105 “Farmer in The City”

(Noel Scott Engel)Tilt

SCOTT WALKER

“TILT”

1995

 

 

Melodia encadenada

 

Aquesta és la història de qui ha tastat les mels de l’èxit i en fuig, espavorit i embascat, com qui fuig de la pesta. No entraré en dades biogràfiques doncs la cosa s’allargaria massa i, a més, tot es trobar a la xarxa. Em centraré, això sí, en els detalls necessaris per entendre la metamorfosi musical i vital de Noel Scott Engel (Hamilton, Ohio, 1943), conegut artísticament amb el nom d’Scott Walker. Bé, potser només hauríem de dir musical ja que en lo vital el jove Scott ja era un noi tímid i esquerp, portant doncs a dins el germen lo que més tard esdevindria. A principis dels anys 60, i després de varis flirtejos, junt amb John Maus i Gary Leeds forment el grup The Walker Brothers. No deixa de ser curiós que ni són germans ni cap dels tres es diu Walker (coses del marxandatge…) Aviat emigren dels Estats Units per emprendre una exitossa  carrera al Regne Unit, aprofitant l’enorme efervescència musical que s’hi viu en aquell moment. De les seves cançons destaquen les harmonies vocals, i sobretot la veu de baríton de l’Scott. Amb el tema The sun ain’t gonna shine anymore aconsegueixen el número 1 de les llistes (aquest cop els seguidors del Cansongs estaran de sort doncs amb l’excusa de l’evolució artística seran 3 i no 1 els temes exposats)

L’èxit és aclaparador. Els “germans Walkers” fan furor entre les hiperventilades i histèriques adolescent anglesses (als Estats Units eren uns desconeguts). La cosa arriba al paroxisme de que als pocs minuts d’haver començat els concerts l’allau de seguidores fan que l’actuació es doni per finalitzada (lo mateix que passa amb els Sonotone, per citar un cas recent…) En una ocasió, els tres en discòrdia han de fugir de la multitud i es refugien dins una furgoneta. Les enfervorides fans acabaran bolcant-la amb els tres Walkers dins. Em fa l’efecte que aquest va ser un fet clau en la vida de l’Scott Walker. Un fet que el faria meditar sobre el sentit de tot allò i que marcaria definitivament el seu destí.

Però, ai, els tentacles de la industria són molt llargs. La discogràfica de torn ja havia llançat els seus tentacles sobre l’Scott i no deixarien escapar així com així una diamant com aquest. Sembla ser que les discogràfiques, com Déu, estrenyen però no ofeguen, no fos cas que se’ns quedés als dits… Així ho sembla si tenim en compte els propers treballs que, ja amb el nom d’Scott Walker empren en solitari. Malgrat aquesta pressió, o gràcies a ella, l’Scott edita quatre discos magnífics on, al marge de la seva prodigiosa veu hi trobem una gran capacitat compositiva, tant en la música com en les lletres. Combina temes propis amb els d’altres autors, com Jasques Brel, que l’influirà d’una manera decisiva. En aquestes peces, tot hi ser cançons bàsicament melòdiques, ja destilen una pàtina de romanticisme tenebrós i pertorbador, presagi de l’abisme que hauria de venir. L’escassa repercussió del seu quart disc i la davallada en les vendes afecten l’ànim de l’Scott, i em sembla que també en el plantejament de les discogràfiques. Sense fer massa soroll enregistra els treballs que li pertoca per contracte. Després vindria el silenci (Big Louise, tema de Scott 3, el tercer disc en solitari. Sense paraules…)

A partir la carrera de l’Scott anirà marcada per llargs silencis (alguns de 10 anys de durada) sols trencats per un tro ensordidor que es genera a cada nou treball, que cuida amb fins a l’ultim detall amb meticulositat d’orfebre. El fet de ser un autor inquebrantable, el seu bagatge i el beneplàcit de disfrutar del reconeixement d’artistes de primer ordre (David Bowie, Radiohead, Brian Eno…) han fet que les discogràfiques afluixin el seu abraç. El mateix Scott es pren el seu temps per realitzar cada nou lliurament. Endinsar-se de veritat en aquests discos és una experiència de la què no en pots sortir indemne. És com ser encadenat dins una caixa cuirassada i ser llançats amb estrèpit al mig del oceà. Clau i combinació s’han quedat a la superfície. No hem rebut cap lliçó del Houdini. Les atmosferes s’han tornat més opressives, més fosques. Les harmonies molts cops són d’una densitat opressiva, irrespirable. Sons i sorolls se sumen a aquest garbuix sònic. De tot això emergeix, encara, la veu poderosa de l’Scott Walker, encara que ara tot indici, tot suggeriment de melodia sembla voler ser ofegat, esborrada per complert. Un cantant melòdic que intenta destruïda la melodia. Sens dubte una lluita titànica. Una lluita interior que no té fi ni repòs. La melodia és amb nosaltres dins la caixa cuirassada.

Anuncis

2 comentaris

  1. Josep Rius

    Jordi, el recorregut que fas d’aquest bon home, que quan me’l vas presentar de seguit vam anomenar “bestiota”, és molt interessant. És pot veure com va passant de ser un caputxeta a ser gairebé el llop. La seva metamorfosi camaleònica no és fàcil de digerir. Així com molts grups passen de de més a menys en els seus preceptes més radicals per anar-los polint i passar suavitzar-los amb el pas dels anys, aquest bon home ho ha fet ben be a l’inrevés.
    Segurament que ha perdut molts amics ho oients per ser radicalment fidel als seus principis moralment irreductibles. Hi ha però una mena d’artistes (i sempre n’hi haurà per molt que les males llengües diguin que ja no en queda i que l’essència i la puresa tan sols es trobava en el que es feia en temps pretèrits) ja ho tenen això; no deixen d’experimentar per molt que nadin a contracorrent. O per molt que vegin ells mateixos que estan més a prop de l’abisme que de la realitat. És això inevitable o no? Probablement la resposta sigui que no en molts dels casos…
    No cal portar aquest cas d’en Walker als extrems però, si li portem (almenys l’últim Walker), al llarg de la història de l’art hi ha una gran varietat d’exemples en diferents disciplines en la que els creadors es veuen avocats a seguir per uns camins no precisament embolcallats de cotó, si no més aviat al contrari, es submergeixen en els controvertits dominis de la innovació a contracorrent dels gustos canònics o acadèmics de l’època. Molts d’ells han estat justament qui han trencat amb el format estètic contemporani per a esdevenir els grans revolucionaris o, per que no dir-ho, els visionaris que van fonamentar els nous pilars d’un determinat estil artístic. Durant llargs episodis de la història aquests creadors –podríem dir dominats o sotmesos per les forces del mal o, en un pla més actual, pel “lado oscuro”- van estar acusats d’heretges i executats en nom dels guardians del bé.
    Si reproduïm aquest escenari en un pla més actual tots sabem que la societat té mecanismes d’acceptació o rebuig davant uns determinats gustos estètics que probablement encara estan emparentats amb la dicotomia be/mal. La música popular (per utilitzar un terme més generalista que engloba totes les seves variants) ha estat un dels elements més proactius en trencar amb els moviments més ortodoxos. Tan sols cal imaginar-nos quan va aparèixer el rock la cara que farien els anomenats defensors de la música culta. D’aquí el terme pejoratiu de música d’entreteniment o popular –vaja, pel populatxo- amb que anomenaven al nou fenomen submusical (això incloïa a la música de ball o lleugera)
    Tot i els mecanismes de contenció, els vigilants “jo diria de la playa” de l’estètica dominant instaurats en les més altes esferes del poder, van veure com l’estament més contestari “els joves” trencaven amb el suposat indestructible corpus imperant.
    Si retornem a la música pop i al que ens ocupa, o sigui l’última etapa d’en Walker, podem dir que des d’aquest punt de vista, la creació no té res a veure amb si el que hom fa agradarà a més o menys persones. Si serà més o menys transferible. Si serà més o menys agradable o comprensible per a un públic més generalista (no oblidem que l’artista en general vol que la seva obra sigui compresa. Però mai esmenta per quants. El que anhela és comunicar-se i expressar el que no pot explicar d’altra forma que no sigui amb el sap fer).
    Quina sort! que n’hi hagi que decideixin baixar a l’abisme en format musical i ens ho expliquin. Els oients encuriosits per experimentar emocions metafísiques tenim l’oportunitat de transitar per nous camins… amb retorn o sense retorn?
    Calma! en disminuir el volum o treure’s els auriculars tot torna –per sort- a la normalitat. O no?
    A qui li hagi picat la curiositat tot escoltant la última de les cançons proposades pel Jordi (així de passada és pot fer uns passos més en l’evolució d’aquest singular artista) l’encomano (el Jordi sé que hi estaria d’acord) a que escolti d’una tacada tot l’àlbum “The Drift” (2006) amb auriculars i a les fosques (això es voluntari o opcional, eh…) Tot un viatge, si senyor! Ja direu on…

    Al youtube no hi ha tot l’àlbum sencer. Si però les 7 primeres cançons

    Qui vulgui fer un tastet aquí hi ha la intimista “Clara” (la segona cançó de l’àlbum)

    Molt recomanable però escoltar tot el disc. És un tot indivisible.
    Bon viatge!
    Josep

    1. Totalment d’acord amb tot el què dius, Josep. Ja saps sempre hem admirats als artistes valents. Referent a l’Scott Walker (que ho és molt de valent…) hi ha el documental “Scott Walker 30 century man” on s’explica la seva trajectòria i és força recomanable. Està penjat a YouTube amb subtítols en castellà.

      Referent al tema escollit he de dir que aquest cop m’ha costat molt escollir-ne un. Em passa molts cops, de donar-hi tombs i tombs i després de la tria sentir que l’he pifiat. Però no m’hi puc amoïnar massa doncs cal assumir que és molt difícil, gairebé impossible reflexa tota la trajectòria, a vegades un sol àlbum, amb un únic tema. Suposo que el concepte dels discos com un tot, com un treball unitari també hi influeix.
      En el cas d’Scott Walker potser era dels casos complicats i on he fet certes concessions a l’oient (cosa que no fa l’Scott, traint-lo en part quan menys ho havia de fer. Les meves disculpes…) La tria d’un tema de “Tilt” respon a aquesta idea de ficar algun tema que permeti al personal d’arribar al final. També per que és en aquest àlbum on l’estil més cargolat i complex de l’Scott Walker entra de ple en escena, deixant-se de romanços. A “Farmer in the city” les cordes però encara ens evoquen un romanticisme reconeixible. En certa manera en aquest tema la música encara és balsàmic. No malaltissa i abismal com practicament lo que vindrà. Malaltissa?, es preguntarà algú. Per que coi ha d’haver-hi música d’aquesta mena? Com sinó, pregunto jo, podem recrear la malaltia, l’horror, les atrocitats humanes, la part més fosca de l’existència? Amb una polca? Amb un Cha-cha-cha? Home, no dic que no sigui licit fer-ho. De fet la història de la música, sobretot la popular, n’està ple de casos en que s’expliquen les misèries humanes al redós d’una alegre melodia. Però amb això, que, insisteixo, és licit i saludable, entrem en el món de la paròdia i del sarcasme. Molts cops, ja que hi som, he trobat una dicotomia, una contradicció entre fons i forma. Cantem de desgracies sobre un fons de flors i violes. No en sóc pas contrari doncs em carregaria de cop tres quartes parts de la totalitat de la música popular. En aquest sentit l’Scott Walker és un artista autèntic en el sentit que intenta descriure la brutícia amb una música bruta. O l’angoixa amb una música angoixant.
      “Drift” és un treball posterior i molt més redó. Contundent. Sense concessions. També el veig com tu, Josep, com un tot indissoluble. Un treball difícil i d’entrada voluntària. Gra fort, que també en diem. Per estómacs valents.
      Encara hi ha un treball posterior, “Bish Bosch” (2012) i un a punt d’arribar, “Souced” (2014), però no tinc pous elements de judici per parlar-ne. Em sembla però, que lo de l’Scott Walker no té volta endarrere i estic segur que el seu peregrinatge pels abismes encara continua.

      Gràcies pel comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s