94 “Perpetuum Mobile”

(Simon Jeffes)Penguin Cafe Orchestra - Signs of Life_front

Penguin Cafe Orchestra

“Signs of Life”

1987

 

El somni dels pingüins

Ens trobem dins d’un somni. El bar Foment s’ha vestit de gala per acollir un acte excepcional. És mitja nit i al bar Foment no hi cap un ou. Està abarrotat fins dalt de gent disfressada de pingüí. Fins i tot els cambrers, els jugadors de la butifarra i la gata que volta enjogassada per damunt del taulell. Fins i tot Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs), que mantenim ferms la nostra posició estratègica a la barra, prop de la cafetera. Tots ens hem avingut a lluir aquesta indumentària blanca i negra. Tots menys el Guido, que s’ha presentat vestit de de centurió romà. Armadura que de lluenta fa mal de mirar. Sandalies troçades fins als genolls. Capa de color vermell intens. Casc coronat amb crinera de cavall (sembla idònia per passar el raspall…) Amb la seva presencia, realment imponent (ai, si al seu dia l’hagués conegut el Cecil B. DeMille…) dona la nota (de color) dins aquesta mena de tauler d’escacs desmanegat. Aquesta efígie de trets perses s’erigeix poderosa entre la munió d’aus amb maneres de caminar axarlotades. És l’únic que no ha interpretat correctament el contingut de la missiva redactada amb pulcra cal·ligrafia, negre sobre blanc, rigorosament lacrada i entregada en mà per un emissari, una mena de patge invertit, que reparteix cartes en lloc de recollir-les. El Guido, alt com és, amb el neguit sols l’ha llegit alt per alt i, és clar, s’ha saltat els detalls.

Les disfresses no són pas gens matusseres. Estan realment aconseguits i no s’hi veuen les costures ni la trampa per enlloc. Tal diria que semblem pingüins de veritat (hem de recordar que som en un somni…) Tota la sala està estranyament il·luminada per la claror, blanquíssima, de la lluna plena i que entra per uns finestrals extremadament immensos i que no s’assemblen pas als reals (són aquesta mena de detalls els que et fan adonar que ets dins un somni…) Al costat d’aquesta llum, les fràgils flames de les espelmes disposades pel local empal·lideixen fins gairebé a no gosar a fer llum. Tant sols semblen petites cuques de llum esgrogueïda. En un racó de barra, els habituals del local hi podem percebre la presencia de la Dominika N (l’agent doble del MI6), posant a prova les reserves de destil·lat de l’establiment mentre aquest petit processador (que no para mai) de doble nucli (un pel de dia i l’altre per la nit) que té per cervell ordeix plans jamesboniands. Ni l’impecable disfressa de pingüina pot dissimular el seu atractiu.

L’ambient és distés i els pingüins (la gent) fan anar el bec de valent, beuen i conversen entre ells afablement de manera natural, tal com ho faríem els pingüins, vaja. De mica en mica però, es percep que l’hora culminant de la nit està a punt d’arribar. En un joc de llums molt ben planificat, la claror que entra pels finestrals (que em continuen semblant poc reals) s’atenua. Les flames de les espelmes semblen revifar donant al local una pàtina daurada. En el seu lloc habitual pels grans esdeveniments, se’ns revela el magnífic piano de cua que, amb un impol·lut blanc i negre està prest per l’ocasió. L’habitual i tens murmuri general. Del darrera unes cortines apareixen tot una banda de músics, instruments en mà, de fustes nobles i metalls, i es disposen al voltant del piano. Aguarden, amb gest solemne l’entrada en escena del Simon Jeffes que, vestit d’smoking blanc i negre, s’asseu al piano. Després d’una breu mirada de reprovació cap als músics, amb solemnitat britànica comença a desgranar les primeres notes de “Perpetuum Mobile” que, paradoxalment ens deixa a tots immòbils, com suspesos en el temps. Només la figura monolítica del Guido i el seu casc-respall emergeix per sobre la multitud, que amb un lleuger balanceig de cap sembla seguir el compàs de la música en un moviment perpetu.

En aquest punt em desperto, amb les imatges del somni encara presents però que mica en mica s’esvaeïxen cap a foscos passadissos de la memòria. M’arraulit dins el llit intento sense èxit, retornat a aquella màgica nit al bar Foment. La matinada és fresca i l’escalfor dels llençols convida a reprendre el son. D’aquí un parell d’hores em despertaré i se que de tot això no recordaré res.

El multiinstrumentista, arranjador i compositor Simon Jeffes (Sussex, Anglaterra, 1949-1997) i la cellista Helen Liebmann van fundar l’any 1972 la Penguin Cafe Orchestra, una banda heterogènia que beu de diverses fons per oferir-nos una música realment captivadora.

Anuncis

6 comentaris

  1. Miquel Torres Benet

    Tots som pingüins…

    Tocades ja les vuit i mitja de la tarda-vespre d’ahir, Mr. Cansongs i Mr. Raons, es trobaven d’amagotis en la seva “oficina” més oficial i més oficiosa. La raó, no podia ser altra, activar les cansongs, que ja fa dies que es trobaven en stop… No cal dir que en aquell ambient distés i, concorregut per esquelets gràcils, alguna cosa s’hi va coure… No puc dir si va ser l’emoció de tornar a veure un nou Cansongs, o si va ser, pel soroll de fons, que no vaig poder gaudir amb plenitud de la novíssima entrega… El cas, és que avui amb calma i ment reposada l’he gaudit intensament… Sobre la melodia, que puc dir, excel•lent, amb una base musical que es va repetint, tipus cànon, que va augmentant el to en un “creixendo” fantàstic… aplaudeixo aquesta entrega com un pingüí més… De fet, tots som pingüins, a la nostra manera. Com diu Mr. Cansongs en un ambient distés els pingüins (la gent) fem anar el bec de “valent”, bevent i aguantant el vas amb estil “refinat”, tot fent servir un “codi” natural en-mig del soroll i la música de fons… Ben mirat, som la generació “pinguïna”… Sortosament, en-mig de l’àmbient dos notes de color: el “infumable” Guido, mestre de la pista, que sempre despista… i la Dominika-MI6, la millor versió “Bon” que ha donat de si aquesta espia que “viu i deixar morir”… sens dubte, no manquen raons per aplaudir el retorn de Mr. Cansongs…

    1. Benvolgut Mr. Raons.
      És cert que darrerament al bar Foment sols ens hi trobem en contades ocasions, això sí, excepcionals. Ara alternem més per paratges insòlits, rememorant batalles, afers d’estat o converses impossibles. Són habituals també aquests encontres en aquesta oficina sui-generis, on s’hi couen músiques de culte i patates braves. Allí s’ordeixen plans maquiavèl·lics (alguns mereixen foguera). Tot això i altres qüestions que ara no venen al cas em tenen ocupat de tal manera (tempus fugit) que no dona lloc per que corri la tinta. El llegir ens fa perdre l’escriure. Fins i tot tinc desatesos al personal del celler i a les gallines.

      De totes maneres la voluntat i la il·lusió hi són. Ara de fet, tinc un estol de idees per aquest blog que, a la que vegi una petita escletxa, deixaré volar.

      Mr. Cansongs dixit

  2. Ramon

    Ben retornat Mr. Cansongs!!
    Gràcies a Déu o als Deus no ens has abandonat. Entenem que la regularitat setmanal ha de ser molt difícil. Per a motivar-te, dir-te que ets a punt d’arribar als 100 episodis i que segurament aquest any arribaràs als 104 (el doble del teu “número màgic” que arriba ara a l’Abril).
    Es fa una mica llarg esperar més de dues setmanes el nou episodi, però molt més llarg es fa (literal i psicològicament) la lectura del text en aquest nou format del blog.
    Una abraçada,
    Ramon

    1. Hola Ramon.
      Si una cosa té de bona aquest blog és la fidelitat que demostreu molts dels seguidors. Em temo però, que la meva tenacitat no està a l’alçada. En quant a plans de futur, em remeto a la resposta al comentari de Mr. Raons que hi ha més amunt. Em fa especial il·lusió arribar al número 100, al que pot acompanyar alguna que altra sorpresa, com ara una trobada pública amb Mr. Raons (ell encara no ho sap) amb col·loqui, vermuth i, fins i tot, signatura d’autògrafs.

      M’interessa molt saber si realment aquest nou format es fa feixuc de llegir. M’interessaria fer un sondeig… els interessats podeu enviar comentaris al respecte?
      Venga Ramon. Gràcies i fins aviat!

      Una abraçada

      Mr. Cansongs dixit

  3. Roger

    Molt bo aquest tema de Penguin Cafe Orchestra – Perpetuum Mobile.
    Bona aportació i enfocament amb els pingüíns (la gent)
    A reveure Mr. Cangsongs!!

    1. Hola Roger.
      Ja se que ets un seguidor habitual del blog, però molt content que t’hagis decidit també a deixar-hi comentaris. Sempre és un estímul rebre l’opinió de la gent.

      Una abraçada

      Mr. Cansongs dixit

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s