61 “Mask”

“Mask”
(Daniel Ash / David J / Kevin Haskins / Peter Murphy)
Bauhaus
“Mask”
1981

El llarg i cru hivern ha quedat endarrere. Ja han passat aquelles fredes i llargues nits, i de les escaramusses i corredisses, d’aquell camp de batalla sols n’ha quedat un paisatge florit i un rastre de panxes plenes. Aviat voltaran gats petits per aquí, i difícilment en sortirà algun de guenyo, doncs al gat malparit, siamès, lleig i guenyo no li hem vist el pel. Així doncs, se’l pot donar per mort de manera oficial i definitiva. Només durant aquella nit especialment acarnissada em va semblar retrobar-me amb el meu arxienemic felí quan en el fragor de la batalla ens vam topar fit a fit i ens vam quedar tots dos immòbils mirant-nos en la foscor. El tamany, la xura, el moviment, tot apuntava que es tractava d’ell. De sobte però, un petit moviment del cap va revelar dues llambregades de claror provinent dels seus ulls. Aquells destells sincronitzats van desvetllar la certesa de que es tractava d’un doble i no pas del malparit en qüestió, doncs en el seu cas hauria transcorregut un petit lapsus de temps entre destell i destell, fruit de la seva particular i aguenyada mirada. Suposo que la por i, sobretot, un cert desig ocult de tornar-lo a retrobar (segurament alguna variant de síndrome nòrdic) van obrar el miratge. Un encanteri que va durar el que va durar aquell instant fins que aquells dos llampecs simultanis es van encarregar de dissoldre’l per sempre.

La feina no millora. Amb els casos de corrupció i espionatge que es van destapant entre polítics, futbolistes i altres personatges de dubtosa reputació, amb tot el que està caient aquests dies, tampoc es tracta de fer massa soroll. Per matar el temps, entre la manca de casos i la meva experiència adquirida al món de la confecció, el despatx s’ha convertit en un autèntic cosidor. Darrerament m’he decantat més pel patchwork. Estic fent un cobrellit amb l’Auca del Sr. Esteve. No és per dir-ho però la veritat és que em queda molt maco. A falta d’ingressos aquesta és la despesa més important que em puc permetre (de fet els retalls els hi prenc a la Creu aprofitant qualsevol descuit cada cop que la vaig a veure amb l’excusa de que m’assessori amb la combinació dels colors o per que m’ensenyi els seus darrers treballs). He rebut varis avisos amb l’amenaça de tallar la llum i l’aigua. Els rebuts van bé per fer una xera cap al vespre, ara que encara fa fresca. M’he apuntat a la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) i ja he anat a un parell de reunions. He deixat la beguda i el tabac i de moment mato el cuc rosegant regalèssia que cullo directament de l’hort. Potser fa 30 anys el meu pare, el meu germà i jo vam anar a Mequinensa a recollir-ne. A més de fer-nos un fart d’estirar i arreplegar uns quants metres d’arrel, també ens vam endur unes quantes mates i les vam plantar a l’hort de casa. D’aquells feta que l’hort està envaït de regalèssia. Una autèntica plaga que ara intento aplacar a base de rosecs. Recordo també que vam aprofitar aquell viatge per visitar a l’Aurèlio Chesa al seu poble natal, Ballobar (Osca), situat a la falda del riu Cinca. L’Aurèlio Chesa havia estat un dels meus mestres d’escola, que va ser campió provincial d’escacs i que va ensenyar els entrellats d’aquest noble i estratègic joc practicament a tota la meva generació i a altres de posteriors. Així doncs, per aquests capricis que ens depara el destí l’Aurèlio Chesa i la regalèssia han quedat lligats per saecula saeculorum. És curiós com dos conceptes tant distants poden anar associats, com en aquest cas una arrel ens pot remetre a una persona. He de dir també que la succió de la regalèssia m’estalvia algun àpat. Això va bé per l’economia i, per que no dir-ho, per conservar la línia ara que s’apropa l’estiu i a tothom li agrada lluir una figura esvelta. Fins i tot el meu fidel gat blanc i gris s’ha apuntat a la dieta (a falta de bistecs bones són les arrels…)

El telefon és l’únic aparell que no em puc permetre de perdre’l. El mòbil i el fix me’ls van tallar fa temps. He ordit un pla però que segueixo escrupulosament per tal de poder trucar i sobretot rebre trucades. Es tracta basicament que el telefon que util·litzo pertanyia a una altra persona que per desgràcia va morir. Un veí que després de mort, a través d’una finestra que dona just davant de la finestra del meu despatx i que algú es va deixa oberta, sentia com continuava revèn trucades. Ningú ha fet els tràmits per donar-lo de baixa i sembla que hi han diners al compte corrent i a finals de mes el banc va pagant. Una nit vaig aprofitar la foscor per enfilar-me a la finestra, empalmar quatre fils i sostreure l’aparell per emportar-me’l fins la taula del meu despatx. Per dissimular el fil que uneix les dues finestres hi he penjat una estelada. Ja gairebé ningú en fa cas. Al cap i a la fi el meu difunt veí era molt de la ceba (quin homenatge més maco…) No sento cap remordiments, ans al contrari. Crec que es tracta d’una senyal, una ajuda d’ultratomba, que m’arriba del més enllà i que no fa més que ratificar la missió que se’m té encomanada, que no és altra que combatre les forces del mal en una altra dimensió, un altre estadi o ves a saber quin indret i condició, però el que és segur, més enllà d’aquest món.

I com ho fas per rebre les trucades si el telefon va al nom del difunt?, us preguntareu (no m’he atrevit a sol·licitar un canvi de nom per no perdreu tot) Bé, no em negareu que qüestions paranormals com les que m’incumbeixen no poden ser regides per les lleis terrenals. Quan entrem dins el món dels esperits o ésser vinguts d’altres constel·lacions, la física passa a un segon pla davant un codi i unes lleis totalment noves i desconegudes per nosaltres. I amb més raó quan potser que sigui el propi veí difunt qui faci les trucades. De moment, les poques que hi han hagut han estat (continuen sent) els de l’Enciclopèdia Catalana. Encara que demanen pel propietari, crec que saben la veritat i és a mi a qui interpel·len. He d’estar atent i saber interpretar, quan arribi el moment, els signes.

I aquí em teniu. Trafiquejant amb el cobrellit, amb la vista clavada a l’agulla i l’orella atenta al telefon (model Don Julian, per cert) I rosegant regalèssia. En algun lloc he llegit que amb regalèssia i bledes boscanes es pot viure. Quan arribi l’hora arribaré tant lleuger i llistat que cap portal astral se’m resistira, per molt estreta que sigui.

Abans que res però, tinc encara un assumpte pendent i del que no puc defugir. La veritable i primera raó per la que vaig acceptar d’enrolar-me en aquesta apassionant professió de detectiu privat i que no és altra que trobar resposta a aquesta pregunta:

qui collons aixecava la taula?

(to be continued…)

Bauhaus és una banda de post-punk (Northampton, Gran Bretanya) formada l’any 1978 i que s’ha disolt i tornat a reagrupar vàries vegades però van viure el seu màxim esplendor durant els primers anys de la dècada dels 80. Fan una música fosca, recaragolada i que veu de diferents estils, com el punk, la música gòtica o el Krautrock alemany. Les lletres són críptiques i enrevessades. Durant la segona meitat dels 80’ i tot els 90’, mentre la banda es manté separada, alguns membres del grup (Peter Murphy, Daniel Ash) aprofiten per emprendre les seves respectives carreres en solitari amb desigual sort i èxit comercial. Bauhaus ha composat un bon grapat de cançons dignes de destacar, entre elles aquesta “Mask”, certament inquietat i que no ens deixa indiferents. Sembla que actualment la banda torna a estar en actiu per seguir-nos turmentant i transportar-nos als nostres pitjors malsons.
Podem escoltar la versió del disc i una segona en directe.

“Màscara”


L’home a les ombres pensa en fang
somiant amb pensaments atrapats en un sufocant present
observant entre els entorns de ferro
amb la plàstica suor escampant a través de les obertures dels seus ulls

Des de la protuberància del mentó sota la boca tancada

capturaràs veus si és que pots escoltar
cubistes vocals atrapades en un turment
expressions que venen del cap d’un maniquí

La transformació és investida

amb lo misteriós i vergonyós
mentre lo que jo sóc es converteix en una altra cosa
en part caràcter en part sensació

L’ombra s’expandeix



http://youtube.googleapis.com/v/7mQbFlh-Vno&source=uds

 

 

Anuncis

4 comentaris

  1. Em aprofitat sis cadires Tonet, la cadira de les cadires. On acaba aquesta cadira comencen les altres, on les hi hagi, el primer rei de reis va seure en una Tonet. Desprès hi van anant afegint guarniments, i teles, or lluent, pedreria fina i marqueteria supèrfua, però si despullesin el tron del rei David, sota de tots aquells empostissats hi quedaria la primera cadira Tonet de la història, la cadira de fusta per exel-lència. No hi ha menjador tancat i que només s'hi menja per festius, que no en tingui custodiada la taula, i també moltes esgolfes en van plenes i mal apilades, on les queres mengen, durant el dia a dia i també els festius.
    Netejarem i desparacitarem les Tonet, a cops de xeringues carregades amb antibiòtics, retrovirals i sintrom barrejats amb fungicides a l'autoclau, per combatre i eliminar la farta de la quera. Ara només ens falta trobar una taula a joc amb les cadires. Enrunat amb tones de catàlegs de mobles, potser un taula de fusta? de vidre? de plàstic? de mimbre? de ferro? de palla? d'inox? de bambú? de carnisser? de crupier? de pinc pon? de billar? de càmping? de centre? extensible? fixa? desplegable? desmuntable? rodona amb el rei Artús? alta? de nit? de diari? també de paper de diari? d'obra? de ratant? de plexiglàs? de formatges? d'ibèrics? de negociacions? de taller? electoral? d'estudi? d'oficina? d'operacions? d'especejament? de jocs? de surf? quirúrgica? d'aperitius? de planxar? de laboratori? d'snowboard? d'anuncis? de tv? i així un munt de taules més, plenes de més catàlegs damunt de més taules. I així que fullejant l'últim catàleg de Ikea em trobo de quatre potes damunt de la pàgina de taules auxiliars, penso que es un bon moment per l'auxili i em fixo amb la taula, Hol mesa auxiliar, el mateix fonema que va popularitzar en Chiquito de la Calzada, Holll! aixecant un braç i una cama tipus carateca, seguit del pas llunar de'n Michael Jakson (moonwalk), també hi ha la taula Hol mesa de almacenaje, una taula baúl de mida mitjana, que m'anirà de conya per les secions de divendres a la nit, sessions d'esperitisme amb la penya “psico”. A mitja sessió i davant de la pregunta:

    -Michael on te´ns amagada l'última cançó que vas escriure?

    Sortirà de dins la taula i aixeant-la, en Chiquito de la Calzada:

    -Por la gloria de mi madre!! fistro pecadol !! ahora mismo sus bailo yo…Hollll! (seguit d'un moonwalk mig esgarrat).

    O potser em surt de dins la taula directament, o prefereixo, l'esperit del mestre Chesa, aixecant la taula Hol amb una altra taula a les mans, una taula amb un tauler d'escacs preparat al damunt. Fitxes atesorades i esculpides amb marbre blanc Macael i granit negre SudAfrica per una partida sense rellotges, una partida on no s'hi valdran les taules.

  2. Hola Jordi,
    Rellegint els noms dels músics que anomenes en el teu relat del no 59, no sé com m'ha vingut al cap el grup americà TALKING HEADS. I m'he enrecordat d'una pel·lícula que va grabar aquest grup. Una pel·lícula que em va deixar molt bon record. No sé el nom però miraré de trobar-la. Una altra de les pel·lícules que em vàren impressionar va ser THE JOSHUA TREE de U2. Les dues deuen ser de finals dels 80/principis dels 90, quan jo encara escoltava força música.
    Bé, aprofito per a desitjar-te un bon dia del teu sant!!!

  3. Hi ha aquella dita que diu: “això és joc de poques taules”per expressar que es tracta d’una cosa de poca durada o que hi ha poca feina. No és pas el cas del teu comentari. He quedat aclaparat amb tanta taula. Ara, el que realment m’ha deixat intrigat és lo de les cadires “Tonet”. Tot un misteri que caldrà que m’aclareixis aviat, a no se que vulguis que s’encarregui d’esbrinar-ho aquest investigador privat, que com pots veure té mètodes i raonaments força peculiars (enriu-te’n de Método 3…)

    Gràcies un cop més pel teu enriquidor comentari.

    Mr. Cansongs dixit

  4. Ostres Ramon. Just avui pensava que feia dies que no penjaves cap comentari al cansongs. Ho trobava a faltar. Jo també he de felicitar-te (amb més de 8 dies de retard) pel teu aniversari.

    Pel que fa a Talking Head, més aviat que tard els aviaré del celler i voltaran per aquí. És un grup molt interessant. El David Byrne, cantant i lider del grup, encara està en actiu i també ha fet i està fent coses que valen molt la pena escoltar-les.
    Que dir de U2? Al seu dia (cansongs n.12) ja van volar del niu (del celler…) Un grup amb solera amb un bon grapat de bones cançons.

    Moltes gràcies pel comentari i per les felicitacions!

    Espero lleguir-te més sovint…
    Una abraçada

    Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s