71 “Who”ll Stop The Rain”

“Who”ll Stop The Rain”

(John Fogerty)
Creedence Clearwater Revival
“Cosmo’s Factory”

1970

 
 

Lo Guateque


Ja fa cinc anys que al cor de l’estiu a ca l’Emília i lo Francesc, a Sant Julià de Vilatorta, a la comarca d’Osona, terra on el catalanisme ni es qüestiona, s’hi celebra lo famós Guateque. L’origen d’aquest aconteixament l’hem d’anar a buscar fa qui sap-los anys, quan lo Pere i lo Francesc compartien amistat i les inquietuds de la joventut, entre elles, la passió per la música del moment, amb los Beatles, los Stones, los Shadows i un futimé de grups. Lo Pere i lo Francesc intenten formar la seva pròpia banda de rock’n’roll per emular als seus ídols però la cosa no qualla i queda tot destarotat.

 

L’amistat entre ells ha perdurat tots aquest temps, i allavòrens, ara fa pocs anys, arribada l’època de la madurés i estabilitat es van determinar a tornar a reprendre aquell vell projecte de tocar junts. Des d’allavòrens van a estudi on fan classes de música i al projecte lego s’hi van anar afegint altra gent aficionada a la música. En principi, lo Genís, que toca la bateria. Lo Francesc presumeix que pel grup va passar un cantant americà que ho feia molt bé. “Però clar, era americà i se’n va anar a Amèrica”, afegeix lo Francesc amb resignació. Després van vindre lo Josep M. (veu i guitarra) i lo Johnny (guitarra). Finalment s’incorpora l’Aurora (teclats i veu), la filla d’un amic del Francesc. La formació la completen lo Enric, professor de contrabaix del Pere i que assessora i encarrila al grup, i lo Jaume Boguñà, professor de guitarra del Francesc i que col·labora sempre que cal.


Ansagen a cal Francesc i l’Emília cada dijous, i d’aquí neix el nom de la banda, The Thursday Band (la Banda dels dijous). El seu repertori abraça del rock’n’roll més primerenc fins a practicament tota la música pop de la dècada dels 60. Arriba l’hora de la veritat i com a repte el grup es proposa mostrar el seu treball en públic. Com que encara no se’ls coneix, decideixen muntar un guateque a casa del Francesc i l’Emília i convidar a familiars, amics i coneguts (així tenen la claca garantida…) I així durant aquests darrers cinc anys en que l’aconteixament ha anat creixent i creixent i ja s’ha convertit en cita obligada a la zona.


I com és aquest guateque? Dons si ens remetem a la definició del terme pel diccionari de la RAE:

Guateque: (veu del carib) m. Festa amb menjar i ball que es fa en una casa.

Doncs afededéu que en aquest esdeveniment que ens ocupa s’hi compleixen tots i cadascun dels requisits al·ludits en la definició. No us cregueu pas que és un passacantado. Una faraó de gent acudeix en massa per gaudir del jardí amb un tot un parament de taules ben parades, plenes de fato i primorosaments presentades. Aquí es nota la bona mà i el bon gust de l’Emília amb l’ajut de tota una troupe de col·laboradors i col·laboradores que no paren de trafiquejar i treure gènero. Un futimé de menjars de tota mena, i barrejes de beure a manta que a dins la cuina en tenen un bucoi. Ah, i un reguitzell de postres de tota mena que porten els convidats i que en hi ha per xupar-se els dits. Un any haurem de portar aurelletes.
  
Al porxo de la casa ja hi han instal·lats els instruments de la banda que un cop degustat el tiberi i la tertúlia de rigor, anceben al personal tocant amb un desfici de cal padre mui senyor mio les notes dels Creedence’s, los Rollings, los Sirex, Chuck Berry i Ray Charles. La veritat és que any rere any es van superant. Per fer més amena la vetllada aquestes darreres edicions han convidat algun músic o grup a contribuir a amenitzar la festa. Artistes de la talla de la Glòria Terricabras i el Jaume Boguñà, que si pot arreplegar la guitarra va a pinyo ficso amb un desaspero de po, fins ansetàs, vetaquí. Aquesta darrera edició han actuat The Scarbeats, uns autèntics especialistes en música dels Beatles i que donava gust de sinti’ls. I el personal, grans i petits, jóvens i ganassots, sinyors i padrins, tots anregonent, ascolten, ballen, canten i s’ho passen bé.

 

Naltros, els de les Terres de Ponent, aprofitant el vincle que té la Teresa amb tota aquesta gent, que semblen de família,  sempre acostumem a anar-hi una petita comitiva (més o menys nodrida, segons l’ocasió i les circumstàncies), a compartir el dia i a disfrutar de la festa. “Els de Lleida”, ens diuen. Sempre, tant els amfitrions com tota la resta de la gent ens fan sentir com a casa. Sisquere l’any que ve puguem anar-hi tota la colla.

Ancabat d’aquesta intensa tarda-nit, boranit i némoni tothom a acomiadas i quedar per l’any que ve, donant per fet que l’edició d’enguany no serà pas l’última, i que una cosa tant bona no es pot deixar perdre. Entre encaixades de mans, abraçades i petons, anmig d’aquest moimén, entreveig la cara de satisfacció de l’Emília i lo Francesc en veure la felicitat de la gent. I penso que la seva immensa generositat s’ha vist recompensada, i que per això sol aquest Guateque ja ha valgut la pena.

 
Ah, ia que hi estem posats, m’he dit, calla que aprofitaré per afegir un enllaç on es reivindica la paraula popes, aquest terme tant lleidatà i que a la gent d’Osona els hi fa tanta gràcia…
 

 

Al Creedence Clearwater Revival (els Creedence pels amics) els escoltava cap allà al finals dels anys 70, sobretot durant sis mesos que vaig treballar en una fàbrica de llibretes i on tenien ficat tot el sant dia d’aquests radiocassettes que posaves una cinta i girava de cara tot sol. O sigui, que sonaven totes dues cares de l cinta de cassette, una darrera l’atra sense necessitat de tocar res (òstic, quin adelanto en aquells temps!) El repertori era més aviat escàs però sisquere encara hi havia bona música. Una de les poques cintes que donaven tombs i tombs era una dels Creedence, suposo que una recopilació, i la cançó que més recordo i que em va foradar el cervell va ser aquella que fa “Mo-li-i-i-i-na, na, na, na, naaa” En honor a aquest guateque i a l’excel·lent versió que en fa The Thursday Band el tema escollit pel Cansongs d’avui serà aquest “Who”ll Stop The Rain”. En el primer enllaç, la versió en estudi. En el segon, un videoclip amb la nostra banda osonenca preferida en acció. Les imatges van ser enregistrades en l’edició de l’any passat (per cert, que ens va fer un xàfec de pronòstic) i que volen ser un resum de d’aquest peculiar guateque.
 
 
 
Anuncis

5 comentaris

  1. M’ha encantat que en l’escrit d’aquesta entrega hi hagis introduït paraules que per a nosaltres ( els de Lleida ) formen part del nostre vocabulari quotidià i que en canvi a d’altres indrets de Catalunya ( com per exemple a Osona) no saben què volen dir. Primer que tot lo de l’article lo, la qual cosa ja ens diferencia de la resta de Catalunya i paraules tan boniques com: sisquere, trafiquejar, pasacantando, faraó. I encara una altra: popes que tanta gràcia els hi fa ja que quotidianament per a ells són les metes.
    La utilització del català estàndard a les escoles i als mitjans de comunicació fa que mica en mica determinades paraules, que poden semblar incorrectes o fins i tot poden tenir la catalogació de barbarismes però que nosaltres les hem utilitzat sempre, les anem eliminant de la nostra parla. Sóc una gran defensora de les locucions i les frases fetes. M’agrada fer-les servir i en faig bandera perquè formen part de la riquesa d’una mateixa llengua.

    Per tant, penso hem de defensar la nostra parla i per damunt de tot la nostra modalitat dialectal. Que ens hem de deixar de romanços i complexes hi hem d’utilitzar les paraules i dites que els nostres avis i pares ens van transmetre. Mots tan nostrats com: cançons, surra, sumanda, enxuminia, panís, mixó, molla, murri,… Els que ja tenim una certa edat hem de contribuir en la seva utilització, del contrari corre el perill que mica en mica es vagin perdent fins a desaparèixer del tot.
    Un exemple clar de tot això és el del Jaume Benet que en la seva adreça de correu hi posa senzillament lo jaume….

    Aprofito per fer un parell de recomanacions sobre diccionaris de la parla de Lleida:
    Lo diccionari lleidatà ( Robert Masip i David Prenafeta )
    La Parla de l’Urgell ( Pere Ortís )

    Pel que fa la peça musical, del tot encertada parlant del “Guateque “ .És una cançó que no falta en cap concert i que a més en l’edició de l’any passat va fer honor al temps com es pot comprovar en el mateix videoclip.

  2. Dijous gras.
    Popes.

    Un sot a l'emporlanat em desperta de la meva gira matutina. L'ús de la potassa per desfer les nevades dels últims anys, jo encara no havia nascut, te el carrers amb un futimé de sots. Lo sutrac m'ha desvetllat de mon jas, entre toma i toma acostumo a dormir. Quan em desperto, reüllo, ploro, espero… i torno a plorar fins que'm donen el que vull, la meva droga. Una altra toma de qualsevol de les meves popes preferides, totes dues em donen el mateix, un raig de vida dolça recorre el meu cos, em s'assia el plor i m'engormanteix la vista, que es va neulant, al ritme sonor del popar. Amb el mugró emmotllat dins les meves genives, popo, amb les parpelles brillants dormides damunt dels meus ulls, que a les fosques i sense saber comptar no perdo el compte endarrere, 10-9-8-7…del que serà l'entrada altre cop al somni vital, del qual amb el temps ens n'allunyem, en el mateix temps que deixem de popar. Amb el 3-2….als llavis, uns crits de quatre lloques que s'atancen per felicitar-nos, entre obro un ull per memoritzar aquells rostres monstruosos que gosen molestar les meves popes. Amb unes rialles, gravo les imatges al meu cervell immadur, son rostres desfigurats, també llueixen popes, però no son com les que'm guarden i em tutegen a mi. També es mouen flamelicament (de flam), però segur que no ragen sucre llustre líquid, ni tenen aquella escalfor interior que et retorna a la vida uterina, allà on l'univers es petit com jo mateix. És una corrua de dones disfressades, avui comença el Carnaval, son dones de pits postissos damunt de màrfegues de pèl. A mi no m'enganyen, amb aquestes popes de plàstic, mal lligades amb gomes de pollastre, transgènics i empelts de basars xinos, semblen testos per plantar cues de rata. La corrua s'allunya, i naltros més aprop del nostre destí. Aixecant, primer les rodes del davant i desprès d'esquena girada, escales amunt fent rodar el cotxet, graó per graó, fins arribar al passadís que ens porta, cara a cara amb l'hemicicle…Correm agafan carrerilla amb el cotxet reforçat (Hummer per nadons) i xoquem contra les portes del Parlament, esbotzant-les amb 299 trosso, que salten enlaire fetes serradures. Llancem les popes enlaires, ensenyant-les com el robot Afrodita -companya del Mazinger Z- : Popes fora! . Tothom a terra ! . Disparant, no contra el sostre, si no contra els diputats, litres i litres de llet a pressió, com una manguera anti disturbis. Empotrant-los contra les trones, i alletant-los fins que els surt la llet per les orelles i els nassos, a punt de l'asfixia, provocant-los-hi un viatge uterí, un viatge a l'origen, allà on l'univers t'ensenya qui ets. Un cop aïllats amb la placenta, un cordó umbilical els rebrota del malic i els connecta a la voluntat del poble, que els ensenyarà a comptar de nou, encara que no en sàpiguin, no perdran el compte endarrera, el compte cap al somni vital.
    Tots van disfressats, però a mi no m'enganyen, semblen testos per plantar-hi cues de rata.

  3. Hola Teresa.
    Està molt bé aquest comentari que fas. Aquesta entrada escrita amb “lleidatà” potser no reflexa prou bé la nostra manera quotidiana de parlar. Segurament s’hauria d’haver treballat més a nivell d’estructura, però tot porta molt de temps. Com a mínim recull un bon grapat de paraules pròpies del nostre vocabulari i que hem sentit tota la vida.
    Crec que era oportú aprofitar aquesta entrada per la complicitat que hi ha amb els amics d’Osona i les diferents parles i les moltes bromes i comentaris que això ha originat.

    Pel que fa al Guateque, qui millor que tu per saber amb quines ganes i il·lusió s’organitza i es fan extensible a la resta de la gent.

    Gràcies pel comentari

    Jordi

  4. Collons Enric! Això sí que és una regressió. I sense hipnosi. De fet sí que ni va haver d’hipnosi. La produïda per les popes maternes. Va ser tal l’impacte produït que sols pensar en el concepte “popes” ha estat suficient per retornar al bressol de la teva infantessa. D’això sí que en dic tenir memòria selectiva! No com los ordinadors, que ho recorden tot menys l’essencial. Carall de trastes. Un dia els fotre al mig de l’era! I és que allí on hi hagi una bona popa que marxi lo gigabyte.

    Mr. Cansongs dixit

  5. Hola Mr Cansongs! Que bonitos recuerdos nos transmite en ésta entrega. Recuerdos de vuestra juventud, una juventud en la que, para mí, Usted sigue y seguirá por muchos años años más porque su Espíritu siempre se mantiene joven. Memorable, el video es muy bonito y la canción también. Muchas Gracias por hacernos partícipe de sus memorias y de compartir sus gustos musicales. Saludines 😊😊😊

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s