(Curt Golden)
Robert Fripp & the League of Crafty Guitarists
“Show of Hands”
1991
Escacs
Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic del Marcel Bonet on em demanava de dedicar una entrada d’aquest blog a alguna peça musical que estigués relacionada amb el noble joc dels escacs. Del Marcel guardo amistat de quan vam jugar a bàsquet plegats els darrers anys de la meva accidentada carrera basquetbolística. Em consta que la seva també ho ha estat, d’accidentada, o al menys intermitent, doncs ha alternat, en diferents etapes, el bàsquet amb els escacs. Ha combinat, un home llarguerut com ell, estirar els braços per arreplegar els rebots amb arronsar les cames per encabir-les sota les sempre diminutes taules on s’allotgen els taulers d’escacs, parant compte de que en aixecar-se, en un acte involuntari, no fotre totes les peces enlaire. Actualment el Marcel es troba en aquesta fase, la de les cames arronsades, i em consta que és un bon jugador d’escacs. De tant en tant publica un article sobre aquest noble joc a La Mañana, i d’aquí la seva petició de l’entrada al Cansongs, doncs voldria fer-ne referència en un proper article i aprofitar la possibilitat que ofereix un blog de poder escoltar una de les peces musicals que ell citaria en l’esmentat article.
D’entrada la proposta del Marcel em va sorprendre, però aviat vaig contestar el seu correu electrònic amb una resposta afirmativa. En un blog d’aquestes característiques la relació entre número de destinataris que reben la notificació de cada entrada i el número de lectors registrats és d’una asimetria descoratjadora. És per això que es valora tant rebre un comentari. Un lector és un tresor. Per això quan reps una petició del Marcel penses: ah, has estat tu…? Has estat tu qui ha llegit la darrera entrada. I clar, un no pot negar el pa ni la sal a qui ens dóna menjar, bloggísticament parlant, cada setmana.
Un cop compromès calia trobar la cançó i el tema de l’escrit, que naturalment, haurien d’estar relacionats amb els escacs. Referent a la cançó ja en aquell primer mail el Marcel em proposava de ficar-hi “Mind Games”, un tema del John Lennon que no coneixia. La veritat és que no està gens malament.
Pel que fa a l’escrit, aviat vaig buscar i rebuscar un argument potent que tingués com a protagonista algun gran mestre dels escacs o que guardés alguna relació amb aquest joc mental. Realment els escacs és un camp minat de històries, anècdotes i proeses de lo més inversemblants. L’allau de idees era de lo més variat. Podria convertir en protagonista del meu relat a José Raul Capablanca, el gran mestre cubà, campió del món els anys 1921-1927, famós per la seva intuïció en el joc, i que sols la seva despreocupació i un excés de confiança van apartar del títol davant un Alexander Alekhine ultrapreparat. La xarxa està trufada de solucions i aportacions enginyoses que li són atribuïdes, segurament moltes inventades, però que donen fe de l’admiració que se li guarda al gran mestre. M’ha agradat especialment aquesta de La llegenda de Capablanca i el marciano
Podria parlar, està clar, del gran enfrontament de la història. L’anomenada Partida del segle. El que va enfrontar a Fischer Spassky amb el campionat del món en joc. Allò era més que un simple campionat d’escacs. La càrrega simbòlica d’aquell duel traspassava lo purament esportiu. Érem al 1972, en plena Guerra freda i aquell títol era un EEUU contra la URSS. Cada moviment de les peces semblava activar una onada de míssils disparats cap a un i altre bàndol. El capitalisme contra el comunisme. El Bé contra el Mal.
Un episodi inversemblant dins la història dels escacs és la partida que van disputar l’any 1982 Víktor Korchnoi amb Géza Maróczy, Gran Mestre hongarès mort l’any 1951, o sigui, 31 anys abans. Per poder dur a terme aquesta partida es va comptar amb la col·laboració d’un medium. És desternillant coneixer els detalls que envolten aquest fet sense precedents. Els podeu llegir en aquest enllaç
La voluntat d’aquesta partida era aconseguir l’enfrontament (improvable per raons obvies) de dos grans jugadors de diferents èpoques. Sembla que Maróczy no era la única opció. Sels hi va proposar als també desapareguts José Raúl Capablanca i Paul Keres, però es veu que ni l’un ni l’altre estaven disponibles.
Un bon tema també seria parlar del Test de Turing, aquesta mètode que consisteix en ficar una computadora i un humà en una habitació, i un jutge en una altra habitació aïllada. Aquest, mitjançant una sèrie de preguntes, ha de discernir quin dels dos és l’humà i quin és la màquina.
i ja que entrem en el terreny de la intel·ligència artificial, com no recordar l’apasionant enfrontament entre el gran mestre Garri Kaspàrov i la supercomputadora d’IBM Deep Blue. L’home contra la màquina. El representant del gènere humà contra els monstre de silici. El temps de HAL 9000 s’apropa…
I mentre meditava per quin tema em decidiria, el Marcel em va enviar el seu magnífic article. Em va sorprendre que alhora d’analitzar un partida, en lloc de triar-ne una de famosa de tantes que hi han, n’ha escollit una de seva. Això em va fer veure que lo més adient per la meva part era explicar la meva relació personal amb els escacs.
I aquesta relació passa inexorablement per la figura d’Aurélio Chesa. Deuria ser l’any 1972, si no em fallen els càlculs. El Sr. Chesa, com li dèiem llavors, va arribar al poble en condició de mestre per impartir a l’escola del poble els cursos de 5è i 6è d’EGB. Procedia d’un poble d’Osca anomenat Ballobar. Al costat de l’encarcarament de senyoretes Natólies i Companys senyors Ricardos era una bocanada d’aire fresc per l’escola. Quan s’apropaven festes o en dates senyalades duia la guitarra i ens cantava cançons del José Feliciano. Era jove i campatxano. I una dada important i definitiva: va arribar amb el títol de campió d’escacs de la província de Lleida sota el braç. Penso que com a mentre d’escola era un bon mentre. Ara, com a mestre d’escacs era superlatiu. Era un apassionat dels escacs, i això es notava. Es notava i ho transmetia a la resta. En poc temps tots els nens de l’escola vam aprendre a jugar a escacs. Es va organitzar un torneig escolar a la comarca. Anglesola era l’únic poble que tenia dos equips, l’A i el B. Jo vaig tindre el privilegi de formar part del primer equip. No cal dir que varem guanyar el campionat. Realment l’Aurèlio Chesa era un mag del tauler. Jugava simultànies com aquell que res. Era capaç de jugar a cegues, d’esquena al tauler. I a sobre, et guanyava. Era com si disposes de superpoders que el dotaven d’una capacitat superlativa per memoritzar la situació de les peces. Allò era paranormal. Ben aviat aquell interès i entusiasme pels escacs es va transmetre i escampar pel poble forjant grans jugadors. Encara avui en dia, després de tants anys, es conserva un cert nivell fruit d’aquells anys d’aprenentatge assolit gràcies a l’empenta i dedicació de l’Aurèlio Chesa. Es van organitzar més tornejos i els campionats federats, que es disputaven normalment els diumenges al matí a ca la Maria, el bar de la plaça. El dilluns ja ens trobàvem per analitzar les partides d’aquell cap de setmana. Entre setmana no hi havia dia que no hi hagués algun que altre aficionat jugant a escacs, habitualment envoltats d’altres aficionats que seguien la partida amb verdader interès.
L’Aurèlio Chesa era un home respectat i estimat al poble. Un cop es va organitzar una sortida a Ballobar amb autocar, per disputar un partit de futbol entre els equips de les dues poblacions. Jo em vaig ficar malalt i no vaig poder anar-hi. Crec que aquell dia va ploure a bots i barrals i no se si aquell partit es va arribar a jugar. L’Aurèlio Chesa encara va ser-hi uns quants anys a Anglesola, impartint classes a l’escola i jugant amb l’equip local. Finalment va marxar, crec que a Fraga, per poder ser a prop de casa. Un dia, després d’uns anys que hagués marxat, el meu pare, el meu germà i jo vam aprofitar que van anar a collir regalèssia vora del riu Cinca per anar a visitar a l’Aurèlio a casa seva, al poble de Ballobar. Allí vam conèixer la seva família.
Pel que fa a la meva relació amb els escacs, vaig deixar de jugar-hi, fins i tot quan encara l’Aurèlio era a Anglesola. És un joc fascinant, on no s’amaga res. Tot està a la vista i les jugades per venir són dins la ment del jugador. Va arribar un moment però, que m’absorbia massa. Vaig arribar a tenir somnis arlequinats, amb vertiginoses columnes i diagonals. Combinacions, estratègies, posicions angoixants, rellotges. A més, era un jugador mandrós, poc donat a memoritzar obertures o estudiar jugades. Sempre havia confiat (d’aquí la meva admiració per Capablanca) amb la meva intuïció. A mesura que passava el temps però, me’n adonava de l’importància d’aquests coneixements teòrics i vaig abandonar.
Definitivament reservaré al Lennon per una millor ocasió. Aprofito l’oportunitat per introduir un tema del Robert Fripp, que prepara els seus temes amb el rigor i la disciplina d’un veritables Gran Mestre d’escacs. Igual com aquest, la seva música combina intel·lecte i genialitat a parts iguals. En nous lliuraments espero fer justícia a la seva prolífica i magnífica obra. Un dels grans creadors de la música del nostre temps.
(nota: un detall important. Aquesta música no prové d’instruments electrònics. No està feta amb sintetitzadors, seqüènciadors ni res per l’estil. Es tracta de guitarres acústiques!).
La versió original i una altra que es va publicar uns anys més tard, aquest cop amb el Robert Fripp tocant la guitarra elèctrica.
Mr Cansongs 
La història del Capablanca, déu n’hi dó!
Sí. A YouTube hi han moltes combinacions ingenioses d’aquest estil. No deixen de ser curioses.
Gràcies pel seguiment i el comentari
Salut!
Jordi
Ah, l’Aurelio Chesa i els escacs…..qui no ho recorda ?
Hola Pilar.
Em fa molta il·lusió que segueixis el Cansongs. Com pots comprovar, darrerament s’hi toquen molts temes del poble i que els has viscut igual com jo. Ja he vist el comentari a l’entrada 88 on em recordaves el nom de la Dolors Marcià. Gràcies.
Res, espero poder comptar amb el teu seguiment i soport.
una abraçada
Jordi
jordi, ets un crac, amb una memòria, crec que inmillorable, jo alguna vegada fins i tot jugo però això del torneig, només havia de ser per als nois, una abraçada
Hola Josefina.
Suposo que tanta informació dona a entendre que tinc una memòria prodigiosa. Em temo però, que és ben bé al contrari. El despiste es gros. El que deu passar és que tinc lo que se’n diu memòria selectiva, i alguns fets els puc recordar sense cap problema. Bé, si algun cop hi ha un problema, m’ho invento i ja està.
Si analitzem els fets amb perspectiva aquella època, hereva encara de les anteriors, era ben fotuda pel gènere femení. Veus, això de que el torneig d’escacs només era per nens m’havia passat per alt i per vosaltres realment deuria ser una putada. Com tantes altres coses. Afortunadament això ha canviat, potser no del tot. En algunes coses però, també cal dir-ho, hi han dones que s’han passat de frenada, suposo que com a reacció a la repressió de temps passats. En fi… és lo que té.
Res, Josefina, molt content del teu comentari i que estiguis al cas d’aquest blog.
Una abraçada
Jordi
Obertura de gambit de rei o gambit de dama, així serà segons es surti amb peó de rei o peó de dama. Un gambit, és oferir o entregar una peça, en aquest cas un peó, en la segona jugada d’obertura de les blanques, per poder aconseguir una avantatge en el desplegament de les demés peces, i així aprofitar l’impàs que provoca a les negres el fet de menjàs el peó i així poder desplegar més ràpidament tota l’artilleria d’atac. Es clar que el gambit pot ser acceptat o refusat, segons la perícia del contrincant. Les dues opcions comporten alguns problemes a les negres, però res que no pugui aturar una defensa Tartakower que era la resposta predilecta de Karpov quan jugava amb negres, o la més temerària Lasker, fins i tot la defensa simètrica o una variant d’Alekhine, totes elles son una bona cuirassa si el gambit és refusat, o sigui que l’ofrena del peó damunt el tauler no és acceptat. I si el gambit es acceptat, o sigui que ens mengem el peó, ens podem preparar amb una defensa Eslava, o combatre el gambit, amb altres gambits: de cavall o alfil, hi ha múltiples variants que ofereixen partides molt obertes, sigui per la banda de rei o dama. Però… i si és un gambit de rei de Botswana? l’acceptarem o el refusarem? i si el gambit va acompanyat de dama blanca? I si en lloc d’alfils …hi ha elefants? Com es pot respondre a una obertura tant atrevida i poc ortodoxa?. Les variants defensives, es converteixen en exponencials progressions aritmètiques davant d’un plantejament tant furtiu. Els centenars d’anys d’estereotomia empírica, que han modelat i donat forma a cada una de les diferents figures dels escacs, comptades per milers, mai s’havien trobat amb una estratègia tant inversemblant. Un gambit de Botswana? es pregunten xiuxiuejant entre ells els peons negres, que vetllen a primera fila amb el vellut verd suat. De moment totes les figures esperen instruccions del seu estratega, que resta dubitatiu i estupefacte davant el tauler, pensant i repassant mentalment totes les obertures hagudes i per haver que ha practicat damunt el tauler. De cop li venen al cap tots els moviments practicats, però venen seguits d’una suor freda, els moviments que li supuren dins del cervell, son pèlvics, promiscus, forniciosos, mesclats dins d’una voràgine de luxuria carnal, on l’obertura invita a excedís en el mètode, no hi ha defensa que valgui, ni la mateixa arrel que encarnà buda és resistiria a aquell aparador de carns i obertures. Indefens i sense poder esgrimir el senderi del control, la reacció és pèrfida i salvatge, s’agafa a la taula que serva el tauler i com si de les cuixes d’una nimfòmana es tractés, les prem amb deliri , enfonsant els dits dins aquella mantequilla de carn salvatge, les cames d’ella l’enrosquen per notar-lo més endins, el cronòmetre salta pels aires, el temps aturat, convertit en un rellotge de paret i contra la mateixa paret, l’estratega empotra la taula i el tauler i se’ls folla ben follats. Les peces aguanten com poden l’envestida, les cicatrius dels cavalls astrèvics i la boca dels alfils és miren de reüll, baixes colaterals, foc amic i enemic, cauen peons negres i blancs, alfils i cavalls esquarterats, torres apuntalades, elefants abatuts….Amb l’enuig de l’escena, l’envà fimbreja per les envestides del desig , el rellotge llisca suaument per la paret i torna el moviment del temps damunt del tauler. Els gemecs i esbufecs es perden en l’imaginari de la intimitat, olor de mantequilla i suor regalima per entre els dits, la carn envescada i turgent de les quatre cuixes es torna altra vegada de fusta de pi….Ara mouen les blanques, davant l’alta baix, el rei prefereix l’enroc llarg i en el seu primer pas, en el seu primer moviment de la partida s’ensopega i cau, maluc trencat.
Gambit de rei de Botsuana? o Gambit de dama blanca? ..tot depen de si és acceptat o refusat.
Noi, llegint tot aquest tràfec m’ha vingut una suor borbònica. No se si acceptar el convit luxuriós d’aquest gambit o fer-me directament republicà.
Mr. Cansongs dixit