99 “Wishes”

René Marie(René Marie)

René Marie

“Serene Renegade”

2004

 

 

Els imprecisos límits de la mort.

La tempesta em va despertar en plena nit, però va ser el silenci del celler el que em va estremir doncs entre la remor de la pluja i els trons curiosament era aquell silenci el que m’arribava amb més força. Vaig amerar el ble amb oli, el vaig encendre i amb tremolosa llum vaig baixar les escales deixant endarrera l’espetec de l’aigua i del foc. Vaig haver d’empènyer amb força la pesada reixa de ferro, que grinyola encarcarada pel desús. Allà baix la tempesta era un lleuger murmuri apaivagat pel silenci que hi regnava. La llum de la flama, que altra hora no gosava penetrar aquelles fosques cavitats infinites, ara topava amb parets impenetrables. Més que mai aquell celler semblava un panteó.

Després de donar tombs i tombs pel llit, entortolligat entre els llençols i els foscos presagis de la mort del rock and roll. M’he acordat del Robert Plant, que tant pesat es feia amb les seves queixes i que ara trobava en falta. I és que un s’acostuma a tot, fins i tot al barró. Per un moment vaig poder vèncer l’insomni i em vaig adormir. Va ser un període de temps imprecís, no se si una hora o un segon. Moment segurament breu però suficient però trobar-me en mig d’un carrer buit, on la claror d’un sol que no es veia projectava les ombres més llargues que mai havia vist. De la cantonada va aparèixer el mag Gandalf, que havia perdut els poders i, més que caminar arrossegava la seva gegant i imponent presencia, abatuda i sense rumb. Havia perdut la màgia.

 gandalf

Encara era negra nit i la tempesta havia passat quan he agafar el cotxe i m’he dirigir per camins cap a Sant Martí de Maldà. Abans d’arribar al poble m’he aturar. En una cruïlla he tingut un petit ensurt doncs de manera imprevista i a deshores se m’ha creuat pel davant el Pere Esqué amb bicicleta. Ell, immutable, amb posat plàcid i despreocupat, estenent el braç m’ha indicat que m’aturés. I sense perdre el pas ni deixar de mirar endavant ha continuat el seu camí esbossat un plàcid somriure. Com si hagués estat ell, amb el seu gest, com si tingués poders, qui havia aturat el cotxe. Aquest fet m’ha fer reflexionar amb els sòrdids i intricats capricis de la fama. De cop i volta, sense més ni més, un pot fer-se famós. Igual que hi ha “l’home que va matar Liberty Valance”, jo hauria pogut passar a la fama com “l’home que va matar Pere Esqué”. Tot just clarejava i al mig d’un tros m’ha semblat veure la figura del mag Gandalf. M’hi he atansar i no era el Gangalf sinó el Guido Sanfeliu que amb passa llarga i decidida m’aclareix que estava cercant “els imprecisos límits de la Segarra”. En aquestes l’he deixar doncs, i tot i la dificultat de l’empresa, l’he vist amb fe i determinació.

El sol, mig adormit i encara amb lleganyes ja començava a saltar enjogassat per les vidrieres del bar Foment. A dins, com s’hi m’estigués esperant, ja hi ha Mr. Raons assegut a una taula mentre la mestressa li prepara un cafè i un donuts. Quan Mr. Raons em veu entrar li diu:

– Que siguin dos.

Han estat més de dos. I entre cafè i cafè li anava explicant a Mr Raons el meu abatiment per la més que provable mort del rock and roll. El piano havia agafat un aspecte d’andròmina del passat. L’única cua era la de la gata, que a sobre del piano i amb àgils moviments semblava voler-li treure la pols. I per no haver-hi música no hi havia ni un trist jugador de cartes per poder cantar botifarra. Tampoc hi es la Dominika N, agent triple del MI6, a hores d’ara deu prendre el sol en alguna illa perduda del Pacífic.

Tot en un plegat han entrat al Foment una dona de color (negre) i tres paios (de color blanc) i s’han instal·lat a la taula del costat. També han tirat de cafès. Tenien l’aspecte cansat, d’haver estat tota la nit de vetlla, però cap d’ells havia perdut el toc d’elegància que els hi semblava innat. Gràcies al seu caràcter obert i al nostre fluït anglès, Mr. Raons i jo aviat hem establer conversació amb els quatre forasters, que han resultat ser músics, i amb qui hem compartit taula, cafès i penes.

I per les penes què millor que la música. Mentre dos anaven a buscar una caixa i una verra l’altre treia la gata i la pols del piano que recobrava el seu millor aspecte. A la dona (René es diu) no li ha calgut res, doncs ho portava tot a sobre. Ens han dedicat un tema anomenat “Wishes” (“desitjos”) que ens ha tornat ha fer reviure la nostra fe en la música. Mentre flueixen les notes, de baix en baix,  Mr Raons em diu:

– El rock and roll no morirà mai.

Mentrestant, a les valls de la vella Caledonia el mag Gandalf segueix cercant la màgia.

Anuncis

14 comentaris

  1. antoniseres

    Gràcies, Jordi! Tot un gust escoltar i descobrir aquest directe de René Marie en el 99 Mr. Cansongs!! Està molt bé la peça, els músics que l’acompanyen i, sobretot, l’entranyable interpretació que fa del tema “Wishes”. Ah, mil gràcies una vegada més per les introduccions que sempre escrius; El celler, el camí de St. Martí, el cafè, els donuts, Mr. Raons… així com tots els “extres” que amb traça descrius de forma divertida, simpàtica i sobretot humana; Guido Sanfeliu, Pere Esqué… Per cert, el Pere, ni el toquis!! (pobre de tu…) Res, bon minyó! el proper M. Cansongs ja serà centenari!! Pren-t’ho en calma, ja arribarà… Felicitats per endevant i bon estiu!!

    1. Hola Toni.
      No se si com a bon aficionat a la música coneixies a la René Marie. Jo he de confessar que no en sabia res, fins diumenge passat que va actuar al Cafè del Teatre de l’Escorxador, de Lleida, i on hi vaig anar a parar una mica de rebot. La veritat és que ens va oferir un concert memorable. Quin mestratge! Em se fa estrany que gent d’aquesta qualitat passi com aquell desapercebuda. Te’n adones que al món de la música hi ha molta gent bona per conèixer.
      Pel número 100 (i avanço esdeveniments) en preparem una de sonada. Espero que, com a fidel seguidor del Cansongs ens hi puguem retrobar.

      Gràcies pel comentari i fins aviat!

      Una abraçada

      Mr. Cansongs dixit

  2. antoniseres

    Bones, bones! No, conec molt poc la seva trajectòria musical. Només havia sentit tocar campanes! Hi ha tantíssimes coses per descobrir i per escoltar en la música… en la vida… veritat? Celebro molt que actués a Lleida i en poguessis gaudir!! Veus, ara gràcies al bloc, el grup de seguidors, ens apropes als seus treballs. No tenim excusa! Ah, i pel que fa al número 100… segur que també serà una delícia! Continuarà…

    1. Doncs ja és alguna cosa, per que jo no havia sentit ni les campanes…

      Mr. Cansongs dixit

  3. Miquel Torres Benet

    Certament, el rock and roll no morirà mai…
    Magnifica entrega 99 del Bloc Cansongs… suprem……………….René Marie, un nou àngel de la música –fins ara desconegut- per nosaltres, pobres profans. Certament la màgia ha estat obrada per Mr. Cansongs amb el seu descobriment al Cafè del Teatre…. potser Gandalf hi ha tingut quelcom a veure, potser per un moment els imprecisos límits de la Segarra s’han topat amb els imprecisos límits del Rock and Roll en un moment d’alineació planetària… ves a saber? Lo cert, és que el celler fa dies que està en silenci… crec que alguna cosa es mou… i tot em fa pensar que quelcom esclatarà en la pròxima entrega… Estarem alerta, no fos cas que s’ajuntés la rebel•lió del poble, la independència d’aquest país amansat –ara bravejant- i l’entrega 100 d’aquest Bloc de Cansongs… estarem alerta… amb tot, li direm al Guido que voltava vora el Pla d’Urgell –a l’hora que el vaig veure- i ves a saber si ara ja ha traspassat l’Ebre… i xxxxxxxxxons… el Pere era el de la bicicleta… una mica més i me l’emporto a tremp d’alba…

    Mr. Raons

    1. Cal anar en compte si el Guido, el Gandalf i el Pere Esqué convergeixen en un mateix punt. Tal conjunció de mags pot tindre conseqüències imprevisibles. Fins i tot podrien modificar els imprecisos límits de la Segarra. Igual la canvien de bisbat i tot. Seria la manera de desfer-nos del Novell…

      Mr. Cansongs dixit

  4. enric valls

    Sona la música sense parar, estic lligat de mans i peus, però em puc moure d’un costat cap a l’altre lliurement. Les lligades i nusos no es veuen, estan amagats sota la roba, em fermen fort totes les articulacions, totes, fins i tot el prepuci, no fos cas que alguna melodia encantés la serp. Tot i tenir les lligadures prestes, puc menjar, beure, caminar, jeure, saltar i tornar a beure, sense cap limitació. De fet son uns lligams que em permetrien escapar; però escapar de què? La veritat es que tot plegat m’agrada, els nusos no em resulten incòmodes, tant sols que no els he escollit jo i això si que em fot emprenyar. En un acte de rebeldia, d’exhumació, em despullo per poder canviar i moure els nusos i cordes de lloc, i si cal, estrenyel’s més fort per emorragiar la carnadura i fer-la entumir, fins a caure de dolor replegat sobre mi mateix, escopint paraules que no he escollit jo. Curiosament, sota la roba, que ara vola ben lluny damunt del vent, la pell apareix nua, intacta, no hi ha cap estigma, ni senyal de presa. Amb la mirada perduda, rebusco la meva identitat dins la poca llum de la nit, continuo bevent i ballant, les cordes de la música em dominen, em fan anar d’un costat a l’altre, ara rodolo per terra, ara m’aixeco. Em moc com una ànima perduda, seguint els capricis de les danses, governades des de fa molt temps, per aquella música ancestral que no para de sonar. Els ritmes sincopats, cada vegada més accelerats i persistents, no em deixen orientar. El só de les converses rítmiques es converteixen en melodies desenfrenades, la percussió dels bastons contra el terra aspre i sec, son el mirall dels meus peus, que aixequen la pols de l’esclavitut a cops de taló; els genolls em colpegen sense parar la barbeta, repetint el só indomat de la percussió, el vent, a cops i esquivant els moviments psicodèlics dels meus braços, em continua despullant el que em queda d’ànima; A cops de cap, els ulls m’han perdut les ninetes dins la foscor de la nit, no he trobat la meva identitat, el Rock & Roll m’ha mort.

    1. Enric, entenc la teva estupefacció davant aquesta anòmala situació, poc afavoridora per altra banda. Encara que el mal de molts sigui consol de tontos, no puc deixar de dir-te que les meves sospites van per aquí, que en realitat tots els afectats pel rock and roll, tots els que un dia o altra vam caure sota les poderoses garres d’aquesta mena de virus acústic, hem passat a millor vida. Tots el símptomes apunten cap aquí. Per un estrany procés, jo diria que paranormal, les vibracions emeses per, posem pel cas, una bona stratocaster, ens fan reviscolar i, com en una nova Comala, voltem com a zombis vanagloriant-nos de lo bé que ens senta una bona dosi de quatre per quatre a compàs partit mentre darrere nostre uns gossos pugnen per alguna peça de la nostra anatomia que hem perdut pel camí.

      Ja en temps de la Movida, va aparèixer la revista Madrid me mata, de títol premonitori que en aquell època, com tot lo de la Movida em vaig agafar a conya i no vaig saber interpretar que tots aquells noms estrafolaris, Siniestro Total, Parálisis Permanente, Kaka de Luxe, Décima Víctima, Golpes Bajos… poca broma, tots anaven de debò.

      En el meu cas sols un sondat permanent a l’Spotify em manté en aquest estat latent de mort vivent.

      Benvingut al club.

      Mr. Cansongs dixit

  5. Mel

    Companys .
    L’origen del Rock&Roll és principalment espiritual i per tant el seu component fonamental es basa en la espiritualitat.
    Penso que la espiritualitat no deixa de ser una forma molt especial d’energia i ja sabeu que la energia ni es crea ni es destrueix , tan sols es transforma.
    Això és el que ha estat el Rock&Roll sempre : una constant transformació però no podrá morir mai.

    1. Home, un esotèric per aquí! Rara avis on n’hi hagi. Espècie amb extinció. Sigueu benvingut. Si en algun lloc estareu a resguard dels depredadors cartesians, hedonistes, analítics i positivistes és en aquest blog on hi deambulen, amb to ni so, platònics, estoics, idealistes i somiatruites.

      Espero que hageu vingut per quedar-vos. Aprofitarem les nits de lluna nova per mirar al cel i entre tots (la suggestió sempre hi ajuda…) intentar veure passar, ni que sigui de manera fugissera, el verdader esperit del Rock and Roll.

      Mr. Cansongs dixit

  6. J&

    Thank you Jordi! This is a great and amazing blog!!!

    1. Ei, que maca queda la bandera del Regne Unit a la pàgina d’estadístiques del meu blog!
      Aquestes visites però, no són fruit de la curiositat ni de l’atzar. Estan fetes amb el cor.

      Too Old to Rock ‘n’ Roll: Too Young to Die!

      Mr. Cansongs dixit

  7. teresa Domingo sanfeliu

    Jordi,

    Renoi, amb l’entrega 99 sí que he disfrutat de valent: una veu sensual i seductora i al mateix temps una veu amb tota la força i la passió de les dives del jazz. Una gran veu i una gran descoberta.

    Ah, alerta!!!!!. Veies que els personatges del celler, sedents del protagonisme que els pertoca, no organitzin una rebel•lió en veure’s suplantats per aquesta nova intrusa i te’ls trobis voltant pel bar Foment reclamant allò que un dia se’ls va prometre.

    Estem expectants per saber que ens depara l’entrega n. 100.

    Gràcies pel regal

    Teresa

    1. Sí, realment una sorpresa. I més si tenim en compte que em van convidar un concert de piano. Aquesta magnífica cantant va ser una propina excepcional.
      A hores d’ara ja tenim el lliurament número 100 enllestit i a la xarxa. Per una vegada crec que tot el personal del celler es ficarà d’acord per celebrar-ho.

      Permanezcan a la escucha …

      Mr. Cansongs dixit

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s