73 “Once in a Lifetime”

(David Byrne / Brian Eno / Chris Frantz / Jerry Harrison / Tina Weymouth)

Talking HeadsTalkingHeadsRemaininLight

“Remain in Light”

1980

“Avui que m’havia arreglat i no ha vingut ningú”.

L’altre dia, la tieta Nuri

Infidelitats

Segons marquen els canons, en cas d’enfonsar-se, el capità ha de ser l’últim en abandonar el barco. En el cas del Titànic, el naufragi més famós de la història, segons algunes versions, després d’obrir-se una via d’aigua causada per xoc amb un iceberg, mentre el vaixell trontollava i s’enfonsava i la tripulació fugia despavorida, l’orquestra va continuar tocant. Si aquesta teoria és certa cal pensar que tots els membres de l’orquestra es van ofegar o que el darrer en abandonar el Titànic no va ser el capità sinó un músic. Encara hi cap una altra hipòtesi, que seria la de que el capità, en un acte de debilitat, incomplint les seves obligacions, volgués tocar el dos emparant-se en la frase “jo sóc músic”. La va cagar doncs l’orquestra, agafant-li el mot, en uns moments tant complexes, va reclamar els seus serveis, i aquest cop, no poden defugir de les seves obligacions, ja sigui per amor propi o per un primer indici de penediment, va col·laborar en la causa, ja que no hi havia temps per improvisacions ni proves de nivell, al menys servant els faristols. Tal com deia el meu pare, “l’important és acabar junts i a to”. Seguint aquesta premissa i donades les circumstàncies l’orquestra va imprimir al “Alexander’s ragtime band” un ritme endimoniat passant de forma prodigiosa d’un andante moderato a un allegro prestissimo con fuoco fent, sense adonar-se’n, la primera versió Techno Hard Trance de la història (lo que aquí en diríem “avançant”…)

Els motius mariners venen a tomb per la similitud que té aquest “Àlbum de Cansongs” amb una gran nau amb la bodega repleta de tresors musicals i que solca aigües desconegudes. Els fets estan consumats. He canviat de vaixell com si res. Com aquell que es canvia de camisa. No puc dir pas que hagin estat fruit d’un rampell. O d’una alienació mental momentània, com es diu avui en dia i que s’ha ficat tant de moda. Ha estat fet ben bé d’una manera premeditada, amb nocturnitat i alevosia, si volem seguir amb l’argot judicial, i amb acarnissament podríem afegir. Condicions que suposen un agravant. Al hora d’assumir responsabilitats un no pot fer-se el ronso.

Aquí va la meva confessió, que de cap manera m’eximeix de culpa però alleugerirà la meva consciència. La vella i estimat senyora Blogger s’ha fet gran i antiquada. I me’n he desfet com qui deixa una andròmina al mig del carrer per ser cremada la nit de Sant Joan. Així ens traiem una nosa de sobre. El canvi ha vingut donat per un tema purament pragmàtic. Crear un blog i gestionar-lo amb Blogger és realment fàcil. A mesura que ha anat creixent però, el maneig mica en mica s’ha anat fent encarcarat i matusser. I la condició més important: tant la recepció com l’enviament de comentaris s’ha convertit en una tasca farragosa, i moltes ocasions, en missió impossible.

Vet aquí que pel camí s’ha creuat la senyoreta WordPress, jove, guapa, esvelta. Complexa i enigmàtica, i per això seductora. He sucumbit als seus encants. Als seus cants de sirena, deixant a la afectuosa i entranyable senyora Blogger a l’estacada.

La pobra senyora Blogger que, com un immens buc de càrrega, ha anat a la deriva abandonat a la seva sort fins que la fúria de les onades l’ha estampit contra les roques obrint-se un esvoranc letal al casc just al bell mig de la línia de flotació. En un instant ha abandonat la superfície per enfonsar-se sota l’aigua. Dut per les corrents marines ha anat descendint irremissiblement dins les profunditats oceàniques fins a desapareixer en la foscor.

Per alleugerir la meva pena demano que almenys la nova relació sigui duradora i doni els seus fruits. Que el nou blog s’ompli de comentaris arribats d’aquí i d’allà i del més enllà, si cal. Que sigui un no parar en que s’obri un debat musical intents, didàctic i apassionat. Que sigui un flamant vaixell nou de trinca, de colors vius i ple de música, que salpa imponent i que navega cap a aigües remotes, encara amb pas temorós i insegur, però amb la il·lusió i la convicció del primer dia, escampant per tot arreu sons i mots. Cansongs i raons.

És de nit al bar Foment. Mr. Cansongs i Mr. Raons apuren la penúltima copa mentre la mestressa passa el motxo i endreça cadires. Mr. Cansongs no pot amagar el seu abatiment:

– Em sap greu. Hauria estat bonic tenir al menys a tots els 100 primers lliuraments dins el mateix vaixell (diu Mr. Cansongs mentre observa el got buit)

– Saps que en fan dels vaixells quan els retiren de circulació? (li demana Mr. Raons)

Mr. Cansongs aixeca la vista del got per escrutar una resposta en els ulls del seu interlocutor. Després d’un llarg silenci Mr. Raons continua parlant:

– El vaixells vells no els poden deixar al port doncs ocuparien molt d’espai i farien nosa. No els poden abandonar en alguna platja doncs serien víctima de saquejos i desballestaments i acabarien convertint-se en un munt de ferralla escampada.

El que fan amb els vaixells vells és enfonsar-los al fons del mar. No sols per una qüestió logística sinó per crear vida. Els materials del vaixell a sota l’aigua generen organismes vius que alhora atrauen altres peixos i es crea un ecosistema propi. En definitiva, que els vaixells enfonsats creen vida.

Han demanar una darrera ronda i han brindat per la vida. La mestressa ens ha fet desfilar. Ha tancat la porta darrere nostre i el Foment s’ha quedat a les fosques. Ja al carrer han imaginat que allí sota, dins el vell buc, a la zona més fosca de les profunditats, s’ha encès una llum.

Lletres 73

Anuncis

8 comentaris

  1. teresa Domingo sanfeliu

    Jordi,

    D’entrada haig de dir que el canvi de parella l’he trobat del tot encertat. La Sra. Blogger ja m’agradava ja. Ara bé, després de la presentació de la Sra. WordPrees no tinc paraules.. renoi, això sí que és un canvi radical.

    I parlant de canvis…
    Ahir mateix tot fent tracte amb un fuster per una llibreria, es va establir una conversa sobre el món de la creativitat en l’ofici que regenta. Al cap d’un moment i sense ni com va ni com costa vam passar de la llibreria als llibres, dels llibres al cinema i del cinema vam anar a parar l’escriptura. Després de repassar les diferents modalitats artístiques, la seva reflexió la va centrar en el cicle vital de tota persona, en el qual, i segons ell, cada cinc anys s’hi produeix un canvi més o menys significatiu. “Sotovoce” i amb una mirada d’una certa timidesa, m’explicava que per tal de poder ser fidel a la seva pròpia memòria, la seva inquietud va encaminada a escriure tots aquests canvis que durant aquest cicles ell ha considerat transcendents. El fuster en qüestió afirmava que per a ell l’exercici de l’escriptura li resulta mol més fàcil que el de la lectura i ho argumentava dient que llegir li suposa un grau molt més alt de concentració i que no sempre ho aconsegueix. En canvi, escriure el manté molt més amb atent i per tant ho considera molt més agraït i profitós de cara als seus interessos. Com no podia ser d’una altra manera, just abans de tancar el tracte, el vaig encoratjar a tirar endavant el seu somni.

    Aquesta nova etapa embolcallada amb la Sra. WordPrres de ven segur que ens obrirà una infinitat de noves propostes musicals però també una nova possibilitat de comunicació i interacció que de ben segur ens enriquirà a tots.

    Gràcies Jordi per fer-nos-en partíceps.

    Per acabar una citació del gran Sebastià Serrano que m’ha semblat del tot oportuna:
    “ Les millors partitures, les novel•les o els assajos més punyents, el cinema de més qualitat, el teatre més innovador i les construccions més meravelloses, sovint sorgeixen d’una idea fugaç generada en un context en aparença caòtic. Així doncs, El desordre i el caos poden ser d’una gran bellesa “.

    1. Teresa.
      Curiós aquest periple amb el fuster que va del moble a l’arrel. Em tranquil · litza que no sigui l’únic del ram de la construcció que s’hagi aficionat a l’escriptura. I si em permet un consell (ja me’l faig a mi mateix també) que no és altre que l’escriure no ens faci perdre el llegir. És una pàctica que no hem de deixar perdre i que sempre s’aprèn i ens remou alguna cosa del nostre interior i, per lo tant, ens ajuda i ens fa créixer com a persones.

      Ja veig que el nou format t’agrada. Realment crec que la senyoreta WordPress està guapa.

      Molt bo el Sebastià Serrano, sempre tant assenyat.

      Gràcies pel comentari.

      Jordi

  2. Miquel Torres Benet

    Bones,

    Celebro el nou blog, però no puc deixar de pensar en la senyora Blugger… sempre tant atenta i tant sacrificada… encara que algunes vegades arribes a deshores… penseu que ens ha donat els millors anys de la seva vida, com s’acostuma a dir… i ara, irremissiblement, l’enfonsem al fons del mar, on hipotèticament i simbòlicament volem que guardi en les seves bodegues tota aquesta munió de bons músics i alguns guirigalls -cavernicoles- que no puc oblidar. Si més no esperò que estiguin situats al fons de la quilla, en el lloc més perillos de l’encallament mari… I si és possible amb un gran “boquete”… perquè s’ofeguin abans. Ja ho se sòc contundent… però sòc amant de la música melòdica… no dels guirigalls.

    Esperem que al fons del mar repossin i siguin resguardats aquell ventall de més de setanta músics que ens han acompanyat en aquests temps… Amb tot, inicialment em feia una certa recansa que haguessin d’estar tant temps en remull… però de fet, al celler de Mr. Cansongs també hi ha humitat. Per tant, la situació reumàtica no canviara pas gaire… i la foscor del celler sera similar a la foscor marina… a exemps d’algun peix multicolour encuriosit que passarà per allí…

    Celebro que la senyoreta WordPress sigui de tant bon veure… segurament deu ser parenta de la Domi Andrews… tot un referent internacional. De fet es nota, que fa temps que Mr. Cansongs en portava alguna de cap… emocionalment parlant, atès que en els darrers blogs ens han arribat sucossos comentaris de dones en estat de bona esperança, de caixeres de bon veure… de contactes en caixers… de verenars estelars i alters situacions propies de Mr. Love.

    Crec que ja podeu entre veure una certa relació entre les darreres entregues, la infidelidat declarada amb la senyora blogger, el neguit i folia per la senyoreta WordPress -60.90.60- i l’adicció a l’alchool que ultimament estan demostrant Mr. Cansongs I Mr. Raons en aquests blogs.. ce la vie…

    Finalment, no celebro, algunes questions tecniques de la nova senyora WordPress, atès que només puc escoltar la música quan deixo la casella del video al centre de la pantalla… quant llegeixo el text amunt i avall es para la música… he pensat que algunes ànimes juganeres en fant l’orni per l’ordinador… potser és algun serrell de l’antic blog… vinculat a l’entrega esperitista que encara piula “por estos lares”…

    Encara més, si clico les dues finestretes amb el link musical: de la RMS Titanic Liverpool i el dels Talking Heads, la música és para I en posa en marxa a mesura que la finestreta es posiciona en mig de la pantalla… del a nit al dia, m’he convertir en un DJ experimentat en fusió de sons… una passada.

    Encara més… en el sitema de correcció no hi ha l’opció del català !!!!!!!!!!!! Crec que de forma descarada és un atemptat espanyolista encobert contra la independència de Catalunya… al LORO camarades…

    Mr. Raons

    1. Miquel.
      Ja se que tu no deixes de ser un romàntic i segons quins canvis et fan mal. De totes maneres ja hauras vist que hem fet una mica d’obres per tal que la senyora Blogger es pugui instal·lar en un raconet esperant que això no porti problemes de convivència. És una habitació petita, però ben il·luminada i ventilada. Jo aposto per que més aviat que tard, la senyora Blogger i la senyoreta WordPress es faran amigues.

      Anem pels temes tècnics. Realment no sóc cap expert en això de la informàtica i hi han moltes coses d’aquest blog que no tinc ni molt menys controlades. Amb algunes coses hi haurem de conviure fins a trobar alguna solució plausible.
      El que sí es pot solventar és això de poder llegir i escoltat la cançó alhora. Si vas a la finestra del vídeo, a baixa, a la icona on hi fica “YouTube”, la segona començant per la dreta. Si cliques veuras que l’enllaç s’obre en una altra finestra, permeten de llegir mentre escoltes el tema.
      Lo de clicar dos enllaços al mateix temps ja és vici…
      Lo del corrector, crec que la millor opció és redactar el text en algun programa alternatiu (i catalanista, per suposat) i facis un copiar-pegar. Sempre funciona.

      Espero que amb el temps et deixaràs de romanços i acabaràs seduït pels encants de la senyoreta WordPress.

      Gràcies pel comentari

      Jordi

  3. Manel

    Hola Jordi.
    Molt bon encert això de canviar a aquest nou format.
    El blogger i en general google crec que ha posat tanta quincalla en tots els seus programes que al posar-los damunt de l’aigua aquests no suren. Tenen massa pes. Ells mateixos han enfonsat el seu vaixell. Un altre exemple es el gmail. No hi ha manera de fer les coses més poc intuitives i tant mal dissenyades… Ecs!!!.
    Respecte a aquest format, jo amb el meu modest Mozilla Firefox no tinc cap dels problemes descrits en els altres comentaris.
    Per cert, no facis cas al comentari de la Tresa del sopar del dissabte sobre aqueta cançó, estic totalment en desacord amb ella. És molt bona.
    Continua així mister cançons, o bé mister raons, o dectectiu …
    Bé és igual. Felicitats de totes totes.
    Fins pronte…

    1. Epa, Manel.
      Una de les raons que em va fer abandonar el vaixell de Blogger és precisament aquest afany de controlar-ho tot. De que tot estigui entrelligat i relacionat. Ara mateix, en que hi han tants abusos en aquest sentit, val la pena buscar una mica de tranquil · litat i llibertat de moviments. Em temo però, que això a la xarxa serà cada cop més utòpic i haurem de conviure amb aquesta sensació en que tots els nostres moviments estan d’alguna manera vigilats. Si no volem agafar el mall i anar al ras no ens queda cap més remei que conviure amb els vigilants (ei, des d’aquí, una salutació per ells…)

      Gràcies pel comentari

      Mr. Cansongs dixit

  4. enric valls

    Desprès de donar uns quants tombs al vaixell enfonsat, ja noto el fred a la pell. L’esquinç al traje de neoprè m’ha obert una pont tèrmic corporal. La culpa la te el collons de l’ancora, la volia arrastrar i fer-la córrer per tapar l’esvoranc de popa, però no he pogut ni tan sols agafar-mi. La rebava d’una malla de la cadena, mal soldada, m’ha esquinçat el traje i m’ha marcat la pantorrilla. Un buc amb aquesta càrrega il·legal d’armament musical, és un tresor molt sucós i llaminer pels pirates de la xarxa. Un vaixell carregat de caps nuclears armats i a punt de ser disparats, amb objectius clars a la vista, no cal ni desplegar el periscopi, segur que toquen el blanc. Els pirates de la xarxa, son capaços de desxifrar qualsevol codi encriptat i apoderàs de tot aquest arsenal.

    -B1
    -tocat
    -L2
    -tocat
    -O3
    -tocat
    -G4
    -tocat
    -G5
    -tocat
    -E6
    -tocat
    -R7
    -tocat i enfonsat

    De cop, els coralls que envolten el vaixell, comencen a créixer i ramificàs, com els braços d’un pop gegant, embolcallen la nau i l’hi teixeixen una cuirassa nova. L’arena de sota el vaixell és comença a aixecar, formant una cortina de pols invisible, seguit d’un remolí que puja fins travessar la superfície de l’aigua, per donar-li els mil colors de la llum. L’hèlix del motor talla i travessa aquella cortina de pols, davant meu apareix un submarí, el submarí Cansongs, acuirassant tots els seus tresors, amb l’armament a punt per quan calgui. Va seguint l’estela del nou vaixell Mr.Cansongs. Serà el seu vigia i guardià sota l’aigua, serà el seu escut musical.

    S’aixeca el periscopi del submarí, l’estela del nou vaixell, just comença a desgantxàs del port, a les drassanes encara onejent els mocadors blancs. La maniobra del periscopi, fot el vaixell al ben mig del punt de mira, al centre de la creu, a punt de fer blanc. El torpede està a llest, amb tota la càrrega possible, comença el compte endarrere. Ningú governa el submarí, però les ordres van seguides, amb un pla d’atac programat per especialistes de la foscor i la humitat, s’encén la llum vermella, sobre l’escotilla de la llançadora nº73 i surt disparat el torpede. L’impacte serà imminent, la doble càrrega d’explossiu aixeca el míssil des de sota l’aigua fins a l’alçada del nom del nou vaixell: Mr.Cansongs, l’explossió agafa d’imprevist tota la tripulació, han fallat els sonars, ja no hi son a temps, ha esclatat el torpede, una pluja de vidres de sucre i cava els amatralla. El vaixell continua descordant la cremallera del mar, el periscopi s’amaga dins del vestit de nit descordat.

  5. Hola Mr Cansongs! Por desgracia o por fortuna he llegado tarde al Blogg y no he tenido la oportunidad de conocer a Sra Blogger de la cual solo leo que no tenías buenas relaciones y al parecer al público no le agradaba demaciado no obstante celebro tu Unión con Sra WordlPress con quien seguro tu felicidad será eterna, no dudo que con esos atributos no haya ganado tu ❤❤❤. Me ha gustado mucho tu comparativa y la música de David Byrne es todo un hallazgo.
    Muchas Gracias Por deleitarnos con tu Bloggg y Genialidad Crativa Saludines ☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s