110 “Tomorrow Never Knows”

(John Lennon)Revolver

The Beatles

“Revolver”

1966

 

 

Revolver vs Pet Sounds (1a part)

 

Per primer cop en aquest blog fem un lliurament doble. Probablement no serà l’únic ni el darrer cop que els aficionats disfrutem d’una sessió doble com aquesta. Avui, com els petit suisse, a mi me’n donaven dos.

I aquest doble Cansongs ve donat per dos discos que van coincidir en el temps (l’any 1966) i les controvèrsies, disputes, asseveracions al voltant d’aquests dos discos per esbrinar quin dels dos és el millor. Estem parlant de Revolver, de The Beatles, i Pet Sounds, de The Beach Boys. Estem parlant ni més ni menys de dos grups pioners del que comunament anomenem pop o música popular. L’any 1966, el grup de Liverpool, que es troba en plena maduresa creativa, edita l’àlbum Revolver. Al mateix any, a 8.000 kg de distància, a Hawthorne, sota el sol de Califòrnia i banyada per les aigües del Pacífic, The Beach Boys, grup menys conegut allí però que arrel de la publicació de Pet Sounds assoleix un gran èxit precisament en camp contrari, a Anglaterra, on sembla que això de la música s’ho prenen més seriosament. Després cada grup seguirà trajectòries diverses i que quedaran escrites en lletres d’or en la història de la música. El que perdurarà en el temps és aquesta batalla aferrissada entre defensors i detractors d’un i altre bàndol per establir la hegemonia d’un disc sobre l’altre. Per saber, en definitiva, quin dels dos discos és el millor.

A banda del vociferi dels aficionats, que cadascú tira cap a casa, anem a escoltar les veus doctes dels entesos. A veure com està la classificació, si em permeteu utilitzar termes esportius (les llistes acostumen a ser subjectives, fins i tot arbitràries, i sobretot doloroses. Amb aquesta mania que tenim d’ordenar, de classificar, d’etiquetar-ho tot, molts cops ens obliguen a establir un rànquing que no té res a veure amb la realitat. És allò de triar entre el pare o la mare. O a quin fill estimes més. Aquest Cansongs, en aquest sentit, crec que queda clar que és un llistat del tot subjectiu i personal però que l’ordre no respon a cap preferència, i que ve determinat per la forçosa metodologia de que les cançons han d’anar sortint d’una en una, en fila de a un, sense que això suposi cap preferència, ordre ni barem. Aquí, tret d’alguna que altra debilitat, pel que fa a l’essencial, totes les cançons del Cansongs són igual de valuoses) De llistes en hi han millers. Fins i tot milions segurament. Anem-ne a triar sols algunes, les que en principi les que gaudeixen de més prestigi, disposen de veus autoritzades i no semblen dubtoses (caldria analitzar-ho en profunditat. De moment ens els creurem…) L’afamada Rolling Stone (Estats Units), en un llistat que anomena 500 Greatest Albums of All Time, de l’any 2012, hi trobem aquests resultats:

1- Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (The Beatles)

2- Revolver (The Beatles)

3- Pet Sounds (The Beach Boys)

Anem a veure que hi diu la prestigiosa Melody Maker (Regne Unit) All Time Top 100 Albums publicada l’any 2000 Melody Maker (100)

1- The Queen is Dead (The Smiths)

6- Revolver (The Beatles)

11- Pets Sounds (The Beach Boys)

Fixem-nos ara en un llistat fet aquí per la revista Rockdelux, on mostra segons els seu criteri, els 200 millors àlbums de la història

1- The Velvet Underground & Nico (The Velvet Underground & Nico)

3- Pet Sounds (The Beach Boys)

7- Revolver (The Beatles)

Bé, suposo que aquestes dades no determinen res, però sí que en podem treure conclusions pel fet que els dos àlbums en discòrdia apareguin a les llistes més representatives i també a la majoria de la resta. I aquestes conclussions seria que realment estem davant de dos obres mestres. Dos àlbums realment importants i molts influents dins el panorama de la música popular. I el que més sorprèn és la vigència de les cançons i, una de dos, o els pop ha evolucionat ben poc o aquests grups, tant The Beatles com The Beach Boys, van fer uns treballs del tot visionaris. Una tercera opció seria que després de donar molts tombs el pop ha fet cap al mateix lloc. De lo qual se’n deriva una qüestió: és la del pop una formula esgotada? Però això ja seria un tema per un altre Cansongs…

És aclaparador la quantitat de versions que hi han tant d’una cançó com de l’altra. M’he ficat a l’Spotify, que no hi són totes ni de bon tros, i no he sigut capaç de trobar-hi la cua. He trobat interessants les de Jai Uttal (músic americà influenciat per la música hindú). I una, més jazzística, del canadenc Michael Occhipinti.

Anuncis

4 comentaris

  1. Vicent

    Els Beatles for ever… Quan em considerava un cosínet seu, tenia aquest disc. De les tres versions, m’agraden l’original i la segona. Aquesta era l’úitima cançó. Pot ser la va escriure el Lennon, però feia una forta olor de George.

    1. Sí. A tot arreu figura el John Lennon com autor del tema. Segurament l’estructura, la línia melòdica i lletra siguin seves. La peça però la veig com una mena de resum del disc i alhora anticipa el que vindrà. Innovacions tècniques d’enregistrament. Bases pregravades. Cintes magnetofòniques rebobinant amb la velocitat alterada, loops, sorolls i textures sonores. Sons de sitar (aquí el George hi va ficar mà segur…) Un experiment sonor que donava per a que tothom hi fiqués cullerada.
      Uns visionaris, vaja…

      Gràcies pel comentari

      Jordi

  2. Mr. Raons

    Carall…

    Després d’unes llargues vacances torno al “treball” i em trobo amb aquesta pregunta !!!!!!!! Beatles o Beach Boys…

    Com diu el mestre Cercós… aquesta pregunta no es pot contestar… i menys per profans com jo…

    Ara bé, que m’agrada a mi… personalment com ja s’ha dit… els Beach Boys tenen aires californians… sol, platges, surf, noies, sons melòdics… és un so pastós, engantxós, que t’atrapa en un balsam ensucrat que finalment empalaga…

    Quan als Beatles… no deixa de recordar-me aquest moment més Pop amb arrels Warholianes i scodèliques en expressions de sons i colors… no cal que digui que a mi, sempre m’ha atret aquesta música que es crea a l’antiga Anglaterra… la trobo més trencadora i inspirada que la californiana… de fet, em declaro un seguidor de les músiques dels grups anglesos… sobretot dels pop-fanky-electrònica dels anys 70-80 del segle XX… amb una parada obligatoria al grup CHIC en lletres majuscules.

    Mr. Raons

    1. Hola Mr Raons.
      Feia dies que no voltaves per aquí. Benvingut un altre cop. De fet sempre hi ets present, ja sigui en cos o en esperit. Ja m’ho semblava a mi que erets més de Beatles. La teva pell curtida sota les boires i el rigors de la Vall del Corb, tolera millor el fred hivern de Liverpool que no pas la calor i el sol de les platges de Califòrnia. A més la sorra es fot per tot arreu…

      Seguim discernint i raonant sobre els dilemes de la humanitat.

      Cordialment

      Mr Cansongs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s