(Wayne Shorter)

MILES DAVIS “BITCHES BREW”

1970

 

“Miles Davis no era humà, era un déu”

                Chick Corea 

Miles Davis

 

En aquest període estiuenc, època de baix rendiment cerebral, d’encefalograma pla (més concretament pla sobre una gandula) mirarem de ficar poca lletra i més música. En aquest cas, això sí, música de molts quirats. I és que estem parlant ni més ni menys del gran Miles Davis, personatge llegendari. Tòtem de la música. Han corregut rius de tinta sobre el trompetista de Santa Monica (Califòrnia) i la seva dilatada i prolífera carrera. Sols esmentaré la impressió que em va anar produint al llarg dels anys veure als mitjans l'impacte que produïa el sol fet d’esmentar el seu nom. Anomenar Miles Davis era anomenar a Nostre Senyor. I això converteix al més descregut dels mortals.

Recordo que cada cop que es volia presentar a un músic, donant fe de les seva vida i miracles tot repassant el seu currículum vitae, la dada definitiva era dir que “havia tocat amb el Miles Davis”. Allò anava a missa. “Vaig tocat amb el Miles”, si la frase era del propi interessat, venint a dir que hi havia confiança. Clar, això en principi pot no dir res, però quan ho escoltes molts cops i entre els interlocutors produeix la mateix commoció, sempre seguit pel mateix silenci sepulcral de reverència i assentiment, doncs te’n adonaves que allò era “paraula de Déu”.

Només cal veure la formació que reuneix en aquest disc per adonar-se’n de la dimensió del personatge. Chick Corea, Wayne Shorter, John McLaughlin, Joe Zawinul, Jack DeJohnette… tots primeres espases. I molts altres. La llista seria esgotadora. Artistes posteriorment consagrats i, com si fossin apòstols, elevats als altars de la música.

Miles Davis, que en una ocasió va dir que “el Jazz havia mort”. Curiosament ell que el va ressuscitar un cop darrera l’altre amb els seus innovadors treballs. Clar que potser tenia raó doncs per ressuscitar algú primer cal que estigui mort. Aquest disc, per ficar un exemple, va aparèixer en un moment en que les sales de jazz anaven tancant i va reviscolar un llenguatge moribund incorporant modismes del soul, el folk i el pop, emmarcat en lo que durant els anys seixanta es va anar gestant i acabaria sent el jazz-rock. Treballs com aquest “Bitches Brew” van donar a llum a projectes tant excitants com  Return To Forever, Mahavisnu Orchestra o Weather Report entre altres.

El darrer cop que Miles Davis va vindre a actuar a España van donar un concert per la tele. Crec que era al Festival de Jazz de San Sebastián. El vam veure junts amb el meu pare. Totalment convers, vaig utilitzar les mateixes paraules (paràboles)  per fer-li veure la dimensió del personatge: tots els músics que podien presumien d’haver tocat amb el mestre… La veritat és que vam disfrutar molt. El que ens va acabà convertint va ser la música, que és lo realment important.

Admiro els artistes com el Miles Davis. personatges que tot i ser divinitats egocèntriques, són capaços, en un estat d’il·luminació sobtada, d’envoltar-se de gent bona per fer bones obres.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=FKoH7_75P9o] [youtube https://www.youtube.com/watch?v=wt3w9S08Tps] 101 “Sanctuary”

2 comentaris

  1. josep maria

    Boranit Mister, boranit a tothom

    Feia temps que no escoltava el Miles: poso l’spoti i va sonant de fons mentre escric. Ara hi ha molta oferta musical i no dono l’abast. Ja no és com abans.
    Hi ha hagut dos trompetistes importants a la meva vida. El primer va ser el meu pare, que ni era music ni sabia tocar-la, però era qui feia els pregons a Torà. Fer una crida, en deia ell. Érem xics. La vella trompeta encara volta per casa, bonyegada.
    L’altre trompetista és el Miles Davis a qui vaig veure (i escoltar) fa molts anys al Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany. Encara guardo l’entrada, és clar. No sabia gairebé res de la seva obra, però em va impactar escoltar-lo per primer cop. Sempre el recordaré en aquell escenari, tocant a estones d’esquena al públic.
    Al Transbord vaig comprar el que va ser el seu darrer disc Amandla. Aqui Davis es deixava portar per ritmes mes funk i rock. Qui sap on ens hauria portat si no hagués marxat amb 65 anys, l’any 1991. Qui sap!

    Salut Jordi, m’agrada com escrius. Va, cent mes !!

    1. Hola Josep M.
      Doncs resulta que tu i jo tenim dues coses en comú. La nostra devoció pel Miles i un pare trompetista. Sí, el meu pare també tocava la trompeta. El seu repertori, pel que em dius, era més ampli que el del teu. La trompeta també volta per casa. Per l’esgolfa crec, guardada en una capsa.

      Uns mesos després de que el meu pare ens deixés va vindre un trompetista que havia tocat amb ell preguntant per la trompeta en qüestió i que tenia ganes de comprar-nos-la. “No us penseu que valgui gran cosa” ens va dir. I la meva mare, amb bon criteri li va respondre que “per que la volia si no valia gran cosa?”, i que “no valia la pena que se l’endugués”. Res, anècdotes familiars que m’han vingut al cap amb les teves paraules.

      Et puc avançat que estem preparant un concert per celebrar aquests primers 100 lliuraments. Espero que puguis ser-hi i que ho puguem compartir plegats.

      Gràcies pel comentari i fins aviat!

      Jordi

      PD. per cert, com tens les fotos del marge de Vallbona?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s