99 “Wishes”

(René Marie)

René Marie

“Serene Renegade”

2004

 

 

Els imprecisos límits de la mort.

La tempesta em va despertar en plena nit, però va ser el silenci del celler el que em va estremir doncs entre la remor de la pluja i els trons curiosament era aquell silenci el que m’arribava amb més força. Vaig amerar el ble amb oli, el vaig encendre i amb tremolosa llum vaig baixar les escales deixant endarrera l’espetec de l’aigua i del foc. Vaig haver d’empènyer amb força la pesada reixa de ferro, que grinyola encarcarada pel desús. Allà baix la tempesta era un lleuger murmuri apaivagat pel silenci que hi regnava. La llum de la flama, que altra hora no gosava penetrar aquelles fosques cavitats infinites, ara topava amb parets impenetrables. Més que mai aquell celler semblava un panteó.

Després de donar tombs i tombs pel llit, entortolligat entre els llençols i els foscos presagis de la mort del rock and roll. M’he acordat del Robert Plant, que tant pesat es feia amb les seves queixes i que ara trobava en falta. I és que un s’acostuma a tot, fins i tot al barró. Per un moment vaig poder vèncer l’insomni i em vaig adormir. Va ser un període de temps imprecís, no se si una hora o un segon. Moment segurament breu però suficient però trobar-me en mig d’un carrer buit, on la claror d’un sol que no es veia projectava les ombres més llargues que mai havia vist. De la cantonada va aparèixer el mag Gandalf, que havia perdut els poders i, més que caminar arrossegava la seva gegant i imponent presencia, abatuda i sense rumb. Havia perdut la màgia.

 

Encara era negra nit i la tempesta havia passat quan he agafar el cotxe i m’he dirigir per camins cap a Sant Martí de Maldà. Abans d’arribar al poble m’he aturar. En una cruïlla he tingut un petit ensurt doncs de manera imprevista i a deshores se m’ha creuat pel davant el Pere Esqué amb bicicleta. Ell, immutable, amb posat plàcid i despreocupat, estenent el braç m’ha indicat que m’aturés. I sense perdre el pas ni deixar de mirar endavant ha continuat el seu camí esbossat un plàcid somriure. Com si hagués estat ell, amb el seu gest, com si tingués poders, qui havia aturat el cotxe. Aquest fet m’ha fer reflexionar amb els sòrdids i intricats capricis de la fama. De cop i volta, sense més ni més, un pot fer-se famós. Igual que hi ha “l’home que va matar Liberty Valance”, jo hauria pogut passar a la fama com “l’home que va matar Pere Esqué”. Tot just clarejava i al mig d’un tros m’ha semblat veure la figura del mag Gandalf. M’hi he atansar i no era el Gangalf sinó el Guido Sanfeliu que amb passa llarga i decidida m’aclareix que estava cercant “els imprecisos límits de la Segarra”. En aquestes l’he deixar doncs, i tot i la dificultat de l’empresa, l’he vist amb fe i determinació.

El sol, mig adormit i encara amb lleganyes ja començava a saltar enjogassat per les vidrieres del bar Foment. A dins, com s’hi m’estigués esperant, ja hi ha Mr. Raons assegut a una taula mentre la mestressa li prepara un cafè i un donuts. Quan Mr. Raons em veu entrar li diu:

– Que siguin dos.

Han estat més de dos. I entre cafè i cafè li anava explicant a Mr Raons el meu abatiment per la més que provable mort del rock and roll. El piano havia agafat un aspecte d’andròmina del passat. L’única cua era la de la gata, que a sobre del piano i amb àgils moviments semblava voler-li treure la pols. I per no haver-hi música no hi havia ni un trist jugador de cartes per poder cantar botifarra. Tampoc hi es la Dominika N, agent triple del MI6, a hores d’ara deu prendre el sol en alguna illa perduda del Pacífic.

Tot en un plegat han entrat al Foment una dona de color (negre) i tres paios (de color blanc) i s’han instal·lat a la taula del costat. També han tirat de cafès. Tenien l’aspecte cansat, d’haver estat tota la nit de vetlla, però cap d’ells havia perdut el toc d’elegància que els hi semblava innat. Gràcies al seu caràcter obert i al nostre fluït anglès, Mr. Raons i jo aviat hem establer conversació amb els quatre forasters, que han resultat ser músics, i amb qui hem compartit taula, cafès i penes.

I per les penes què millor que la música. Mentre dos anaven a buscar una caixa i una verra l’altre treia la gata i la pols del piano que recobrava el seu millor aspecte. A la dona (René es diu) no li ha calgut res, doncs ho portava tot a sobre. Ens han dedicat un tema anomenat “Wishes” (“desitjos”) que ens ha tornat ha fer reviure la nostra fe en la música. Mentre flueixen les notes, de baix en baix,  Mr Raons em diu:

– El rock and roll no morirà mai.

Mentrestant, a les valls de la vella Caledonia el mag Gandalf segueix cercant la màgia.