70 “Song Within a Song”

“Song Within a Song”

(Bardens / Latimer)

 

Camel

 

“Moonmadness”

1976

 

 
 

La feina de detectiu sembla que presti més a l’hivern. De fet totes ho semblen, menys algunes de molt específiques, com podrien ser la de socorrista (a la piscina o a la platja) o venedor de gelats (a la piscina o a la platja) Des de que vaig veure “Foc al cos” (Lawrence Kasdan, 1981), la magnífica pel·lícula en que l’acció té lloc a la costa de Florida durant un tòrrid estiu em vaig convèncer que hi havia vida pels detectius privats més enllà de la revetlla de Sant Joan. Molt apropiat el look que llueix a la pel·lícula el Ned Racine (William Hurt), amb aquelles camises blanques i vaporoses però sempre amb grans taques de suor (a lo Camacho), ja sigui per la forta calor i humitat de l’indret o la sufocació que li provoca l’elegant, irresistible i ardent Matty Walker (una jove i guapíssima Kathleen Turner). Aquest Ned Racine, tot i no ser ben bé un detectiu privat (en realitat és advocat) té trets i res li falta de les exigències que caldria esperar d’un autèntic detectiu: gran perspicàcia i dots deductives. Destre de cos i ment, i amb dots de seducció. Fumador i bevedor empedreït, disposat i preparat per afrontar i suportar qualsevol vici (no se sap mai. Les estratègies del mal són infinites…) L’entorn no es queda endarrere: sobreviu en mig d’un ambient enrarit, embolicat en una trama complexa, seduït per una tremenda femme fatale que et pot fer perdre l’esma o convertir-te en un desgraciat amb tot el coneixement.


Ja sabem que la perxa hi fa molt però una bona indumentària ajuda i força. Està clar que amb aquestes calors la gavardina sols sembla apropiada per exhibicionistes (que van ligeros per sota.

 

Enguany, aquest principi d’estiu la gavardina encara m’ha fet honra. Amb aquest temps tant insegur que ha fet de temporals vespertins. Està feta de bon gènero i m’ha salvat moltes tardes d’acabar més xop del que ja anava. Un cop estabil·litzat i ha fet temps del temps he tingut clar que es tracta d’un fet passatger i poc usual. De l’inapropiat de la vestimenta me’n va fet adonar l’incident de l’altre dia. Resulta que vaig sortir del despatx, com aquell que diu d’esme, capficat en ordir el pla d’acció, vaig donar un tomb de clau a la porta de casa i al girar i enfilar carrer avall em vaig adonar que havia quedar “incorporat” dins un grup de dones musulmanes (unes set o vuit), emborrassades fins dalt i tot just se’ls hi veia la fisonomia. No se’m va ocorre altra cosa que mantindrem dins aquell ramat i en un gest instintiu em vaig fer petit dins la gavardina apujant-ne el coll i abaixant-me el barret, com aquella canalla que al tapar-se els ulls i no veure-hi li sembla que tampoc els veuen a ells, que s’han fet invisibles. Unes passes més endavant, com menant aquell ramat, hi anava un home amb xilaba (més lleugera i estiuenca que la de les dones, tot s’ha de dir), que caminava amb pas ferm. En una mà brandia un bastó que l’acompanyat més que l’ajudava, i que anava i venia al compàs de les seves passes, amb pas ferm i sense mirar endarrere. És clar que l’esvalot va arribar aviat al galliner. Al adonar-se’n, l’home gira cua i ve tot decidit cap a mi (ara que el veig de cara és clavat al Niño Becerra) i em fa fora del ramat empaitant-me a cops de bastó i deixant anar improperis (a vegades dona gust no saber idiomes). Per sort em se els topants i l’he pogut despistar.

 

D’aquest incident però ja fa uns dies. Avui ja llueixo el nou uniforme d’estiu i surto del despatx (això sí, mirant primer a un costa i a l’altre de carrer, no fos cas) tot decidir a seguir el pla traçat.

 

Uns dies abans de tot això però, havia fet un repàs mental de l’estat de la qüestió per tal de tindre clar quins eren les següents passes a donar. Vaig deduir que el darrer assumpte de la carta va ser una pista falsa. Estava segur que era un parany per fer-me desviar del camí correcte. Una estratagema malèvola de l’enemic per treure’m de circulació i així tindre via lliure pels seus malèfics plans. Va ser un error anar a veure aquell tal Mr. Cansongs, que realment està fet un cançons. Si alguna malifeta ha comés, de lo qual no dubto, ja se’n encarregarà la justícia ordinària de fer-li pagar. Tinc molt clar que no puc malgastar ni el meu temps i ni el meu talent amb delinqüents de mig pel com aquest. Qui hagi de valorar la meva perspicàcia i el meu bon nas segur que ho farà. Mentrestant però, no puc oblidar-me de l’affaire de “la taula voladora”, i de qui collons l’alçava. No puc presentar-me davant d’una missió d’escala interplanetària amb aquesta recança. Sense haver esbrinat aquest dilema que arrossego des de la meva llunyana joventut. És una qüestió de principis.

 

A la meva agenda m’hi vaig fer una llista amb els participants en aquelles sessions d’espiritisme. A tots els vaig senyalar com a sospitosos. Per un moment em va sobtar veure el meu nom escrit en aquesta llista. En un gest reflex el vaig tatxar. Després però, en un acte del tot professional el vaig tornat a reescriure, això sí, al final de la llista. Mai se sap. El meu pare sempre deia que la CIA quan tractava un cas tenia en compte qualsevol dada, per més insignificant o rocambolesca que pugés semblar. Encara que l’assumpte fos tractat amb el màxim de rigor científic, un apunt vingut de l’àmbit endevinatori o de l’atzar també tenien cabuda dins la nombrosa nòmina de probabilitats.    

 

Vaig quedar telefonicament amb el Salvador Tubella, el primer de la llista i principal sospitós. A banda de participar en aquelles sessions en aquells moments era un dels habitants de cal Real, la casa on es practicaven, i per lo tant era qui podia tindre accés previ a la taula i manipular-la. En aquestes alçades i passat tant de temps estava segur que no tindria cap objecció en confirmar l’evidència. Un pecat de joventut que quedaria perdonat tal punt fos confessat. El dia assenyalat el Salvador va ser puntual a la cita i va fer cap al despatx. S’ha mostrat tranquil però ha al·ludit altres obligacions que el feien tenir presa i per lo tant no s’hi podria estar gaire temps. Naturalment aquesta “presa” m’ha fet malfiar que la seva tranquil·litat sols fos aparent. Per lo tant, després de les salutacions de rigor he anat al gra. Sabia però de l’afició del Salvador per tots aquets temes “esotèrics”. Per lo tant volia anar amb peus de plom per no ferir susceptibilitats:
– Bé, és que no tinc massa temps i hauré de marxat aviat. Diguis…
– Mira Salvador. Fa molts anys d’això però segur que te’n recordaràs d’aquelles sessions d’espiritisme que fèiem a casa teva…
– Home, i tant que me’n recordo. Allò era molt fort.
– Recordo que ho fèiem en una habitació.
– Sí. Era una habitació. Ara s’ha convertit en un rebost.
– En aquell temps va ser tota una experiència. Però ara, passat el temps, i en la distància… no se… penso que algú…
– Que vols dir? Que algú aixecava la taula o feia moure els vasos? No home, allò era de veritat.
– Vols dir?
– O i tant! L’últim dia, quan es va sortir disparat el vas i es va partir a l’aire al Petit el vaig haver d’acompanyar a casa. Es va acollonir i no va tornar mai més.
– Així vols dir que no…?
– I tant com no! Allò passava de veritat. A més, com vols que una persona aixequi la taula d’aquella manera, amb el pes que feia. És impossible.

 

Em va sorprendre que una persona “convençuda” al·ludís a la física per justificar aquells fenòmens. Jo deuria ficar cara de pòker i el Salvador, en un to didàctic em va dir:
– Fer una cosa. Tu busca a Internet Zecharias Sitchin.
– Espera que m’ho anoto.
He provat amb diferents bolígrafs però cap ratllava. El Salvador m’ha deixat una estilogràfica amb la que he escrit el nom.
– Veuràs que et parla de la societat Sumèria. De com uns alienígens, fa milers d’anys van estar a la terra. De com van conviure i influir als humans. A la Bíblia ja en parla. Tot això està escrit a les taules d’argila, en les que hi ha l’escriptura cuneïforme, que és un dels primers sistemes d’escriptura coneguts. Aquest Zecharias Sitchin ha ha tingut accés a aquestes taules i les ha traduït.

 

Amb tota aquesta informació vaig quedar descol·locat…
– Em sap greu però hauria de marxar. Fem una cosa, busca-ho, t’ho mires i quan vulguis, amb més temps, en parlem. Me’n he d’anar…

Ens vam aixecar, ens vam acomiadar i se’n va anar deixant-me allí, amb aquest el nom d’aquest tal Zecharias Sitchin escrit en un full de l’agenda, i amb un munt d’incògnites per resoldre. Després, amb el cap més fred vaig resoldre que potser tot plegat era una senyal i que tot tenia relació. És a dir, que la meva aparentment banal recerca del cas de la taula bellugadissa i les meves futures missions en mons paral·lels en realitat estan connectats. Pels propers dies queda pendent il·lustrar-me sobre aquest misteriós personatge. El següent pas però serà anar a cal Real a veure aquest suposat “rebost” que en el seu dia va ser una habitació on hi levitaven taules i es movien vasos. L’assassí sempre tornar al lloc del crim. Amb les preses el Salvador s’ha deixat l’estilogràfica i per lo tant tinc la coartada perfecta per presentar-me a casa seva. Llavors va ser quan tot decidit em vaig enfundar la gavardina i el barret, vaig deixar el despatx i després de tancar la porta de casa amb clau em vaig encarar carrer avall.

 
(to be continued…)
 
 
Camel va estat una banda britànica de rock sinfònic o progressiu formada l’any 1971. A les seves files van militar grans músics de renom. Dins lo que és el panorama internacional, Camel potser no van arribar a obtenir el mateix reconeixament d’altres bandes pioneres, crec, i és una opinió personal, per que la seva música és de tall força clàssic i menys arriscada que la d’uns Yes o Genesis, per ficar dos exemples. El que no se li pot negar al grup és unes composicions de gran bellesa i amb molt de gust, i executades de manera impecable.
 
La versió del disc en estudi i una altra, enregistrada en directe.
 
 
Anuncis

5 comentaris

  1. Set o vuit dones musulmanes emborrassades.
    Una taula de poker.
    El grup continua caminant fins a la cruïlla i s'atura. L'home que mena el grup decideix agafar el seu camí, el de sempre, el camí cap a enlloc, el camí de la submissió pel grup, no pas per ell. Desprès de dues hores caminant costa amunt, sense parar, arriben al final del turó, des d'on es divisa una esplanada immensa. Una extensió infinita, amb un oasis al mig, envoltat i ple a vessar de tendes de campanya multicolors, amb una munió de dones i nens, caminant i corrent amunt i avall. Busquen algun tipus de senyal tranquilitzador, per poder aixecar el cap i veure-hi més enllà, d'aquells pals i alambre enrotllat i espinós, invisibles als ulls, però impenetrables. Resten al mig del desert, ofegant-se entre teles de colors vius, amb cada nova arribada, més apagats.
    A l'última tenda de colors, hi ha la taula d'Strip Poker preparada. Mantell verd, cendrers fumejant cigarretes de la sort i vasos plens d'hidromel. Les cartes ja estan repartides, i les apostes ja estan fetes. Avui serà una partida molt llarga, el crupier és un home molt barbut i els jugadors van molt tapats, de cap a peus. Desprès d'unes quantes mans, el munt de roba ja sembla una parada del mercat, xilaves, cinturons, camisols…però a mesura que avança la partida l'home barbut està més nerviós, sota de totes aquelles robes, escampades per terra, hi ha formes arrodonides, corbes turgents, pells blanques, sinuosament mal amagades i brillants de suor. Sota d'aquells vels misteriosos, uns rostres incògnits i borrosos. El crupier s'atura de donar cartes, una suor freda li recorre l'espinada, les gotes de la front li llisquen fins una ferida, de guerra, que te al costat de l'ull i que li fan veure borrós, la situació li provoca un tic, com si volgués marcar alguna jugada secreta. Està rodejat de set o vuit dones musulmanes emborrassades, però només de la cara, la resta del cos està completament al descobert i nu. Dubta per uns moments, no sap si continuar repartint cartes o aixeca's i abandonar la partida a la sort de l'atzar. Desprès d'un glop, ara, de whisky, s'eixuga el front i continua repartint les cartes, a cops de tics. Es l'última ronda, l'última aposta, s'acabaran veien les cares i el crupier no està preparat, s'engull la saliva coll avall a cops de nou. Es un despropòsit de totes a una, l'última basa i que l'atzarós del joc decideixi, amb un full entre les mans, accepten veure les cartes de la banca…guanyadora.
    El crupier amb la mirada borrosa de la suor, veu com s'aixequen el vel lentament, totes set o vuit dones musulmanes, no ho te clar, les veu deformades, com a monstres…com si algú els hi hagués deformat la cara tirant-los-hi àcid de bateria, però sent que no criden i llencen la seva aposta damunt el munt de roba. En canvi, al miràs ell les mans damunt la taula, veu la seva escala de color, la que supera el full, perfectament focada, nítida, guanyadora. Les dones s'aixequen nues davant dels seus ulls, i fent la roda -una figura de gimnàstica rítmica- on giren fent el pi, i amb les vulves rodant enlaire, colors vius i mugrons encetats de llet, surten d'aquella tenda de joc brut i sense parar de rodar, esquiven la multitud i llisquent per damunt de l'arena, entre els vents de les tendes de colors que s'apaguen, és llencen dins l'aigua de l'oasis, deixant endarrere, el moviment circular de l'aigua, amb anelles que xoquen entre elles, emanant espurnes brillants, que desapareixen amb la posta de Sol i la por de la nit. El crupier, l'home barbut, surt de la tenda amb el bastó a les mans, camina entre la multitud, ja no sua, totes aquelles dones i nens, encara els veu borrosos, entre les teles de les tendes es preparen el jas. Continua caminant fins a la cruïlla, continua agafant el camí de sempre, continua amb la submissió de les dones.

  2. Una associació d’idees força xocant aquest de les dones emborrassades i l’streep poker. Les associacions d’idees acostumen a ser perverses, però aquesta és especialment perversa. Però m’agrada. El referent estiuenc i l’enllaç amb la natació sincronitzada (tant vigent aquests dies de Mundial de natació a Barcelona) hi acaben de donar el toc actual i catxondo.

    El missatge, clar com l’aigua.

    Salut!

    Mr. Cansongs díxit

  3. Bones, Jordi! I Gràcies per incorporar el “Rock Progressiu” dels Camel al Cansongs!! Una vegada més, bona peça l’escollida per parlar d’un grup que sense fer molt rebombori té una parròquia d’incondicionals. (sense anar molt lluny del nostre entorn, el meu germà, per exemple). Escoltar ara el grup em transporta a finals de la dècada dels 70 on creia escoltar en un tocadiscos de la marca “Cosmos” tot un ventall de registres sonors. Després, a casa vàrem tenir un “Vieta” (muntat a peces a la fusteria del meu pare) i… uf! el “Moonmadness” dels Camel sonava bestial!

    Abraçades a dojo!

    Toni

  4. Sí senyor. Com treuen el cap els autèntics seguidors a la que hi ha una nova entrada de rock progressiu o simfònic! I és que en aquella època van disfrutar moltíssim amb aquesta música que en aquella època que devoràvem amb passió i de la que estàvem molt al cas, doncs quan escoltàvem música, amb el ritual del plat i l’agulla, escoltàvem música. O sigui, no fèiem res més. No com ara que fem mil coses alhora i a corre-cuita. En fi, eren uns altres temps als quals ens transporta aquest “Moonmadness”.

    Bon estiu i una abraçada

    Jordi

    PD. No puc presumir de memòria però em sembla que hi han uns gintònics pendents…

  5. Hola Mr Cansongs! Interesante misterio en que se ha metido Mr Psquises … valla tela que se trae 😜😜😜😜interesante, interesante, interesante Me gusta ☺☺☺
    El grupo Camel no está mal, su mezcla de sonidos es muy original y es todo un hallazgo. Muchas Gracias Mr Cansongs por ésta perlita y por su relato impecable! Saludines ☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s