62 “The New Orleans funtion”

The death of Jazz

Premature autopsies (sermon)
Oh, but on the third day (happy feet blues)
(Wynton Marsalis / Stanley Crouch)
Wynton Marsalis
“The Majesty of the Blues”
1989

La mort del jaç

Sepelis

Fa un dia gris i plou a bots i barrals. El bar Foment està abarrotat. De fet hi ha gent que s’ha quedat a fora sota la pluja aguantant impassible i estoicament tot el xàfec. Al Foment s’han esgotat tots els licors i destil·lats, començant pel whisky i acabant per la ratafia de nou (en aquest ordre) Amb la que està caient cal escalfar-se per no agafar fred als ossos. Com a cas excepcional s’ha deixat fumar a l’interior, fet que ha convertit tot el local en un gran núvol, en un d’aquells dies de boira tant espesa que no s’hi veu a un pam del nas.

Fa un parell d’hiverns la Núria Armentano (d’Antropòlegs Lab i investigadora de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona) va iniciar un projecte experimental i pioner que consisteix bàsicament i a grans trets, en fer uns enterraments de porcs seguint processos similars als habituals en humans al llarg de la història per després, passat un temps, desenterrar les restes pel seu posterior estudi. El Grup de Recerques de les Terres de Ponent va facilitat els recursos logístics i humans cedint un terreny a Sant Martí de Maldà on ubicar la necròpolis i col·laborant en les tasques dels enterraments i en la construcció i tancament de l’esmentada necròpolis.

En total van ser 26 els porcs enterrats, tots amb diferents formes i condicions. Des de colmatats amb terra, sense colmatar (cambra buida), embolcallats, sense embolcallar, etc. Un fins i tot amb una tomba feta amb peces ceràmiques a la manera de la tégula romana, digna de tot un patrici romà.

El projecte ha anat complint amb tots els requisits burocràtics, tant a nivell legal com sanitari. Tot molt correcte, però calia fer un acte litúrgic, un cerimònia en tota regla per honorar com cal als pobres difunts que han donat, sense ni com va ni com costa, el seu cos a la ciència. Ja que mai els hi podrem agrair prou aquest acte generós i altruista, que menys que dedica’ls-hi un acte d’homenatge.

Molts podran pensar “quin dia més bèstia que han anat a triar” (per lo de bèstia ja quadraria…) Però és que amb l’atapeït que està el calendari d’actes protocol·laris, entre el tricentenari de 1714, l’any Espriu, la Festa major i el 25è centenari de la petanca, no quedaven dates lliures, i donada la urgència per encetar la fase de l’exhumació dels cadàvers, doncs calia afanyar-se per no fer Pasqua abans de Rams. El gruix de la comitiva està format per un grup de músics de color (negre), tots nets i pulcres, impecablement vestits amb tratges i corbates negres sobre camises blanques immaculades. Les sabates negres primorosament enllustrades per l’ocasió. Els instruments de metall lluent amb una pàtina mate (del desgast). En un racó de barra Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs) conversem en un fluït anglès amb Wynton Marsalis (el famós trompetista de Nova Orleans) i Stanley Crouch (l’influent escriptor i crític musical de Los Angeles), que mentre apuren els gots de ratafia ens expliquen que l’un portarà la batuta pel que fa al tema musical i que l’altre oficiarà la cerimònia i que s’ha preparat unes paraules.

Avui, allà al celler, no hi ha hagut cap objecció amb la tria. Davant d’un cas luctuós com el que ens ocupa tothom se’n ha fet al càrrec (fins i tot el Robert Plant…) La veritat és que amb la quantitat de nous inquilins, al celler li ha anat bé una aclarida com aquesta.

La resta de congregants està formada per autoritats civils i religioses. Personalitats i alts càrrecs de diverses entitats i estaments. Una gran representació del Grup de Recerques. La Núria Armentano amb la seva família. La Dominika N, agent doble del MI6, però que aquí ve (suposadament) com a col·laboradora de la Núria. Una nodrida delegació de la Universitat, encapçalada per la Doctora Assumpció Malgosa com a avaladora del projecte. També hi ha una petita comitiva formada per uns quants porcs adults i una garrinada en representació dels familiars dels difunts. Completa el grup veïns de la vila i les rodalies.

No para de ploure i no fa pas cara de voler canviar. A sobre s’ha aixecat un aire força fred. Ha arribat l’hora de començar l’acte. La gent resta en un respectuós silenci. Ara ve la maniobra més complicada: treure el piano del bar Foment. El mossèn s’ha enrrollat i ha deixat per l’ocasió la base del pas per ficar-hi el piano a dalt. Varis membres del Grup de Recerques s’han prestat com a voluntaris per fer de portadors. Al Guido l’han fet fora de la fila per que amb la seva alçada els feia anar de tort. Amb penes i treballs han pogut sortejar la llinda de la porta i ja tenim el pas amb el piano encarat. Tot està a punt per començar l’ofici. Els músics, una munió de negres, amb tratges, corbates i sabates negres, obre la comitiva. El redoble dels tambors marca el pas de la cofradia. Els metalls, a manera de gàrgoles, escupen música i aigua. Als músics els segueixen les autoritats. Els familiars i persones properes. Després totes les persones implicades en el projecte. Finalment la munió tanca la comitiva que avança sota la pluja i seguint el compàs de la música. Malgrat les adversitats i el mal temps el trajecte pels carrers asfaltats dins la vila s’ha fet a una bona marxa. Gairebé es podria dir que lleuger. Les cames anaven soles sens dubte insuflades pel ritme obstinat de la percussió. El personal avançava encoratjats pels sentits sons emesos per metalls i fustes. Quan s’ha trepitjat el sol de terra , el pas s’he alentit, fent-se cada cop més farragós. Aquella munió, aquell volum d’homes negres, amb tratges, corbates i sabates negres, que fins llavors la pluja li donava un aspecte afavoridor, han tingut una davallada estètica considerable. Les sabates i la part baixa dels pantalons han deixat de ser negres en detriment d’un color marró fangós. Trompetes, trombons, clarinets han passat ha ser veritables canaleres negades d’aigua. Els portadors han mostrat els primers símptomes de flaquesa. Dalt del pas, el pianista en proutes feines endevinava les notes doncs al difícil seguiment del compàs de la música hi havia de sumar una sobtada vocació pel funambulisme. Al darrera el seguici seguia a dures penes. Ja són al peu del turó on hi ha la necròpolis. Per arribar-hi però ha de superar la forta pujada que els separa del seu destí. Sens dubte queda salvar l’escull més dificultós. És un via crusis. Una veritable pujada al calvari. Tots semblaven que anessin a càmera lenta. Les sabates ja no són sabates sinó unes boles de fang. Els músics van escatxigats de dalt a baix. Tot ells són una defecio. Els portadors van de genolls per terra amb el piano i pianista d’aquí cap allà fent espectaculars ràpels per sobre del teclat. Tres cops ha caigut el piano (i el pianista) al terra. Per culminar l’últim tram de pujada sort n’han tingut del Guido que s’ha ficat a la part del darrera i ha ajudat a mantindre el pas en posició horitzontal. 

Autòpsies prematures (sermó)
Per fi han fet el cim. Tothom s’ha disposat en semicercle encarats a les tombes. Tot i la fatiga i el mal aspecte, tothom ha mantingut la compostura dotant de solemnitat a l’acte. Stanley Crouch enfangat fins als ulls ha agafat la paraula i en mig d’un respectuós silenci, sols trencat per l’insistent degoteig i un vent cada cop més fred, ha pronuncia les paraules que s’havia preparat. Un sermó en tota regla, amb el que ha fet una apassionada i encesa exaltació del Jazz i del suposat traspàs a una millor vida. Naturalment el discurs s’ha de llegir en clau metafòrica, sent apte per qualsevol àmbit i context.

 

Oh, però al tercer dia… (festot del gros)

Acabat la senzilla i sentida cerimònia la pluja semblava que remetia. El vent, cada cop més fort i més fred ha fet que sota la roba xopa i bruta notéssim els nostres pobres ossos. Allò s’ha convertit en un autèntic repicar de dent. Fins i tot els garrinets, que estaven testos el pobres. De sobte hem sentit estrany soroll que venia de l’interior del malmès piano. Algú ha aixecat la tapa i del seu interior ha sortit la gata del Foment, molla com un gat. Aquest fet ha permès descobrir que a l’interior del piano hi havia un autèntic “alijo” d’ampolles de whisky que miraculosament no s’havien trencat. Això ha enfervorit a la gent. Els músics han agafat nous brios i després de fer-se passar el fred amb un bon glop de destil·lat, s’han ficat a tocar amb un entusiasme espectacular. Ha estat un fi de festa memorable. Les autoritats s’han deixat de romanços i s’han saltat el protocol. He vist a la porcada rebolcada, sens dubte engrescada pel fervor popular. I he entès que feien visible la seva aprovació complaguts per l’homenatge.

 

En mig del fragor de la celebració li he comentat a Mr. Raons:

– És curiós com empastifats de fang tots som iguals davant del Senyor…

A lo que Mr. Raons m’ha contestat:

– És una bona raó per brindar.

I hem fet xocar les dues ampolles.

 

Wynton Marsalis (Nova Orleans, 1961), prestigiós trompetista i compositor. La seva gran proliferació i inquietut l’ha dut a col·laborar amb artistes de diferents àmbits musicals. Des d’interpretar peces clàssiques del barroc fins a tocar junt amb músics de rock o el blues com l’Eric Clapton. Es tracta d’un verdader renovador del Jazz actual, fent relectures dels estils més clàssics i genuïns del gènere.

 

 

“The New Orleans funtion” és un autèntic homenatge a la música de la seva ciutat natal. Està dividida en tres parts. A la part central, l’escriptor i crític musical Stanley Crouch va escriure el text de la segona part per fer una apologia del Jazz i rebatre la famosa frase del Miles Davis “el Jazz ha mort”.

En aquest enllaç hi trobareu el text d’aquest “sermó” tant peculiar

 

A Internet no he trobat tota la peça sencera. Així doncs, en un exercici de cirurgia he apedaçat i resargit les tres parts (al més pur estil Dr. Frankenstein) El muntatge del sermó, amb les fotos i tal, és d’un servidor…
 
 

 

Anuncis

5 comentaris

  1. Hola Jordi,

    Sempre he pensat que per ser músic de determinats gèneres has de ser un virtuós, tan de l’ instrument , com del ritme, com de la veu. Naturalment parlo dels músics de Jazz i de Flamenc. No es pot interpretar ni Jazz ni Flamenc sense ser portar el ritme allò que se’n diu a la “ massa de la sang” i sense tenir un domini instrumental . Crec que el trompetista que has triat avui és un virtuós de la trompeta. No el coneixia i durant una bona estona m’he n’he fet del tot capaç .

    Al contrari d’altres entregues, avui sí que es pot dir que el text i la música estan totalment relacionats. Poc s’ho imaginaren aquests porcs, durant la seva curta vida, que un cop acabada la seva existència tindrien un final com aquest. Aquests porcs han estat uns privilegiats amb el sentit més ampli del terme. Normalment, l’espècie porcina fa cap la les xarcuteries perquè els humans ens en puguem gaudir i al cap de pocs dies del seu decés ja no en queda ni la corna de la cansalada . En canvi aquets vint- i- sis porcs que es van enterrar a la Necròpolis construïda per l’ocasió, han tingut la sort de rebre una sepultura totalment acurada i així poder passar a la posteritat amb vet a saber quines conclusions. El temps i la Núria ens ho diran… Per altra banda, ja m’imagino els comentaris dels garrins joves de Sant Martí comentant l’esdeveniment de la vinguda del mític trompetista i del seu acompanyant, per tal de retre el funeral corresponent amb tots els honors. “ Acostumats a passar per la vida sense pena ni glòria, quina enveja deuen dir! Aquest sí que podem dir que és un “ enterro de primera”.

    Torno al to seriós del començament i et dic: magnífic el muntatge, amb la combinació de música i imatges, de les velles glòries del Jazz i bandes de músics molt més propers. L’espera ha valgut realment la pena!

  2. Hola Teresa.
    M’ha agradat molt el teu comentari. Molt bona la comparança que fas amb el vulgar destí xarcuter dels porcs amb el gloriós i transcendent d’aquests altres. Si ja es diu que del porc s’aprofita tot, aquí s’ha anat més lluny demostrant la seva utilitat més enllà de la mort. Això gairebé és la resurrecció de la carn.

    Pel que fa al tema musical, sense cap dubte estem davant d’un fenòment. Com a anècdota recordo que quan anava a comprar discos seus, per allà els llunyans anys 80, em donava la impressió que anava a l’estanc a comprar tabac doncs al demanar pel Marsalis el dependent preguntava:
    – Branford o Wynton?

    Gràcies pel comentari.

    Mr. Cansongs dixit

  3. A les afores de Shangai, en un macro polígon industrial, equivalent a 200 caps de futbol, o que ve se el mateix, a grosvi, 230 jornals de terra. Les naus industrials estan plenes de milers d'instruments musicals, penjats per tot arreu, semblant pernils ibèrics. Trompetes, trombons de bares, clarinets, saxos, trombes, pianos, bateries, violins, contrabaixos, perruques de cabell afro natural, micros de sucre, guitarres de doble màstil, banjos…L'activitat empresarial del macro polígon xinés, és envellir instruments a marxes forçades. Els treballadors…esclaus que treballen 26 hores seguides sense parar, no arribaran mai a vells, doncs la feixuga feina de colleccionar i envellir instruments acabarà amb ells, al mateix ritme que patinent i envelleixent el bronze.
    El procés d'envelliment el fan amb un generador d'ozó que omple sense parar unes cisternes d'emmagatzematge adjacents i que no parar d'injectar gas ozó dins les naus hermètiques, també . Envoltant totes les parts i racons dels instruments de metall i fusta, peces de marfil, tecles de llautó i de bronze, boquilles, tudels, pistons, varilles, motlles, casquillos, rematxes, barrilets, vares fins i tot dins les claus de desaigüe, tot ben envellit, lo millor de tot, l'ozó és barat de fabricar i letal en l'envelliment prematur, no hi ha cremes antiedat 7/1 que puguin combatre tal perícia envellint, ni el bisturí més hàbil dels cirurgians plàstics, pot plantar cara a tal accel.lerat senyil despropòsit .
    Una autovia recta com una corda de guitarra, amb quatre carrils per cada sentit, destinat només al trànsit pesat, abarrotada de camions amb contenidors farcits i embotits d'instruments envellits, camions de l'inserso instrumental, que fan via ràpida fins al port. Ponts grua treballant a estall, semblant braços de pops, movent com si res, cap a totes direccions, contenidors de tots colors i per tots els destins d'orient i occident. Els vaixells fan cua per enllestir la càrrega i solcar aigües oceàniques, plenes de sons fugaços que s'engoliran dins les desordenades onades. Els instruments seran el públic expectant, mal sentats dins les fosques ventreres de les bodegues flotants. No podran aplaudir, ni tant sols musicar cap nota, de cap escala, ni cromàtica, ni pentatònica, com a molt alguna onada gegantina que fassi cruixir el casc d'algun vaixell i ressoni dins la campana d'alguna vella trompeta, o potser per algun forat dels encaixats de fusta, passi com un polissó, l'aire de coberta, esmunyint-se a través dels conductes i escotilles de ventil.lació, coincidint i fent sonar, bufant, algun broquet de trombó marejat.
    La mala mar provocada per un tifó, ha deixat derivant a la seva sort varis vaixells monocasc, que van vessant una marea negra d'instrument envellits. Els nàufrags instruments de metall van arribant a les costes de Nova Orleans, tapats i salvats per les sordines, que fan remuntar els instruments, Mississipi amunt com salmons, buscant ser pescats pel óssos del Jazz, oriunts de la zona i especialistes, aquests sí, embellint instruments amb el seu propi alè, com dracs escopint flamerades de música, oxigen per la vida.

  4. Un comentari preciós. Molt poètic i musical. Enric, els teus escrits cada dia envelleixen millor.

    Mr. Cansongs dixit

  5. Hola Mr Cansongs! Que historia más triste ne has hecho 😢😢😢😢 la canción hace honor a la misma, mi sentido pésame. Fuerte abrazo ☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s