66 “Ull per ull”

“Ull per ull”

(Adrià Puntí)

Adrià Puntí
“Pepalallarga i …”

1998

Aquí tenim al Souleymane amb l’esquena dreta guaitant l’horitzó. Ha fet una pausa dins la travessia on ell i bicicleta forment un tot, una figura menuda i esquifida, esquemàtica, feta de fines línies que, a contrallum, són negre sobre blanc de cel ennuvolat. Cap tram però, per costerut que sigui, li doblega l’esquena, herència directa de la seva procedència reial.


Per sortejar l’autovia es val de carreteres secundàries. Un cotxe que passa veloç, amb so atronador (sembla una discoteca ambulant) el fa recordar i per un moment li venent imatges de la seva infantessa. Allà al seu país, de petitet, durant les llargues nits de tempesta i febre, la mare acarona al menut Souleymane. S’ha adormit, però un malson, un presagi de futur incert i amenaçador el neguiteja. Travessa camins d’asfalt on transiten besties de ferro. Més enllà s’aixequen amenaçadors gegants d’acer i vidre. Torres immenses que escupen foc. Aus d’acer trenquen el blau solcant el cel. Tot això acompanyat de sons diabòlics sorgits de llargues ristres de tecles de marfil fetes d’ullals d’elefants abatuts. El retruny de tambors ensordidors. Onades elèctriques, gemecs provinents del fimbreix de cordes acerades. Crits emergits de gorgues trencades, barrejats amb bafarades de fum i alcohol.


Cal espantar els mals esperits. Treure del cap del petit aquesta visió tèrbola i esfereïdora. Aquesta “música para mayores”. I la mare ho prova amb “música per a nens”, feta amb xiuxiueigs amorosos, amb el vent que gronxa les branques, amb les gotes de pluja que aterrissen i llisquen per sobre les fulles. El suau brunzir dels insectes. El batec rítmic del cor als polses. Finalment el menut Souleymane s’apaivaga i dorm tranquil.


El pas ensordidor de la botzina d’un camió el fa tornar al present. El Souleymane puja a la bicicleta i reprèn el camí. Amb pas ferm s’endinsa dins aquell futur incert que ja és aquí. Haurà de combatre, com els seus avantpassats, per salvar la vida. Enlloc de fieres, davant hi tindrà bèsties i gegants imponents, i aquest turment implacable que és la “música para mayores”.



Com ja ha passat altres vegades en aquest blog, no crec que tingui massa relació la cançó escollida amb l’escrit, però això és normal si tenim en compte que el Cansongs atén abans al cor que no pas al cap. Sols puc al·legar en el meu descàrrec que em venia de gust incloure a la llista l’Adrià Puntí (Salt, 1963) i aquesta extraordinària “Ull per ull”. És bonic com juga amb el llenguatge, amb la sonoritat de les paraules i mots tant catalans, amb una pronúncia tant gironina.
Considero a l’Adrià molt bon músic i compositor, però malaguanyat. No seré jo qui el jutgi, però em fa l’afecte que el seu caràcter turmentat ens priva d’un gran artista. És el nostre Tom Waits, el Tom Waits català. Un crooner vingut a menys, pianista de tuguris de mala mort, abatut i fracassat. El que passa és que mentre en el cas del Tom Waits, sent tant bon actor com és, el paper és impostat, amb l’Adrià és de debò.


La versió del LP i una altra enregistrada al Liceu pel documental “Rock & Cat” (Jordi Roigé, 2006), amb l’Adrià “derrotat” damunt del piano, realment estremidora.

Ben pensat sí que podem trobar-ne una de connexió: tot i parlar de la infantesa, “Ull per ull” és autèntica “música para mayores”. Ah, i no podem descartar-ne de noves de connexions, les que el perspicaç lector pugi trobar pel seu compte i risc.



 

Anuncis

5 comentaris

  1. Salutacions, Jordi!

    Gràcies per incloure en el Cansongs l’Adrià Punti. Estic totalment d’acord amb la teva opinió. I, definir-lo com el Tow Waits català no està desencaminat, és correctíssim. (Els millors desitjos en el futur per l’Àdria!)

    Toni

  2. Hola Toni.
    Bons desitjos compartits.
    Ja enyorava els teus comentaris, sempre assenyats i pertinents.

    Gràcies pel seguiment i la fidelitat.

    Una abraçada

    Jordi

  3. Un autocar de l'Inserso sense control. El conductor a perdut els volants pels especialistes i també el de conduir l'autocar, les sirgues dels catèters coronaris estan encallades amb les vàlvules obertes, també la sirga de l'accelerador de l'autocar, els marcapassos estan passats de voltes, també el compta quilòmetres de l'autocar, no hi ha fre als impulsos sexuals de vella-verda tripulació, tampoc hi ha frens per les rodes de l'autocar, no hi ha fre a les mans parkinseres obrint i trencant botelles de ratafia i capses d'optalidons, el fre de ma de l'autocar tampoc frena, s'ha corregut comptant totes les dents que tenia, més que tota la tripulació junta,Van amb línia recta per una autovia alemanya, amb guarda rails laterals que estaven impecables fins que han sortit de dinar d'Augsburg direcció a Múnich. Al donar la primera curva, la guia a posat un cd que ha trobat enganxat i encartonat dins la guantera: No ver, no hablar, no oir de Baron Rojo! hòstia encara no havien acabat de donar la curva i ja s'havia desmadrat tot. Les bierKurg (pintes de cervesa) sense alcohol (només pel conductor) de dinar segur hi havia ajudat. Finestres obertes, també les d'emergència a cops de bolsos, plens de cendrers robats del restaurant. Llençant coixins i auriculars barrejats amb sonotones i alguna orella escapçada al mateix estirar, no hi ha dolor els optalidons floten ingravits per l'aire, només obrir la boca per No hablar ja te n'ha menjat mitja dotzena i entre el No ver i el No oir, mitja dotzena més, ja et poden canviar la prótassis de teflon sense que te n'adonis, inclús si no fos per la fogositat i la lívid del moment es podrien fer intervencions de pròstates a pèl. Seguint el ritme de la cançó, amb el No ver, han arrancat la televisió i el dvd de la paret emmoquetada, també a seguit un tros de moqueta. Han fotut la tv dalt del sostre de l'autocar i han llençat la moqueta tipus estora vermella dels Premis Golden, ballen per damunt del capot de l'autocar, fent la ola quant ve un pont, també hi ha algú que diu ola i adéu, emplastrat com un graffiti retro. Sort que l'autovia va tota recta, amb algun ressalt que fa saltar, algun ex-pensionista i també de track el cd “En un lugar de la mancha” van tots bojos, les baixes son col.laterals i el foc és amigo, l'autocar deixa una fumera de reactor, també pel tub d'escapament. El conductor, histèric, aconsegueix fer un pont de cables dins la centraleta electrònica, amb l'ajut del vibrador de la guia turística, no hi havia manera que les beates l'hi deixessin!, just de piles, el vibrador, dona un senyal de fallada reparat, immediatament l'autocar és desaccelera i el volant torna a respondre al bon govern del conductor, que aparta una pensionista de damunt el fre de ma i fa que es desfrenin les rodes, just a temps per donar el tomb al camp de futbol del Bayern Munchen, tots els valents tripulants aprofiten la cançó Efluvios per dipositar tots els seus líquids corporals, amb bilis i vòmits inclosos damunt l'Alianz Arena, tot sonant la radio amb: duri, que et duri, que et duri, duri, que et duri, que et duri, duri, que et duri la bona sort, -missatge encriptat dins la cançó ” Ull per ull” d'Adriá Puntí. Encara no han acabat de donar la curva al camp del Bayern que la freqüència del vibrador ja defalla i l'autocar es torna a convertir en Un diablo sobre ruedas direcció a Lleida…el conductor desquiciat es dalt del sostre de l'autocar ballant, los pajaritos i recollint els pensionistes graffiti retro estampats pels ponts…encara amb l'efecte dels optalidons:

    -Que et sembla jove aquesta música para mayores? – Li pregunta un recuperat pensionista graffiti retro, a la guia turística, tot empaitant-la.

  4. Ostres, Enric. Quin viatge més brutal. Quan he sigut a mig m’he tingut que fotre un parell d’optalidons per poder arribar al final.

    Ja veig que la denominació “música para mayores” cadascú se l’agafa com vol o més li convé. En el teu cas ves que el Govern central no en prengui nota i l’apliqui als futurs viatges de l’Inserso. Sembla una bona manera de retallar despeses.
    Lo del missatge subliminal del “duri duri” a l’Allianz Arena ja em sembla de nota.

    Mr. Cansongs díxit

  5. Hola Mr Cansongs! Interesante relato de sobre su infancia, lástima que sus recuerdos no hayan sido tan gratos y que le deje sabor de boca amargo. Imagino esas noches frias o calurosas de incertidumbre, lo cual no creo que ahora varíe mucho aunque ahora con la experiencia es otra cosa, y el padecer de Usted y de su Madre al tener que pasar esas noches y días de angustias. Me encanto cuando dice, perdone Usted es que yo ya cuando leo es como si me estuviese Usted hablando, que la canción no tiene mucho que ver con el escrito como suele pasar mucho en el Blogg pero creo yo que son canciones que, como todas, lo han marckado de una forma u otra o simplemente se cuelan en su interior porque quieren recordarle valla a saber Usted que sentimiento o pensamiento. Lo cual se agradece porque nos deleita no solo con el relato si no también con la música. Excelente canción y autor. Saludines ☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s