106 “Don’t Give Up on Me”

(Bucky Hoy Lindsey /Carson Whitsett /Dan Penn)Solomon Burke - Dont Give Up On Me

Solomon burke

Don’t Give Up on Me

2002

 

Pedres i fustes

 

Todo necio confunde valor con precio.

Antonio Machado

Encara em sobta, a aquestes alçades, que hi hagi gent que, un cop llegits els llibres, els bescanviï per altres o que directament els vengi. Jo sóc de guardar-ho tot. De tindre l’obra complerta de tal o que qual artista. Tots els exemplars d’una revista, de la primera a la darrera. Jo, que provinc de l’època en que passaven els viatjants per l’escola a oferir-nos enciclopèdies i col·leccions de cromos. Que ens desviviem per aquell cromo impossible de trobar que deixava un espai en blanc dolorós com una puntada al ventre. O per l’absència del disc descatalogat que esgarrava tota una discografia. O el volum absent del prestatge que obre una escletxa negra de dalt baix tant profunda com un forat negre. I suposant que el tenim però l’hem deixat, encara que sigui en bones mans, el sol fet que passi la nit fora de casa ens neguiteja. Com si es tractés d’un fill. Ja no diguem si es perd. Jo provinc de tot això. Que estic orgullós de preservar i ampliar la biblioteca del meu pare. Que vaig acumulant pols actual sobre pols que ja es va generar en temps del meu progenitor. És natural que em sobti, doncs, del que un cop extret lo essencial, es desprèn dels llibres com a purs objectes. Un diari, un cop llegit és un munt de papers deia el Cortázar. I quan un nou lector els veia, aquell munt de papers tornava a ser un diari. I així successivament. I també és natural que aquests, els bescanviadors, es sobtin davant aquest afany, aquesta obstinació malaltissa i absurda d’acumular papers i pols i enredos que sols fan nosa i que encara ens trauran a tots de casa.

Es fa difícil precisar el sentit d’aquesta obstinació possessiva. Pel preu no serà. D’algun especulador, a molt estirar en podríem treure unes monedes. Això ja ve de família. Diuen que el pare del meu pare, el meu padrí, quan veia una pedra aprofitable, s’aturava i la carregava al carro. Era una pràctica força habitual en l’àmbit rural de l’època. El meu pare feia exactament el mateix (sols hem de canviar carro per furgoneta) Fato cap a casa. El meu germà ho porta a la sang. Més encarat al ram de la fusteria. Fusta que veu, fusta que arreplega (a mi, ves per on, em va donar pels discos) En aquest fer hi trobo, diguem-ne, un fons metafísic. Ells no veuen la pedra en si, sinó el futur carrau d’una hipotètica paret. No veuen la fusta sinó un possible plafó, maneg o bestiment. Com que és una pràctica que s’ha anat allargant en el temps, això ens permet avaluar-ne els resultats reals. Algunes d’aquelles pedres han format part d’un mur, han reblert algun fonament, o, simplement (que no és poc), han apuntalat un ametller jove. Cal admetre però, que la majoria de pedres s’han quedat amb això, en pedres, en munts de pedruscalls que han anat traslladant-se d’aquí cap allà fent més nosa que servei. Potencialment utilitzables si atenem al principi aristotèlic pel que van ser recollides, però un racó de pols també, al cap i a la fi. Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.

Per acabar d’il·lustrar aquest tema, narraré l’episodi de l’intent de compra de la trompeta del meu pare. En aquest aspecte cap de la família ha seguit l’estela de músic del meu pare, amb lo qual, la seva trompeta ha passat de ser un instrument que tot sovint sonava per casa a ser un objecte mut i purament nostàlgic. Un bon dia es va presentar a casa un músic que havia tocat amb el meu pare a fer-nos una visita de cortesia i, així com de passada, i a manera de comentari, es va interessar per l’esmentada trompeta. La meva mare li va respondre que sí, que ja ningú la tocava però que la guardàvem com a record. No us la voldríeu vendre pas? va dir l’home. Si no la feu anar potser jo us la podria comprar. No per que per nosaltres té un valor sentimental. Aquesta trompeta ja me la conec, va replicar, i no et pensis que valgui gran cosa. A lo que la meva mare va sentenciar: doncs si no val gran cosa per que la vols? L’home va marxar dissimulant, tot fent-se el músic, i de la trompeta no se’n va parlar mai més.

ATENCIÓ cansongsmaníacs.

El 18-o celebrem els primers 100 Cansongs. Tindrem als Sonotone en desconcert. Estigueu atents als propers lliuraments. Hi haurà alguna que altra primícia mundials. Aquest és el cartell de l’esdeveniment

100 cansongs-cartell-2No perdis la fe en mi

Si no dono la talla, si no estic a l’alçada
Si les teves expectatives en mi no es veuen complertes avui
Sempre hi haurà un demà o un demà per la nit
Aguanta, nena, més tard o més d’hora
Se que ho faré bé.

Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, no perdis la fe en mi
Se que és tard,
Que el joc està acabant
Però els meus sentiments, els de veritat
No han canviat
Al meu cor.

Ho sé, sé que estava equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat, equivocat.
M’agradaria compensar-te per l’amor que mai, mai, mai he mostrat.
Simplement no perdis la fe en mi tot el que et dic és cert.

T’ho donaré tot,
Tot el meu amor, Tot el meu amor, Tot el meu amor.
Simplement no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.

No vull que la perdis
Sé que és tard, però espera,
Si us plau, si us plau, si us plau,
Simplement no perdis la fe en mi.
Promet-m’ho, ho faràs, m’ho prometràs?
Si us plau, no perdis la fe en mi.

Ho podem aconseguir si ho intentem
No em rendiré, resisteix amb mi,
I no perdis la fe en mi, nena.
Oh, nena, nena, si us plau,
Facis el que facis,
Ho aconseguirem, ho aconseguirem
Si us plau, no perdis la fe en mi
Si us plau, si us plau, si us plau,
Promet-m’ho,
No perdis la fe en mi.

Avui tot és gran. Un gran del blues (en tots els aspectes…) Solomon Burke cantant Don’t Give Up on Me, un gran tema. En directe, a més de gran, arrabassada i apassionada versió.


Anuncis

6 comentaris

  1. Josep Rius

    Jordi, al número 100 vam intercanviar uns missatges tot fent referència al pelegrinatge a discos Castelló. Ja et vaig comentar que al primer esborrany vaig tenir de retallar i classificar els continguts per temes per no passar-me i fer un missatge massa llarg.
    El tema que toques al 106 em va com l’anell al dit, ja que el col·leccionisme i les neures del col·leccionista era un dels temes que vaig mig desenvolupar i em va quedar per penjar. L’adjunto tot seguit (tot i que està una mica mal fargadot o amb poc ritme per fer servir un terme musical):
    “Mannà” és l’aliment que va enviar Déu al poble hebreu durant la travessa del desert.
    En el nostre cas -com el de molts altres- la música era l’aliment i, també, com en el cas dels jueus, no ens feia falta res més per arribar al nostre destí o, millor dit, fi.
    La paraula fetitxe ve de “feitiço”, terme portuguès que significa “màgia” o “encís”.
    El fetitxisme és una forma de creença o pràctica religiosa en la qual es considera que certs objectes posseeixen poders màgics o sobrenaturals i que protegeixen el portador o les persones de les forces naturals.
    Ja tenim el Tòtem i, d’aquí als monos hi ha un camí força curt…
    Encisats o embruixats, com vulguis, per la música.
    Però quina és l’essència de la recerca que duu a molts aficionats a la música a fer-se amb una col·lecció pròpia? Com ja hem parlat alguns cops, al darrera de tot plegat hi ha un desig (amb rerafons antropològic i religiós) fetitxista. T’encisa l’objecte en sí. L’objecte diferent que en primera instància –no sempre- s’acostuma a gaudir-ne en la clandestinitat per a després mostrar-lo com a conquesta personal. Però el que diferencia un col·leccionista d’un altre és la quantitat d’autors que són clàssics per a un mateix. O sigui clàssics minoritaris.
    Vaja, una col·lecció d’autor en la que, com acostuma a passar, el propi autor no sap interpretar ni composar, però com a bon amant no deixa de buscar nexes per encisar a la seva estimada.
    Però què busca realment el col·leccionista? Crear? És un reflex de la seva frustració i una forma de participar en l’acte creatiu o, per què no dir-ho: reproductiu?
    Fent bo allò de “Els objectes de la passió requereixen de la seva possessió”
    D’alguna forma els embruixats per la música (molt diferent de bruixots) haurien de cobrar drets d’autor perquè no deixen de ser promotors musicals encoberts?
    Va, ja que ens posem transcendents (paraula clau en l’imaginari del Jordi) acabem-ho de fer: Les societats humanes necessiten crear els seus propis ritus per donar versemblança als seus actes. En un pla simbòlic, la música té un caràcter ritual i màgic. L’home relaciona la música amb la creació de l’univers i per tal de fusionar-se amb la natura imita els seus sons. L’evolució ens ha portat a un desenvolupament tan alt que molts cops s’estableix el que podríem anomenar una la catarsi màgica entre l’home i la natura. I, com tot ritual, és necessari combregar una tribu o comunitat per manifestar-se, i un xaman per expressar-se!
    Apa… si això es diu públicament es pot acabar com el Ramoncín als seus concerts però escrit i penjat a la xarxa i, amb l’anonimat que em confereix el Jordi, no hi ha perill de sortir-ne mal parat…
    Jordi, en aquest cas el teu paper és el de Xaman i, el de la tribu, és per a tots els que seguim el teu bloc. Ara però ens feia falta una trobada física per a poder invocar a l’Apolo i, per què no? també al Bacus, per a transfigurar-nos en la nit del bar Foment de Sant Martí tot escoltant als “Sonotone”.
    Enhorabona per la iniciativa. Segur que ens ho passarem bé!
    Salut i música!
    (no cal dir que en deixar-nos el Solomon Burke ens va deixar un dels grans del soul. Mai millor dit!)

    1. Josep, poca cosa puc afegir al teu extens i encertat anàlisi. Sols comentar (aquest debat és vell i crec que ja l’havíem tocat) que amb les noves tecnologies i les opcions que ens ofereix la xarxa tot el tema del col·leccionisme ha quedat obsolet. Al menys en el sentit com l’enteníem nosaltres. Aquest sols té cabuda en el sentit en àmbits molt restringits, aconseguir rareses, o objectes exclusius. Per que lo què és escoltar música, actualment en podem escoltar molta més que abans i a un preu més assequible.
      Tot això també ha condicionat la manera d’escoltar la música.
      La qüestió és que hi hagi bons músics i es continuï fent bona música.

      Gràcies pel comentari

      Jordi

  2. Joan Francesc Dalmau

    Soci, et superes dia a dia. Com t’ho fas per escriure com qui no diu res un pensament d’aquest calibre: “Però no és així la vida de les persones? Unes quantes fites assolides i un bon grapat d’anhels incomplets. Oblidats en un racó, com un munt de pedres plenes de pols.”
    Vam quedar que no ens tiraríem més flors perquè no quedar bé en un bloc que té un detectiu entre els seus personatges, però ho fots difícil i he d’acabar lloant els teus escrits a contracor. De moment em conformo remarcant com a tara que al menys no toquis la trompeta, si no, per a la resta de mortals no-renaixentistes, seria massa humiliant d’admetre, Piero. Sobretot pels que acumulem més pedres i pols vital que les runes de Grècia.

    1. Ja saps què en penso del tema, però per no entrar en disputes verbals t’hauré de donar la raó en tot. És una manera elegant de tirar-te floretes sense que es noti (“que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, que deia aquell), i de passada també em cauen a mi.
      Els instruments musicals no han estat lo meu. La solfa demana la constància que jo no tinc.

      Gràcies pel comentari

      Jordi

  3. antoni seres

    Oooh, boníssim! Gran tema, de veritat!! Un plaer escoltar-lo i, en especial, el directe on, assegut en un cadirot (a l’estil Albert Pla però, a lo pastor evangèlic i voluminós…) fa arribar el missatge a través de la seva veu a un públic entregat. Quin plaer, nano!!
    Ei, interessant la foto anunci de la festassa al Bar Foment! Per cert, hi ha previst horaris de visita al celler? M’apunto! Proposo que sigui espai de peregrinatge dels seguidors del Cansongs ara mateix!
    I, les introduccions, si us plau, que siguin recollides d’una vegada en un llibre que, segur, esdevindrà de culte.
    Gràcies per tots aquests bons moments i… els que vindran!
    Toni

    1. Hola Toni.
      Les visites al celler no està contemplades però encara ens ho haurem de plantejar. Tindria la seva gràcia. Al que sí fa temps que hi dono voltes és a la possibilitat de publicar en paper les entrades del blog. A veure… Al concert tant de bo puguis ser-hi? De moment la cosa promet. Estic segur que ens ho passarem bé.

      Salut i música!

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s