59 "El idioma de los Dioses"

“El idioma de los Dioses”

(Nach)
Nach
“Mejor que el silencio”
2011


Explico tot això per ficar-vos en precedents. Resulta que de uns mesos ençà que vaig de bòlit. Em costa concentrar-me, em disperso en mil i un temes (el darrer acostuma a eclipsar els altres) El meu despiste natural s’ha vist potenciat. A la que puc ja estic enganxat a la pantalla de l’ordinador (per mi que hi fiquen algo…) En definitiva, com s’acostuma a dir, toco massa tecles. I quan arribo al vespre estic desvetllat. Em costa adormir-me al llit. En canvi, torço el coll a l’acte en postures inversemblants: fent contorsionisme al sofà, de funambulista dret repenjat a la paret, o el tossut al seient d’un cotxe (tranquils que condueix un altre…) Al matí son rai. Busco la llet a l’armari i l’anorac a la nevera. Sóc capaç d’emportar-me a la feina el paquet amb el pollastre que s’estava descongelant i que havíem de fer per dinar. Al migdia, quan torno a casa ja se que em toca: l’entrepà de xoriço.

A tot aquest estat cal sumar-hi aquesta mena de febrada que suposa  l’Escala en hi fi. I que li passi a molts no em consola. No se si els símptomes es deuen a un procés bacteriològic o viral. La qüestió és que en aquest estat es fa difícil assumir responsabil·litats, sobretot en el meu cas, que tinc tota una família (nombrosa) al meu càrreg. La rutina fa que no en siguem conscients però cadascú tenim una sèrie de tasques diàries que no podem defugir, com ara treure la brossa, donar menjar als gats o tancar el llum de fora. I aviar-ne un del celler cada setmana… o, és que és molt dur això, eh? Només ho sap el qui s’hi troba. Fins aquí els precedents.

Arribat aquest punt, aquesta nit, abduït un cop més per la pantalla de l’ordinador (pel què hi fiquen…) se m’han fet les talúries, amb la brossa per treure, els gats esvaïts, i el llum de fora cremant. No cal dir que al celler ni llum ni cendra calenta. Abans d’anar-me a dormir he atès les meves obligacions menys les del celler, com aquell mal pare que abandona els fills a la seva sort i no els hi passa ni la pensió. Just abans de ficar-me al llit m’he menjat unes maduixes amb iogurt, com aquella mare capritxosa que ha d’atendre un “antojo”.

Entre el remordiment i les maduixes amb iogurt se m’ha remogut l’estómac. No he pogut aclucar l’ull. Després de molts tombs al llit (i a l’estómac), en un estat endormiscat he notat un pessigolleig als peus. Era l’Ade amb bata blanca que patullava amb els meus peus mentre em deia que això de les maduixes amb iogurt “era una bomba”. M’he despertat entresuat. De sobte se m’ha representat quan revelàvem fotografies en blanc i negre sota aquella llum vermella (algun cop hi havia hagut algun malentès amb algun client despistat -per la llum vermella- que buscava un altre tipus de servei…) Un cop exposat sota la llum  de l’ampliadora ficàvem el paper en una cubeta amb revelador (que era una base) i després el submergíem en un àcid (vinagre amb aigua com a solució casolana) per aturar el procés. Suposo que aquest era l’efecte entre el iogurt (una base) i les maduixes (un àcid) Sols em faltava un bon trago de fixador i ja estaria revelat.

Seguint el ritual vaig baixar les escales, aquest cop però amb unes altres intencions molt més dràstiques. La reixa trontollava amb les embranzides i batzacades. La tremolor del llum d’oli no feia més que multiplicar aquell afecte que el ferro cediria d’un moment a un altre, i deformava les grotesques fisonomies dels indignats presoners. Ulls desorbitats, boques i dents retorçades, llàgrimes i saliveres. Els insults i improperis em colpejàvem la cara. Amb gents impasiu i indiferent vaig obrir la reixa de bat a bat i em vaig fer a un costat. De sobte es va fer el silenci. Van entendre que m’havia rendit. Que havia abandonat la meva responsabil·litat de guardià. Que els deixava via lliure a tots. Va haver-hi u moment d’incertesa, en que van sospitar, recelosos,  que es tractava d’una trampa o, en tot cas, d’una broma. Quan van llegir als meus ulls que la cosa anava de debò es van espantar. Res hi havia entre ells i les escales que els durien a la llibertat, però ningú va donar una passa. No seré jo qui els hi retreure, doncs tinc 50 anys i encara visc a casa dels pares.

Es va convocar “a arrebato”. Van il·luminar l’habitacle amb llums d’oli. Robert Plant clamava al cel. Eric Clapton feia veure que buscava “suelto” per pagar. Steve Wonder anava donant pals de cec. Alice Cooper renyava les serps. Carole King es fregava els mugrons sota la seva samarreta ajustada. El Conde de Montecristo es feia el viu. Em van tocar el cor. Es va obrir un debat. Es va establir una asamblea extraordinària que va convocar una consulta en la que vaig ser escollit com a primer i únic candidat a organitzar les sortides. Amb els ulls amb que em va mirar Amy Winehouse no vaig poder dir que no. Vaig proposar l’ordre alfabètic, però Frank Zappa va protestar de forma airejada. L’ordre cronològic, i l’Andrea Motis es va emmarranar. Creixent, decreixent, per colors, per talles, pel número de la Seguretat Social… tot va semblar malament a uns o altres. I a sorts? Fem-ho a sorts. Donat el cas, semblava just. Calia determinar a quin joc ho fèiem. Quan han sentit la paraula joc la cosa s’ha desmadrat. L’Steve Miller (Band) va treure els “Juegos reunidos Geyper” i allò ja va ser un no parar. En un racó Elton John i les xiques de B52’s jugaven al Monopoly. En un fons fosc l’Enrique Bunbury i el Roger Mas jugaven als “xinos”. El Devendra Banhart jugava i reia solt. Les llums d’oli s’han anat estenent revelant aquí i allà figures àgils i alegres jugant al flendit, al mocador, al cap i salt i que es perdien per cavitats i confins ocults.

Ningú s’ha adonat com tancava la reixa i pujava les escales (acompanyat de l’ombra nosferàtica) Casualment he trobat la solució per aquesta “complexa” entrega del Cansongs. I l’he trobada al carrer, precisament amb un tema que ret homenatge a tots els que resten presos allà baix.

Abans d’anar a dormir m’he pres un “genèric” per pair, que m’ha fet fer quatre rots, m’he ficat al llit i he dormit com un sant.


Anuncis

4 comentaris

  1. Hola Jordi.
    Això que et passa pot ser un mal generalitzat produït per l'edat. Falta de concentració, mal dormir i quan no toca, i un llarga llista d'agreujaments de defectes personals. No hi ha res a fer. Ens hem d'adaptar o passar-ho encara pitjor.
    Que hi farem!. Mala cara quan morirem!, diuen…
    Cada cansong nova pot ser una sorpresa i aquesta ho ha estat. No m'ho esperava pas!.
    Avui ens has posat un poeta modern que recita com una “metralleta” amb un fons de música…
    Suposo que el més important de la cançó és el missatge, però degut al que has explicat al principi de la narració, cada cop em costa més intentar “seguir” el que diuen en aquestes “cançons”, i per tant no acostumo a entendre el missatge. Falla el receptor. No pot ser altra cosa que el resultat del pas del temps…
    Fins aviat….

  2. Deu ser això Manel, Deu ser això…

    Salut!

    Jordi

  3. La primera cançó que vaig escoltar amb uns walkmans va ser Billie Jean. Hòstia! quan em vaig fotre aquelles dues esponges enganxades a les orelles, aquella cançó em va fotre vibrar. Si algú hagués sobreviscut a la cadira elèctrica, i li hagués quedat prou senderi, descriuria la melodia d'aquella cançó com el més semblant a que la corrent et travessi el cos de cap a peus, però sense deixar seqüeles físiques. Els pels se'm van fotre de punta, tots, els dels collons també, bé potser encara no n´hi tenia, i si és així em devien sortir en aquell precís moment. Vaig escoltar la cançó tantes vegades, play, rew, play, rew, play, rew..que també em van sortir pels dins les orelles. La feina va ser treurem els walkmans de les orelles, van quedar les esponges enredades amb els pels, les varilles i els cables. Al final vaig poder desfer aquella madeixa musical, no sense fer aquell crit típic de'n Michael Jackson, un crit curt i agut, Aaaauuuc! apretant-me la collonada al mateix temps. Un cop matxucada la cinta dins dels walkamns i passar per totes les orelles del grup, tocava l'hora d'escoltar-la tots a l'hora i amb veu alta, res d'esponges a les orelles, directe a la platina del lloro. I no vegis-escoltis l'equip HiFi, que tenia el Rafa, amb doble platina de cassete, doble tocadisc, equalitzador i no se quants botons més. Li vam fotre canya a aquella Lola (la marca de l'equip) i tots a ballar. No se perquè però ens vam ficar a ballar Break dance, amb Billie Jean a tot drap. Primer agafats per les mans, fent rotllana, amb unes onades (waving), eren unes onades altes, tipus maregassa-tsunami, seguit del desmanegament de braços, un a un llençats i lliscant per damunt del mosaic, encerat per la ocasió. Giràvem d'esquena a terra sobre nosaltres mateixos (back spin) seguit d'unes quantes hèrnies discals, recolzant la panxa damunt dels avantbraços tornàvem a girar (turtle) semblant les tortugues ninja, acabàvem girant tot el cos carregat damunt del cap que també girava com un turmix amb les orelles que feien de tallants, ens inventàvem creuaments, que la fisioteràpia mai podrà tractar i ni tant sols il.lustrar. El terra quedava tant brillant com el trage de'n Michael Jackson, a base de cera brunyida a cop de mopa de xandall. Un xandall de color blau marí, amb dues ratlles blanques als costats, que amb el moviment rotatori d'aquell ball infernal, tenien un efecte imnotitzant, com la primera cançó que vaig escoltar amb uns walkmans. Vaig viatjar molt lluny amb el que deia aquella cançó, i no n'enteneia res, però la música te el privilegi de parlar tots els idiomes, fins i tot l'idioma dels Deus, només cal escoltar-la.

  4. Hola Enric.
    Suposo que tots i cadascú de nosaltres hem sofert descàrregues d’aquestes, amb més o menys intensitat. Alhora de percebre-les però, hi té molt a veure la sensibilitat de cada persona. En hi ha que amb un petit pessigolleix a 12 v. l’hi pot agafar un delirium tremens. En canvi a d’altres, amb una ondanada d’alta tensió et pot quedar impassible. Coses del metabolisme…

    Mr. Cansongs dixit

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s