98 “Don’t Step”

Bauchklang-many-people(Alex Boeck / Andreas Fraenzl / Gerald Huber / Philipp Sageder / Christian Birawsky)

BAUCHKLANG

“Many People”

2005

 

 

Privacitats i privacions.

Cada matí, al despertam es com un renéixer, com un sortir d‘un pou, profund i fosc, i pujar cap a la llum d’un nou dia. Després de desempallegar-me dels telaranys del son i esbandir-me les lleganyes amb saliva dejuna, em trobo amb la trista realitat. Mai m’hagués pogut imaginar que la duresa de la prova fos d’aquesta magnitud. El despatx ha deixat de ser un despatx per convertir-se en una catacumba. Una mena de nínxol on vaig resistint, estoicament, com puc, les proves que em se van imposant. A vegades, em sorprenc a mi mateix quan, en un instant de sobtada lucidesa, i contra tota lògica, d’aquest cos malmès i d’aquesta ànima anorreada encara sigui capaç de brollar una espurna d’humor, imaginant-me a mi mateix com el protagonista d’un videojoc. La pantalla és aquest despatx, sense sostre i vist des de dalt. Jo sóc l’heroi que va superant pantalles que algú, en el seu dia, des d’un altre despatx, va dissenyar sota el dictat de ves a saber quina mena de ment capritxosa. És en aquestes ocasions que els meus llavis dibuixen un lleu somriure esbiaixat. Clar que no se si aquest despatx respon als canons estètics més ortodoxes del gènere, doncs s’ha convertit en una cambra nua, sense mobles ni ornaments n cap mena d’objecte que jo mateix, si com a objecte, compositivament parlant, puc ser considerat. En aquesta cambra impera el color gris penitència, to que s’aconsegueix amb una barreja de pols, telaranys i fum. Fins i tot la llum que entra per la finestra és una llum estumoïda.

 

I no hi ha dia en que, en mig d’aquesta mena de caverna platònica, no em recordi quin és el meu propòsit, que no és altre que el d’assolir l’estatus d’agent secret intergalàctic, i que per a tal destí he sigut invocat i sotmès a aquesta hercúlia prova.

 

Però com deia aquell, començaré pel principi. Quan en aquest despatx entrava una bona claror, que feia lluir els colors de les parets, dels mobiliari i tots els accessoris. El negoci anava… diguem que anava. S’hi respirava el típic ambient de l’autònom: pelat però content. Fotut però lliure de rendir contes a ningú. Bé, sempre hi ha algú a qui rendir contes, que és el client. I el client no arribava. Per la porta sols entrava algun viatjant desesperat que intentava, de manera desesperada, encaixar-me en el seu ram. El que sí entrava de forma habitual per la porta, més concretament per sota, eren les factures i els rebuts. A falta d’ingressos vaig haver de prendre decisions dràstiques. Vaig deixar de fumar tabac per rosegar xiclet (més tard vaig passar directament a rosegar-me les ungles) El cafè per les herbes (silvestres). L’alcohol per aigua de l’aixeta. Tot degudament justificat envers una vida sana i de purificació. Acompanyat de dues sessions setmanal de ioga. Mens sana in corpore sano.

 

Va arribar l’hivern i les rigurositats dels freds. Donada la poca activitat, havia dedicat a ficar en marxa un altre cop el vell foc a terra de casa. A més, hi ha aquella antiga dita de que el foc fa companyia. N’hi han algunes de dites però, que no es compleixen doncs, el gat es rentava la cara i no hi havia cap visita. La llenya s’havia acabat. Tenia però tota la biblioteca heretada del meu pare. En un acte espartà em dedicava a la lectura davant del foc que cremava amb els llibres que havia llegit el dia anterior. Així vaig passar tot l’hivern en companyia de poetes, del gat i les flames. Hi ha un títol d’un llibre que assegura que els llibres no cremen bé. No és pas veritat. Algun cop pots trobar alguna edició, amb paper de baixa qualitat, que es resisteixi, però normalment… com xeren xiquets! I els il·lustrats! Allò donava bo de veure. Les làmines dels impressionistes, feien impressió! Amb el temps un es torna un entès. Val a dir que els llibres de Proa, sobretot en l’edició de tapa dura, cremaven que feia por. En tot no deixava de ser un acte simbòlic. Els mots, mitjançant les flames abandonaven l’efímer de la tinta i el paper per enlairar-se en forma de fum a través de la xemeneia i barrejar-se amb la immensitat del cosmos.

 

Si l’origen de tota civilització és el foc, aquest també en pot ser la seva destrucció. Pensava, il·lús de mi, que d’aquesta manera es perdrien uns milers de llibres però esdevindria en mi un erudit. Ans el contrari. La memòria és un enemic implacable. Vaig devastar la biblioteca sencera i d’ella sols en recordava uns pocs mots. A més, de manera arbitraria. Capritxosa, fins i tot, doncs per ficar un exemple, de la poesia complerta de T.S. Eliot sols recordava la darrera frase:

Aquest llibre fou acabat d’estampar en els tallers d’Hurope, S.A, a la ciutat de Barcelona, el Dimecres de Cendra de 1984, l’aniversari de l’any en què T. S. Eliot compongué Burnt Norton, el primer dels Quatre Quartets.

Ja ho veieu, per a mi tota la poesia del T. S. Eliot es resumeix en aquesta lacònica frase i sempre anirà lligada al Dimecres de Cendra.

Va arribar febrer i el gat em va abandonar. Darrera la biblioteca van seguir l’estanteria, les cadires, la taula, el llit…

A falta de llibres hem dedico a trobar i desxifrar formes en el mosaic. És curiós la quantitat de coses que un hi pot trobar. Curiosament, aquells forma que veies amb claredat, a l’endemà ja no hi és, i n’han aparegut d’altres que mai hauries sospitat.

En aquesta cambra regna l’austeritat. Sóc com una mena de Simó del desert però sense columna. De mata baixa en podríem dir.

simon-of-the-desert-03

El gat, altra hora el meu fidel escuder, ara torna a casa molt de tard en tard sols per refer-se una mica i tornar a marxar. Fet malbé, escuat, sec, brut i guerxo. Comparteixo el poc menjar amb ell i deixo que torni a marxar, vençut irremissiblement per les baixes passions.

En aquests país les estacions arriben de cop. Les proves i temptacions no deixen de presentar-se. En una piscina del costat, unes veïnes prenen el sol nues. Entre la meva finestra i la piscina s’aixeca un autèntic mur vegetal. M’he tornat tot un artista del gremi d’exercitat la vista per tals funcions. Me’n ric d’aquells que d’abans la vulgar i rutinària tasca de llegir un simple escrit, es treuen les ulleres de la butxaca i mentre se les fiquen, et miren de reüll i diuen, amb total naturalitat: “és que tinc vista cansada”. Vista cansada?, penso jo. Lo meu sí que és vista cansada! Sols ho sap qui s’hi troba l’esforç que suposa travessar aquell entramat vegetal. Penetrar entre troncs, branques, fulles, pàmpols, fins a l’últim bri, destriant el gra de la palla, l’essencial de lo superflu, per poder-hi discernir, enfocar a l’altre costat, un tros de carn que dur-se a la boca.

Espero que tant alt sacrifici es vegi recompensat. I és que en temps de crisi la vida del detectiu privat està plena de privacions.

 

 

Bauchklang és una banda austríaca que interpreta els seus temes amb la tècnica del Beat Box (o Beatboxing), que consisteix en imitar sons d’instruments amb la boca. El seu repertori abasta estils diversos, com el dub, el hip-hop, el reggae, techno, drum and bass, etc. Han versionat temes força coneguts però, francament, estan molt millor quan tiren de repertori propi. L’estiu de l’any 2007 van actuar  a La Terrasseta de Tàrrega i vaig quedar absolutament impressionat. Em se fa estrany com no són un grup més conegut (al menys per aquests paratges). Val la pena visitar la seva pàgina web i gaudir de les acrobàcies vocals d’aquest magnífic grup.

http://www.bauchklang.com/

Anuncis

10 comentaris

  1. Roger

    Un cop més, una poètica publicació, que bo el del despatx!! Ánims que s’acosta el centenari i akesta màgia que hi poses en la paraula s’ho mereix!!
    Una abraçada!!
    Roger

    1. Hola Roger.
      m’afalaguen els teus comentaris. Aquest paio del despax és un personatge habitual del Cansongs. Es tracta de Mr. Pesquises, un aspirat a detectiu privat tronat. Els seguidors més veterans ja el coneixen. Si busques per les anteriors entrades pots seguir el fil de les desventures d’aquest peculiar personatge.

      Moltes gràcies pel comentari.

      Una abraçada

      Mr. Cansongs dixit

  2. Mireia

    En aquesta publicació sí que m’hi reflecteixo, encara que no com a autònoma. Veig com cada dia s’apaga una mica més tot, laboralment parlant, com els companys van marxant (vindrien a ser el gat o els llibres). M’estimaria més no veure-ho…
    EL costat positiu és que he descobert blogs que m’ajuden a fer més portadora aquesta situació i alhora, sense aquesta crisis no els hagués seguit.

    Gràcies crisis!

    Mireia

    1. Hola Mireia.
      Ara mateix li transmeto a Mr. Pesquises el teu comentari. Segur que estarà content de saber-se acompanyat en aquest pou fosc i profund. Les penes, compartides, sempre són més fàcils de pair.

      Una abraçada a les palpentes.

      Mr. Cansongs dixit

  3. enric valls

    Simeó redibuixa l’horitzó, movent les dunes d’un costat cap a l’altre amb el ritme de l’oració. La llum del Sol juga amb aquelles ones d’arena torrada, acaronant-les com si fos la pell sedenca del desert. Una pell plena de plecs daurats, a voltes de vent, d’uns colors caoba i a voltes i voltes, ulls vermells de sang d’un voltor gelós que vol ser carronyer d’aquelles formes. Just quan Simeó comença a despullar els colors rogencs de la vesprada, el soroll pneumàtic (sffiiiishh) d’un electro fre el descontempla de la seva erminyor. Després d’aquell soroll inesperat, amb el filtre rogenc de la posta de Sol com a teló de fons, s’obra davant d’ell, a maneres de porta estel·lar (fuufuufuuf), la porta d’un ascensor. Després de la senyal de timbre (dinnng!) d’arribada, de dins d’aquella cabina en surt Jessica Rabbit. Els malucs se li refreguen (frasss…frass) contra la seda vermella del vestit, que van d’un costat a l’altre, fent trontollar tota l’estereotomia d’aquella erecta columna. Simeó es veu sorprès per aquella aparició i a cada cop de maluc, dona un pas endarrere, no hi ha prou pis de mosaic per tanta insinuació. Aquelles curves, germanes de sang de la serp de cascavell (ffffiiirrrfiiirrr) el fan recular fins a talonar amb els peus descalsos l’aresta de pedra, la fita de la columna….segons després es troba flotant enlaire, movent les cames a maneres del coyote quan cau per un precipici empaitant en correcaminos. Immediatament es precipita a 9,8m/s (fffiiiiiiiiuuuuuu) tarda 6,2 segons a tastar l’escalfor de l’arena, les últimes obres de reforma de la columna han suposat una caiguda més cruenta. Mentre queia, és recordava de la cara i la mare de l’arquitecte, un tal Calatrava, que el va convéncer amb l’excusa de superar l’alçada de la Torre de Babel. Un cop mal caigut i emmotllat dins l’arena, se sent una xiulet (piiip…piiiip…piiip) és una Manitou marxa endarrere, que l’engantxa amb unes eslingues per sota els braços a maneres d’Un hombre llamado caballo, l’aixeca a cops de pistó hidraúlic (ffffcloccc…..ffffcloccc) i el col.loca altre cop dalt de la columna, amb l’estona del viatge de pujada, li venen al cap i de males maneres, la cara, la mare i tota la família passada, present i futura del mateix arquitecte. Un cop resituat dalt de tot de la columna, mira de tancar els ulls i ensumar l’aire (ssssiuuuuu….sssssiuuuu) que rectificat amb diferents tamisos d’arena li obren els poros de la cara, segregant una suor freda que seguint el cicle de la calç, converteixen aquell rostre deformat en una esfinx de pedra dura com la roca (cloccc…cloccc). Uns segons després, Simeó cau al terra traient escuma per la boca, un atac epilèptic…la cadira encara gira i amb el cul calent s’asseu un altre controlador aeri, que amb el ritme de la seva veu redibuixa un altre horitzó.

  4. Ramon

    Fa pocs dies he vist un reportatge sobre Toti Soler a TV3. En la peça final que va tocar (Cançó de suburbi) l’acompanya la Sílvia Pérez. És IMPRESSIONANT com allarga i modula la darrera paraula que canta (“tranquil·lament”). Jo no sabia que algú de casa nostra fes aquestes meravelles amb la veu! Us passo l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=Y_du99rBG9M
    I per acabar-ho d’adobar, no us perdeu el profund suspir de felicitat del Toti.

    1. Realment interessant.
      Moltes gràcies Ramon pel comentari i per l’enllaç.

      Mr. Cansongs dixit

  5. Joan Francesc Dalmau

    Mr. Pesquises es realment un tipus impressionant. Crec que serà el primer dectectiu privat anacoreta de la història. Dels llibres se’n pot dir infinites virtuts, i una és aquesta: fins i tot poden servir de combustible en un moment de necessitat, llàstima que no siguin bons per menjar. Com diu el Pi de la Serra, a la cançó Cultura: “Jo crec que la cultura i que em perdonin, té més a veure amb gana que amb Bethoven, si no, proveu d’escoltar-vos la quinta: sense haver sopat, ni que us estovin! No cal que us capfiqueu ho repeteixo, abans s’ha de menjar, jeure i pair, després ja en parlarem si en teniu ganes, que ningú s’ha ferit per no llegir (…).
    Tampoc és que estigui fent apologia d’en Torquemada ara, eh. Abans de cremar un llibre, millor cremar l’ABC per exemple. Em fa por que amb aquesta confessió de piròman de llibres després costi trobar una editorial que publiqui les aventures i desventures d’en Pesquises….

    Mr. Pesquisses em té fascinat. Tinc predilecció pels perdedors i aquest és dels millors exemplars que he trobat. Jo al seu costat sóc un aprenent com a perdedor. A mi em va costar una mica perdre-ho tot i ell se n’ha sortit en quatre dies. A més, corre el risc de perdre la vista de tan mirar la piscina de les veïnes. (El clor que s’evapora de l’aigua pot ser més nociu que el fum de les pàgines d’un mal diari.) Però en Mr. Pesquises és un detectiu de pedigrí, un pura raça, encara que sigui d’una raça que no s’estila a Hollywood. Tampoc se’ns hi ha perdut res, a Hollywood.

    1. Hola Joan Francesc.
      A casa, com que tirem a despistats i a vegades amb el nom no en hi ha prou per fer entendre de qui parlem, amb la meva mare tenim una mena de codi per identificar a la persona en qüestió. Una mena de tags en podríem dir en termes informàtics. Hi ha el professor, el menjador, lo mosso… tu ets l’escriptor. Les etiquetes no són ni arbitraries ni frívoles. El professor és professor, el menjador és menjador a collons. I el mosso és mosso. I tu ets escriptor, amb totes les connotacions del terme.

      A casa que jo sàpiga, jo no tinc etiqueta. Ja seria el colmo que entre nosaltres també ens haguéssim de reconèixer a través d’adjectius (però al temps. Coses més grosses s’han vist). Tu, Joan Francesc, sí que me’n fiques una: Piero della Francesca em dius d’una manera carinyosa, al·ludint, segons tu, a la meva condició d’home del Renaixement, en el sentit que toco moltes disciplines. No et diré que no tinguis raó, però amb més motiu et puc dir allò que em recorda la meva mare

      home de molts oficis, pobre segur

      Que sí, que toco molts pals i cap de bé. Entre aquest pals ara m’he desvergonyit i m’he ficat a escriure. En canvi tu ets l’escriptor, un referent en aquest terreny. Que arribis a dir que t’agrada el que escric és tot un afalagament per mi. Dir que t’equivoques seria contradir-me. Crec però que en la teva valoració hi pesa molt la condició d’amic, i tot i les limitacions, en els meus escrits hi saps entreveure un aficionat voluntarós i apassionat. No se com sona això però no hi busquis ni falsa modèstia ni sarcasme.

      Sí que et donaré la raó en que Mr Pesquises, com a personatge és una bona troballa. Lo de detectiu anacoreta m’ha agradat. Detectiu de altes mires i poques llums. A més de perdedor és un somia-truites, un il·lús, un beneit maldestre. Lo seu ha estat una caiguda lliure i sense aturador. Aquest cop ha caigut molt fondo. Em sembla que l’haurem d’aixecar per que pugui continuar caient. És el seu destí.

      De veritat que és un privilegi que llegueixis el meu blog.

      Una abraçada (també de part de Mr. Pesquises, que no hi arriba…)

      Jordi

      1. Joan Francesc Dalmau

        Anem per parts:
        Jo no sóc l’únic ni el primer que diu que escrius bé i en aquesta constatació l’amistat no hi té res a veure. També em podria semblar a mi que a casa vostra m’heu motejat com a “l’escriptor” per amistat perquè “el carallot” seria un terme que em definiria d’una manera més completa. Però en fi, això de tirar-nos floretes mútuament ho haurem de matar aquí, perquè no queda bé en un ambient detectivesc. En lloc de la rudesa del Bogart original semblarem el Bogart que se li apareix a Woody Allen a “Somnis d’un seductor”. S’ha de ser més fred, com el Mr. Pesquises, que si els detectius van sempre amb peus de plom, ell innova i va amb peus de plata. (Corre la brama que li van intentar fer unes sabates de formigó amb la intenció que es donés un bany al port de Cambrils, un ritual molt conegut per els de la Cosa Nostra).

        Per escriptor cadascú hi entén el que vol. N’hi ha que consideren que ha de ser un filòleg amb un domini impecable de la gramàtica, la sintaxi, l’ortografia, etc. Altres creuen que és algú que viu exclusivament d’escriure. En canvi Oscar Wilde deia que “per a escriure només hi ha dos regles: tenir alguna cosa a dir i dir-la”. Aconseguir un domini perfecte del català i a més tenir alguna cosa interessant a dir i dir-la amb gràcia és a l’abast d’uns pocs genis, perquè els que creen les normes i les excepcions de la nostra llengua ho deuen fer en acabat d’un sopar i amb unes copes de més: sovint són arbitraries a tot lo que dóna. El que està clar és que tu tens coses a dir i les dius. Potser s’escapin errades, però és més entretingut llegir algú que té alguna cosa a dir ni que grinyoli la gramàtica, a llegir un expert en gramàtica que no té res a dir. He dit. Servidor, com tu, es considera un aprenent de l’ofici i no pas un referent. I aquí no escric com a escriptor ja que això demanaria més rigor, hauria de reescriure i suar…i no em ve de gust. Aquí escric en condició de carallot.

        Conec aquesta dita que et diu l’Angelina: “home de molts oficis, pobre segur”, però de les dites no te’n pots fiar. Són com els economistes, sempre en pots trobar un que digui el contrari i sembli igual de cert. Per exemple “A quien madruga Dios le ayuda” i “No por mucho madrugar amanece más temprano” (Personalment la segona em sembla més realista, amb el permís d’en Guardiola)

        Toques molts pals i bé! A l’hora de mesurar la qualitat s’ha de tenir en compte el temps i els recursos de què un disposa. Ser fill d’una actriu de teatre i un músic/pintor, per força ha de donar per resultat un Piero della Francesca… o dell’Angelina. A més, avui és millor tocar moltes tecles, perquè aviat haurem de tornar al “pluriempleo”, que amb una sola feina no viurem.

        Fixa’t que els que millor van són aquests que toquen 200 tecles ni que sigui malament: aquest que són al mateix temps, diputats, consellers de 20 empreses privades, presidents de dos corporacions públiques i directors adjunts de mitja dotzena de collonades, amb un sou per cada cosa! Potser fan cas d’aquella altra dita que aconsella no posar tots els ous al mateix cistell. I ells en tenen molts, d’ous. Crec que viatgen en limusina per a poder-los-hi encabir, si no els haurien de dur en un remolc o penjant per la finestra.

        Aquests, amb molts oficis tenen caler llarg. En canvi, prova de viure només de l’escriptura, i amb un sol ofici seràs pobre segur! (No s’hi val a dir que és perquè escrivint es toquen moltes tecles, que et conec! Les del teclat no compten!)

        Pel que fa als sobrenoms hi ha moltes modalitats, a banda de posar adjectius. Jo sóc de cal Pereserena i no recordem cap parent que es digui Pere ni tenim tendència a la serenor. No sabem d’on ens arriba…N’hi ha que tenen un mot heretat de la casa paterna, tipus “El petit de ca l’Eril”. Els meus fills de dotze anys usen un mètode invers, si volen cridar algú que no saben com se diu però coneixen el seu fill Pau, l’anomenen “maredenpau” i a córrer. La qüestió és no anomenar ningú pel nom, que això ho sap fer qualsevol.

        En fi, dóna ànims a Mr Pesquises. Diga-li que l’avantatge d’haver-ho perdut tot és que ja no tens res a perdre.

        I a partir d’ara, deixem de tirar-nos floretes i fem com si ens tinguéssim una mútua animadversió. Fa més detectivesc 🙂

        Salut!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s