56 “Father and son”

“Father and son”                     
(Cat Stevens)
Cat Stevens
Tea for the Tillerman
1970

“Els marges són els grans temples del secà”
                                  Lluís Foix
                      (“La marinada sempre arriba”)

De fa 3 anys ençà el Grup de Recerca Aladrell, sota els auspicis dels Amics de l’Arquitectura Popular, organitza el “Curs a l’iniciació a la construcció de marges”. La primera edició va tindre lloc a la Masia de cal Monic, a Castellserà (Urgell). La segona a Puigverd d’Agramunt (Urgell). I aquesta darrera a la partida de Vilaseca, dins el terme municipal de Seròs (Segrià). L’objectiu del curs és posar en valor aquestes construccions de pedra seca que s’aixequen arreu del nostre territori, construïdes amb esforç i tenacitat per les mans dels nostres avantpassats. La funció del marge (o espona) és la de contindre la terra en un coster o desnivell per formar un bancal (segons la zona també s’anomena feixa o marjada). D’aquesta manera es guanya terreny conreable allà on era erm. La materia prima per construir-los són la pedra de la zona, apilada, entrelligada i estrebada seguint els principis més elementals de l’arquitectura. Antigament hi havia l’ofici de marger, però molts cop eren els propis pagesos els encarregats de construir, reparar i consolidar els marges. A banda de la seva funcionalitat, també cal remarcar-ne l’aspecte estètic, esdevenint construccions de gran bellesa, i dotant al territori d’un caràcter propi i genuí.
La precarietat i senzillesa d’aquestes construccions fan indispensable un manteniment continuat. L’acció dels element (sobretot l’aigua), la flora i fauna del lloc fan que els marges es vagin degradant i acaben caient. Malauradament els temps moderns, amb la modernització del camp i el pracmatisme han propiciat l’abandonament dels marges a la seva sort. És habitual veure aquí i allà marges maquíssims, esbudellegats, ensulsiats o convertits en runes, reduïts a un simple munt de pedres sense ordre ni concert, desprovistos de sentit. En el pitjor dels casos en moltes finques s’han esborrat literalment del mapa.

En aquest context, davant la necessitat de sensibil·litzar la gent davant aquest fet, és on aquestos cursos pretenen donar a conèixer el valor dels marges i fomentar-ne la seva preservació. A la meva manera de veure, aquests cursos es sustenten sobre tres pilars fonamentals. El primer és que cal trobar propietaris disposats a conservar els marges, que siguin receptius i sensibles amb el tema patrimonial, i que s’estimin la història i el territori. Tant el Jaume Pedrós (també membre de l’organització i veritable impulsor de l’iniciativa), el Jordi Torra de Puigverd, com la Glòria Jové han respòs a aquest perfil. S’han util·litzat les seves fiques com a camp de treball, tant per reparar alguns bocins de marge com per aprendre a construir-ne de nou.
El segon pilar rau en el personal docent, amb el Jordi Martí “Natx” (picapedrer de les Ventoses), l’Eusebi Varela (mestre de cases d’Aitona) i el que subscriu aquestes ratlles, que té el gust i l’honor de pertànyer a aquest magnífic grup professional i humà. I el Jaume Pedrós, que com a bon pedagog que és, organitza, coordina i vetlla per la bona marxa del curs. Cal destacar el suport de l’associació dels Amics de l’Arquitectura Popular que avalen i donen renom al curs.
I el tercer pilar, fonamental, l’alumnat. Gent entusiasta que ve disposada a aprendre, a ensenyar, a compartir experiències i vivències de manera despresa i generosa, fins i tot apassionada.
En aquestes tres edicions han vingut d’arreu de les nostres contrades. De comarques tant dispars com el Bages, el Tarragonès, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Barcelonès, la Noguera, el Vallés oriental, el Segrià o les Terres de l’Ebre.
L’experiència ha estat magnífica. Per exemple, reconforta saber que el Jordi Torra, allà a Puigverd va refent marges. Potser poc a poc, però ell va fent. Els coneixaments transmesos no van caure en sac buit. O en aquesta darrera edició, recent i amb el record molt viu. L’emplaçament de la finca era amb un turó que voreja el riu Segre. És un punt estratègic i la vista es esplèndida. Allí hem refet espones molt maques, pujades emprant tots tipus de pedra que tenien a mà: carraus voluminosos, codines de riu i lloses ben primes combinades amb traça i gust. Allí mateix, durant la Guerra Civil, el bàndol republicà resistia les escomeses dels Nacionals en cruents combats. Al marge de la finca, al límit del tossal que dona al riu, una trinxera a manera de cicatriu zigzaguejant oberta al terra ens ho recorda. Oliveres joves substitueixen les que durant “la contienda” van ser devastades per les flames per aplacar el fred als ossos dels soldats.
La Glòria i la seva família ens han tractat com a reis. El “padrinet” de bon matí ja ens esperava a la finca amb el fosc encès i les brases a punt. El “padrinet” va a la finca cada dia del món. S’ha emocionat al explicar-nos les històries de la guerra i al reviure com refèiem aquelles espones que amb tant d’esforç i dedicació va pujar el seu pare.  
En aquest marc en que les pedres parlaven hem conviscut durant dos dissabtes tot treballant, ensenyant, aprenent, compartint i fent xerinola. “Tots els que som aquí som uns romàntics”, deia l’Eusebi a tall de resum.
Aquests cursos ens enriqueixen a tots. Deixen petjada, tant en el territori com en les persones.

Podeu veure més fotos aquí: Aladrell

Cat Stevens (Marylebone, Londres, 1948), cantautor força popular als anys 70. Fa uns anys es va convertir a l’Islam amb el nom de Stevens es va convertir a l’Islam al desembre de 1977 i va adoptar el nom musulmà Yusuf Islam l’any següent. L’any 1979, va subhastar totes les seves guitarres, va donar tot el benefici a ONGs, i va deixar la seva carrera musical per dedicar-se a causes filantròpiques i educatives en la comunitat musulmana. “Father and son” és una senzilla i alhora bellíssima cançó que ens explica la relació entre un pare i el seu fill i les seves desavinences generacionals.
Aquest tema ha estat versionat per multitut d’artistes. Junt amb l’original del Cat Stevens, he triat un parell per il·lustrar-ho. Una versió convina la poderosa veu del Jonny Cash amb el fràgil fraseig de la Fiona Apple. L’altra versió està a càrreg del Rod Stewart, l’escocès de veu trencada per l’Scotch whisky.

http://youtube.googleapis.com/v/FsGERE6GH8M&source=uds

http://youtube.googleapis.com/v/DG3WIYbdcPE&source=uds

Anuncis

6 comentaris

  1. És negra nit, avui no brilla la llum de la Lluna, xiula entre els ametllers un aire fred i humit. Una torxa camina davant de la processor, les ombres d'una filera d'homes, s'alternen i topen, unes amb el cap cot i les altres amb fusells a les mans. Caminen entre marges de pedra seca, una darrera l'altre, amb silenci, el silenci de la mort. Les pedres ho saben, les ombres que caminen amb la torxa, es colen per les juntes de les pedres i hi queden collades, com una llum trista insola el paper fotogràfic, la gamma de grisos queda obsoleta, els records quedaran com petites falques dins la pedra seca. Peus descalços, pantalons i camises esquinçades, els crits i els cops de culata les han tret del llit, just quan començaven a somiar, un nou camí, el final d'aquella barbàrie.
    Mal lligades, les ombres, amb cordes aspres i apretades, és tambalegen i s'entortolliguen encara més, més cops i més ferides. Ferides obertes com portes esbotzades, encara els ressonen els crits de la família dins el cap, vòmits d'angoixa, els ulls encetats de sang, un regust amarg, de bilis, va creixent dins seu, com les lleixes que marquen el camí. El marge de pedra va guanyant alçada a banda i banda del camí, fins que les ombres i el marge de pedra tenen la mateixa alçada, la torxa s'atura i es gira de cop, al mateix moment les ombres s'amaguen unes darrera les altres, les ombres dels fusells se'n surten i s'aparten poc a poc sense deixar d'apuntar. Unes ombres contra les altres, les dues amb les esquenes cobertes de pedra seca, marge contra marge, fusells contra somnis. L'aire fred i humit busca i entumeix la carn d'entre les robes trencades, els fusells s'aixequen fins al punt de mira, un cop de vent apaga la torxa que treia la flama per damunt del marge, les ombres criden i els fusells es disparen, els trets ensordent els crits, les flamerades de la pólvora encenen l'herba seca del camí. De cop el silenci, travessat per la fum de la pólvora, i pel primer raig de Sol que enceta el dia. El terra està ple de cossos mal estirats, deformats, uns sobre dels altres, encara porten els fusells a les mans, els canons encara fumegen. Les ombres segrestades han desaparegut darrera el marge, han tornat al seu somni. Aquells marges de pedra, aquells marges d'historia, s'han engollit els trets, les bales han quedat entre les petites falques de pedra, al costat dels records, per fens memòria que aquella barbàrie no pot tornar.

  2. Hola Jordi,
    He quedat ben parat amb la història que ens expliques avui. Realment “romàntic”; veritablement heu treballat per la “nostra terra” i amb “la nostra terra”. És una molt bona idea i un treball fantàstic.
    No sé si els marges també, de passada, anàven bé per a treure les pedres del tros i tenir un terreny de més ben conreuar.
    Amb el “padrinet” crec que també a ell li vàreu donar vida, així com ho feu amb els marges.
    D'un marge, jo també en dic “una riba”, però potser una riba no es feta amb paret de pedres sinó senzillament sigui un petit talús de terra. Ho he de mirar al diccionari.
    CAT STEVENS: m'agrada molt. N'hi havia una colla que a mi m'agradaven i que tenien una certa relació amb la música del Cat; eren l'Al Stewart, Jim Croce, James Taylor, John Denver, potser també el Gerry Raferty amb el seu “baker's street”. I altres més folk com el Pet Seeger,….
    A reveure!!!

  3. Hola Ramon.
    Bones les observacions d’altres finalitats dels marges. Una riba, com molt bé dius, és un talús fet amb la terra del mateix terreny. Sí noi, el “padrinet” va disfrutar d’allò més.

    El Cat Stevens té cançons molt maques. Darrerament no li segueixo la pista però durant els anys 70 va fer treballs molt interessants i amb un toc molt personal. Tota aquesta colla que anomenes estan molt bé. A veure si els veiem voltant pel Cansongs un dia d’aquests…

    Gràcies pel comentari.

    Una abraçada

    Jordi

  4. Molt bonic el teu comentar relat recreant aquells temps de malson. Esperem que Nostre Senyor, el Papa, els Déus de l'Olimp o qui sigui ens donin seny per assolir els nostres somnis sense repetir aquesta barbàrie.

    Una abraçada

    Jordi

  5. Salutacions mestre,

    Feu molt bona feina la gent que vetlleu i teniu sensibilitats per restaurar i fer preservar les cabanes i marges de pedra seca. És una feina de segles que gràcies a gent com tu feu possible que no desapareguin del tot. Mai us ho agrairem prou!

    Pel que fa al Cat, en el seu dia, escoltava hores i més hores les seves cançons. M’agradava fins el punt que vaig deixar-me melena i quatre pels de barba a la cara inspirat amb el seu look. (ara crec que m’assemblava amb ell com un ou a una castanya però…) Després, amb el temps, en relació al Cat vaig tenir una crisi en saber que es feia musulmà. Recordo que per la televisió sortia gent d’Amèrica trencant els seus discos en públic al carrer. Ep, jo els guardo sencers! però, he trigat anys a escoltar-lo de nou. Ara m’ho miro amb altres ulls. Valoro les seves antigues cançons. Pel que fa a les creences, ja tinc prou feina amb mi mateix cada matí en sonar el despertador.

    Una abraçada!

    Toni

  6. Gràcies per les teves paraules. De fet però, jo fa poc temps que treballo en aquest tema de preservar aquest patrimoni dels nostres camps. Hi han gent que han fet i fan molta feina en aquest aspecte, com ara el malaurat Josep Mora i l’associació “Amics de l’arquitectura popular”, entitat a qui la Fundació Jordi Cases i Llebot i l’associació Fòrum l’Espitllera han concedit el premi Sikarra 2013 com a reconeixament de la seva trajectòria i la tasca feta. Co et dic, jo fa poc que pertanyo a l’associació i intentaré col·laborar en lo que bonament pugui.

    T’he de dir que “la conversió” del Cat Stevens em va xocar. Ara, aquesta va ser fa molt temps i no pas recenment com alguns mitjans dels Estats Units van esvolear a raó de l’atemptat de les Torres Bessones, aquell 11 de setembre del 2001, suposo que amb mala fe i per demonitzar al Cat pel sol fet de no combregar amb el “pensament únic” al què tant ens tenen acostumats l’administració nord-americana de torn. No en se massa cosa però em sembla que ans al contrari, pel poc que he llegit em fa l’afecte que el Cat més aviat promulga la únió dels pobles que no pas la confrontació.

    Tens tota la raó. Ja tenim prouta feina cadascú de nosaltres com per voler jutjar als demés.

    Una abraçada

    Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s