58 “Hallelujah”

“Hallelujah”
(Leonard Cohen)
Jeff Buckley
“Grace”
1994

“Només quan l’alumne supera al mestre és igual que el mestre”

                                      
 Proverbi xinès

 

La Setmana Santa marca un punt d’inflexió dins el calendari i en el decurs del nostre fer quotidià. Sempre imposa i convida a la reflexió i al recolliment. Eus ací un escèptic com jo que al seu dia va participar de les processions, de nen, perquè era el que tocava, i més tard, sota l’anonimat de les vestes, compartint el fervor d’una empresa que requereix l’esforç de tots i cadascun dels participants. Cossos suats i respiracions accelerades. No vaig arribar a dur el Sant Cristo gros però sí una de les dues forquilles que el flanquejaven i que ofereixen suport material i moral al voluntari més sofert. En el meu cas tant és que es tractés de dur al coll al fill de Déu clavat a la creu com de pujar un gran rocall dalt del Pedraforca. La tasca de Sísifo. Deixo que el guió i les circumstàncies el marquin els altres. Jo només sóc i hi soc. Sols espero com a recompensa el fet de merèixer-la, com la felicitat. Per cadascú la idea és diferent, el concepte és el mateix.

Els rigors de l’hivern s’esvaeixen. Les boires se les va endur Sant Vicenç i els vents de març. Uns vents que fan passar núvols veloços que deixen entreveure de manera intermitent els rajos d’un sol radiant. Plou i fa sol. 

Per aquests indrets, per Pasqua, els camps s’omplen de gent. Petits i grans, nens, joves, papes, oncles, padrins, fillols, gats, gossos i altres animals de companya. Colles, famílies, petits o grans munions que s’esbarrien pel territori, que s’aclofen aquí i allà, a l’empara de masies, torres i cabanes, a l’esguard d’algun arbre o pantà. Temps enrere també n’era lloc d’acollida el canal d’Urgell quan les parets eren de terra i avançava vorejat per poderosos plataners. El repertori que ofereix  l’aigua en moviment, com el del foc, no s’esgota mai. El camp és una simfonia d’olors i colors. Els verds dels sembrats i els arbres en flor. El bon temps convida al joc i la disbauxa. Algú fa estona que ha encès el foc. L’olor de la carn sobre les brases fan protestar la panxa. Un bon dinar i xerinola.

Estirats sobre l’herba, el tip, la mandra i la claror ens sumeixen en un estat endormiscat (em ve al cap “L’après-midi d’un faune”, de Debussy) Estirat a terra un descobreix tot un univers. Una allau d’insectes treuen el cap. Un revol d’abelles van cantant un acord encisador. Les marietes prenen el sol presumides en màniga curta. Les papallones dibuixen capritxosos remolins. Aranyes enjogassades es gronxen sobre delicades teranyines. Un llangosto aterra sobre l’herba per moments després enlairar-se tant amunt que se’n perd el rastre entre els rajos de sol. El cargol es d’esentela alertat per un tro llunyà o per una llauna mentidera. 

Amb aquesta cadència emmandrida va caient el sol i amb ell la tarda. La fresca a la pell esborronada ens indica que l’estiu encara trigarà a arribar. Aquest dia ha estat una petita concessió. Un auguri d’esperança. Aquesta setmana hi ha hagut una detenció. Hi ha hagut un sacrifici. Hi ha hagut una resurrecció.

 

Leonard Cohen (Mont-real, Quebec, 1934) és un cantautor canadenc amb una marcada personalitat i poderosa veu. Per la bellesa i complexitat dels seus textos també se’l pot considerar com a escriptor. De fet al marge del seu treball discogràfic també ha publicat un grapat de llibres de poemes. “Hallelujah” a l’àlbum  “Various Positions” (1984), el 8è de la seva llarga discografia, quan la seva carrera com a cantant i poeta estava consolidada. De aquest tema se’n han fet moltes versions, algunes d’artistes de renom, i realment molt bones, però potser cap ha aconseguit superar la gravetat que infon la poderosa veu del Leonard Cohen. Tal com diu Patricia Linn al seu magnífic article El “Aleluya” de Leonard Cohen (El País, 22-10-2010):

“Entre las versiones de diferentes cantantes hay mejores y peores que la de Cohen. Aunque musicalmente algunas parecen, o son, mejores que la de su creador, solo la suya es fiel a la letra. Como dice del amor en una de las estrofas, el “Aleluya” no se trata de una marcha victoriosa. La letra y la melodía señalan que la vida, aún burda y grotesca, permite la dicha, pero solo como una faceta integrada con la soledad, la humillación, la vergüenza (…)  aunque son bellísimas, no transmiten lo que Cohen llama “el frío y roto Aleluya”.

Entre les diferents versions de la cançó hi trobem artistes de la talla de John Cale, K. D. Lang o Rufus Wainwright. Permeteu-me aquest cop concedir el lloc de privilegi a una versió (en contes de l’original), la de Jeff Buckley (Anaheim, Califòrnia (EUA), 17 de novembre del 1966Memphis, Tennessee (EUA), 29 de maig de 1997), fill del també músic Tim Buckley, dotat d’una veu sense cap dubte, extraordinària. La seva prematura i tràgica pèrdua, amb tant sols 30 anys, al morir ofegat mentre nedava al riu Wolf, no ha fet més que elevar la seva figura a l’estatus de llegenda.

A banda de les que pugueu buscar pel vostre conte aquí podrem escoltar 3 versions. La primera del Jeff Buckley, realment estremidora. Una segona, interpretada en directe el 2009 pel propi Leonard Cohen. I finalment una tercera, maquíssima, interpretada per quatre cantants noruecs (Espen Lind, Askil Holm, Alejandro Fuentes y Kurt Nilsen)
 

http://youtube.googleapis.com/v/YrLk4vdY28Q&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/ZvN5e4PzZYE&source=uds

Anuncis

7 comentaris

  1. Dotze cossos morts i mal caiguts al voltant de la taula. Un foc encès al costat, a terra mateix, envolta els cossos d'una fum blanca. Damunt de les brases que hi queden, encara s'hi podria coure el sacrifici d'almenys dos anyells més, a part de les llaunes de caragols que ja si han cuit i que encara estan damunt la taula. Damunt d'unes llaunes rodones, caragols espigolats aquí i allà, saltejats damunt de paper de diari humitejat, perquè no s'enganxin amb la flama viva.
    Arriben damunt de dos rumiants catalans, un monjo jesuïta i el seu aprenent. Lliguen els ramals dels rucs al voltant de dos llucades de xop, l'herba es fresca i abundant sota dels pollancres centenaris, amb un cop de coll més arriben també a l'aigua corrent i fresca del canal d'Urgell. La parella vestida amb túniques marró fosc, caminen decididament cap a la taula, tot i que farcida de viandes i vi, centren la seva atenció al primer cos que es troben, està doblegat d'esquena, amb els peus estravats dins del banc, el cap no li toca a terra, però si el braços, és com si hagués fet la ola i hagués caigut endarrere. Li busquen el pols, però ja no hi és. El mateix pols els hi troben als demés, tots son morts. Els incorporen un per un, els dotze, els estiren panxa enlaire, amb una passa de distància entre un i altre. El monjo els examina un a un, els hi mira els ulls, les orelles, el coll, el pit, els canells i les mans, mentre l'aprenent callat i expectant es grata la coroneta afaitada:

    -Deixa de rascat i portem si us plau el maletí d'estris de les meves sàrries, a veure si podem treure'n l'entrallat, de tota aquesta mortaldat.

    -Disculpi, ara mateix li porto… (marxa tornant-se a gratar la coroneta recent afaitada).

    El monjo li obra la boca al primer cos que s'han trobat a l'arribar i li pregunta a l'aprenent:

    -Que en penses d'això? ( ensenyant-li la llengua que penja fora de la boca del mort)
    -Mestre, no ho se…però aquest color negre de la llengua és molt extrany…
    -I d'aixó? (ensenyant-li el dit index i polze…de la mà del mort)
    -Mestre, tampoc ho sé, però també és molt extrany, que també estiguin negres…
    -Sí! aprenent meu, és molt extrany, a més tots tenen els mateixos senyals als dits i a la llengua.
    -Mestre, vol dir que no son estigmes, i que Jesús ens està parlant a través d'aquests escollits i sacrificats..
    -No aprenent meu, no és així, mira la pila de papers de diari que hi ha al costat del foc…son diaris nacionals, El Mundo, El abc, La Razon…Tots son diaris que utilitzen tinta verinosa, tot el que escriuen està escrit amb tinta xina, barrejada de verins d'escorpí i serp de cascavell…així escriuent…aquests dotze pobres laics que cel.lebraven la mona de pasqüa, han humitejat amb aigua aquest diaris, perquè no se'ls hi engantxessin els caragols i l'aigua a dissolt el verí de la tinta….
    -Mestre deixim continuar… i amb l'all i oli i la vinagreta ha reaccionat i els caragols han resultat mortals…
    -Si aprenent meu, els caragols a la llauna ni que s'engantxin, si son bovers, son igual de bons…
    -Mestre, i aquelles tres creus dalt d'aquell turó? qui deuen ser els martiritsats?
    -Només cal que llegueixis els diaris i ho sabràs, això sí! llegueix la versió digital, res de tinta, el mateix que et vaig dir que fessis amb el sexe, digital, digital…abstinència de carn…
    -Sí mestre així ho faré, com sempre em diu:

    *La sang de Jesús encara no m´ha fallat! hi ha una cosa que sé, que m'estima tant…
    *Gavin Bryars “cansongs nº7”

  2. Amb calçots també hagués funcionat, que també s’emboliquen amb diaris… I el verí amb la salsa de calçots encara hauria estat més fulminant.

    Mr. Cansongs dixit

  3. Salutacions jove!

    Veus, tota la setmana que porto com a fil musical el Leonard Cohen a casa i feina!. Res, molt interessant el tema “Hallelujah” i també les versions suggerides. Gràcies mil!

    Toni

    Nota: Aquests dies (influenciat pel Cansongs) he recuperat vells treballs com “Songs from a Room” i, especialment, “Songs of Leonard Cohen” amb la mítica “Zuzanne” i altres peces com ara: “So long, Marianne”, Hey, that’s no way to say Goodbye” o “Stories of the street”… que feia molts dies que no escoltava.

  4. Toni,
    ja veig que coneixes al Leonard Cohen molt millor que jo. De he donat protagonisme al Jeff Burcley en aquesta entrada primer perquè crec que ha fet una versió del “Hallelujah” magnífica, i després perquè vull dedicar-li un Cansongs al cantautor canadenc amb “Suzanne”, el meu tema favorit del seu extens repertori. Una autèntica obra mestra.
    Celebro moltíssim poder compartir aquest àlbum amb bons aficionats a la música com és el teu cas.

    Una abraçada i fins el proper Cansongs

    Jordi

  5. Hola Jordi.
    Molt grans tant en Cohen com la cançó. A casa li diem tiet Josep ja que s'assembla molt al pare de l'àguila i la veu també la te greu. Es com de casa.
    He trobat una pàgina interessant de lletres de cançons.
    Respecte les dues primeres versions que poses de youtube de la cançó la lletra difereix un xic. Et passo l'enllaç. M'ha extranyat que no posessis la lletra o la traducció.
    http://letras-traducidas.net/?p=175
    Totes les versions que has posat són genials.
    Espero que t'agradi.
    Fins pronte.

  6. Hola Manel.
    Molt bona aquesta pàgina de traduccions! No havia ficat la lletra precisament per aquestes variants que m’obligaven a col·locar-les totes dues i no he tingut la teva traça alhora de trobar-les.

    Celebro que t'agradin totes les versions escollides.

    Molt xocant aquesta similitud entre el Cohen i l’oncle.

    Gràcies pel comentari

    Jordi

  7. Hola Mr Cansongs, excelente descripción y comentario del tema. Me he quedado con en Probervio Chino, al fin y a cuentas el maestro enseña al alumno para que desarrolle su potencial y lo supere demostrando su sencillez y humildad al ver que su pupilo ha llegado donde él no.
    Imagino a sus mentores les han pasado lo mismo, sencillamente me siguen sorprendiendp sus escritos, a los cuales agregar al tema está de más. Gracias por compartir esta joya con nosotros. Saludines

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s