109 “The Gost In You”

(Richard Butler / Tim Butler)Psychedelic-Furs-Mirror-Moves-519052

The Psychedelic Furs

Mirror Moves

1984

 

Sophie Calle al bar Foment

Avui en dia, un optimista és un beneit o bé un impostor

Jaume Vicens

 

Mr Cansongs

El passat dissabte 18 d’octubre vam celebrar al bar Foment de Sant Martí de Maldà els 100 primers cansongs. El dia ja va començar amb un gest premonitori. Jo no sóc de pesar-me, però aquell dia, a instàncies de la meva mare per verificar l’estat de les piles, em vaig ficar a sobre de la bàscula digital que tenim a casa. Va marca la xifra rodona dels 100 Kgs. Després del primer ensurt i de quedar-me garratibat, la cosa es va alleugerir. Només en un moment ja es va perdre un digit. 99. Em va treure un pes de sobre. Aquell havia de ser un dia especial i fins i tot la bàscula em feia còmplices picades d’ullet.

Al vespre el Foment presentava un aspecte immillorable, ple d’amics, seguidors i aficionats a la música disposat a passar-s’ho bé. I els Sonotone amb tot l’arsenal a punt per tocar. L’èxit estava assegurat. Hem d’agrair al Josep M. Oliva, veritable mentor d’aquest blog, que vingués de Manresa expressament per l’ocasió. Ens va brindar, jo diria que en una classe magistral i memorable, la important presència de la música en les nostres vides, i ens va demostrar, fen-nos cantar a tota la parròquia (em va deixar parat. Com entona aquest home…) que (són paraules seves) ens uneixen més les cançons que els himnes.

Acte seguit es va donar veu als lectors (“al soci”, que dirien a can Barça), sobretot a aquells que habitualment fan comentaris, ja siguin de pensament, paraula, obra o omissió, que tots són vàlids encara que els que arriben a través del blog són els que s’agraeixen més, o els que es a fan peu dret, al carrer, que també. L’Enric Valls i el Miquel Torres, en representació de tots i sent ells força prolífics, van exposar el que vam anomenar ad libitum, o el que vindria a ser un comentari a quatre mans, en viu i en directe (que sigui lo que Déu vulgui…), que no és gens fàcil. I se’n van sortir prou bé. Entre altres qüestions cadascú va apuntar dues qüestions en principi contradictòries, o poc coincidents, però que un cop haver-hi reflexionat penso que són ben bé complementaries. L’Enric va inserir en el caràcter atemporal (mitjanament regulat) en els lliuraments de les entrades. Aquestes poden arribar qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora del dia. El Miquel, en un visió des de un punt més antropològic, va destacar precisament la temporalitat dels continguts i el seu fixament en una època molt determinada en el temps. El context i els fets que hi apareixen pertanyen a una generació determinada. Les històries que aquí es narren els nostres pares segurament no les entenen o no els transcendeixen, i els nostres fills no les han viscut. La vida és com un joc pel que vas avançant de casella en casella (el pont, el pou, la mort… compte amb els daus…) Cada generació es troba en una casella, aïllades les unes de les altres, sense possibilitat d’entesa. Sols ocupem la casella següent quan l’anterior generació ja l’ha abandonat. Però el joc muta constantment. Sols es mantenen igual les caselles clàssiques (el pont, el pou, la mort… i els daus, sempre igual de capritxosos…) i la casella ja no és la mateixa.

Per tancar la part dels parlaments va estar dedicada als personatges del blog i que són el veritable fet diferencial del Cansongs. I es van mostrar amb la projecció de Mr Raons & Mr Cansongs, curtmetratge on es mostren els atrafegaments i tribulacions de tots els personatges que pul·lulen per aquí i el seu univers. Podeu veure la versió complerta i definitiva en aquest enllaç

Un altre aspecte important del blog i que amb el neguit del moment ens vam descuidar d’esmentar, són les traduccions que fa el Daniel Giribet de les lletres de les cançons. A banda de tenir gairebé sempre un caire lliure i creatiu, en molts dels casos és el primer cop que es publiquen en català.

A després va arribar la música. Els Sonotone in person. Patien però, una manca sensible. Els hi mancava el 50 % de la secció rítmica (si parlem a la manera del tio Julián, que exclamava un dia, tot preocupat, que si “se le habian muerto el 50 % de las gallinas”, quan sols en tenia dues) Baixa ben suplerta a última hora pel Jaume Costa, bateria contundent i amb un deix soulero que ni t’explico. De la mà de Sonotone, que van anar desgranant clàssics dels 70 i temes propis, el Foment va salpar convertit en un vaixell solcant enmig d’una tempesta sònica. Descàrregues elèctriques. Decibels fulgurants. A proa aguantaven ferms, estoics, contra vent i marea la plana major del Grup de Recerques. El sector dur. El Guido, com si d’un capità Ahab es tractés, flanquejat per la Teresa i la Josefina (permanents al vent), tots tres desafiant els baffles que escopien tallants notes de pur rock & roll.

A coberta la tripulació restava confiada i temerària els sotracs de les onades. A baix, a la bodega, el personal del Foment anava axicant cervesa i altres líquids per mirar de reflotar la nau. En aquest aspecte la parròquia i, sobretot els músics ajudaven tant com pudien. Mr Pesquises va trobar la canya massa forta i es va passar al whisky. Junt amb l’Enric Valls, un a cada punta de barra, aprofiten els va i véns de les onades per passar-se (ara tu, ara jo) i polir-se mano a mano una ampolla de Glenrothes. Al davall del pal major, que amb prou feines aguanta les embranzides, el Canyelles dempeus just al vell mig de l’eslora, barba bifurcada pel vent, mirant de mantenir l’equilibri mentre pèndul en mà recercava punts tel·lúrics. Durant la vetllada la Dominika-N ha adoptat diverses formes (tant poden ser humanes com d’objectes). En una de les poques que hem pogut comptabilitzar, va aprofitar que l’Anna de cal Marina va sortit a fumar per suplantar-la i flirtejar amb el Josep M Oliva per fer-se’n amiga i així rebre periòdicament per mail el seu Àlbum de cançons. I així fins que els Sonotone es va marcar una magnífica versió de The Ballroom Blitz, tema emblemàtic i molt estimat per per una determinada generació d’Anglesola. El concert elèctric es va tanca amb tema propi, Mr Jekyll & Mr Hyde, en una versió esparverant i contundent

Et passes a la barra
fotent-nos la tabarra
i parles l’esperanto
però una mica de canto

Fas de cada pub
el teu laboratori
i vas alternant
infern i purgatori

Després d’aquesta sotragada final la tempesta va amainar. Va arribar la part desendollada. El Magí si troba com a peix en el aigua. Amb la mar calmada es va permetre una capbussades (El último de la fila, Sabina…) amb la col·laboració d’un espontani músic local. El Joan Francesc, acústica en mà, va arremetre amb un grapat de temes. Entre ells dues peces molt cansongnianes. El T’he conegut sempre igual, del Raimon, connexió Tennessee. I una apasionada Locomotive Breath, de Jethro Tull. Tremenda. Mentrestant, el Miquel i el Jaume intercanviaven papers i instruments.

I així, mansament, es va acabar la vetllada. La tripulació havia anat abandonant la nau. Alguns havien saltat per la borda. El Guido Gandalf va marxar caminant sobre les aigües.

 

Mr Raons

Mr Cansongs és un idealista. Un idealista i un il·lús. Si a l’acte que es va fer l’altre dia al Foment només haguéssim convidat als seguidors del blog, com volia ell, la cosa no hauria passat de l’anècdota. En canvi, de la manera que es va acabar fent, a banda de la gent del blog hi havien també els incondicionals dels Sonotone. Hi havia gent del Grup de Recerques. Hi havien els aficionats de Sant Martí. I també hi havia la gent que va a fer un beure al Foment o els encuriosits que hi van anar a treure el cap. Fet i dit un centenar de persones, la majoria d’una franja d’edat determinada. Els de la nostra generació. Els que vam pujar escoltant la música dels 70. Que vam passar mitja joventut fent vida dins els cotxes (sexe, mentides i cintes de casset) Per lo tant, aquesta festa haurà estat important per a Sant Martí, i es recordarà per sempre.

Mr Pesquises

Aquella nit el bar Foment estava més ambientat de lo habitual. Ja a fora, em vaig topar amb el sector fumador emparats per la bonança d’una nit suau i la remor esmorteïda de la música. A dins estava força ambientat. Em vaig fer pas entre la multitud fins arribar a la barra. Amb poca cosa en vaig tenir prou per saber que la cervesa era el que requeria l’ocasió per passar desapercebut. Mentre em servien vaig fer una ràpida ullada al local. El primer que em va cridar l’atenció va ser un paio vestit de negre, amb barba prominent que em va fer dubtar si ell o jo qui s’havia equivocat de local. La pinta d’aquell personatge era més pròpia d’un concert dels ZZ Top o d’un congrés d’esoterisme a Barberà de la Conca. La canya era massa forta i després de la primera glopada vaig decidir passar-me al whisky. Vaig aprofitar que n’hi havia un que anava del mateix pal per apuntar-m’hi i, com que el veia eufòric, aprofitar l’ocasió per si s’estirava. No va picar.

Vaig buscar amb la mirada al paio de negre amb barba prominent i em va dur fins aquell paio que anomenen Mr Raons. Estaven asseguts a la mateixa taula amb dues gacgís. Segur que alguna en tramaven. No són aigua clara. I més enllà hi havia l’altre. El tal Mr Cansongs. Fingia normalitat però se del cert que algun assumpte fosc duu entre mans. Fa dies que el vigilo i porta una vida nocturna que no té res de normal. Unes ties es van apropar a la barra i vaig fer-me el xulo. Un altre!, vaig dir, alçant el got buit cridant l’atenció del cambrer. Doble, naturalment. Durant una bona estona, entre cançó i cançó, entre whisky i whisky, alternant cambrer, sempre fent el gesto però fent-me l’Eric Clapton (manolenta) vaig anar vigilant les maniobres d’aquells dos sujetos. La gent, incauta, riu i s’ho passa bé aliena a la realitat, a espatlles de les conspiracions macabres i al perill que corren.

El bon jugador de poker sap quan és el moment de retirar-se. Així ho vaig fer jo, saben que res més de net en trauria aquella nit, quan tocaven aquella del Jaleo en el salón de baile, vaig aprofitar per escabullir-me fent un simpa. El fons justifica els medis. L’elegància està en les formes. Com que la maniobra va ser ràpida i no la vaig poder assaborir del tot, uns carrers i retranquejos més enllà vaig fer un calvo.

 

Uns seguidors

Tant de temps llegint sobre el Foment i totes les histories que hi han passat i avui hem descobert el veritable Foment tal i com és en realitat. No ens ho imaginem així. A partir d’ara ja no el podrem imaginar d’altra manera.

The Psychedelic Furs va ser un grup de l’anomenat post-punk que va brillar amb llum pròpia durant la dècada dels 80. Podem disfrutar d’aquest preciós tema en triple versió. La de l’àlbum, la que va oferir el grup al llegendari programa La edad de oro, i encara una tercera versió, també en directe, molt més recent, en petit format acústic.

Anuncis

15 comentaris

  1. Mireia Oromí

    “Buníssim”! M’ho he passat de conya veient el curtmetratge. Moltes Felicitats!

    1. Hola Mireia.
      Ja veig que ‘ho has passat bé amb la versió cinematogràfic dels Cansongs, Raons, Pesquises i companyia. Ho celebro.

      Moltes gràcies pel comentari i per ser una fidel seguidora del blog.

      una abraçada

      Jordi

      1. Mireia Oromí

        Siiiii! A banda de riure amb les cares conegudes, he posat cara a les que no coneixia (i també he rigut, inclús amb el gat). De veritat que m’ho passo molt bé amb les històries d’aquest blog, a més de descobrir bona música…

        Per molts anys de Cansongs!

      2. Hola de nou Mireia.
        És tota una satisfacció que aquest blog arribi a distreure algú. Moltes gràcies pel comentari.

        Jordi

  2. antoni seres

    Felicitats Jordi! Entranyable el documental. Per molts anys!!

    Toni

    1. Toni, en el passat ja hem tingut alguna experiència cinematogràfica plegats i ja saps de que va el rotllo. Suposo que també t’ha fet gràcia retrobar-te amb la Cris i el Jordi. La veritat és que no tenen mai un no per resposta. El seu entusiasme és molt de valorar. I a més, cada dia o fan més bé.

      A veure si ben aviat podem col·laborar de nou en alguna cosa per l’estil i de passada, enllestir els gintònics pendents…

      Una abraçada

      Jordi

      1. antoni seres

        Hola, Jordi! el documental respira molt bon rotllo (marca de la casa) Us felicito a tot l’equip. Una abraçada a tothom! Sí, amb molt de gust toca fer uns gintònics. Segur que riurem molt.

        Fins aviat!

        Toni

  3. Així sigui…

    Fins aviat!

    Jordi

  4. enric valls

    Portava uns minuts, x’s, mal sentat dins la furgoneta, intentant fargam el que hauria de ser el cinturó de seguretat; es va sentir un “clec”, però no se si va ser el cinturó o les cervicals, de tant girar el coll per atinar la merda del forat. L’hora era la que era, no hi podia fer res, ni que intentant posar el parcial del compta quilòmetres a zero, hagués atraçat unes hores, x’s, el rellotge del comptador, no canviava res. Per davant em continuaven esperant 14 km de camí serpentejat des Sant Martí fins al meu llit, i per darrere una polseguera de cal Déu. Amb el parcial del compta quilòmetres a zero per poder comprovar si em passava de poble, vaig fotre un cop de demarré. “Clec, clec, clec” altre cop vaig dubtar… era el motor d’arranc? o les cervicals que no atinaven a girar el claussor?. Vaig arrencar amb una accelerada, fent derrapar mig segon les rodes del darrere, després quasi be se’m cala al mig del carrer. Era negra nit, la Lluna en quart menguant no ajudava gens a seguir el camí correcte. Uns quilòmetres després de deixar les faroles de Sant Martí, se’m va creuar en mig de la foscor, el que semblava un conill de color blanc. Vaig notar i sentir com les seves orelles rascaven els baixos del cotxe, amb veu alta em vaig dir: aquest conill és l’únic conill que veuré, notaré i sentiré aquesta nit. El compta quilòmetres ja feia estona que havia cantat els 14km, però ni línia, ni bingo, ni poble eren a la butlleta que estava jugant. Al cap d’uns quilòmetres més de pols, un parell més de bestioles desprevingudes i blanques, van palpar els baixos de la furgoneta. Pel retrovisor em va semblar veure que portaven tatuada un ratlla negra al cos, el tub d’escapament podria ser la causa de la marca. Cony de conills, encara els avorriré, vaig pensar; al que jo mateix, amb veu alta em vaig replicar: Per molts conills que em toquin els baixos, no els puc pas esquivar si se’m posen al mig…El parcial del compta quilòmetres ja marcava més de dues xifres quan vaig veure el cartell d’Anglesola, la benzina compartia la llum vermella amb la senyal del cinturó de seguretat que no m’havia aconseguit trossar. La pols que havia anat deixant darrere tapava per moments, l’asfaltada d’animals blancs que s’anaven creuant pel camí, no els podia esquivar, cops de volant a tort i a dret, més a tort i a tort que una altra cosa. No podia evitar aquella carnisseria, fins i tot vaig parar el cotxe al mig del camí, però aquells animalots blancs s’auto llençavent contra el cotxe, fins i tot vaig tenir de donar els llímpies del davant i del darrere. A l’arribar al garatge de casa, un cop tancada la porta seccional, vaig parar el motor i també el que havien de ser les llums, però a l’accionar la maneta resulta que havia estat conduïnt amb les llums tancades, i amb el “clec” de la maneta, el que vaig fer, va ser donar-les…. de cop davant del cotxe va aparèixer il.luminat un animalot blanc, era una Oca gegant, amb una marca negra fumejant que li travessava el pit…amb una ma servava un ganivet i amb l’altra uns daus gegants. Pel retrovisor vaig veure la casella nº 58: La mort. El compta quilòmetres marcava 63 (casella d’arribada). Clec!!

    1. Caram Enric, quina “partida” més accidentada…
      És que anar pel camí que va de Sant Martí-Anglesola, Anglesola-Sant Martí té els seus riscos (sinó que li preguntin als Sonotone…) I si és de nit i després d’un festot com el de l’altre dia, ja ni t’explico.
      Pel que dius gairebé et carregues tota la fauna de rosegadors i aus de la zona. Esperem que això no arribi a mans dels ecologistes. Et podria caure el pèl…
      He de dir-te que mentre anava llegint el teu comentari, a mesura que anava baixant pantalla avall temia que en qualsevol moment no et trobessis amb el Guido i el “convidessis” a palpar els baixos de la teva furgoneta.
      Està comprobat que recórrer el trajecte Sant Martí-Anglesola, Anglesola-Sant Matí pel camí és com a mínim tant apassionant com jugar al joc de l’oca. I de nit…

      Mr Cansongs dixit

  5. Joan Francesc

    He trigat a posar un comentari perquè fins avui no m’he refet de la festa. La festa va ser collonuda, molt bon rotllo. Els Sonotone ho vam passar molt bé, només ens dolia que en Joan Romeu no hi hagués pogut ser però Jaume Costa ens va fer el favor de substituir-lo i es pot dir que el concert es va poder fer a costa d’ell.
    Els dies previs van ser una mica de nervis per la incertesa de com solucionaríem això. Si no trobàvem algú capaç de posar-se a la bateria sense assaig, l’alternativa era fer més circ i allargar l’acústic. Tranquilitza bastant saber que en Magí té repertori per hores anant del rock fins a la rumba i el que convingui, i que el Miki Gaya podia desplegar un repertori d’acudits de més de dues hores. Al final el Jaume es va atrevir i vam poder fer el desconcert. Això ens va portar a un estat d’eufòria de saber que no deixàvem al mr cansongs sense desconcert. Aquesta eufòria es va afegir a la cervesa i un servidor estava esvalotat com una criatura amb sabates noves. Com vam començar una mica tard i jo havia començat amb les cerveses comptant amb l’horari oficial per pujar a l’escenari amb una empenteta,vaig acabar pujant amb una empentassa de cal Déu. Ja dic als companys del grup que m’han de vigilar!
    Els parlaments van ser de nivell (em convindria poder tornar-los a sentir) Una festa memorable.
    Els Sonotone potser no vam portar molt públic però és que els nostres fans són com els fans del PP (la majoria silenciosa, que diuen ells) i es queden a casa.
    Felicitats i que no pari el blog!

    1. A la festa tothom, d’una manera o altra va contribuir a fer-la memorable. Vosaltres vareu estar collonuts. L’entusiasme i el bon rotllo són coses que s’encomanen i que molt sovint n’anem faltats. Jo no se vosaltres però jo ja tinc en ment la festa dels 200 cansongs. Espero que els Sonotone hi tornin a ser. I el Jaume Costa també. Si convé ficarem dues bateries, a lo Gary Glitter.

      I el blog no pararà mentre gent com vosaltres m’aneu donant motius per continuar.

      Mr Cansongs dixit

  6. Hola, Felicidades por el cortometraje! Gran equipo de Producción edición, música y como no la genialidad del guionista. Espero con ancias el proximo cortometraje. Cordial saludo.☺☺☺☺

    1. Ja veig que Mr Cansongs & cia han guanyat una fervent admiradora. No sé per quan podem tindre una nova aventura d’aquests singulars personatges. La veritat és que són del tot imprevisibles i no se’n pot fer calendari. Moltes gràcies Etel pels teus comentaris i elogis.

      Una abraçada

      Jordi

      1. Hola Mr Cansongs!!! Que alegría leer unas lineas de Usted hacia a mi persona, es un Honor leerle ya teniendo aventuras o no con sus amigos, leer Su blogg es todo un hallazgo y un placer. Dicen que lo bueno se hace esperar, tendré paciencia y esperaré a que Usted nos vuelva a deleitar con Sus aventuras, mientras tanto seguiré atenta al blogg y reelere seguramente sus escritos. Muchas Gracias por sus Palabras.Saludines fuerte abrazo. ☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s