63 “Drive”

“Drive”

(Ric Ocasek)

The Cars
“Heartbeat City”

1984


Actualment al centre de formació on treballo tinc dos alumnes de color (negre) que són força peculiars. Bé, de fet, per les circumstàncies acostumen a ser-ho tots els alumnes de peculiars, però si més no en aquest cas, a part del caràcter, també ho són pel que fa al tema musical, i d’aquí que ho pugui lligar amb el tema d’avui. Es diuen Momodou i Souleymane. Tots dos són joves (vint i pocs) L’un, el Momodou és de Gàmbia. És alt, eixerit i ben plantat. Presumit i polit fins a més no poder. Fins i tot quan va a pixar s’enduu una ampolla d’aigua per rentar-se… bé, no entrarem en detalls. L’altre, el Souleymane és de Guinea Conakry, baix, malfargat i amb posat sempre seriós. Té predilecció per una samarreta molt en concret i és al·lèrgic a la dutxa.


L’un ve de Guissona amb autobús. L’altre amb bicicleta de Bellpuig.


El Momodou és habilidós i bellugadís. El Souleymane en canvi va tieso com una barra, com si portés un tauló lligat a l’esquena. O com si de petit jugant a fer de faquir s’haguém empassat un maneg de pic.

 

El Momodou és divertit, bromista i extravertit. El Souleymane és seriós, amb un fer pausat, com si tingués una marxa lenta i en encara una altra encara més lenta.
El Momodou aprèn català a passes de gegant. El Souleymane no diu una paraula en català. Amb l’un aprenc paraules amb anglès. Amb l’altre practico el meu francès rovellat.
L’un amb dispensa el tractament de “tio”, en una mostra del seu caràcter juvenil i desenfadat, a més d’adaptar-se perfectament a l’argot més col·loquial. L’altre em tracta de “usted”, segurament arrossegant els vestigis una saga noble en generacions passades. D’aquí el seu posat redreçat i seriós que fa traspuà el seu llinatge i que sempre han viscut amb l’esquena dreta.

 

Amb el Momodou fem broma i tot ell riu, sobretot els ulls. En canvi, el Souleymane no riu mai. A vegades aprofito qualsevol situació per improvisar una broma. Broma que, per salvar l’obstacle de l’idioma, acostumo a reforçar amb algun gest o ganyota, sobretot dirigida amb èmfasi cap al Souleymane. Me’l miro, i res. Es mostra impassible amb el seu rictus seriós i l’esquena dreta. Aquest fet, és clar, em fa quedar com un veritable carallot.

 

El Momodou a tot hi ficaria maionesa (l’altre dia va vindre carregat del Mercadona amb 10 pots de kilo) El Souleymane em prou feines deu tenir què menjar (i a falta de pa s’empanxona d’aigua)

 

Tots dos tenen somnis. L’un, el Momodou, somia en que una noia jove i guapa d’aquí s’enamori d’ell. L’altre, el Souleymane, té aspiracions més altes (aquí es veu la sang…) Vol ser un futbolista professional. L’altre dia es va apuntar a l’equip de futbol i tot i no tocar pilota va quedar rebentat. Tot just acabat l’entreno (noblesa obliga…) va guardar la compostura marcant-se unes quantes flexions de propina, com aquell que allò no l’hi havia tocat aumón. No se si va ser capaç de mantindre la dignitat durant la tornada a Bellpuig amb bicicleta. Naturalment, l’endemà no va vindre a treballar…

 

Com podeu veure, dos personatges ben diferents. Menys en la música (i aquí és on anàvem…) A la feina, dins les eines pròpies de la construcció, tenim un radiocassette, tal com manen els canons. Davant les cançons que escoltem habitualment, tant el Momodou com el Souleymane han expressat la mateixa frase:

 

-”música para mayores”.

 

Això m’ha fet reflexionar en diferents conceptes. “Què carai escolten als seus respectius països? I quina música escolten els nens? Quin component hi ha a la música per que sigui apta o no apta per la canalla? Quin sentiment els hi produeix aquesta música, quins instints els hi desperta per considerar-la “para mayores”?

 

La veritat és que no ho se. Com que encara ens queda uns mesos en que treballarem junts intentaré esbrinar aquestes i altres qüestions d’aquests dos personatges que poc tenen de comú i en comú (al menys des del nostre punt de vista), tret de la percepció musical i que tots dos són molt bones persones.


He procurat triar un cançó en la línea de les que escoltem habitualment i amb que  aquest parell se’ls hi fiquen les orelles teses i qui sap quines altres coses més (l’esquena no cal dir-ho…)

Aquesta deliciosa “Drive”, que el grup de New Wave The Cars (Boston, Massachusetts) va publica l’any 1984.



 

Anuncis

9 comentaris

  1. Bones Jordi,

    Ja ho veus, els teus deixebles d’obra, amb la declaració “música para mayores” consideren que ja tenim una edat (i dos… i, camí de tres! “d’edats”) Ah, i la peça musical escollida aquesta setmana dels The Cars així també ens ho recorda. Per cert, ideal per ballar-la a l’estil “pop” o (com diuen al País Valencià) “agarraet”.

    Toni

    Nota: Memorable el concert del “Live Aid” del 1985

  2. Camino amb les mans a les butxaques i fotent puntades a una llauna de Pepsi, ara bunyegada. M'he gastat tots els calers amb fitxes pel collons de cotxets de xoc. Faig xocar, a trompicons, la Pepsi contra tot el que se'm creua, arbres, papereres, voreres, llantes de cotxe, contra un cotxet de bebé i que son pare em fa córrer adelantant la Pepsi i deixant-la abandonada i aplastada. Porto xutats l'ample de tres carrers i encara sento la música dels cotxets. Continuo carrer amunt i se'm creua una llauna de Mirinda, li foto xut amb l'empeine, tipo Koeman, i xoca com si fos una bola de màquina de petacos, contra la bústia groga de correus, rebota contra la cabina telefònica i les quatre potes del banc del si no fos, que si fos de veritat tindria 2 extra ball i bonus malus, la llauna queda dreta just dins la font. Agafo i omplo la llauna d'aigua, m'escarxigo els pantalons blancs? de mudar, xuto enlaire la llauna plena d'aigua, cau fent una paràbola i deixant un rastre d'aigua a l'emporlanat del carrer, que immediatament se'l beu i queda sec. Jo també estic sec i m'atanso altra vegada a la font per beure, m'eixugo els llavis amb la mànega del jersei groc? de mudar i arrenco a córrer cap a Ca la Maria, segur que allà hi haurà algun tiet fent la butifarra. M'atanso a la taula del mecenes amb qüestió i desprès de donar-li un petó i preguntar-li si puc jugar.., em dona un parell de monedes i estant el cavall d'oros a l'aire i encara sense haver caigut damunt del tapet, ja soc davant de la escurabutxaques per excel·lència, la de Bitlles, recolzada damunt de quatre potes ja m'estava esperant. Quasi bé no hi arribo, arrossego una cadira fins al davant mateix de la màquina, les tirades son de duro, amb la llengua a fora, encaro be la mira-guia, les bitlles del mig estan poc premiades, però les de les puntes valen 20 duros!. Llenço un duro amb la cara del Franco, sembla que pesa més (encara) i just avança rodant i decidit i xoca contra l'ultima bitlla del racó, i clenc! clenc! clenc! clenc! (així 20 vegades seguides) hòstia! això si que és festa major!. M'enfilo en un tamboret de la barra, i demano un grasiosa amb una palleta i una banderilla que porta cebeta, pepino, oliva i pebrot i bitxo picant, combinat festiu per excel·lència. Amb l'últim glop de grasiosa, surto corrents cap als cotxets de xoc, encara se sent la música a tot drap, segur que xocaré contra alguna tia buena, maciza i guapa, o més d'una. Si puc en pujaré alguna al meu cotxet de xoc, només espero que no sigui cap llauna.

  3. Molt bo, Enric, el teu record de la Festa Major.
    Jo, com que sóc més gran que tu, només afegiria un paquet de patates TRUF (fetes a cal Giribet d'Anglesola) a la consumició de la grasiosa amb palleta.

    Jordi, he trobat la pel·lícula dels Talking Heads; es diu STOP MAKING SENSE

    Quan la vaig veure en un cinema, pantalla gran i a les fosques, m'ho vaig passar molt bé.
    La història que ens expliques avui, és una bona mostra de la importància que té l'actitud respecte a la vida. En la meva opinió, no fóra estrany que el teu alumne Momodou aconseguís el seu somni: enamorar alguna xicota jove i guapa d’aquí.

  4. Hola Jordi.
    Bona canço aquesta Drive de The Cars.
    Música para viejos. Ja ja ja ja…
    Potser si que ho som, encara que puguem recordar tan clarament les festes majors de quan no ho eram.
    Fins aviat.

  5. Hola Toni.
    Penso que amb lo de “música para mayores” no volen dir “per gent gran” (que potser també) com “per gent adulta”. Com si en aquest tipus de música hi trobessin unes connotacions, unes temàtiques serioses adreçades a majors d’edat i poc aptes o poc adequades per als nens petits. Més que res em decantaria per aquesta possibilitat per que m’he trobat que quan ha sonat alguna cançó rabiosament moderna també s’ha endut el qualificatiu de “para mayores”.

    Gràcies pel comentari i el seguiment.

    Una abraçada!

    Jordi

  6. Enric, molt bona la teva descripció de com passaves la Festa major. Pel que dius aquesta cançó l’escoltaves als cotxets de xoc. Per mi també era una de les diversions importants fotrem patacades a tort i a dret mentre sonava a tot drap cançons del moment. Clar que jo aquesta dels Cars no la vaig arreplegar. Ara mateix no me’n ve cap. potser podria ser un tema a resoldre en un proper “cansongs”. La grasiosa sí, tot un clàssic de cal Marina, sobretot a la mitja part del cine.

    Salut i grasioses!

    Mr. Cansongs dixit

  7. Sí noi! La graseosa amb palleta.
    Gràcies per l’enllaç dels Talking Head. Sabia de l’existència d’aquesta pel·lícula però no l’he vista mai. Intentaré mirar-me-la doncs el grup m’agrada molt. Prometo donar-los-hi un espai ben aviat en aquest àlbum.

    Salut!

    Jordi

  8. Hola Manel.
    Ja veig que a tu també en van afectar les patacades amb els cotxets de xoc…

    Salut i compte amb les cervicals!

    Jordi

  9. Ahhhhh! gràcies Jordi per l'aclariment. Ara ja podré dormir tranquil!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s