100 “Still Life”

(Peter Hammill)stillife

VAN DER GRAAF GENERATOR

“STILL LIFE”

1977

 

 

Del Lp al mp3

 

Lp

Algun que altre cop he fet referència als que pertanyen al meu entorn d’aficionat musical i, per lo tant, coneixen bé les meves predileccions en aquest terreny. És curiós que, sempre que esmento aquest entorn en realitat penso estrictament en una persona. O dues. O potser tres a tot estirar, si tenim en compte alguna època en concret, com és el cas de l’Antonio Rius (el Ferro gran) i el Ramon Alférez, amb els que vaig compartir bons i inoblidables moments musicals. Però qui méss’ha prollongat en el temps i sap de les meves dèries melòmanes és el Josep Rius (el Ferro petit) A ell doncs, el podríem batejar com a Mr. Entorn, si seguissem una costum molt d’aquest blog. No serà el cas. Amb ell hem compartir moltes hores d’audició, i nombroses excursions al Castelló de Barcelona, a qualsevol de de les 3 botigues que tenia al carrer Tallers, dues de modern i una de clàssica (més tard va haver-hi una quarta que no trepitjàvem mai doncs anava destinada més al marxandatge, pòsters, samarretes, enganxines, i coses d’aquestes i que no anava amb el nostre estil…) En aquesta mena de temples anàvem a buscar el mannà, aliment per l’ànima en forma de disc.

Recordo unes postades repletes d’elepés de vinil per triar i remenar. Llavors era important la caràtula del disc. La portada que en dèiem. Era tot un plaer estètic poder delectar-se admirant-ne els dissenys. Una bona portada fins i tot havia determinat la compra d’un elepé. Es feien autèntiques filigranes.

Un altre element important era el mètode de reproducció. No reparavem en esforç alhora de triar un bon equip de música i, molt important, uns bons baffles. Les audicions a Fidelcolor o a Nivell 10, en una sala condicionada per tal fi era un moment important. Que si oberts, que si compactes. Americans o anglesos. Dos o tres vies. Tot un món. fidelitat envers  presència. Qualitat envers potència. Calia parar l’orella i estar atent. No sols estaven en joc els nostres calés sinó també el futur so dels nostres preuats elepés.

Cd

I  arriba el format digital. Recordo que en mitjans especialitzats  (revistes, programes de radio…) sobren apassionats debats defensant o atacant, segons calgui, les virtuts o defectes del nou format envers el tradicional sistema analògic. És curiós regirar alguna revista d’aquell temps i comprovar els temors o les esperances que despertava aquella revolució tecnològica. Sobretot era en les revistes de música clàssica, on hi havia el crítics més puristes, on les confrontacions eren més enceses (algun dia potser en podria fer un recull per una estrada d’aquest blog)

A cal Castelló aquelles frondoses extensions de vinils, un dia per l’altre, al vell mig d’aquella collita fertilitzada pel déu Apol·lo, va aparèixer una mena de floronco, uns marrecs esquifits en forma de cedés que plantaven cara a les imponents caràtules. Amb el temps, com si es tractés d’una plaga, aquella massa es va anar fent gran, estenent com si fos taca d’oli, reduïts els elepés a la mínima expressió, destinat a consolar a quatre romàntics, melòmans nostàlgics de l’agulla i la pols.

Ara, amb la perspectiva que ens dona el temps, i amb el format (sembla) consolidat, crec que no hi ha lloc a discussió (encara que n’hi han que continuen discutint) Al menys a nivell tècnic. Una altra cosa és a nivell de gustos i paràmetres poc avaluables. Per defensar les bondats del vinil n’hi ha que s’agafen a comparar vells elepés amb les seves reedicions digitals posteriors i argumenten que el format digital “no té la calidesa del vinil” i que “a l’elepé se sent millor”. I és cert, però no estem parlant de gravacions digitals fetes expressament sinó de reedicions que al meu parer es van fer de pressa i malament. L’equip de música va aguantar aquest embranzida. Les portades no. Aquí el tamany sí que importava i les esquifides i ridícules caràtules dels cedés no es podien comparar a les dels seus imponents antecessors.

mp3

Internet i la propagació de fitxers. Les xarxes P2P (peer to peer, de igual a igual) Napster, eMule, BitTorrents, iTunes, iPods, iPhones, Spotify…  El concepte d’àlbum desapareix per passar a tenir rellevància la cançó com a ens individual, no com a part d’un tot. I lo que és pitxor, l’oïda s’ha acostumat a l’mp3 com a so estàndard oblidant que es tracta d’un format comprimit.

Al carrer Tallers les botigues de Discos Castelló practicament han anat desapareixent gairebé totes. Una l’ha reconvertit en una botiga de pel·lícules en DVD. Qui sap si d’aquí a poc temps hi veurem un xinés. L’equip de música arraconat, com una ciutat abandonada. Els baffles, com dues immenses torres, mudes i amenaçant ruïna. L’ordinador, pensat per crear continguts, van perden terreny envers tauletes i mòbils, destinats a consumir-ne. Això vol dir escoltar la música cada cop més en aparells petits, amb baffles minúsculs i de pitjor qualitat.

Rituals

Avui en dia tot va molt ràpid. Tot fa pensar que en un temps no massa llunyà, d’aquí unes quantes evolucions, el nostre cos haurà prescindit de les extremitats inferiors per que no li faran cap falta. Crec que el fons de la qüestió és aquest. la velocitat i l’abundància. Ara, abans d’agafar un disc al prestatge el busquem a YouTube. Em lloc d’alçar-te de la cadira a consultar el diccionari consultes a la Wikipedia que vas més de presa. La possibilitat de tindreu tot i de seguit ens fa exigents.

Penso que igual ens calen els rituals per gaudir plenament de les coses. O no era tot un ritual tot el que fèiem per poder escoltar un elepé?  Treure el disc de la funda de plàstic. Aplicar-hi el líquid antiestàtic. Passar-hi la camussa. Netejar l’agulla amb el respall. Aquest ritual creava tot un clímax. Cal desig per obtindre plaer. Cal tenir sed per assaborir l’aigua fresca. Cal tenir fred per gaudir de l’escalfor. Davant l’èxtasi infinit de tenir-ho tot potser sigui millor poder conservar un desig insaciable.

Van Der Graaf Generator

Regiro per les estanteries polsoses i n’extrec el número 66 de la revista “Vibraciones” (març de 1980) Va ser en aquest exemplar on vaig descobrir Van Der Graaf gerenator i al Peter Hammill, lider i alma mater del grup. He començat esmentant el meu entorn per que ells saben que Van Der Graaf Generator ocupa un lloc privilegiat dins el meu bagul de tresors. I dins els primers 100 lliuraments una sola entrada (“Refugees”, Cansongs n. 5) era poc bagatge per un grup que em va fer (i encara em fa) disfrutar tant. “Still Life” és un disc redó. El tema homònim que dona títol a l’àlbum un tema impressionant. Senzillament perfecte.

Natura morta

La ciutadella reverbera amb mil veus, ara mudes:
a què hem arribat? Què hem triat ser?
Ara, la nostra història es redueix a les síl·labes del nostre nom –
res serà mai més el mateix: els Immortals són aquí.
En aquell moment, semblava un pas raonable
engalanar tota la força de la vida
sense l’amenaça de la mort,
però aviat descobrirem
que l’avorriment i la inèrcia no són negatius
sinó tota la llei que coneixem, i mortes són la Voluntat i paraules com supervivència.

Aconseguint la immunitat des de tota edat, tot temor i tota fi…
Per que fingeixo? La nostra essència es destil·la
i tot gust familiar es buidat,
i encara que es conserva la puresa, ens deixa estèrils,
vivint a través dels milions d’anys,
el riure tant aprop com qualsevol llàgrima…
La vida, encara pretenguis que tot el què implica és
respirar, menjar, defecar, follar, beure,
vomitar, dormir, enfonsar-se cada cop més
i al final passar el temps
que ja no té cap significat.

Desfés-te de l’amenaça de la mort
i l’únic que et queda és un cercle de simulació;
ordena cada esquerp alè
i encara que al final t’avorreixi l’èxtasi infinit
aquell segueix sent l’anell amb el que esperes comprometre’t per casar-te
amb la noia que et donarà l’eternitat –
això és demencial, i evidentment
és simplement insuficient.

Quin és aquest el més pesat i sord dels dolors,
talment que els meus ulls mai es tanquen sense sentir-lo?
Quina abjecta desesperació exigeix un final a totes les coses de la infinitat?
Si hem guanyat, com ens enfrontem ara al preu?,
Què hem regatejat? Que hem perdut?
A què hem renunciat, sense ni tant sols saber que estava allí?
Quina oportunitat ara d’aguantar amb força la corda,
desafiant la mort i el temps
quan tot el que teníem ja no existeix?
Tot pel que vam treballar i afavorir més
que a les coses terrenals rebel·la el buit anell
de la falsa esperança i del falç alliberament.

Però ara el llit nupcial està fet,
el dot ha estat pagat,
les desdentegades, ulleroses faccions de la Eternitat
em reben entre els llençols
per acoplar-me al seu marcit cos – la meva esposa.

Seu per sempre,
seu per sempre,
seu per sempre,
en una natura morta

Anuncis

18 comentaris

  1. enric valls

    Como una bestia en celo corrí hacia una mujer de piel negra y ojos violetas, que me esperaba aullando. Sobre su cuerpo sudoroso veo todavía su sexo abierto, entré con furia en aquel volcán de carne, que me devoró. Luego salí y ya sus fauces sangrientas ansiaban un nuevo ataque. Corrí hacia ella como un unicornio lúbrico, atravesando pantanos en que a mi paso se levantaban cuervos que chillaban, y entré nuevamente en aquella cueva. Sucesivamente, fui serpiente, pez-espada, pulpo con tentáculos que entraban uno después de otro y vampiro vengativo para ser siempre devorado. En medio de una tempestad, entre relámpagos, fue prostituta, caverna y pozo, pitonisa. El aire electrizado se llenó de alaridos y debí satisfacer una y otra vez su voracidad como rata fálica, como mástiles de carne. La tempestad se hacía cada vez más terrible y confusa: bestias cohabitaban con la mujer, hasta su sexo fue cavado por ratas.

    Sacudido por los rayos, temblaba aquel territorio arcaico. Por fin la luna estalló en pedazos, que incendiaron los inmensos bosques, desencadenando la destrucción total. La tierra se abrió y se hundió entre cangrejales. Seres mutilados corrían entre las ruinas, cabezas sin ojos buscaban a tientas, intestinos se enredaban como lianas inmundas, fetos eran pisoteados en medio de la bazofia.

    El Universo entero se derrumbó sobre nosotros.

    Fragment de: “Informe de ciegos” del llibre “sobre héroes y tumbas” de Ernesto Sábato, llibre on ten’s o tenies escaquejat, un tros de paper molt petit de diari, la ressenya del concert de Peter Hammill, 11-11-1986, a la sala Cibeles de Barcelona. Potser comparteixen la natura, en aquest cas Natura Morta, “Still life”.

    1. Noi, m’has deixat estorat. M’he quedat amb la barra entregirada, com la de les calaveres atònites del Jesús Moncada. Aquest comentari teu no és de nota, no. És de matrícula. Demostres ser un veritable seguidor del Cansongs, que se saps tots els detalls al dedillo.
      A mesura que anava llegint el teu comentari estava per trucar a Estocolm (als de l’Acadèmia…) per proposar-te com a candidat al Nobel d’enguany. Al mateix temps anava rumiant si el pas al castellà era una elecció de caire ideològic, estètic, o purament capritxós.

      Sense paraules…

      Felicitats també, per la part que et toca… que és molta.

      Una abraçada

      Mr. Cansongs dixit

  2. Josep Rius

    Efectivament Jordi, al Castelló hi anàvem a buscar el mannà, aliment per l’ànima en forma de disc.
    Has emprat una paraula “Mannà” que em va com anell al dit per desenvolupar un dels múltiples aspectes que se’n poden desprendre de les nostres escapades al Castelló de Barcelona.
    Encisats o embruixats, com vulguis, per la música.
    Però fem les coses bé, si volem rememorar ara i aquí, i en públic, com funcionava l’embruix, hem de començar per la llista.
    Sí, teníem per costum fer una llista per arribar a casa amb algun dels discs que teníem en ment de comprar. Per què? ens superaven els esdeveniments… Quins? Doncs en arribar a la botiga i començar a remenar ens trobàvem que a mig camí ja teníem el pressupost exhaurit pel que anàvem trobant pel camí. Com si de plegar bolets es tractes, en arribar al bosc (en aquest cas el Castelló) ens separàvem però això no treu que ens féssim visites constants tot dient: ho has vist això? Vols dir que es bo aquest? Sí, home sí… cap a la cistella o cap a casa…
    La llista ens servia per arribar a casa amb alguna de les coses que teníem pensades abans d’entrar en frenesí i perdre completament els papers o, en aquest cas, els calers. Però davant d’això el Jordi tenia una frase lapidària: això és una inversió, home! i tu pensaves: una inversió? de què? si marxo pelat cap a casa!… i ell deia, home, d’aquí uns anys sempre podràs delectar-te escoltant-ho. Val més que sigui a casa i no aquí a la botiga (ara, un cop tancada la botiga aquestes paraules tenen plena vigència, no?).
    Tot parlant d’això, recordo que un dia en concret en que també va venir la Lisa i vam anar a la botiga de Pelai (recordes el nom?, nosaltres ja no…) on a tu no t’agradava anar per qüestions estètiques. Però aquell dia si que vas venir… en entrar ens vam separar: jo em vaig quedar a la part de dalt i tu i la Lisa vàreu anar a baix on tenien el jazz i els saldos. Per la meva part vaig fer festa major, tot i tenir certa recança per haver-me passat de pressupost. Tot bé fins que vaig decidir retrobar-me amb vosaltres. Ho vàrem fer a les escales i la sorpresa (en aquest cas meva) va ser en veure i comprovar que tant l’una com l’altre teníeu una rialla d’orella a orella i un munt de discos a les mans que superava amb escreix els que jo portava… Sort n’hi va haver del teu consol amb frases com les més amunt citades… (vam estar un parell de mesos en fer la pau però això sí, els discos, exceptuant-ne algun que es va quedar allí, són aquí a casa).
    Per que se’n feu una idea, recordo que un dia el Jordi se’n va endur 18 d’una tacada. Alguns cops tot plegat se’ns anava de les mans… tot i això al Jordi quan li vaig fer el comentari del que havíem fet, (jo, si no en portava 18 en portava 15) ell m’escoltava tot incrèdul tot dient: vols dir? 18? arrugava la front i deia kaaa, tot emulant als genials antiherois kafkians…
    Com canvien els temps! Hi ha un fet del passat però que pot mostrar quin lloc prominent tenia la música en l’imaginari del Jordi i, suposo, que com ell molts altres més. No és altre que quin lloc ocupava l’equip musical en una casa. No sé, si ens fixem en una sala d’estar actual, la tv s’ubica en un lloc estratègic per a que es pugui veure des de tots els angles. En el cas dels anglesos suposo que en la sala del te, la tetera ocupa un lloc cèntric de l’habitacle. Doncs a l’antiga sala del Jordi, abans de que estès “okupada” per les màquines, hi havia un sofà de 3 places davant de l’equip de música. Un sofà multi ús: per rebre visites o be per que ell mateix s’adormís amb els auriculars a les orelles i es despertés a mitja nit amb l’agulla del plat fent aquell soroll tan característic que fa quan s’acaba la cara i ningú li fa el grat favor d’aixecar-la.
    Possiblement en Peter Hammill és un dels clàssics d’autor del Jordi (d’aquí la segona entrada). Una perla negra difícil de trobar que quan s’adquireix es guarda en un lloc privilegiat i que tan sols es mostra a qui ho valora com cal.
    Agrair-li, que un dia decidís compartir més àmpliament amb un grup d’amics tot aquest fons “de rebost”.
    Salut tinguem per a que durant molts més anys ho puguem compartir!
    Afectuosament,
    Josep

    1. Hola Josep.
      Era lògic el teu comentari doncs ets part implicada. Quins temps aquells! Ara la tecnologia ha esborrat tot aquell món i ningú sap cap a on derivarà tot plegat. Tot va molt ràpid i no hi ha temps per reflexionar-hi.

      En quan al teu comentari, renoi quina memòria. A mesura que ho anava llegint em venien al cap les imatges. D’entrada però, molt detalls els tinc amagats. Fora de la vista, per descriure-ho d’alguna manera. Però sí, quan els esmentes hi són. Surten a la llum i els veig amb claredat. Algunes frases que m’atribueixes no les tinc tant clares… però segur que eren com les recordes.

      Sí noi, el sofà… mira que m’hi havia adormit vegades. Sobretot un època que escoltava clàssica (lo d’escoltar música clàssica ja saps que va per èpoques…) i em quedava fregit. Suposo esgotat per la jornada laboral i arraulit per la música. Recordo especialment l’Stabat Mater del Dvořák que no podria passar mai del segon moviment. La resta, al menys el primer disc, l’escoltava en somnis. No se si dins el llistat d’obres escoltades hi entren també les que hem sentir mentre dormíem?

      Moltes gràcies Josep per enriquir aquesta entrada tant senyalada del blog i, com tu dius, que per molts anys puguem compartir la música i l’amistat.

      Una abraçada

      Jordi

  3. Acabo d’arribar d’un assaig amb els Sonotone (grup que tenim per slogan “toquem d’oïda”) i m’adono ara, a la 1,45 de la matinada, que encara duc les ulleres de sol al cap com si fos una pija que les fa anar de diadema. Però en realitat això es deu al fet que ens hem trobat quan encara feia sol i ja no he pensat més en les ulleres. I el que és encara més bo, ningú dels quatre hi ha donat cap importància. I és que els Sonotone som quatre amics que donem més valor al contingut que al contenedor. Per als meus amics, un servidor és un servidor ja porti ulleres de sol de matinada, ja porti els calçotets damunt dels pantalons. O sigui, que si el que hi ha dins és bo tant se’ns en fot si és en un LP, en un CD, en un mp3 o en un mp500. I el mateix em passa a mi amb ells. Tant me fot l’aparador.

    Encara que, certament, enyorem la qualitat del sò no comprimit i reproduït en uns bons bafles, sabem que els artistes d’ara són víctimes del seu temps, del fast food de la música, de la immediatesa i de la tecnologia per sobre del feeling. Sabem que un músic d’avui les deu passar prou magres i si al final l’hem d’escoltar en mp4 perquè no hi ha pasta per a més, la culpa no és pas seva: una bona cançó és una bona cancó. Sempre et pots imaginar com sonaria en un arxiu no comprimit i en un bon equip. Ara el mercadeig musical va de cançons, es busquen exits ràpids i no s’inverteix en carreres dilatades d’un grup o un artista.

    Avui no hem assajat res. Té collons. Quedem un cop cada quinze dies per assajar i la meitat de les vegades dediquem l’estona a fer teràpia col·lectiva al bar de la rossa, on amb un pa amb tomata i uns canyes (a Miralcamp ningú cultiva tomaquets), ens expliquem penes i aventures estalviant-nos una sessió al psicoanalista. Després ens oblidem d’assajar i quedem per a la pròxima. Bé, doncs avui hem acabat parlant d’aquest blog. I ara que llegeixo el número 100 ho lligo amb la conversa que hem tingut.

    Diré d’entrada que és indiscutible que el CD és més pràctic i que t’estalvies el soroll de fregit dels Lps. Però nosaltres venim de l’LP. Deixant de banda el format del contendor i mirant els continguts, l’LP representa l’època dels discs conceptuals, del predomini del sentiment i el feeling per sobre de la tecnologia. La manca de recursos tècnics estimula l’enginy i l’excès de tecnologia acaba matant l’essència d’una bona cançó. Ja fa molt temps que, al meu veure, es fan enregistraments sobreproduits, molts acaben sonant com passats pel mateix filtre. L’excès de pulcritud sonora acaba devorant el sentiment. S’abusa de les portes de sorolls (un terme referit a un recurs tècnic que vaig conèixer ja fa anys) i al final resulta que per arribar al cor de la cançó has de passar per un munt de portes i quan comences a arribar-hi et tanquen la porta als morros. Això fa que músics a qui jo admiro, com ara Rosendo (El Rosendo Mercado del mític Leño), hagi gravat treballs -per exemple, “Listos para la reconversión”- a un tuguri del Cabo de gata buscant una sonoritat diferent a la estandaritzada dels estudis de gravació convencionals.

    Pel que fa al mp3 i similar, la única justificació que tenen és que estem pelats com a rates i ens permeten gaudir de cançons que no podriem adquirir d’una altra manera, i vergonya em fa dir-ho. (Val a dir que el sò de fregit dels Lps al Miquel Gaya, el nostre baixista, li fa venir gana. Això, tot i que un CD mirat amb benevolènça pugui recordar un donut, no produeix en ell el mateix efecte i queda en un claríssim segon lloc en el seu ranking de preferències)

    Jo, que sóc un fan dels tres tenors de la faringitis crònica (Dylan, Rosendo i Sabina), un incondicional de virtuosos intrumentistes de la nova cancó (on la majoria sabien quatre acords i gràcies, deixant de banda en Quico Pi de la Serra i altres excepcions) i un eclèctic recalcitrant capaç d’anar del Fado al Heavy Metal sense ruboritzar-se, porto malement aquesta preminència de la tècnonolgia per sobre de l’essència. En general, trobo a faltar més feeling i em sobra tecnologia. Però he de reconèixer, per ser honest, que no estic gens al dia del que es fa avui i que, pel poc que sé, es fan coses molt bones. Serveixi a tall d’exemple SanJosex, a qui vaig conèixer gràcies a Jordi Giribet i que situa el feeling en un lloc preferent.

    Reconec que sóc un cas extrem. M’agraden discs on l’interpret dóna per bona la primera gravació i es nega a repetir-la malgrat que hagi estossegat a mitja cancó. Ho feien els primers bluesmen i ho va fer Dyan al disc on va enregistrar Blowin in the wind, el The Freeweling. Potser sí que això és més factible en autors que són un hibrid entre poeta i músic i no tant en algú que és músic al 100% i com a tal es preocupa més de la qualitat tècnica, no sé si s’entèn que vull dir… Sóc un d’aquests que no retreu a Dylan que cada cop que toqui un tema el faci diferent. Al contrati, si el vull sentir com al disc ja tinc el disc. (Una altra cosa és que pensi que el dia que va anar a tocar pel Papa de Roma, més li valia haver-se quedat a cada fent gargares per a la faringitis).

    Enyoro els temps en què la gent era capaç de gaudir sense necessitat de grans muntatges, quan la gent sucava tres barres de pa en una gota d’oli. ¿Us imagineu ara un concert de Paco Ibañez, Dylan, Pi de la Serra, Llach, Cat Stevens o qui sigui, a dalt d’una carreta de tractor, armats només d’una guitarra i un micro dels que fan anar els capellans a les esglèsies, que més que un micro semblen un telèfon de la dutxa? (Ho dic per experiència, que als divuit anys vaig trobar-m’hi en un concert a Els Torms) ¿Us imagineu avui, en aquestes circumstàncies, un públic entregat i còmplice? Difícil. Avui això és show bussines. Com diu el nostre bateria Joan Romeu, avalant-se en el conegut clàssic: “el video ha matat l’estrella de la ràdio”. Espectacle, imatge, jocs de llums, cares boniques i cossos exhuberants sedueixen el públic, no pas la música o la lletra. Macroestructures escenogràfiques sustenten l’èxit dels directes (Excepcions a banda, és clar, ja sigui per manca de recursos o per voluntat artística)

    La tecnologia ben emprada és collonuda. Nosaltres potser tindrem la sort de fer un videoclip de la mà d’en Jordi Giribet que no matarà cap estrella de la ràdio sinó que ajudarà a brillar en un radi més ampli un fanal estrellat. I enregistrarem el sò a l’estudi del Santi de Pablo (de Hash), el qual està presidit per un quadre del Keith Richards on diu que el menys important a l’hora d’enregistrar un disc de rock és la tecnologia. Això sí, dubto que ens escolteu als 40 principales, perquè tots passem dels 40 encara que aparentem una setmana menys de l’edat que tenim. (Som com la sogra del Gila que es va sotmetre a una cirurgia estètica per treure’s quatre anys i només li van treure quatre dies, de manera que el divendres feia la cara del dilluns anterior)

    Servidor es va criar a Miralcamp. Les nits de Sant Joan pujaven armats de guitarres i llaüts a dalt del pla (El turó del poble on jo vivia més temps) el pare del Magí i el Pepe Calderé “Camarada” (De nom real Josep Vergés). Allí tocaven a peu dret i sense micro des dels temes del Machín fins al Warismey Xatanova (Que era una creació del Pepe en anglès patillero abans que les Ketchup inventessin l’Asserejé). La gent els oferia cervesa amb grasiosa i li fotien fins que apuntava el sol.

    El Magí, fill d’un d’aquest artistes, és l’actual guitarra i cantant dels Sonotone, versàtil i capaç d’acarar-se amb èxit a una rumba, una samba, un rock&roll o un tema de “la movida”. En Magí i jo ens hem criat al mateix poble (Miralcamp) i hem mamat aquesta manera de fer. En Joan Romeu i en Miquel Gaya (de Mollerussa) també ho viuen i ho senten així: primer el feeling i després la tecnologia.

    Què voleu que us digui. La tecnològia ha avaçat molt però el món continua éssent una merda. Tècnicament es podria haver acabat amb la fam, però no s’ha fet. Llavors, deu ser que la tecnològia ha d’anar acompanyada d’alguna cosa més. Potser de les persones, del sentiment, del feeling.

    Perdoneu si en aquest escrit hi traspua una mica d’autobombo dels Sonotone. Heu de saber que quan vam triar el nom en teniem altres de pensats: Creedence quan t’aixequis, Rutllem a Stones, Els enèmics del Xapo i Sequestrene Blues Band. Amb aquesta confessió ja tiro per terra qualsevol efecte publicitari positiu que pogués tenir aquest escrit.

    D’aquí dues hores el Miquel (Baixista) s’aixecarà per anar a currar i assegurar-se que les màquines d’una fàbrica funcionin. El Magí (guitarra i veu) podrà dormir una mica més abans d’anar a la feina. El Joan Romeu (bateria) no sé si té vacances, però si no en té, a les nou es posarà a emmarcar quadres. Un servidor (guitarra i beu i beu i beu) a les 8 del matí jugarà amb un fill de 2 anyets que el desperta sense cap escrúpol de bon matí en lloc de deixar gaudir son pare d’uns pocs dies de vacances. Però tots, sigui com sigui, en algun moment del dia gaudirem d’una cançó, ja sigui en cd, en LP, en mp3 o en mp4.

    No hi ha més collons que viure els temps que t’ha tocat de viure, però d’una manera o altra, les cançons, el contingut, sobreviu al marge del contenedor. És com diria Rosendo “Y tú, mientras, asumiendo… rebuscando.,. renegando de tu tiempo”

    Per si de cas, nosaltres ho assumim i reneguem tot fent unes canyes, amb un pa amb tomata i fotent-nos de tot. Passats els 40 ja li veus la trampa a la vida, tant si te la presenten en CD com en mp4.

    1. Hola Joan Francesc i, per extensió, hola Josep, doncs acabo de llegir la teva resposta al comentari. Crec que ja s’ha dit en aquest blog però com que ve a tomb hi tornaré, els motius que em van dur a canviar de gestor de blogs, concretament de Blogger a WordPress. Un motiu va ser purament estètic, terreny inabastable i poc mesurable i que poca cosa hi ha a dir. L’altre motius, el més important, precisament l’entrabancat que pot ser penjar un comentari en l’un (Blogger) envers les facilitats que ofereix l’altre (WordPress), cosa que ens permet mantindre debats com ara aquest. Crec que lo bo d’un blog és precisament que pugui ser un lloc de trobada, de diàleg, d’opinions compartides o no, un lloc en definitiva, que ens permeti parlar d’allò que ens apassiona. Dit això entro en matèria.

      En les nombroses i llargues xerrades que mantenim amb Mr. Raons, ell sempre afirma que aquest Àlbum de Cansongs és el testimoni d’una època determinada. La nostra. Que els nostres pares no l’entendrien i els nostres fills tampoc. Que ni uns ni altres es veurien reflectits en els continguts d’aquest blog. Per lo tant, que el Cansongs anava destinat bàsicament, a la gent de la nostra generació. Em va semblar adient dedicar un lliurament tant assenyalat com el 100 a descriure de quina manera aquesta generació ha escoltat la música i com en pocs anys el pas implacable de la tecnologia ha arrasat tot el paisatge fins a deixar-lo que no el coneix ni sa mare. Per descarregar les tintes afegiré que tot i que els canvis sempre són traumàtics, mai es podrà comparar amb els canvis que van patir els nostres pares, que van passar de la mula al reactor supersònic sense temps a pair-ho.

      Tornant al contingut d’aquest entrada en concret, me’n adono que amb les preses em vaig descuidar d’esmentar un format vital en el nostre decurs existencial. Em refereixo al cassette, format per excel·lència durant molts i molts anys i que aquesta generació va arrossegar kms i kms, tant en el sentit de rotació (l cinta girant dins la carcassa) com de translació (rodant amb el cassettte amunt i avall per aquests mons de Déu). El cassette era el modus operandi per passar-nos còpies (ja fotiam el pirata…) i, qüestió importantíssima, en permetia escoltar la música allà on més temps teníem per fer-ho: al cotxe. El cotxe, a més a més de ser el mitjà de transport habitual també era una sala d’audició sensacional. Aquí hi hauria fer fer-ne tota una tesi. En fi, aquí queda dit i d’alguna manera esmeno el meu descuit.

      Veig com una paradoxa que en temps de tanta tecnologia escoltem la música en pitjors condicions que fa uns anys, en teoria més precaris. Potser sí que ho fa que anàvem més lluents de cartera. Entre hipotèques, rescats i altres collonades no tenim un duro. Però això dels formats barats no crec que siguin una maniobra per abaratir el producte i que hi puguem arribar. No hi han pensat en nosaltres. Ho veig més com una consequència. Alguna cosa se’ls hi ha escapat de les mans.

      Però no us penseu que me’n vaig per les branques que tinc molt present quin és el tema de fons dels vostres encertadíssims comentaris. Els formats, a banda de lo hagin suposat en el nostre tarannà quotidià, no deixen de ser l’embolcall. Lo veritablement important és el contingut, i per aquest és pel que hem de vetllar. Estic totalment d’acord amb tu, Joan Francesc, quan dius que “una bona cançó és una bona cançó”. I tant és el format en que s’escolta. Fins i tot en les condicions en què s’escolta. Jo he disfrutat moltíssim amb una versió tocada en un tuguri de mala mort i gravada de la radio amb un cassette a piles. O sigui, que lo mal acaxapat del producte li venia per totes bandes. Pocs mitjans i mals trastes. Tot i així, si un para prou bé l’orella, i sobretot, si un para bé l’ànima, pot arribar a recollir-ne l’essència. Aquest destriar “el gra de la palla” que dius tu, Josep. I aquí rau potser, la nostra tasca. Contribuir a que no es confonguin el continent del contingut. El maquillatge amb el rostre. L’emboltori amb al Frigopié (no fos cas que el nen fotés queixalada a la capsa…)

      Per acabar, dues coses que m’omplen de satisfacció. L’una és que un escriptor de cap a peus com tu es digni a llegir aquest voluntariós blog i que diguis que t’agrada. L’altra és els Sonotone, gent del gremi musical, tant és si a jornada complerta o de caps de setmana, músics al cap i a la fi, voltin per les pàgines d’aquest blog. Que triïn i remenin, que en parlin. En definitiva, que el Cansongs desperti el seu interès. Això ja és tot un èxit.

      Un esment per tu també, Josep. Content i orgullós que després de tants anys la nostra afició i amistat es mantenen intactes.

      I em despedeixo de tots dos parafrasejant una estrofa del tema del Raimon “T’he conegut sempre igual” (Cansongs n. 2)

      No m’he girat mentre serè em creuaves,
      he sentit fort un gran orgull molt d’home,
      no em trobe sol, company, no et trobes sol
      i en som molts més dels que ells volen i diuen.

  4. Josep Rius

    Hola Joan Fransesc,

    Del teu missatge se’n desprèn un aroma a restoll cremat…
    La tecnologia ha desnaturalitzat l’essència o, perquè no dir-ho, l’art?
    Probablement, jo diria que hem passat de tenir el paradís terrenal tot per a nosaltres a, progressivament, veure com ens van expulsant d’ell.
    Estem en minoria i, per postres, no ens agrada fer apologia o demostració del que valorem a través del merchandising.
    Efectivament, la música s’ha banalitzat. Com moltes altres coses. El progrés és implacable i el que abans eren mules i reus avui són John Deres i Fents…
    Però si som pocs ens podrem escalfar molt millor amb la flama de la concòrdia.
    Tenim però molta feina! Hauríem de tenir la capacitat de mostrar als nostres fills (tu parles que en tens un de 2 anys) com s’ha de triar el gra de la palla. Ho aconseguirem!
    Per tal d’aixecar l’ànim adjunto un enllaç de la Hatsune Miku, la cantant virtual japonesa que arrasa en els seus concerts al Japó.

    Molts ànims i força per seguir endavant!
    Salut,
    Josep
    (per cert, dels noms que pensaveu pel grup el de “els enemics del xapo” tindria molts adeptes!)

    1. Josep, amb aquest vídeo d’aquesta japonesa virtual més que aixecar-te l’ànim et cau l’ànima als peus (altres dirien els collons per terra…)

      Mr. Cansongs dixit

  5. Josep Rius

    Jordi, pura ironia…
    A mi em motiva encara més!

  6. Olga Valls

    Hola Jordi,
    per moltes entrades més !!

    Segur que també tens un momentet per passar-me la recepta que fas anar per treure tant suc a les hores del dia, es que no pares !!

    Tarantinooo !! un petonàs

    1. A mi em sembla que no és tant… però si mirem endarrere i mirem tot el que s’ha fet en aquest blog, deunidó de la feinada. La veritat és que fa patxoca. I el màxim al·licient és poder-ho compartir amb tots vosaltres. Saber que la gent et segueix dona ànims per continuar avançant.

      Gràcies per la felicitació i per lo de Tarantino, tot un afalagament.

      Una abraçada

      jordi

  7. Joan Francesc

    Jordi, veig que aquest blog dóna per a molt en cada entrada. Josep, al marge del nom, d’enemics del xapo ho som segur. El nom se’m va acudir perquè quan de jovenet feia autostop per anar de Miralcamp a Mollerussa, el 4L furgoneta que em va parar va tornar a aturar-se cinquanta metres després perquè pugés un home del poble. Aquest era un amic del conductor i , quan gairebé ja s’havia assegut, va saltar a fora de cop assenyalant esfereït un xapo que hi havia darrere i cridant: “O ell o jo!” (Humor rural)

    Aprofito per avisar que com m’he incorporat tard al blog aniré picant per allà on em sembli i el pròxim comentari el faré a l’entrada d’Els temps estan canviat” quan tingui temps, després de canviar el nen 🙂

  8. Josep Rius

    Hola de nou,
    En l’anterior missatge vaig tenir de retallar amb cura per no allargar massa el missal (fins i tot, al final vaig fer un esborrany, mig musical, per justificar-me una mica) ja que, en el teu missatge inicial, hi han molts temes susceptibles a ser desenvolupats. En un dels retalls i deia el següent:
    En les sortides a la capital gairebé sempre intentàvem compaginar-ho amb alguna exposició, o bé visitant uns altres dels nostres temples sagrats: les llibreries de Barcelona. Llibres, discos i cap a casa…
    Al principi, sempre anàvem a veure el Jaume i la Pilar i de passada fer-li dentetes al Jaume. Que es delectava amb les perles que portàvem… Encara veig el Jaume fent cops de cap!
    Amb ell, vam anar també algun cop al Fidelcolor (després va venir el Nivell 10). Que professionals eren en aquella botiga… sobretot els del pis de dalt. En arribar, jo vull això i allò… i els dependents t’aturaven i et deien: bé, bé però de quin pressupost parlem? Bafles amb so anglès o americà? Quin gruix de cables? Els amplificadors això sí, per al Jordi (una altra de les seves dèries…) podien ser negres o alumini de tants watts o de tants altres però el que si havia de tenir era el “mando” (en català comandament, però sempre serà el mando) del volum com més gros millor! De fet, abans de provar-lo sempre comprovava si lliscava en condicions acceptables i si ho feia amb la duresa adequada… ni massa suau ni massa fort! En acabar de fer-ho sempre dibuixava el seu somriure dental… el qual com ja sabeu no ha perdut amb els anys, o bé, feia que no amb el cap tot tancant els ulls i baixant la mirada… (que tampoc ha perdut).
    Tanmateix, cal esmentar el bé que ens ho passàvem triant discos a la botiga. Tema apart, seria parlar de la de clàssica. Quina meravella! allí ho tenien gairebé tot!
    Parlant de si ho tenien tot, cal esmentar que una de les característiques més importants de les botigues Castelló era que tenien gairebé totes les novetats i, això era, d’alguna forma, tot un privilegi ja que per comprar, en aquells temps, tan sols hi havia els “Discos Garriga de Tàrrega amb el sobrenom de “Harrys imposat pel Jordi” el Simago, Discoplay (del qual El Ramon Alferez tenia i té un títol honorífic, per cert, recordes tu de quin títol es tracta? Un dia ens ho va explicar. Crec que feia referència a que estava entre els 10 o 100 compradors més fidels o alguna cosa semblant) Andorra i poca cosa més. Com trobar les novetats que escoltàvem a ràdio 3 o bé a la premsa? Si no ho tenien a Castelló, malament rai… Sort! ho tenien gairebé, tot!
    Aquest poca cosa i més volia dir conformar-se amb el que era més conegut i distribuït i, justament el que calia era trobar llocs on trobar el que era de qualitat però de difícil accés. Els de poble havíem de moure’ns i acudir a la gran ciutat per trobar-ho.
    Parlant del Harrys, tinc una imatge o flash d’un jove, tot ben clenxat amb texans, samarreta blanca i bambes adides, que passava per la cantonada dels ametllers del Sardà duent sovint una bossa de plàstic dels “Discos Garriga” sota l’aixella. Sabeu qui era? Es dirigia a “passo ligero” i sense perdre massa temps cap a casa amb el seu tresor… Suposo que en aquells temps ja tenia el plat giradiscs. En tot cas, feia poc que el devia tenir perquè d’aquell temps també recordo una altra imatge del meu germà Antonio i l’esmentat jove a la “saleta” de casa els meus pares tot provant discos del Pink Floid (en concret l’Ummaguma) i del Deep Purple (l’Stormbringer, més conegut pel del tro. I ara que hi penso, era un llampec, no?).
    El jove, més tard conegut com a “mister cansongs” ja comprava Lps (que li arribaven a agradar les portades amb aquest home… les mostrava com la joia més preuada) sense tenir aparell reproduir-los. Entre tant, tenia els cassets però la temptació d’adquirir els àlbums el corprenia de tal forma que no se’n podia estar.
    Per cert, una anècdota més…, sobre el radio-casset-tocadiscs hi havia un moble bar amb tota mena de licors importats d’Andorra (els viatges amb cotxe per adquirir-los eren tota una al·legoria degut a les tortuoses carreteres per accedir-hi) on vam començar a fer les barreges més diabòliques amb “chartres”, brandy whisky i licors d’herbes, no precisament de Montserrat, per tal d’amenitzar les vetllades, que personalment, ja anomenaria, d’assaig de concert en directe…
    En el primer esborrany que vaig fer contestar aquest 100 està ple de: parlant sobre… però, com ja he comentat, tinc d’anar retallant per no fer massa “barreges” de temes. Fins i tot, entre cançó i cançó hi ha una pausa…
    Fins aviat,
    (Joan Francesc, al pobles tenim humor i mal humor però tenim principis… un d’ells el xapo. Una reliquia sagrada de l’agricultura que passarà a peça de museu d’antiguitats (al mercat dels diumenges de Rambla Ferrant de Lleida ja se’n pot veure algun. Bona la del 4L ! Salut!).

    1. Caram, noi. Quina memòria!
      A mesura que ho vaig lleguin em va venint al cap però de la majoria de detalls no me’n recordo. Ja que intervenen els títols alternatius (com el dels “enemics del xapo”) penso que un d’apropiat per aquest blog seria el de “Memòries d’un desmemoriat”, que ja té collons…

      Josep, em fa molta gràcia recordar totes aquest anècdotes. El moment musical (en quan a on poder adquirir la música) el descrius molt bé. A la capital hi havia alguna alternativa però nosaltres ens mostràvem fidels al senyor Castelló. A les nostres contrades l’oferta era la que tu dius, o sigui, molt limitada.

      L’opció Discoplay no estava malament però aquells 15 dies d’espera no te’ls treia ningú i es l’espera es feia eterna. Recordo que quan lo gènero estava al caure m’arribava a cal carter a preguntar-li al Mingo si havia arribat cap paquet per mi.

      Referent al diploma de Discoplay, no dubto que en aquells temps el Ramon deuria estar entre els bons clients de la casa, però el diploma se’l va endur el Xavier Beltran, un company de feina de Cervera i que entre paletada i paletada sempre teníem arguments musicals per comentar. Sí, era dels 100 millors clients de l’Estat Espanyol. Un gran aficionat que en principi li envio puntualment cada setmana el nou lliurament d’aquest Cansongs però no se si el rep o no. Amb el seu bagatge musical i amb el seu diploma (que no tothom ho pot dir…) seria un bon element per ficar-hi cullerada.

      Gràcies Josep un altre cop per refrescar-nos la memòria.

      Una abraçada

      Jordi

  9. Josep Rius

    Jordi, ja saps que milito amb cert grau de veterania al club dels desmemoriats, però és ben curiós que mal recordés que era el teu company de Cervera i no el Ramón qui tenia el títol honorífic i, ara recordi (crec que encertadament…) que un dels cops que m’ho vas explicar érem tot justament amb el Ramon (que es moria de riure perquè si veia identificat) amb un d’aquells sopars que vam fer on acabàvem sempre escoltant al Jetro Tull…
    Crec que d’aquí ve que penses que el guardonat fos el mateix Ramón… Dubto que ho recordis!
    Salut!
    Josep

    1. Només volia fer un afegitó per que em sembla curiós i xocant alhora. El passat dia 10 de setembre, La Vanguardia en el seu suplement Cultura/s, que apareix cada dimecres, va publicar un treball anomenat Un mapa de la música popular catalana, una mena de diccionari temàtic amb 100 entrades o ressenyes on s’hi feia un recull, potser no exhaustiu però sí extens, d’espais i àmbits (sales, discogràfiques, publicacions, botiges, etc.) relacionats amb la música de les darreres dècades. Com no, dins l’apartat de botiges musicals apareix (amb gran satisfacció per mi) Discos Castelló. Compte amb la definició per que no fa més que reafirmar tot lo exposat aquí. La definició ja ho diu tot:

      66. Discos Castelló.
      Tallers,7
      Centre de pelegrinatge de melòmans, col·leccionistes i altres expedicionaris musicals. Tots els formats, estils i gèneres han anat desfilant pels seus aparadors i prestatgeries al llarg de més de vuit dècades.

  10. Roger

    Jordi !! Moltes felicitats per aquest centenari més que treballat i interessant, veig que tens la mateixa gasolina de sempre !!
    És agradable veure aquests escrits la veritat.
    Una forta abraçada ens veiem!

    Roger

    1. Hola Roger.
      Com anem?
      Espero que del tot recuperar del canell i amb els ànims ben amunt.

      Gràcies i fins aviat!

      Una abraçada

      Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s