64 "El sitio de mi recreo"

“El sitio de mi recreo”

(Antonio Vega)

Antonio Vega
“El sitio de mi recreo”
1992
 

L’escrit del Cansongs d’avui serà escuet. La raó principal és per que aquests dies vaig atrafegat i no trobo temps per dedicar-lo als escrits d’aquest blog (els cants i crits del celler prou que em mantenen en vetlla…) L’altra raó que em faig vindre a tomb, tot sigui dit, és el propi tema d’aquesta entrada. I és que les paraules i la música de l’Antonio Vega no requereixen de gaires amaniments. Al costat del versos de l’Antonio, intentar fer filigranes amb les paraules faria empal·ladir aquestes envers aquells.


I com he dit, ho faig vindre a tomb per que just ahir, 12 de maig, es van complir quatre anys de la mort del cantautor madrileny. No sóc persona donada a les efemèrides. Diria que ni pels fets bons ni pels dolents. Un motiu de pes és la meva mala memòria, i clar, no puc barrejar, no puc deixar que vaguin agafats de la mà la meva distracció i les meves millors intencions. També és una qüestió de convicció, doncs crec que, com l’oració, tot lloc i hora és bona per retre homenatge o recordar a algú que ens ha deixat, o celebrar, per exemple, que som vius.

Antonio Vega, cantautor de talent, de figura fràgil, trista i solitària. Suposo que va ser d’aquelles persones inconformistes, que es revelen davant la vida, que no acaben de creure en elles mateixes. Perseguides pel seu passat, que els priva de gaudir del present i que els deixa sense futur. Les seves cançons ens van reconfortar, ens van ajudar a superar obstacles i adversitats. Sembla que per a ell no van ser suficient.

Així doncs, i aquí acabo, sigui aquest un petit homenatge  a l’Antoni Vega i a tots aquells que ens han deixat (i no se quan) i als que recordo en llocs i moments ben insospitats, bé esmorzant, conduint o mentre miro embadalit passar un núvol.

 

 

 

 
 
 
 
 
Anuncis

5 comentaris

  1. Hola a tots,

    Jordi, estic nerviós. No sé ni per on començar. Paraules… estic d’acord en que davant d’obres d’aquest calibre poca cosa es pot afegir. Aquesta cançó parla de de la tendresa. De la bipolaritat entre la sensibilitat i la força, de la cordura i la bogeria, de l’essència i la incoherència. De la senzillesa, la innocència i la humilitat i del que sentim tots i del que molts cops no sabem compartir.
    On ens recreem? On és el nostre recreo?
    Que evoca? Que ens transmet? el buit de l’existència, la sort d’experimentar la vida, la infància, la fragilitat, la bondat i el trasbals… Tantes coses! Pau, silenci i, sobretot, tendresa (i em repeteixo).
    L’Antonio, quin poeta, quin compositor, quin cantant i quina sensibilitat. Estem davant un dels grans i amb més sentit de la modèstia. El qual, el va fer popular, justament, entre els que tenen per bandera la honestedat. Qui s’ha submergit en les aigües de les seves composicions sap que té un tresor. Un tresor què és un recurs. Un lloc on adreçar-te quan fa falta. Qui? si no ell, tan cops a la deriva, tenia de crear espais o llocs idíl·lics on aferrar-se quan l’aigua o l’aire l’asfixiava. Ell, que tastava tan sovint el verí insaciable que aniquila lentament la voluntat, t’esclavitza i et transforma en botxí de la mort.
    Ell, tenia un do, un talent amb el que no sabia conviure. Tots! d’una forma latent o explicita el tenim… Alguns el saben administrar i a altres els ofega. La debilitat és una quimera en la que s’escora l’existència. Ell, navegava entre la incomprensió i la lluita, entre desafecte i la cordura.
    L’Antonio, va composar un grapat de molt bones cançons: la chica de ayer, lucha de gigantes, se dejaba llevar, una dècima de segundo i moltes altres perles, com ara, un sitio en mi recreo.
    S’ha parlat molt de la capacitat de l’Antonio per composar però no tant de com canta/va. El que transmet la seva veu poques vegades es dona: qui ens parla, qui crida i canta és el reflex de la seva ànima.

    No podia deixar passar l’oportunitat de rendir un petit homenatge a una de les persones a qui més admiro. Ell, sempre ens ajuda a comprendre.

    Gràcies Jordi, per oferir-nos la clau del teu tresor. Tan temps ocult i, ara, obert.

    L’Antonio sempre està/rà en el nostre cor. Com molts altres…

    (D’una forma complementària adjunto enllaços del propi Antonio i la seva banda, la Rosario -que bé que canta aquesta dona- i cantant-la amb el Miquel Bose. Qui diu: Antonio, que pasa con esta canción que por muchas veces que la escucho no entiendo lo que me pasa. Sin defensas… estoy)
    http://www.youtube.com/watch?v=AS23RSnCx9E

  2. Sabia que una batzegada d’aquest home et faria treure el cap. L’Antonio Vega, com tantes altres, és una de les nostres passions compartides. Jo no m’he atrevit a ficar-hi paraules però tu sí que ho has fet i per cert, molt i molt bé.

    Tot hi haver composat moltes bones cançons no he dubtat alhora d’escollir aquest tema, realment màgic. Entre les grans composicions seves m’atreviria a destacar “Lucha de gigantes”, tema ple de significats i suggerències.

    Molt bones les versions que ens proposes. M’agrada especialment la que canta junt amb el Miguel Bosé (una altra debilitat que aviat apareixerà per aquí) Fa mal veure lo molt que va castigar la vida a l’Antonio.

    Gràcies pel comentari.

    Una abraçada

    Jordi

  3. Pà amb oli i Cola-Cao, embolicat amb paper de plata, aquest és l'entrepà d'avui, un dia que plou i fa Sol. Sona el timbre, cents de passes escales avall, volen les boles de paper de plata, cauen els entrepans dins la remor de les panxes, que saciades ja corren amb la pilota als peus. Pilotes de cuir barat i boterudes, roden per damunt dels tolls, que escarxiguen ara si ara no les bates i els sòcols de les parets. Genolls i nassos pelats, genolls i nassos ensangrenats, regust de sang i suor a la boca, dolç de la sang i el Cola Cao, salat de la suor i les llàgrimes. Una pilotada m'ha fet saltar les ulleres més amunt que les boles de plata dels esmorzars, vidres enlaire i esmicolats, arrancats de la montura metà.lica, als bocins de vidre s'hi reflexa la llum de l'Arc de Sant Martí, que per moments projecta el seu espectre de colors damunt del toll de sota els gronxadors. Els mil vidres esbarriats per damunt del fang i la grava molla, una de les lents a quedat sencera, una lent convexa cóncava, convertida en un monocle per les formigues que carreguen un sembrat de molles de pa, molles. La lent monocle apunta al cènit, el Sol, emmanillat pels núvols, pica l'ullet al vidre que reflexa i concentra fent la lupa contra la garba de xuletes de la paperera. La quietud de l'accidentat moment provoca un petit lapsus de temps, les cadenes dels gronxadors panxegen quietes, amb unes trenes que també panxegen, la barqueta en posició de naufragi, al flendit mig esborrat per l'aigua si esbossa de nou el guix, la sardina lerta dins el salabre dels temps, els que arranquen cebes just sel's escapa la primera capa, el soroll de les caniques s'emmudeix, fins que s'encen la paperera i tot torna a rutllar. Corredisses de cercle tancat, amb la paperera fotent una fumera de tinta i papers molls, una rotllana cel.lebra la foguera, plou i fa Sol, la paperera s'apaga, jo, em pentino amb la varilla de les ulleres i me les fargo entre el nas i les orelles, recullo la lent, encara calenta, l'embolico amb un tros de paper de plata i m'he la fico dins la butxaca molla, encara amb la ma dins, miro enlaire amb la montura torta damunt del nas, veig passar una nuvolada, em cau una gota d'aigua dins de l'ull, plou i fa Sol, sona el timbre i s'acaba el recreo.

  4. Magnífics i inesborrables matins de recreo. L’escrit, magnífic com sempre, Enric.
    és un luxe per aquest blog tindre els teus comentaris de forma assídua.

    Una abraçada

    Mr. Cansongs díxit

  5. Transcric un comentari, esperat i celebrat, de Mr. Raons…

    Excusant el retard… i amb força renovada
    Fa dies que volia escriure en aquest prestigiós blog on la música i les bones expressions és barregen d’una manera… excepcional, i una bona mostra és el darrer àlbum de cansongs on hem viscut un merescut homenatge pòstum a Antonio Vega i el interessant el sitio de mi recreo, que tot i ser cantada en castellà –valgui a dir que nosaltres som més intel·ligents i educats que molts imperialistes espanyols- sabem reconèixer les coses bones, les cançons bones, els autors bons, parlin amb la llegua que parlin… de fet, reconec que em sento atret per les cansongs amb melodia… amb tocs de guitarra, de flauta, saxo i piano… Tot i així, valgui dir, que potser em quedaria amb la versió de Nacha Pop –germans Vega- de la Chica de ayer, en part pels records de joventut que m’evoquen i pel fet que sempre he estat una mica de la tarda… una mica de l’ahir…
    Aplaudeixo aquest blog … aquesta entrega 64.
    Aprofitant que som aquí, i amb cert retard… no vull aprofitar l’ocasió d’aplaudir altre cop l’entrega 58… proverbi xinés inclòs. He d’admetre que l’Hallelhujah de Leonard Cohen és una peça musical que m’agrada força… però, que em perdoni el mestre,… aquesta versió de Jeff Buckley és més melòdica, menys greu… més acorda amb els anys que hem posat, amb la nostra ment més reposada… ja lliure d’estats modificats de la consciencia… una entrega sensacional…
    Ara bé… últimament han aparegut por estos lares… alguns sons guturals i musicals de difícil digestió… No negaré que inicialment l’entrega de Pink Floyd em va deixar estorat… garrapinyat… en tot, explicada la realitat musical del tema “Ummagumma”, per Mr. Cansongs…, un dia asseguts al Foment, amb un parell de botelles de Jack Daniels, que a més se’ns van quedar curtes… -s’ha de dir que l’emèrit que de tant en tant passa per aquí, traga pels descosits- … hom acaba admeten que de la gruta al celler de Mr. Cansongs… només hi ha un pas musical… tothom crida alhora…
    Evidentment, raonablement, no deixa de ser una experiència d’iniciació del Grup Pink Floyd agosarada… plena de sons primitius, de sons iniciàtics i d’estats de consciencia modificats…fins i tot xamànics… per a uns experiències constructives, per a altres art musical en estat brut –per polir- i per la meva padrina una colla de tocats del bolet… bé, no ens alarmem… cadascú té els seus gustos… i cada cul la seva cadira…
    En tot…, ho sento però algú ho havia de dir… crec que al celler de Mr. Cansongs hi ha discriminació… amb tanta gent que hi ha atapeïda… ha d’anar ha buscar alternatives al carrer… els morenos ho tenen negre, perquè en la foscor del celler només tenen dues llunetes com a indicadors, i… tot i que es fa difícil veure per aquí al gran Jackson amb el seu Earth Song, més difícil ho té el Wonder amb les ulleres negres… si a més ningú li ha dit que es troba en un celler fosc on no es veu res… En fi, aplaudeixo enèrgicament “The New Orleans funtion” perquè donà entrada a un grapat de gent, a una musica de color, a un ritme que m’apassiona i… no podia ser d’altra manera… amenitzada, escoltada, gaudida… amb un grapat d’amics que després de la segona copa ja començaren a fer el seu via crucis personal… no negaré que la processó a la necròpolis va ser “inolvidable”, emotiva, irrepetible… lo més greu… és que aquí, després de les últimes copes de ratafia –esgotat el whisky de garrafa- tothom fa l’orni, fa l’Eric Clapton… la Nuria, La Dominika MI6, Guido Van Helsing, Canyellesmen, Juanito Raimon, Sebastian Love, i tants altres… al final, sol… ni els músics de jazz… només va quedar en un racó en Machin i la camarera de mi amor… que m’adreça la compta.

    Mr. Raons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s