67 “Ins’t she lovely”

“Ins’t she lovely”
(Stevie Wonder)
Stevie Wonder
“Songs in the Key of Life”
1976


L’altre dia vaig anar al Mercadona a comprar quatre coses. Jo sóc més de Caprabo, amb el solc, les patates “al punto de sal”, el pidolaire assegut a l’expenedor del “Bon dia” i tot aquest rotllo. Però aquest dia, ves per on, vaig anar a la competència. De fet, si he de ser sincer ja hi he anat altres cops al Mercadona. Que no es preocupi la senyora Caprabo que no la deixaré per una altra (gran superfície, en aquest cas). Calia fer aquest aclariment si vull que el relat dels fets s’entengui.


Resulta que el primer cop la caixera que em va atendre (és un dir. Tenia la vista perduda i el cap no se on mentre les mans anaven soles. De tant en tant, entre cobrament i cobrament se li escapa algun esbufeg, ves a saber si d’avorrida o fastiguejada) estava embarassada (marrida en diria el meu amic Josep Guàrdia, que no s’està de formalitats. Cosa ben normal si atenem l’harmònic fluir de la natura. Fins aquí res d’estranya. La cosa es comença a enredar quan al llarg dels següents setmanes que he freqüentat l’establiment ja no n’és una sinó tres les caixeres prenyades. Fins i tot una quarta, al cap de poc temps. I és que hi han coses que s’encomanen, com el riure. Em sembla que això de quedar-se embarassada també. Ja vaig notant alguna cosa, un no se que, un pessigolleig a l’estómac. Una flux d’instint maternal per tot el cos.
Ara les veig a totes embarassades o susceptibles de estar-ho. A la que m’apropo a una caixera de seguit li veig indicis. Em dic: la panxa encara no se li nota però aquest rosadet i lluentor a la galta, aquesta miradeta brillant (continua perduda, amb el cap en un altre lloc i les mans li van soles) no pot ser d’altra. Caixeres o no caixeres, a totes les veig plenes o per omplir. Aquesta, si no ha caigut encara, caurà a l’acte (mai millor dit) La veritat és que totes, estant en estat de bona esperança o amb l’esperança d’estar en estat, estant més maques, fan més goig. Les carns tendres, molsudes i lluentes. Com diu la meva mare, “el greix a la cara llueix”.


Ja me les imagino d’aquí uns mesos, a totes de baixa, grasses, i satisfetes voltant per l’establiment, estarrufades presumint de criatures, en tot moment sota la mirada encandilada i amb un xic d’enveja de les noves (eventuals) caixeres (al menys sabrem on tenen ficades la mirada i el cap) Les mares aniran per tot el local d’aquí cap allà, canalla amb braços, fent gresca i ballant al ritme d’aquest “Ins’t she lovely”, d’Steve Wonder, al capdavant dels clients i demés empleats que van fent corrua (tipus conga) sortejant piles d’assortits ibèrics, pans, pernils, congelats i capses de polvos (sobretot capses de polvos)


Vaig baixar al celler dissabte a la nit, com sempre, llum d’oli en mà, en busca d’una nova pesa. La meva sorpresa va ser quan vaig veure el celler completament buit i fosc. Sembla ser, i això ho vaig esbrinar després, que eren tots al “Concert per la llibertat” al Camp Nou. o sigui, que l’ensurt no me’l va treure ningú. Deurien fugir per algun conducte secret del qual no en tinc constància (per això és secret, clar) i que potser ja hi era ves a saber de quan o que han anat fent amb les pròpies mans furgant amb algun utensili punxent o amb les ungles, de tot són capaços. Sigui com sigui, a la que ja m’anava a donar per vençut i resignat vaig avistar en un racó de la cavitat una figura fosca aclofada i amb l’esma ficat sobre una taula. A la que em vaig apropar vaig veure que era l’Stevie Wonder que feia el solitari (un gest sobtat i temerós em fa sospitar que estava fent trampa) L’home, de tant absort que estava pel joc ni se’n va adonar de la moguda. Un cop d’aire, potser provinent del nou conducte va fer volar les cartes i apagar el llum d’oli. Com aquell acudit del gat, sort en vaig tenir de l’Steve per sortir d’allà dins. Mentre jo anava d’aquí cap allà a les palpentes el caminava amb una seguretat i un aplom com si haguéssim estat a plena llum del dia.


Durant el trajecte que ens va portar a les escales vaig dir-li a l’Stevie que era un gran músic i un gran admirador de tota la seva obra. Per por a que s’emprenyés i em deixés a la meva sort no vaig tindre collons a dir-li la veritat: que des dels seus inicis, per allà als anys 60, fins que va fer la cançó per la banda sonora de la pel·lícula “The woman in red” (Gene Wilder, 1984) (coneguda aquí com “La mujer de rojo”) va fer discos magnífics, frescos i creatius, sobretot aquest gloriós “Songs in the Key of Life” , fent abaixar els pantalons als directius de la prestigiosa discogràfica Motown, essent a la vegada una mina d’or per la companyia. Però a partir de que la guapíssima Kelly Lebrock se li apugés la faldilla
 

(emulant la Marilyn Monroe a la famosa escena de “La tentación vive arriba” (Billy Wilder, 1955), a l’Steve Wonder se li va abaixar l’inspiració. La volada d’aquella tela vermella va marcar el final d’aquelles composicions meravelloses. Va ser com la bandera a quadres que assenyala el final de carrera. No cal dir que el compte corrent de l’Stevie ha anat creixent i creixent. Ja ho diuen que les persones que els hi manca un sentit en desenvolupen altres. En el cas de l’Stevie deu tenir un bon nas (el color de la faldilla tant li fot…)

https://youtube.googleapis.com/v/8r92A7ndnZk&source=uds

Anuncis

4 comentaris

  1. Estic acalorat i assedegat i entro al primer bar que trobo. Hauria provat les fonts, però només en surt aigua embruixada i calenta. La barra del bar està plena a vessar de panxes cerveseres, la majoria no caven dins les respectives i suades camises, desbotonades per falta de botons, que han saltat com projectils estavellant-se com la metralleta del M.A Barracus, contra la pissarra de la quiniela. A través del mirall de darrera la barra es veuen, al revés, els resultats dels partits de futbol, guixats i esborrats a mesura que avança la jornada futbolera. Demano una canya ben fresca, el cambrer seguint la seva pròpia rutina, agafa una copa freda del congelador i just quan la fica sota el sortidor de cervesa s'acaba el barril, amb aquella explosió d'espuma que ho esquitxa tot en un perímetre de dos metres…de cop les panxes cerveseres amb un acte reflex per no mullàs hi acabar fent aquella olor tant desagradable de cervesa, salten endarrere, movent-se com uns flams gegants i peluts, però sense deixar de servar la cervesa amb una ma, aixecant-la enlaire i mirant a terra per controlar que no se n'hagi perdut massa quantitat d'aquest or líquid tant preuat. El següent pas es fent un endavant i repenjant altre cop les panxes contra la barra, continuar garlant del ursai (off-side) mal assenyalat, que ha frustrat una possibilitat clara de gol. Amb això, el cambrer seguint la seva rutina, ha canviat el barril de cervesa i ja tinc la copa gelada vessant espuma damunt del vernís de la barra de fusta.
    Faig l'evità la copa ràpidament i amb el mínim de contacte amb els dits de la ma, per què no s'escalfi i me la trinco d'un glop llarg, la gola engull com una bunera sense tapa i la panxa es va moient al mateix ritme i compàs, com si fos un tot, gola i panxa fan la ola, seguit de un rot en demano una altra. El cambrer seguint la seva rutina, aprofita la copa encara glaçada i la torna a omplir, l'espuma justa, i te la ma trencada de tant gasificar i inflar panxes. Un acudit futbolero en veu alta, cridant, fa botar les panxes amunt i avall, fent una gimnàstica sueca nova, impossible d'esbossar si no estàs encebat d'ordi fermentat i gas carbònic. Una parella perfecta, que com una pandèmia efervescent, gesta i embriona panxes per totes les barres de bar i xiringuitos del món, com si s'hagués d'acabar en qualsevol moment el barril i esquitxar d'espuma de cervesa centenars de metres a tot el perímetre, això sí, amb la copa servada i dreta per damunt de tot, cel·lebran que totes les panxes donen vida, encara que només sigui als bars.

  2. La cosa tracta de panxes. Panxacontents, en ambdós casos. I és que no hi ha visió més gratificant que la del llustre reflexat en la rodonó d’una bona panxa (cosa dels gasos…)

    Mr. Cansongs díxit

  3. Salutacions Jordi!

    Una vegada més, molt bona peça l’escollida! Com molt bé dius, Stevie Wonder és tota una icona de la Motown on ha publicat treballs boníssims com “The secret life of plants” (els ha fet guanyar força duros aquesta gent amb les balades i les peces de ball!). Tot un monstre, de veritat! Pel que fa a la BSO de la pel•lícula “Woman in red” comparteixo diagnòstic, la música que hi ha és “hortereta” però, és clar… per “hortera” l’anunci de la campanya de la Dirección General de Trafico. Recordes? http://www.youtube.com/watch?v=C5h7dqwnmuM Res, ningú no és perfecte! Ara, servidor em trec el barret davant la seva discografia.

    Una abraçada!

  4. Hola Toni.
    Sí noi, he mirat l’enllaç que m’has passat i he recordat l’anunci de l’Stevie dient allò de “si bebes no conduzcas”. De hortera ja ho és, ja.
    Lo dit, fins arribat aquest punt la carrera de l’Stevie era molt creativa. Després, suposo que acostumat a l’èxit, s’ho va tirar una mica a l’esquena.
    En el seu descàrrec cal dir que ha dedicat molt esforços (i suposo diners) a recolzar causes benèfiques. Si és així li perdonem tot…

    Toni, moltes gràcies pel comentari.
    Per cert, em sembla que teníem algun gintònic pendent, oi? A veure si el fem tot fent-la petar.

    Bon estiu i fins aviat!

    Una abraçada

    Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s