76 “Que seas feliz”

(Consuelo Velázquez)

Imatge

Domingo Sardà

“Que seas feliz”

1955

Relativitats i arravasaments

– Compte amb la passió. Sempre ens duu a coses tèrboles.

– Com se la pot reemplaçar?

– Amb un seré entusiasme (mentre agafa una copa de vi) És més saludable.

– I més trist.

                              “The deep blue sea”, Terence Davies (2011)

A hores d’ara ja no cal dir que aquest blog es mou a batzegades. Lo que volia ser una tasca rigorosa i constant s’ha convertit en una cosa informal i imprevisible. Aquest vaixell no és pas la raó qui el governa, sinó la passió. No és el cap, sinó el cor. Són les emocions, l’afligiment o la eufòria, la tristesa, l’alegria o l’arravasament qui manejen el destí d’aquesta nau sense rom que s’obre camí entre grans onades i tempestes. Vorejant l’abisme, sempre a punt de precipitar-s’hi. Sempre a punt d’aixecar el vol.

El meu bon amic Mr. Raons (que sempre troba raons per tot) em va suggerir que, ja que havia fet una mena d’impàs en aquest blog, tornar-lo a engegar d’una manera triomfal, abordant (ni més ni menys) la situació actual, el moment, sembla que històric, en el que estem vivint. Personalment no sóc partidari de parlar de política en aquest blog, i em se fa difícil descriure tot el que està passant (o tot el que estic sentint) sense parlar de política i dels polítics. A banda d’això, la situació fa l’efecte de ser tant complexa que es fa complicat avançar esdeveniments o gosar a fer prediccions. I amb la velocitat vertiginosa en que canvia tot plegat, el que aquí quedés escrit podria ben bé tornar-se en paraules desfasades i buides de sentit. Sols reflectir els sentiments seria legítim (un altre cop la passió que s’imposa a la raó…)

A vegades va bé fullejar la premsa per agafar idees pels escrits del Cansongs. En un diari llegeixo aquest titular:

“Una discussió sobre la filosofia d’Immanuel Kant acaba a trets”

Penso, això sí que és nivell. I segueixo llegint:

“Un home va rebre un tret després de discutir amb un altre sobre les teories del filòsof alemany, Immanuel Kant, en una botiga de Rostov, al sud de Rússia. La discussió va anar pujant de to. Primer a cops de puny i malgrat que es debatia sobre filosofia, un dels tertulians va intentar acabar el debat amb una pistola de bales de goma que va disparar contra el seu oponent. La vida de la víctima no corre perill i l’agressor, de 26 anys, rau entre barrots i s’enfronta a uns càrrecs de 15 anys de presó”.

Aquí aquestes coses poden passar sempre i quan hi hagin interessos pel mig o es discuteixi de política, religió o futbol. A lo de la filosofia ja no hi arribem.

Clar que es temptador parlar de que hem fet una Via Catalana que convida a l’optimisme. Una Via, deixeu-m’ho dir, que combina seny i rauxa a parts iguals. El procés sembla no tenir aturador… però no, no vull anar per aquí. Ja hem quedat que res de política.

I no us cregueu. El sentiment independentista no l’he tingut sempre. Ja de ben jove, emprava la meva traça pel dibuix en pintar senyeres flanquejades per punys  empunyant falçs. De quan en aquell Seat 1430 una colla d’adolescents escoltàvem al Raimon, al Victor Jara i aquells cants reivindicatius, la idea d’una Catalunya lliure era una utopia (vegeu el Cansongs n 2). Més aviat un somni impossible i, un cop restablertes les llibertats a tot l’estat, un anacronisme. “Feu l’amor i no la guerra” era el lema que ens van deixar els anomenats hippies, i m’hi vaig acollir, en el sentit més innocent del terme, doncs em semblava, i encara em sembla, un argument més poderós que el de “independència”.

No se si anem bé… espero no estar parlant de política o l’haurem espifiat. Però hi han algunes coses que s’han d’esmentar, de la manera més respectuosa possible, per situar-se en el tema.

Als vint anys vam haver de passar el tràngol de la mili. Llavors ja n’hi havia de valents que es feien objectors, assumint les conseqüències. Lliurant-se de la mili i, en alguns casos, (no se com s’ho feien) lliurant-se també de les conseqüències. Els que no vam ser tant agosarats ni valents vam haver de conviure tot un any essent “polacos”. Allí van haver-hi verdaderes crisis identitàries, i algunes nits castrenses el fantasma del somni d’una Catalunya independent tornava a passejar-se entre les lliteres i passadissos de la companyia. Per sort, allí vaig fer tres bones amistats. D’aquelles que no s’obliden mai. L’Ismael, el Bernardino i el Ferran. Un basc, un gallec i un valencià. Podríem dir que dos eren de les “autonomies històriques”, i l’altre, com si fos de casa, doncs parlava i pensava com jo, en català. El Ferran, val la pena dir-ho, és filòleg i defensa i avala aquesta idea. No crec que estigui pas parlant de política… Déu mos en guard. Cal dir que tots tres eren (són) força il·lustrats. Gent de carrera, més gran que la majoria i que havien arribat allí un cop acabats els estudis i esgotades totes les “pròrrogues” possibles. Aquella voràgine, aquell sense sentit els hi anava molt gran. Gràcies a ells i a aquelles agradables tardes de tertúlies literàries als antics cafès de Madrid em van ajudar a mirar-m’ho tot amb certa perspectiva i a veure allò com un accident, un nen esgarrat que havíem de mantindre entre tots fruit d’aquella llarga nit (una nit de 40 anys) amb soroll de sabres que vam tindre que aguantar al nostre país.

I vam acabar la mili i, és clar, ja érem uns homes. I així ens hem anat fent grans campanejant la situació. Fins que arriba el recurs al Tribunal Constitucional cap a la reforma de l’Estatut. I aquí sí que no. Que ja havíem fet prou la vista grossa, tant pels d’aquí com pels d’allà, i això ja passava de taca d’oli. Vaig anar a la manifestació del 10 de juliol del 2010 per un motiu de dignitat. Hi vaig anar en condició de catalanista indignat, convençut que allò era una vexació contra Catalunya i les seves institucions. Els crits (bastants) de “in-inde-independència” els vaig interpretar com a innocents, propis de grups de joves, molt joves, fruit de la seva innocència i joventut, amb simpaties cap a Esquerra Republicana i que em recordaven a aquells altres joves, també molt joves, que escoltaven cançons de protesta ocults dins d’un Seat 1430.

L’11 de setembre de 2012, un any i escaig més tard, tornava a acudir a la segona gran manifestació, aquest cop cridant a ple pulmó i ben convençut: “in-inde-independència”. En aquell decurs relativament curt de temps alguna cosa havia canviat. Aquell vell somni s’havia despertat en mi. Però aquest cop, per quedar-se.

No tot són flors i violes. Per naturalesa acostumo a fugir de les masses (i dels telèfons) i m’allunyo per poder veure les coses amb perspectiva. Tendeixo a ficar-me al lloc de l’altre. Al lloc dels Ismaels, Bernardinos i Ferrans i rumio que en pensaran de tot això. Quan tinc dubtes o pateixo una crisi al respecte acostumo a comprar-me un llibre de cosmologia (manies que té un…) Res com allunyar-se uns quants anys llum per veure-ho des de una altra perspectiva (una alternativa serien els antics cafès de Madrid…) Per relativitzar-ho tot. Saber l’edat de l’Univers i la quantitat de galàxies que hi han et fa tornar més humil. Que una galàxia com la nostra pot contindre 100.000 milions d’estrelles. M’ha colpit especialment llegir i esbrinar coses sobre les supernoves, que són les estrelles que exploten. Els àtoms que formen el nostre cos van sortit d’una estrella que va explotat. És molt probable que, per exemple, els àtoms de la nostra mà esquerra i els de la mà dreta procedeixin de dues estrelles diferents. Com deien aquells versos, som pols d’estrelles.

Supernova

I bé, arribem al moment actual, amb aquesta Via Catalana il·lusionant i tot un futur esperançador per endavant. Sobretot, ja que vull tenir la consciència tranquil·la al respecte, amb la sensació que el què es demana és just. I que es demana d’una forma pacífica i respectuosa.

Tot aquesta situació però, em genera ansietat i desassossec. Per que això és com si fos un polvo que té tot un any de durada. I per molt que s’agafi amb entusiasme i doni bo, el “procés” es fa llarg i un es cansa d’empènyer i en pots sortir escaldat. A més, amb el perill que en canviïn les tornes i siguin els altres qui agafin la iniciativa. A sobre, les capses de profilàctics venen de tres en tres, i aquesta gent, amb les ganes que en tenen i els temps que corrent, no estan per malbaratar res. Espero no haver parlat de política.

El disc d’aquest Cansongs és, com l’escrit, un disc utòpic. Un disc que no existia però que de cop i volta s’ha fet realitat. Un disc segur que molts cops imaginat. D’un artista local. El Domingo Sardà (més conegut per lo Mingo el Carlets). Una veu prodigiosa i privilegiada que ens arriba molt endins. Sobretot cantant aquest ”Que seas feliz”, que amaga tota una història personal al darrera, i que, per pudor o per prudència, no goso explicar. De totes maneres, l’apassionada interpretació del Mingo el Carlets ens transmet tota la força i emoció del tema.

Anuncis

12 comentaris

  1. Pilar Rovira Gimeno

    Sabia que el Mingo de cal Carlets havia cantat de jove, però no havia escoltat mai res d’ell. Tenia una veu molt maca. Aquest registre és, doncs, una joia. Ah ….i res de política.

    1. Sí, realment una veu privilegiada. De les poques gravacions que es conserven, he escollit aquest tema pel lligam biogràfic i el significat que tenia pel Mingo. Crec però, que la seva manera de cantar lluïa més en altres gèneres, com ara el tangos, que interpretava amb verdadera passió i sentiment.
      Crec que val molt la pena conservar i fer extensiu aquests testimonis dels artistes del nostre poble, que d’un altra manera es perdrien o restarien per sempre en el fons d’un calaix.

      Moltes gràcies pel comentari.

      Una abraçada

      Jordi

  2. Jordi Giribet

    Tot un privilegi escoltar la veu del Mingo, no coneixia aquesta peça cantada per elll, ja que el seu fort eren els tangos…………..si senyor molt bona veu i cal conservar i divulgar els talents que Anglesola tenía.
    una cordial salutació. josep sanahuja

    1. Josep, aquestes coses valen la pena, sobretot per gent com tu, que saben valorar-les.
      Moltes gràcies pel comentari.
      Jordi

  3. Eli Sardà

    I jo que voleu que us digui: Agraïr a qui hagi penjat aquesta cançó (que de fet és una de les meves preferides) i agraïda també per tots els comentaris que heu penjat. Cantava molt bé els tangos, però cantava molt bé totes les altres coses: boleros, rumbes, coples ….. Gràcies de veritat per fer-me passar aquesta bona estona … emocionalment trista, però en el fons, molt agradable
    La filla gran del Mingo

    1. Eli, celebro moltíssim que t’hagi agradat aquesta iniciativa. Ja quan li vaig proposar a la Carme em vaig adonar que us faria força il·lusió. No se que més afegir a tot lo dit i comentat. Potser dessitjar que arrel d’això, et facis seguidora incondicional del meu modest (però apassionat) blog.

      Gràcies i una abraçada

      Jordi

      1. Eli Sardà

        Gràcies a tu Jordi. Ara ja m´he ubicat, ja sé qui ets i ja ho entenc tot una miqueta més! Seguiré el teu blog, ho prometo: encara que el talent musical l´ha heretat tot la meva germana (per mi no ha deixat res de res …) m´agrada la bona música i les bones veus. Gràcies per tot.

  4. Carme Sardà Duran

    D´una cosa si que podré presumir tota la vida: d´haver tingut el pare amb la veu més meravellosa del món! La filla petita del Mingo, Carme.

    1. Sí, Carme. Realment el teu pare tenia una veu prodigiosa. Gràcies per col·laborar en aquesta entrada del blog deixant-me les fotos i per encoratjar-me a dur-lo a terme.
      Se de l’existència d’un altre cassette on toquen plegats el teu pare i el meu, però de moment no l’he pogut trobar. A partir d’ara em proposaré el repte de recuperar aquesta gravació i penjar una nova cançó que haguessin interpretat plegats. Serà una bona motivació.

      Una abraçada

      Jordi

  5. Carme Sardà Duran

    Afegir que quan li vaig ensenyar a la meva filla Abril, em va abraçar molt fort i no em deixava, nomé té 5 anys, em va impresionar molt la seva reacció.
    La mare hauria estat encantada amb tot això!!

  6. enric valls

    Desprès de connectar el tub d’aigua a pressió, només queda l’últim pas del protocol de posada amb marxa. Comprovar de nou totes les instal.lacions: hidraúlica, elèctrica i la part mecànica de subministre i proveïment de matèria prima. Els facultatius tècnics, amb un llum frontal, tipus miner, segueixen tots els entroncs, soldadures, connexions i rodaments. La construcció de la mega cafetera, està a punt per ser inaugurada i poder funcionar a tot drap. Arriben les autoritats de torn, aquest cop no hi ha cap cinta per estisorar, ni placa per desentelonar, avui només hi ha un comandament a distància, nou, per una grua nova i una megacafetera nova i a punt d’estrenar. L’escollit per inaugurar la megacafetera exprés d’última generació, no és ni més ni menys que en George Clooney, especialiste amb cafeteres exprés de càpsules. Amb el comandament a distància de la grua entre les mans, al seu davant hi te la càpsula amb qüestió, una mega càpsula de color metàl.lic. Fa lliscar suaument les sirgues de la grua, amb el ganxo imantat a la punta, que absorveix magnèticament la càpsula metàl.lica, recull les sirgues i l’eleva, la mega càpsula resta a l’aire ingràvida, la mou amb precisió suïssa fins a l’obertura central de la mega cafetera. La fa lliscar amb un lleuger moviment de joystick fins al lloc del premsat exprés. Tanca la comporta, deixant estanca la cambra de pressió, finalment pitja el botó Eject. Comença a sortir, enmig d’una gran bromera d’espuma, el líquid estimulant per excel·lència, el cafè. Amb la següent nota de cata, segons la càpsula metàl.lica escollida, la càpsula Constitucional:

    Aroma: Femta escrita
    Acidesa: Acid Sulfúric
    Cos: De Crist.
    Dolçor: Salina
    Amargor: Extrema
    Permaència: Vitalícia.
    Brillo: Absent.
    Uniformitat: Tots igual de mal vestits.
    Fragància: Deliri Fragant
    Tassa neta: Ni la del bater.

    El típic cafè per tots.

    -Vols dir que que es una càpsula exprès?
    -Això sembla…tancat el frontal que et quedaràs sense piles…

    1. Caram, amb aquesta nota de tast, en hi ha per deixar el relaxing cup of café con leche. Serà millor passar-se a les infusions de poliol.

      Salut!

      Mr. Cansongs dixit

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s