104 “Hallogallo”

(Michael Rother/Klaus Dinger)Neu_albumcover

Neu!

“Neu!”

1972

 

 

Del Rock alemany i la guerra dels cent anys

 

Ja fa uns quants dies que em remeno per aquest projecte d’entrada. Per trencar amb les anteriors i demostrar el caràcter eclèctic i atemporal d’aquest blog m’he disposat a col·locar una peça de l’anomenat Rock alemany (també anomenat Krautrock), moviment musical sorgit a l’Alemanya Federal a finals dels anys 60. L’afany de simplificar, unificar, d’etiquetar tota una fornada de grups i col·locar-los a tots és un sol sac resulta ser sempre simplista, i segurament injust afegiria jo. Tot i així, no em salvo de la crema d’utilitzar aquestes classificacions alhora de parlar-ne o canviar impressions i tirar pel dret sense cap mania. En aquest blog ja han aparegut artistes del ram, doncs servidor n’era (n’és) un gran aficionat. Fervent i militant en el seu temps. D’una forma més esporàdica i nostàlgica en l’actualitat. He intentat documentar-me sobre el tema per mirar de ser didàctic però no se si és la calor, la mandra, o que la inspiració és a estiuejar  a Salou, o tot alhora, que la cosa costa lo seu. Igual és que l’estiu i el pensament alemany estan renyits, més habituat aquest a brumes i climatologia menys benèvola.

Ja que fa uns quants dies que estic encallat en lo que podríem anomenar el cas alemany, i no hi ha manera de d’avançar, miraré de tirar endavant aquesta entrada com sigui. És embla com si aquest blog, un cop ha superar els cent, li hagi entrat una mena de depressió post jubilació. I com que sembla que no vulgui passar per la porta, l’haurem de fer sortir la finestra, com l’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra de la novel·la. I ara que parlem d’això, em ve al cap una anècdota que em va passar l’altre dia tornant de Sant Martí. Va ser quan estava arribant a Bellpuig que davant del Monestir de Sant Bartomeu, just davant de la residència un home molt gran (potser de cent anys) amb la mangala aixecada em feia senyes ostensibles per a que m’atures. Des seguit, és clar, em va vindre al cap l’avi centenari. Em vaig aturar i vaig baixar el vidre da la finestra del cotxe a veure amb quin una em sortiria aquell home. El paio, sense miraments obre la porta i em dia si li vull fer el favor d’acompanyar-lo al bar La Roda, uns tres-cents o quatre-cents metres més avall. Jo li sortia amb evasives, de si no ens renyarien a tots dos, mirant-lo de fer entrar en raó, més que res per fer temps doncs estava convençut que d’un moment a l’altre sortirien de la residència dues infermeres amb bata blanca i s’endurien, ja resignat, a l’avi escapista. Que va, home, em va contestar. Sempre hi vaig a passar una estona, mentre es trossava el cinturó de seguretat. L’aplom i determinació d’aquell home em van tombar. Quan vaig arrencar però, encara mirava de reüll pel retrovisor amb el temor de veure, aquest cop invertides, a les dues infermeres amb bata blanca, aquest cop sortien amb més pressa i més emprenyades que abans. Que carall, m’he dit. Aquest home, a la seva edat per que s’ha d’estar si vol anar una estona al bar? Per que ha d’estar sotmès a privacions? El trajecte, tot i ser curt, encara ha donat per que l’home em demanés de on era i per parlar del Barça i els nous fitxatges. Quan semblava que anàvem a abandonar la èpica del futbol per adentrar-nos en l’interessant terreny de la filosofia (alemanya?) ja havíem arribat. La visió del bar La Roda i la de dos col·legues, semblava que habituals, ha insuflant en aquell avi energies renovades i ha sortit disparat del cotxe, lleuger com un xaval de 16 anys. Gràcies, m’ha dit fervorosament mentre enfilava cap al bar tot entusiasmat. La naturalitat amb que l’han rebut els dos companys ha descartat definitivament la teoria de la fugida. Llàstima… de totes maneres si en aquell moment m’hagués trobat amb les dues infermeres, baixant desesperades i desencaixades pel mig de la carretera i m’hagessin demanat per l’home, els hi hauria indicat que l’havia deixat a l’Avenç, a l’altra punta de Bellpuig.

convent-de-sant-bartomeu_142952

On érem…? ah, sí. Al Rock alemany. Voldria afegir alguna dada rellevant. Aprofitar que m’he llegit de cap a peus el dossier que apareix sobre el Deutsch Rock a la revista Vibraciones (número 9. Juny, 1975) El Rock alemany neix en àmbits universitaris. Dels hereus d’aquella Alemanya vençuda, humiliada i avergonyida pel seu passat més pròxim. “El germen (i tradueixo directament del castellà de l’article de Ramón Gotor) s’incuba en la sentada que té lloc al Juny de 1966 davant l’Universitat Lliure de Berlín. D’aquesta actitud pre-revolucionaria sortiran les idees que donaran origen a les Comunes 1 i 2 de Berlín i per extenció al pensament predominant en la nova tendència musical (…) Serà a partir del Festival de Essen de 1969, on aquest moviment comença a agafar cos”. És el crític, productor i publicista alemany Rolf-Ulrich Kaiser qui assenta les bases del Rock-alemany, endreça el moviment, el seu ideari i en difon la música.

Faig un esforç mental però és en va. És com si la ment fos una cavitat blanca on hi vaig ordenant les paraules, afilerant-les de manera que formin alguna frase amb sentit. Però aviat les paraules comencen a trontollar. A descompondres en lletres inconnexes que xoquen entre si mentre fugen per obertures laterals i fosques fins a deixar la cavitat totalment buida. En blanc. Suposo que és lo que té la incompatibil·litat de l’estiu amb el pensament alemany.

Hi ha qui manté que els grups de Rock alemany estaven dispersos per la geografia (Berlín, Colonia, Hamburgo, Munich o Düsseldorf) i que no tenien gran cosa en comú… Només faltava això per embolicar-ho més… El que sí els uneix, al menys a un gran número d’ells, és l’experimentació amb el so, sobretot amb sintetitzadors, cintes magnètiques i altres aparells i andròmines dins els avanços en electroacústica del moment.

Neu! el formen Klaus Dinger i Michael Rother, dos membres sorgits d’una de les primers formacions de Kraftwerk (autèntic laboratori sonor), molt abans que el grup es dediques a les seves interessants i exitoses experiències cibernètiques. Finalment, malgrat tot (l’estiu, el pensament alemany…) sembla que alguna cosa s’ha dit del Rock alemany.

Anuncis

8 comentaris

  1. Joan Francesc Dalmau

    Ja m’agradaria a mi que el meu cervell en dies de treball, funcionés com el teu quan estiueja. Cada dia escrius millor cabrit! Jo del rock alemany no en sabia res, tret del fet que li voldria tirar un roc a la cancellera alemanya. Però amb aquesta entrada m’has fet agafar ganer d’entrar-hi.
    Continua amb el blog ni que sigui arrossegant la mandra que en els resultats no es nota

    1. Hola Joan Francesc.
      Lo de cabrit, venint de tu, és tot un afalagament.
      Lo del Rock alemany… ja m’agradaria aportar alguna cosa profitosa, ser didàctic, però la rigurositat requereix disciplina, i ai, em sembla que me’n falta. La ficció em pot. Els hi fotria de candela amb la tranquil·litat de que per molts que m’hi esplaï mai arribaré a ser tant imversemblant com la realitat.

      Bon viatge pel Rock alemany…

      Mr. Cansongs dixit

  2. josep maria

    molt bones.

    Algun LP de Neu! voltava per casa, però jo era més de planejar amb Tangerine Dream (o en solitari amb Klaus Schulze o Edgar Froese). Can i Amon Duul també són a les postades.

    Ara ja deu estar tot inventat en això de la música, però sobta una mica que fa cinquanta anys enrere hi hagués aquest neguit tan gran en la recerca de sonoritats i experimentació. La electrònica aplicada a la creació musical va fer la seva feina.

    A l’ultim Sonar, Kraftweark encara em van fer ressonar vivències deutsch que tenia adormides en cintes de cassette.

    Va bé, Jordi, que ens refresquis els records i ens obliguis a punxar música que ja temps que tenim en conserva.

    1. Ja era de preveure que t’aniria el rotllo planejador, Josep M. Tot i que aquest tema “Hallogallo” és molt guapo jo també sóc més de Tangerine Dream (Cansongs n. 45)
      Fent una comparativa podríem dir que planejar amb Neu! seria a poca alçada, amb tricicle i en terrenys poc allunyats. Amb Tangerine Dream ja vas per indrets inhòspits, més enllà de de la galàxia i sense rodetes. O sigui, que igual no trobes el camí de tornada a casa. Can, Amon Düül ho trobava un plat massa fort de digerir segons a quines hores.
      De fet en el viatge que et proposaven no anaves en lloc. No sorties ni de l’habitació. Senzillament havent sopat t’agafaven de les cames i et feien donar tipus centrifugadora.
      No ho arreglava ni l’Eno…

  3. enric valls

    Olimpiades Múnich 1972.

    L’atleta Faina Melnik dreta dalt del podi, és a punt de rebre la medalla d’or de llançament de disc. 66,62m (segons wikipedia). El ministre de defensa amb la medalla suada a les mans, espera a que soni per megafonia l’himne de la URSS, per poder penjar-li la condecoració. De cop amb el que sembla una mena d’acoplament acústic de diferents freqüències d’ona, comença a sonar una mena de música psicodèlica, on els instruments no s’hi poden identificar. Es una versió electrònica de l’himne, produida amb un sintetitzador i enregistrada en un cinta magnètica de varies pistes i no precisament d’atletisme. El públic de les grades es miren els uns als altres sense entendre massa el que està passant, alguns espectadors i algun atleta espontani s’aixequen per xiular i gestar increpàncies amb els braços, dirigint-de cap a la zona de control de megafonia. L’atleta que espera la condecoració dorada és comença a impacientar, mirant a un costat i l’altre, i davant de l’allau d’estupefacció general, es treu el disc de llançament d’entre mig del pitram. El disc és de fusta massissa i l’envolta un aro metàl.lic que el protegeix dels cops i li dona un acabat mes compacte i elegant. Se l’encaixa dins de la ma, agafa la posició de llançament, donat un parell de tombs sobre si mateixa i llança el disc com si fos un projectil, directament contra la cabina de control de so de l’estadi. El disc entra tot lluent directament per la finestra, trinxant el vidre en mil bocins, deixant mutis tot l’estadi. L’atleta mira directament als ulls un dels arbitres, que agafa la cinta mètrica, l’engantxa a la punta del podium i comença a córrer cap a les grades, saltant per damunt de la gent fins a arribar a la cabina de so. Dins la cabina hi ha els dos responsables del tinglado, muts i blancs, el disc no apareix enlloc just damunt del reproductor de cintes magnètiques hi ha un altre disc, un de vinil. L’arbitre amb la llengua fora, tensa fort la cinta mètrica per que no panxegi i verifica el que l’atleta sembla saber fa estona, 72m justos. Nou rècord del món. Llàstima que ara no funciona la megafonia. El ministre de defensa li penja la medalla d’or a la llançadora de discos, supervisant amb els ulls que li surten de les òrbites, que no li quedi més discos discols dins del pitram. L’himne el canta ell mateix, a ple pulmó…de cop cau estés a terra, deixant de cantar l’himne poc a poc, com si se li acabessin les piles. Al costat del cap esverlat i jeu el disc de fusta, amb una aro metàl.lic que el protegeix dels cops i li dona un acabat més compacte i elegant. El disc llançat amb efecte bumerang a volgut tornar d’allà on havia sortit, del pitram de l’atleta. El mur de Berlin resta aixecat, a l’espera de nous cops i de nous sons experimentals. El so de la música electrònica i dels martells hidràulics.

    PD:
    Podria ben ser que l’avi que vas parar per portar al bar la Roda fos el mateix Karl Marx, els dos amics : Mao Tse Tung i un jove Lenin.

    1. Ostres, Enric. No hi havia caigut en aquest detall que en aquella època Berlín estava travessada pel mur. Es una possibilitat que amb el rock alemany, amb tots aquells aparells i artefactes electrònics, amb les distorsions i disbauxes acústiques miressin d’emetre unes ones percutives, una manera de provar d’enderrocar aquella paret vergonyosa. Tombar aquell mur aixecat pel odi amb la força de la música.

      Mr. Cansongs dixit

  4. antoni seres

    Bones, Jordi! Els “Neu” a casa els havia escoltat (com era habitual, gràcies a influències del meu germà) ja que en tenia algun dels elapés. Sonaven bé; Neu, Neu 2, Neu 4… Ah, i no vaig descobrir que eren alemanys fins després de molts anys! (Ja ho veus, tot un ruquet –creia que el nom del grup “Neu” era en català-) Glups!!
    Que continuï la música!
    Toni

    1. Hola Toni.
      No et pensis que al seu temps jo tampoc tenia clar d’on eren els Neu! Era un grup interessant. Pel que dius al teu germà també li anava aquest rotllo…

      Gràcies pel comentari.

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s