-se just davant del contenidor. Em vaig armar de valor i just van obrir la tapa, en una maniobra digna d’elogi, m’he pogut escapolir del lloc sense que els operaris del camió de neteja em pugessin reconèixer. He enfilat carrer del Calvari amunt fins a desaparèixer just quan les primeres clarors del dia apuntaven per l’horitzó.

Aquella mateixa tarda m’he passejat pel lloc simulant normalitat. He observat atentament la reacció de la gent hi pogut comprovar que res notaven d’estrany. Si et fixaves amb atenció però (jo sabia de la seva existència), allà al terra, a tot el llarg del passeig s’hi podia veure unes petites marques de guix blanc. Unes marques que, espero, abans que se’n adoni algú, el pas de la gent, la pols, la pluja, el vent i el temps acabin esborrant.

Nota del traductor: a la versió anglesa els noms dels llocs citats apareixen traduïts. Així, el carrer del Calvari figura com Calvary Street. La Creu és The Cross. La Costa el Calent s’anomena The Hotman Coast. I el Banc del sinofós, Ifnot Beach.

 

Nick Cave és un artista de pes i amb una llarga trajectòria a les seves espatlles. Aquests dies està d’actualitat per l’estrena del documental 20.000 days of Earth on es mostren les interioritats i processos creatius d’aquest artista australià. A banda d’un bon compositor ens trobem també davant un gran escriptor. Aquest cop, i sense que serveixi de precedent, em temo que al contingut d’aquesta l’entrada el tema musical hi encaixa com anell al dit. Red Right Hand és un tema recurrent del cinema slasher, sub-gènere del cinema de terror en que un assassí s’acarnissa amb adolescents, normalment embolicats en experiències prematures de sexe, o drogues, o les dues coses alhora.  Red Right Hand és un tema perillós.

“Mà dreta vermella”

Ves a donar un petit passeig pels límits de la ciutat
i creua les vies
On el viaducte emergeix,
com un ocell de perdició
mentre canvia i es trenca
On secrets reposen en els focs de la frontera
i en els cables brunzint
Ei amic, saps
que ja mai més tornaràs
Passant la plaça, passant el pont
passant els molins, passant les batudes
En una tempesta formant-se
ve un home alt i ben plantat
En un sobretot negre i polsós
amb la mà dreta vermella

Ell et prendrà en els seus braços,
et dirà que has estat un bon noi
Ell reviurà tots els somnis
que et va dur una vida destruir
Ell arribarà al fons del clot,
curarà la teva ànima encongida,
però no hi haurà una sola cosa
que puguis fer
Ell és un déu, ell és un home,
ell és un fantasma, ell és un guru
Estan xiuxiuejant el teu nom
a través d’aquesta terra desapareguda
però amagat en el seu sobretot
hi ha una mà dreta vermella

No tens diners?
Ell te’n aconseguirà una mica
No tens cotxe?
Ell te’n aconseguirà un
No tens auto-respecte,
et sents com un insecte
bé, no et preocupis, amic
per que aquí ve ell
a través dels ghettos i els barris
i les viles i els tuguris
Un ombra es projecta
on sigui que ell es pari
munts de papers verds
en la seva mà dreta vermella

El veuràs als teus malsons
el veuràs als teus somnis
Ell apareixerà del no-res
però ell no és el que sembla ser
El veuràs al teu cap,
a la pantalla del televisor
Ei amic, t’estic avisant
que l’apaguis
Ell és un fantasma, ell és un déu,
ell és un home, ell és un guru
Tu ets una peça microscòpica
dins del seu pla catastròfic
dissenyat i dirigit per
la seva seva mà dreta vermella

Anuncis

16 comentaris

  1. joan Francesc

    Molt apropiat dir alguna cosa a tall de comentari, després dels talls de Jack

    1. caram, quin comentari més tallat…

      1. Joan Francesc

        Trobo molt apropiat el tema dels zombies a data d’avui, quan a la capital del regne i a les altes esferes se’n pot veure bastants. De fet aquests no caminen. Amb problemes amb l’anglès superiors als nostres i acostumats a esbiaixar les informacions, han llegit el botó “On” a l’inrevés, o sigui: “No”. I no es mouen d’on són. D’altra banda no veuen un stop ni 150 metres ni a un pam del nas. Crec que hi hauries d’enviar en Mr Pesquises a investigar, perquè el cas comença a ser tan intrigant com el de la taula voladora 🙂

      2. Home, amb aquest tema entrem en un terreny pantanós. Aquests que tu anomenes són d’una subespècie de zombis, molt estranya, que es caracteritzen per ser una colla de vival·les morts del cul. Tots els trets propis dels morts vivents però amb les constants alterades.

        Amb Mr Pesquises podria passar de tot. Igual li foten un cap nou. I això no ens convé…

        Mr Cansongs dixit

  2. Ramon

    Veig que la llengua anglesa es va introduïnt poc a poc en aquest blog. És important fer-ho, si es vol anar cap a un nou estat 🙂
    El nivell d’anglès és, però, divertit i millorable a la vegada .-)

    1. Hola Ramon.
      Celebro veure’t per aquests indrets. Per vosaltres, els que vareu seguir estudiant i us heu dedicat a temes tècnics, suposo que heu hagut de ficar-vos al dia amb l’anglès. Els que hem tirat de base ja saps que en aquells temps s’estilava el francès (amb el meu tindria feina a defensar-m’hi) I d’anglès res de res. Si alguna cosa se és gràcies a la música (res, quatre paraules mal contades)

      Amb aquesta premissa doncs, diguem que lo meu consisteix en practicar un anglès “creatiu”. De totes maneres no em diràs que aquests indrets tant nostrats en anglès queden la mar de xulos…

      De totes maneres, si tens algun suggeriment… tu mateix. Les portes són obertes.

      Gràcies i fins aviat!

      Jordi

  3. Autopista de vaselina, a veure si entra:

  4. L’autocar arriba matiner i puntual a la parada de la Creu, mentre les campanes s’esgargamellen cridant les beates, farcides de Sonetones negres amb stereo, per la homilia de les 7. S’obren les portes automàtiques de l’autocar i baixa un sol viatger, trontollant. Dur posada una xupa de pell sense cordar, deixant a la vista una samarreta albiceleste i amb una mata de pèl arrissada a lo afro, tot i ser un home de pell blanca. L’últim esglaó el salta aixecant els genolls enlaire, com fan els jugadors de futbol quan escalfen, just de tocàs la barbeta. La cara del viatger, es tenyeix de vermell amb els llums de fre de l’autocar, que s’allunya perseguint amb els fars els portals de l’Avinguda Catalunya, una parella sorpresa per la contaminació lumínica, amb un acte reflex, decideixen apretàs encara més els pubis, amb el que sembla un instint innat de supervivència. El viatger solitari, ara només amb el nas encetat de vermell, s’encara avinguda avall, però al cap de tres passes, salta altra vegada amb els genolls enlaire i de cop s’ajup contra el terra, com si esquivés una bala de plata, foten una esnifada hiperbòlica a una ratlla blanca que hi ha al mig del carrer. S’aixeca trontollant i amb els ulls en blanc, continua caminant i al cap de tres passes més torna a saltar amb els genolls enlaire, aquest cop es passa de la barbeta fins arribar a colpejàs els pòmuls, s’ajup altra vegada contra el terra tornant a esnifar una altra ratlla blanca que hi ha la mig del carrer. S’aixeca trontollant i amb els pòmuls blau-granes, continua fent tres passes més, fins que torna a trobar una altra ratlla blanca, ben clenxada damunt del paviment, torna a saltar amb els genolls enlaire, aquest cop s’arriba fins a tossar amb el front, l’elasticitat que li provoca la pols blanca es increïble, s’ajup altre cop contra el terra, amb un canvi de fossa nassal, s’empassa una altra clenxa, semblant una aspiradora industrial. Es torna aixecar amb el front blau Nàpols, trontolla per uns moments, parpelleja i aconsegueix enfocar el que li queda de carrer fins al final, la vista se li il•lumina, una seguit de ratlles de pols blanca ben col•leccionades l’esperen. No para de saltar de genolls enlaire i arrupís fins, sense senderi, saltàs l’Stop, en aquell precís moment un camió amb matricula de l’Atlètic de Bilbao l’atropella.
    Segons el metge de guàrdia faran falta dos silos de guix per enguixar-lo, això sense comptar el que s’ha fotut pel nas.

    1. Vet aquí que no ha quedat ni rastre de les ratlles…

      Mr Cansongs dixit

  5. 2014alba

    Hola, Jordi! Interessant proposta la del Nike Cave al Cansongs!! És un molt bon tema que curiosament associo a la Fira de Teatre de Tàrrega. Potser ha estat una casualitat però és una peça que he sentit en algunes edicions abans o després d’iniciar o acabar diversos espectacles. Sí, sí, el que diré crec que no està escrit en lloc però és una cançó ideal per formar part d’una banda sonora musical de la Fira (sobretot a altes hores de la nit…)
    Fins a la propera!
    Toni

    1. Toni, no la sabia aquesta relació entre aquest tema i la Fira del Teatre al carrer de Tàrrega. Com sempre estàs a l’aguait.

      Gràcies i fins aviat!
      (els gintònics encara estan en peu…?)

      Jordi

      1. antoniseres

        Bones! sí, sí… los gintònics estan en peu… (haurem d’anar a l’Indox que ens deixin una cisterna de camió per omplir fins dalt de gintònics, en tenim pendents una cuba!) Fins aviat!

  6. Ramon

    Jordi, el meu comentari anava amb conya. M’encanta el teu anglès “creatiu”; queda molt xulo. No deixis de practicar-lo!!

    1. Gràcies. Ho faré…

      Una abraçada

      Jordi

  7. Mr. Raons

    Dos es barallen i guanya el tercer.

    Després de la discutida discusió entre si Beatles o Beach Boys… vet a quí que em quedo amb el Nick Cave.

    Impressionant tema. Músicalment el trobo espectacular… de fet encaixa perfectament al meus gustos músicals… una mica més allunyats dels dos grans grups em confrontació al Blog Cansongs…

    Sobre la nit dels morts vivents que ha experimentat Mr. Cansongs… paciencia amic, paciencia… jo que de jovenet vaig fer de Michael Jackson amb el tema Triler… puc assegurar-te que no hi ha dia que quan m’adormo no apareguin en somnis un grup de zombis… a partir d’ara, aquesta visió t’acompanyara dia i nit … però l’experiencia més ATERRADORA te la donarà de per vida l’estada en l’interior del contenidor… ni una dutxa diaria et treurà mai més l’olor de la por… o és el de la …………….

    Mr.
    Raons

    1. Quanta raó tens, Mr Raons amb això de la dutxa. A Mr Pesquises li costarà temps en poder passar desapercebut.

      Em sorprèn aquest gir cap a la música “perillosa”. Suposo que hi té a veure les teves darreres trobades amb el Canyelles, mestre de l’ocultisme i les forces tel·lúriques. Transeünt del costat obscur. Vigila i que la força t’acompanyi…

      Mr Cansongs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s