69 “Don’t Forget”

“Don’t Forget”
(Martha Wainwright)
Martha Wainwright
Martha Wainwright

2005

 
 
 
Els Wainwright



A raó d’una gira que ha dut recentment a Espanya al Rufus Wainwright, sabedor que prové d’una nissaga de músics i artistes, he volgut indagar una mica i estirant del fil dels seus lligams familiars i la veritat és que m’he enramalat de mala manera. El seu arbre genealògic no deixa de presentar un dibuix similar al de qualsevol família que hagi sofert alguna separació o ruptura i les seves branques s’han vist entrelligades amb les de altres famílies en condicions similars. El més curiós del cas és que practicament tots els membres involucrats tenen dots artístiques i absolutament tots canten, han enregistrat discos, han fet actuacions i tota aquesta pesca. Intentaré fer-ne un resum.


L’actor i cantant de folk Loudon Wainwright III es va casar amb la també cantant Kate McGarrigle amb qui va tindre dos fills, el Rufus i la Martha Wainwright. Alhora el Loundon té una germana, la Sloan Wainwright, que també canta. Així doncs tenim al Rufus i la Martha que tenen al pare la mare i la tieta que cantent. El Loudon, que es veu que també canta pavanes, resulta ser un tronera de primera i abandona la llar per anar-se’n amb una rosa amb molta imaginació (desconec si també canta aquesta…) Anys més tard el Loundon es tornarà a casar amb Suzzy Roche, la petita de les tres germanes que formen el grup vocal The Roches (més tietes cantadores…) D’aquest matrimoni va nàixer la Lucy Wainwright Roche, que no cal dir a què es va dedicar… a cantar! A l’entorn familiar hi ha algun que altre músic esbarriat, com la cosina vocalista Lily Lanken.

El Rufus, homosexual confés (sent una icona del moviment gay per la seva postura davant la seva condició), casat amb Jörn Weisbrodt, la seva parella des de l’any 2005, l’agost passat va tindre una filla amb Lorca Cohen, amiga des de la infantessa (és filla del compositor i cantant Leonard Cohen. Embolica que fa fort…) Es diu Viva Katherine Wainwright Cohen i ja és segur que aquesta nena acabarà cantant.


Pel que es pot apreciar els membres de la família són passionals, desacomplexats, llenguallargs i no se’n estan de dir-s’ho tot. S’han dedicat a treure’s els draps bruts, a refregar-se i esbombar les interioritats i misèries familiars sense cap complexe mitjançant cançons que s’han anat llançant els uns als altres. D’alguna manera es dediquen a resoldre els problemes familiars a cop de tonada.

Aquí van alguns d’aquests dards enverinats:

el pare, el Loundon, van vesar tota la seva enveja cap al primogèni Rufus, el nen alletat per sa mare, a la cançó “Rufus is a titman”.
La mare, la Kate, va expresar a “Go leave” el seu dolor per ser traïda pel marit que fuig a Europa amb una altra dona (la rosa amb imaginació…)
La Martha va desfermar el seu odi cap al pare a “Bloody mother fucking asshole”.

El Rufus ha convertit en tema recurrent les interioritats del seu entorn més proper.


En aquest entorn tant peculiar no és difícil imaginar-se un dia qualsevol dins la vida quotidiana dels Wainwright. El nucli dur és assentat a taula a punt de dinar. La mare li canta les quaranta al seu marit amb tot de retrets per haver passat la nit fora de casa alhora que va tirant-li els plats pel cap. Ell, acústica en mà, va esquivant com pot els projectils ceràmics mentre refila una bella melodia de reconciliació. El Rufus reclama la seva part del dinar fent escales i arpegis tot portant el compàs picant sobre la taula amb un cullerot. La Martha, més petita, amb tant d’enrenou agafa una marranada, això sí, a to, davant l’agradable sorpresa de tots. La tieta Sloan puja al canxarró de la Kate cantant a ple pulmó en un intent d’apaivagar els ànims encesos de sa cunyada i protegir de passada al seu germà. A la saleta del costat la Suzzy canta per telefon amb les seves germanes. A la tele un tal Leonard Cohen canta “Hallelujah”. Realment tot l’entorn dels Wainwright és com un gran musical. I que n’és de bonic dir-se les coses cantant.

 

 

Com es pot comprovar només amb cançons d’aquesta família ja en tindríem prou per omplir aquest “Àlbum de Cansongs”. Seria una mena d’àlbum familiar. De moment però, reconsiderarem aquesta opció. Ja hi haurà ocasió de anar-los fent sortir, sobretot al Rufus i la seva meravellosa veu. Avui em centraré amb la Martha i aquest magnífic primer àlbum homònim del que triaria “Don’t forget”, exquisit i delicat tema de desamor primorosament interpretat per la Martha amb aquest gust i passió tant característiques de la família.

La traducció l’hem d’agrair al Daniel Giribet, habitual col·laborador del blog en aquests menesters i que ara feia dies que no disfrutàvem de les seves lliures i creatives traduccions al català.

“No oblidis”


Ve l’estiu i la pluja se’n va
Però al dia següent sembla
Que la neu vingui per quedar-s’hi


I tu també te n’aniràs com diu el gos
Em posaré el barret, guants i mocador
Per allunyar el fred


Però no hi ha barrets, ni guants ni mocador pel cor
Només un vent gèlid que deixa una marca glaçada


No oblidis que sempre t’estimaré
Un recordatori per aplanar-te el camí
Ve l’estiu, refresca la tardor
Hivern neva, primavera plou
I tu te’n vas


Tontament en la meva ment ens hem casat
Ets de l’altra banda del poble, no tens ni idea
O aquestes fantasies que d’aquí a deu anys
Ens trobarem i cauré dins teu un cop més


No oblidis que sempre t’estimaré
Un recordatori per aplanar-te el camí
Ve l’estiu, refresca la tardor
Hivern neva, primavera plou
I tu te’n vas


Així que la propera vegada que ens veiem serà
En una estació o en un cine club

Perquè el temps es mou en cercles i et puc deixar a qualsevol lloc

En aquet enllaç podeu escoltar la versió en estudi

Don’t Forget
En aquest altre podeu escoltar-ne una versió en directe cantada junt el seu germà Rufus i la seva mare Kate. Llàstima que la qualitat del so no sigui la idònia per apreciar les veus.
 
 
 
Anuncis

3 comentaris

  1. Ella profita la confusió del final del concert per sortir corrents per la porta anti-pànic. El coll aixecat de la jaqueta li tapa part de la cara, els ulls plorosos dibuixen amb Rimmel, el meandre dels pòmuls fins a desembocar dins la comissura d'un mar amb tempesta. A contra natura, el salobre de les llàgrimes es fon dins la dolçor del mar, un mar immens i lliure. S'abaixa el coll de la jaqueta i aixeca la ma, un taxi la carrega, sense equipatge, només amb el pes dels records, es perden dins les llums de la ciutat. Sense contestar a la pregunta del taxista, a través de la finestreta li dona l'adreça apuntada en un post-it de color vermell i el xofer continua conduint i llegint amb la finestreta tancada. Ella, darrera d'un sospir i eixugant-se els records, es veu reflexada al vidre, amb la cara plena d'una verola de colors intermitents, que li fan tancar els ulls per uns moments. El taxista la turba amb el volum de la radio, s'incorpora i amb uns cops de dit index a la mampara, el volum torna a emmudir, els records dels crits del final del concert tornen a ser lluny, la porta antipànic ha ensordit aquells sorolls, aquella lletra obscena, aquella rancúnia dins les cançons.

    -Ja hi som, avinguda Marti Codolar número 20, i seran vint euros….

    Ella li dona per la finestreta, el bitllet enrotllat amb una entrada per zona vip pel pròxim concert, es torna a aixecar el coll de la jaqueta i surt tancant la porta amb silenci. El taxista aixeca la bandera i s'esmuny enmig del soroll de la ciutat.

    Ella truca al pica-porta, molt suaument, com si no goses…al cap d'uns moments s'obren les portes del Monestir de les mares Mínimes…sense preguntar-li res la monja l'acompanya fins al despatx de la mare superiora, que l'estava esperant resant el Rosari davant de la imatge de Sant Francesc de Paula. Ella li dona un post-it de color taronja i la mare superiora el llegueix amb veu alta:

    -Viva katherine Wainwright Cohen, aquest és el teu nom… Rufus i Jörn es diuen els teus pares… i Lorca la teva mare. Deus estar una mica confusa, però no et preocupis, a partir d'ara el teu nou pare et donarà allò que tant anheles. Si vols pots parlar, el vot de silenci encara no et regeix….Doncs si no tens res a dir la teva germana Leonor t'acompanyarà a la teva cel·la, per què et preparis per anar al Refectori, allà menjaràs alguna cosa, deus estar cansada .

    Desprès de deixar totes les pertinences en un safata de fusta, i mudàs l'ànima despullada amb aquell hàbit, va caminar sigilosament fins al davant de la porta del Refectori, hi havia un silenci sepulcral, només se sentient el xispejos de les flames de les espelmes, quant la cera degotava. Ella obre la porta molt suaument com si no vulgués que parlessin les frontises, amb la porta mig oberta va veure la taula del Refectori plena de gent menjant, no els acabava de figurar, no assimilava les imatges, estaven tots emmordassats amb cinta americana: En Loudon, kate, Sloan, Rufus, Lorca, Marta, Suzzy, Lucy…Boby, Sue Ellen, J.R, Pam…tots amb vot de silenci forçat.
    La mare superiora li va deixar a Ella, un post-it de color verd al capçal del llit :
    -La familia no la pots triar, però si el gruix i els tombs de la cinta americana…aquí no parla ni Déu!

  2. Hola Enric.
    Realment has buscat una solució dràstica per fer callar a aquesta família. una solució, tot sigui dit, molt de l’agrat de l’avi Leonard (Cohen, per més senyes) doncs ell n’és un veterà de la vida monacal, retirada lluny del mundà soroll. Ara, dubto que la cinta americana pugui ser obstacle suficient per fer callar aquesta gent que els hi haurien de tapar els colzes. Cantarien fins i tot sota l’aigua (no se si els van convidar pel vídeo promocional que van gravar Els Amics de les Arts pel Mundial de natació que es celebraran a Barcelona a partir d’aquest proper divendres (molt xul·lo el vídeo)

    http://www.youtube.com/watch?v=oZcuaJljryc

    En fi, per idees que no quedi. Esperem que amb aquesta Mare superiora que sembla que els té ben posats i la canya de la doctrina (la mateixa que la de les orelletes) aquesta família pugui trobar la pau d’esperit en el reculliment i el silenci.

    Mr. Cansongs díxit

    PD. Realment bonic l’escrit.

  3. Hola Mr Cansongs, excelente traducción de la canción. No puedo evitar al leer sus palabras imaginarme con una taza de cafe o chocolate caliente frente a una chimenea, con sofás enfrentados alrededor de usted para escuchar sus relatos, me es inevitable no transportarme a esa casita idílica y oler el cafe y las galletas recien horneadas o los restos del aroma a comida después de una cena para pasar al comedor y escuchar atentos su voz que cuentan con fascinación parte de la historia, o simplemente historias que usted desea contar. 😊😊😊

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s