(Animal Colective)
Animal Collective
“Merriweather Post Pavilion”
2009
De tant en tant el món musical s’ha vist immers en una dicotomia, una disputa entre dues tendències, dos estils o maneres de fer. Disputes que, sigui dit de pas, acostument a no anar enlloc, doncs com diu el refrany, les comparacions són odioses, però que serveixen per crear debat, polèmica, fer córrer rius de tinta i afegir ambient al “cotarro” (i fan vendre molts discos, és clar).A la ja popular controvèrsia Beatles-Rolling en podem anomenar algunes altres que en el seu moment van treure espurnes i que en ficaré algun exemple.
I així molts més que no em venen a l’esment. Alguns d’aquest affaires, per cronologia, n’he sigut testimoni i part implicada (com a seguidor, vull dir). D’altres, per qüestions obvies, sols els conec d’haver-ne sentir a parlar o haver-ho llegit. Un d’aquests últims casos, dels que no he viscut però que m’han arribat a les orelles ha estat el debat entre “Pet sounds”-”Sgt. Peapper’s”, o el que seria el mateix, The Beach Boys-The Beatles. Aquesta polèmica entre aquests dos discos, autèntiques obres mestres del pop pioner publicats els anys 1966 i 1967 respectivament suposo que ve per la trascendència dels dos treballs i la influència que ambdós han tingut per a molts musics i artistes posteriors i les ganes de col·locar a cadascú al lloc del podi que li correspon, i això varia segons siguis seguidor de l’un o de l’altre disc. Personalment penso que aquest tipus de conflicte sols és una excusa com una altra per establir una acalorada discussió en que els interlocutors acaben agafan set i ho rematen refrescant-se les goles a la barra del bar. Sempre és bona una conversa musical, suposo que més edificant que no pas discutir de futbol o de cotxes.
Queda pendent i em comprometo a portar aquí dues entrades que parlin d’ambdós magnífics discos. De moment avui parlarem d’una banda que beu directament dels californiants. Es tracta d’Animal Collective (Baltimore, Maryland, EE. UU.) és un grup que fa una música força original, i que combina amb molt d’enginy dues vessants fonamentals: per una banda les bases electròniques, i per l’altra les harmonies vocals. Precisament aquest gust pel joc de veus ens donen una pista per trobar les fonts d’on veuen Animal Collective. I justament la influència més notable la trobem en els esmentats The Beach Boys. D’entrada, la distància en el so i el temps ens pot fer pensar que no és així. Però una escolta més assossegada ens fa adonar que hi han moltes similituds amb la música i l’actitud dels californians a les cançons d’Animal Collective. Una alenada d’aire fresc per la música del nostre temps.
Merriweather Post Pavilion va ser sense cap mena de dubte un dels millors discos publicats l’any 2009 dins l’àmbit de la música pop (popular). Un gran treball.
Mr Cansongs 
Hola Jordi.
Torno a veure la llum del far…
No els coneixia aquests deixeble dels BB.
M'han agradat força.
En buscaré més cansongs.
Gràcies un altre cop.
Fins aviat.
Hola Manel.
No saps lo molt que m’agrada sorpendre’t amb nous temes i que a sobre t‘agradin. Són força interessants aquesta colla dels Animal Collective.
Mirarem d’anar tenint la llum encesa…
Salut i fins aviat!
Jordi
Les grades estan plenes de gent i també gentussa que ha apostat molts diners. Al mig del quadrilàter el presentador, te el micròfon que penja del sostre, davant del nas i agafat amb una ma. Crida el nom dels púgils, els crida un a un per què la gent i la gentussa animi les seves apostes, vestides amb una capa, pel recorregut del passadís, des de la sortida dels vestidors fins al damunt del ring. Tots dos porten caputxa i no se'ls hi veu la cara, han caminat decididament entre crits i xiulets, aplaudiments i empentes, estan encesos per les apostes i han entrenat molt dur per guanyar la lluita d'avui. Drets cara a cara, cada un a la seva punta, calenten la musculatura sota la capa brillant de l'èxit. Se´ls hi veu un tors amerat d'oli, mans embenades i pretes dins els guants de boxa, s'abaixen les caputxes i descobreixen unes cares sense rostre, unes cares llises però amb deformitats. On hi hauria d'haver els ulls hi ha dos clots negres, sense orelles, el nas és molt ample i sense forats i la boca te cosida una cremallera amb un candau de convinació numèrica a la punta. És treuen la capa brillant, que tapa la resta del cos musculat i també untat d'oli, s'hi reflexent i rebotent els flaixos i les mirades de les amistats perilloses i les seves acompanyants, els brillen els ulls, sumien més diners, sempre en volen més, han apostat molt fort i necessiten el control.
Els púgils s'apropen al centre del quadrilàter, l'arbitre els rep vestit de negre, agafant-los pels guants de boxa, els punys estan protegits d'espuma, però els cops seran de veritat. Els lluitadors fan coincidir i xocar els seus punys amb els de l'adversari, amb el braç de l'arbitre aixecat, seguit d'uns cops entre si mateixos, i un escalfament esprintat de cames sobre un pam quadrat de la lona. Sona la campana i s'abaixa al mateix temps i de cop el braç de l'arbitre, comença el combat. Tots dos van directes a les respectives puntes del quadrilàter, allà hi tenen els prestatges plens de pots, amb els guants lligats els costa d'agafar-los i encara més d'obril´s, els patinen i cauen d'entre els guants, està prohibit xafa'ls i trenca'ls amb els peus, els pots de tinta s'han d'agafar i d'obrir amb els guants de boxa lligats. La gentussa i els seus lacais a sou, comencen a esbarriar els pots que van caient al terra, per què la gent els obri i comenci a llençar tinta negra contra els púgils, que ben just poden servar els pots. Comencen a patinar sobre al tinta negra escampada per tot arreu, s'arrosseguen per terra, no es poden ni aixecar, intenten deslligàs els guants a cops de dents, però porten un doble nus a cada puny, ordres directes de les amistats perilloses i revisades escrupulosament per l'arbitre, l'espectacle és l'espectacle i el preu, avui és aquest. Les capes brillants esdevenen negres, els cossos musculats i sense brillantor, amerats de suor mate i negra, cares desfesumiades i al servei de la gentussa que va moldejant i donant la identitat que més els convé. Per les grades baixen rius de tinta, regalima per tota l'estructura de dalt a baix, l'estadi es va plenant com una piscina, que acabarà se'n desbordant. Sona la campana que senyala la fi del primer assalt, però el combat continua igual, estan tots esquitxats i potser ofegats, és molt dificil nedar, que ni flotar dins la tinta. La tinta negra, dona per això i per molt i més.
Hola Enric.
Quin bé poder comptar amb aquests “rius de tinta” que són els teus comentaris. Dona bo capbussar-s’hi i quedar ben embadurnat d’aquesta tinta feta de paraules i sentiments. Un autèntic plaer.
Mr. Cansongs dixit