55 “1983… (a merman i should turn to be)”

“1983… (a merman i should turn to be)”
(Jimi Hendrix)
Jimi Hendrix
“Electric Ladyland”
1968

Vull aprofitar aquest blog per parlar de tant en tant de locals emblemàtics que hi han o que hi han hagut a les nostres contrades. Fer una mena d’inventari d’aquells llocs d’esbarjo peculiars, que s’han desmarcat del tarannà general i que el factor determinant de la seva singularitat ha estat i és la música que s’hi escolta. Hi hem passat bones estones de tertúlia i bona música, ja sigui “enllaunada” o en viu.

Per encetar aquesta mena de secció de “locals amb encant” he triat La Fontana de Bellpuig, local emblemàtic en la seva època, que reclamava i acollia gent de tota la comarca. Personalment no és que l’hagués freqüentat massa, i més aviat en tinc un record difús i poc precís. Tinc la sensació però que era un local important, l’únic al seu entorn en que podies escoltar aquesta mena de música més alternativa, allunyada dels circuits comercials i que tant ens atreia als aficionats aferrissats al vinil.
L’edifici segueix l’estètica modernista i tenia l’aire del típic bar de poble, amb una sala gran, diàfana i de sostre alt, en la que es combinaven aquest ambient més popular amb un altre més peculiar, en concret el que esdevé de la generació hereva del 68, que vol fer l’amor i no la guerra (el hippies, vaja) i que escolta tant els pioners del rock, folk i rhythm and blues com les propostes alternatives del moment. Tot sovint l’herba liada i encesa també ajuda a fer caliu. O sigui, que en aquest espai l’aroma del “carajillo” es barrejava amb les flairades de les “fines herbes”.

Per conèixer l’origen de l’edifici ens remetrem al Jaume Torres Gros, erudit i historiador de Bellpuig, i que ha recollit en nombroses publicacions la història de la vila i les seves contrades. Farem un breu recorregut per l’història del local i ho ficarem en context junt amb alguns aconteixaments significatius i de tota mena.

1935. “El Teatre de l’Ateneu Prat de la Riba era al carrer de la Font; avui es el local conegut com La Fontana. Fou inaugurat com a seu de la Lliga Catalana 1’1 d’abril de 1935, per Pasqua. La secció de noies debuta amb l’obra . Es repeteix l’obra a l’agost. No en fou possible cap mes altra, ja que el juliol de 1936 el local tanca a causa de la guerra”. (1)

Un cop acabada la Guerra civil a l’edifici s’hi fan misses, actes religiosos i altres activitats acords amb el Règim. Al cap d’uns anys passa a ser un graner.

1958. Per Nadal d’aquell any es crea la “Agrupación cultural recreativa y deportiva La Fontana” (coneguda popularment com “La Fontana”) de “Educación y Descanso”. “Va posar en marxa una societat oberta a tothom, amb sales de cafè i esbarjo, i amb una pista al darrera per a tota classe de festes i activitats esportives”(2)
1959. Es fan prospeccions a la recerca de petroli al terme de Bellpuig. Sense èxit.
1964. El cantautor Raimon actua per primer cop a Bellpuig.
1971. Es canvia la força de la llum 125 w a 220 w per tota la vila.
         S’inaugura la primera discoteca, la Daisy, a l’antic magatzem del “Servicio Nacional del Trigo”.
1976. Actuació de Lluís Llach, el 9 d’abril.
         El 4 de setembre tenen lloc les “6 hores de cançó”.
1977. Actuació del Lluís Llach, el 9 d’abril.
        El “Grup de Joves” trasllada la seva seu a La Fontana. Aprofitant la pista que hi ha al darrera s’hi fan tot tipus d’activitats, culturals, lúdiques i esportives.
S’hi torna a fer activitats teatrals. El grup “La Boira Teatre” hi té la seva seu.
1979. El senador Lluís M. Xirinacs fa una conferència a La Fontana.
1982. La Fontana passa a diversos esbarts formats per joves.
          Durant aquests anys 80 les parets del local es pinten totes de negre.

L’activitat es va allargar fins als anys 90, dècada en que l’edifici resta tancat fins a dia d’avui i que mostra un estat d’evident degradació.

Els darrers vestigis d’aquest emblemàtic local és “La Fontana Band Grup”, que sorgeix el 1995  i interpreten música soul, rhythm and blues, etc. Anys més tard la formació es dissolt i en surt “Good Navity”, grup musical que actua pels carrers, a les residències de gent gran, etc. de forma desinteressada. El seu repertori està format per nadales i cançons clàssiques.

Com ja he explicat anteriorment, el meu record és molt difús, i pot ser que la meva percepció no s’ajusti a la realitat. La mala memòria, una observació esbiaixada i la pàtina del temps produeixen aquestes coses. I si he d’escollir una música que s’adeqüi i evoqui aquell ambient que vaig o em va semblar viure, no dubtaria en assenyalar cap a Jimi Hendrix. “1983… (a merman i should turn to be)” és un tema que he descobert fa relativament poc però que s’ha convertit amb un dels meus preferits del guitarrista de Seattle. Menys violent i salvatge que de costum, en aquest tema el Jimi toca la guitarra amb suma elegància.


En un mail d’última hora, Mr. Raons, em demana d’alliberar del celler a un malmès Bob Dylan (per raons òbvies). Aquestes darreres setmanes, després de rescatar un parell d’esquelets desvalguts (per qüestions humanitàries), la petició de Mr. Raons sembla assenyada.  Finalment lo que m’ha fet decidir pel Jimi Hendrix ha estat un tema de seguretat. Donada la seva afició piròmana, tot el personal corria perill d’acabar aflamat convertint en un infern aquella cavitat que s’enfonsa fins les entranyes de la Terra.


Quan pujava les escales, tot just darrera la reixa tancada hi havia el Bon Dylan. Hem creuat les mirades, ens hem mirat als ulls i sense dir-nos res ha assentit donat la seva aprovació. El Bob està curtit. El Bob encara aguantarà.


Agraïments:

Al Jaume Torres Gros per la seva abnegada dedicació i generositat.

Bibliografia:


(1) “El teatre a Bellpuig al segle XX”Jaume Torres Gros
(2) “”Llibre de Bellpuig. Una història gràfica”VV.AA.

Altres publicacions consultades:
“Les entitats de Bellpuig al segle XX”Jaume Torres Gros



Anuncis

7 comentaris

  1. Hola mestre,

    Bon còctel el d’aquesta setmana. Hendrix i la Fontana. Ouieaaaaa! Molt bon músic el Jimi que amb el seus dos col•legues (bateria i baix que eren boníssims!) no podien faltar al Cansongs. Ei, bon tema el seleccionat. I, sí senyor, tot un local de referència el de Bellpuig. Allí vaig tenir ocasió d’actuar l’any 1983 en dues ocasions representant una obra anomenada “La Maleta”. En guardo bons records de tot plegat; teatre, música, fum, més fum i bones companyies o no?

    Toni

    Nota: Extremadament interessant serà descobrir els locals de culte que ens suggeriràs en les properes “entregues” així com les peces musicals que les acompanyaran. Ànims Jordi, el material serà antològic, per escriure un llibre!

  2. Hola Toni.
    Sí, en Jimi feia temps que reclamava un lloc en aquest àlbum. Un primera espasa de la guitarra. I els altres dos membres del grup, músic de primer nivell.
    Celebro que vegis amb bons ulls la iniciativa de fer un recull de locals emblemàtics, de culte com dius tu (molt encertat l’adjectiu…) Quina casualitat que la teva actuació s’escaigui al 1983, com el títol de la cançó. Sembla premonitori i tot.

    Ja veig que amb lo de la fum no anava mal encaminat…

    Bé, a veure com aniran les properes entregues, que aniré alternant amb les seccions i temes habituals. Espero encertar els temes musicals i les descripcions dels locals.

    Gràcies pels teus comentaris, sempre il·lustratius i que complementen el contingut. I també pels ànims, sempre engrescadors.

    una abraçada

    Jordi

  3. Les últimes pluges han provocat un creixement espectacular del riu Corb, fins al punt que hi ha una multinacional que hi vol desarrollar i patrocinar Rafting de competició de dia i passejades amb góndola a la vesprada. Les reserves de passejades amb góndola tenen un any i mig d'espera, hi ha molta gent que al mateix reservar la passejada ja és programa alguna operació de prótassis, a triar al moment d'operar. In situ, el cirurgià s'obrirà la bata blanca, com si fos un exhibisionista, i un triarà la pròtasis que més li agradi o que estigui més de moda o tendència, no pas la que convingui, doncs la necessitat fa ser de pobre.

    El desengondolador es molt a prop de l'epicentre de tendències del moment, és una zona d'ebullició permanent, és la nova City del negociat, ni la llotja del pollastre amb tots els anys d'història s'hi pot equiparar. Ha vingut gent de tots els continents, l'esdeveniment bé s'ho val. La gent, interessats i turistes van arribant amb góndoles, es van amuntegant al voltant de l'edifici d'estètica modernista. Les últimes gondolades de gent han arribat com un sunami transoceànic, no hi ha proutes cadires ni bancs (inclosos els de collir fruita) per seure, la gent s'espera dreta. Els objectius dels periodistes i les càmeres de TV apunten al mateix lloc, les mirades astrèviques de la gent també, doncs miren de cua d'ull la gran pantalla gegant, per por de perdres alguna cosa que amb directe se'ls hi escapi.

    És una teulada mixta, amb teula àrab com a cobertora i teula plana que fa de canal, amb acabats convencionals, també s'hi fa el corresponent verdet, molses, líquens, fongs i bacteris propis de totes les teulades, el mateix verdet de la teula que va fer caure Tirzan, la germana de Juda Ben-Hur, al costat mateix i espantant el cavall, del nou governador de Judea. De la part alta del caraner en surt un tub d'estufa de coure, desplomat a collons, com les xemeneies de les cases que dibuixen els nens quan son petits, perpendiculars a la pendent de la teulada, amb unes onades de fum de color gris que és barregen amb el blanc dels núvols i el blau del cel.

    Els traumatòlegs estan més desbordats que el riu Corb, les torticolis s'han convertit en una pandèmia. Corren carros de Reflex, de parxes Sor Virginia, pegats de cendra i vinagre, esterilles trifàsiques per famílies, tots tenen una tibantor a les cervicals. De cop des del terra s'obre una porta de fusta, com la d'una entrada al soterrani, però en aquest cas és la sortida d'un celler, en surt un paio negre i prim, amb el cabell a lo afro i una perilla suaument remarcada, porta una guitarra elèctrica penjada al coll que la fa sonar sense cap endoll ni amplificador. Darrera la primera nota elèctrica, esclaten tots els vidres de l'edifici d'estètica modernista, de dins en surten disparades mils de monedes de tots els països del món, cauent damunt dels contertulians, que les recullen, els seus desitjos però, no seran complerts, l'Anita Ekberg i en Marcello Mastroianni, remullant-se, també en recullen, la xemeneia torta i de coure només treu fum negre. En Jimi Hendrix està vomitant dins del riu Corb, que s'endú la seva psicodèlia riu avall, on nodrirà les futures vinyes, la Fontana resta immòbil a l'espera d'un nou peregrinatge, que d'esquena a l'edifici i tiri unes monedes vingudes de tots els països, demanant un nou desig:

    Que de les finestres en surti disparada una nova música i si a l'obrir en surt una fum blanca, molt millor, doncs habemus fumadus…

  4. Noi, un comentari la mar de psicodèlic, lisèrgic fins i tot, molt adient als ambients i fums en aquesta setmana de fumates negre, blanques, blaugranes i de tots els colors. Alguna cosa s’està gestant darrerament per la Vall del Corb que fa que un reguitzell d’aconteixements s’hi van succeint de manera inevitable. Provablement es tracti d’un punt tel·lúric, on el curs del riu dibuixa una sinuosa línia d’aigua i fum. “Smoke in the water”, que dirien els Deep Purple. Aquesta línia d’aigua i fum que s’obre pas en mig de la nit, i que queda il·luminada per les flamerades que desprèn la guitarra del Jimi Hendrix, virtuòs de la rasquera, piròman autodidàcta, patró dels bombers.

    ra, lo del verdet de la teula del Tirzan no té preu. De tots és sabut que Ben-hur ha estat un referent per moltes generacions. Any darrera any ens l’hem hagut d’empassar de dalt a baix. Alguns cop, combinant-ho amb la migdiada. Una tarda de Divendres Sant, després de dinar, escarxofat al sofà, tornem a reviure la història. Tot just ha caigut la teula (ves quin una se’n arma per una maleïda teula mal collada…) t’embalteixes i fas una becaina. De sobte l’enrrenou de carros i cavalls et desperta. La mítica carrera de quadrigues. Ja s’ha fet fosc i el Ben-hur i companyia encara són allí, sense defallir. Any darrere any no puc evitar estremir-me davant l’escena en que el Charles Heston va a veure al seu rival Messala, moments abans d’expirar, amb el cos destrossat i el cor ple de rancúnia. M’esborrono només de pensar-hi… La mare a la vall dels leprosos, l’escena de la Crucifixió… Tota una experiència. Pensava que ja ho havia vist tot de Ben-hur però ja veig que no. Ja espero amb delit veure-la aquesta propera Setmana Santa. Sobretot per fixar-m’he amb el verdet de la teula, i descobrir els moltíssims detalls que m’he perdut… sobretot en les escenes mentre feia la migdiada.

    Per cert, habemus Papam

    Mr. Cansongs dixit

  5. Jordi,

    No em sembla ètic si per la meva part no faig un petit escrit homenatge a un dels locals més entranyables que alguns de nosaltres vam tenir el plaer de compartir en la nostra eterna joventut. Sí, per molt paradoxal que pugui semblar, he dit compartir un local, com es pot compartir una cullera o una torrada…
    La “Fontana” un dels locals on arribàvem amb el dos cavalls (sense carnet) carregat fins dalt de de companys animats per passar una estona tranquil·la. Sí, aquest era un dels trets més característics d’un espai on hi regnava on codi ètic que en aquells temps en dèiem el “bon rotllo”. En que consistia aquest bon rotllo? Doncs hi havien varis elements a tenir molt en compte:
    – La música, sempre de qualitat, tranquil·la i amb el volum adequat per escoltar Lps “sencers”.
    – L’espai, un local gran amb taules i cadires on conversar tranquil·lament.
    – La llar de foc (el gran element diferenciador i aglutinador) al vell mig del local.
    – La barra, com no, alta i de marbre blanc.
    – Els qui portaven el local, sempre canviants però amb el mateix esperit de no trencar l’harmonia establerta.
    – El respecte, cap a tothom, tot i tenir idiosincràsies divergents.
    – El companyerisme, per mantenir el local amb condicions. Gairebé mai he vist tan sovint portar els vasos i les ampolles buides a sobre de la barra o demanar (o agafar-la perquè ja sabíem on era) la fregona si queia un got al terra.
    – El billar americà i el futbolí.
    – L’escenari interior, gairebé sempre al darrera d’unes cortines.
    – La terrassa de l’entrada.
    – La pista del darrera on a l’estiu si feia algun concert.
    – La “Maria” que passava de taula en taula i sempre et deixava amb la rialla als llavis.
    Amb aquest ambient no és difícil pensar en que tots els que freqüentàvem el local sabíem que el local i l’ambient que en ell si feia era el que s’havia de preservar per damunt de tot. Això volia dir, que tots teníem de donar exemple en tot moment: atiar el foc, portar llenya, respectar sense soroll el torn del billar, passar el motxo etc. Mai recordo haver-hi vist baralles.
    L’ambient era distés i amè ja que es podia conversar a la vora del foc (quin luxe) entaulats amb taules de mantell verd i vidre al damunt.
    La Fontana, era i és en el record, un espai on es va fixar una forma de comportament. Al igual que hom sap com a de comportar-se al cinema o al teatre, allí vam aprendre, com si d’una escola es tractes, com teníem d’actuar per al bé comú.
    Tots els que vam freqüentar el local, quan ens trobem, parlem amb enyorança dels dies passats al costat del foc. Tots sabem el que vam perdre al tancar-se les portes definitivament: l’oportunitat de conviure en un espai comú amb harmonia i pau. I el més important, poder demostrar amb la nostra participació que això no era una quimera sinó que era possible. Paraules majors, per no dir paraula d’Stones…

    Jordi, no descartis que tornem a provar de contactar amb la persona que guarda més objectes materials i espirituals del local. Si és el Santi que jo em penso, no hi haurà cap problema. Després de gairebé 30 anys de no veure’ns (no sabia que vivia al poble) crec que no serà difícil, al contrari, que ens ajudi a confegir un relat de les actuacions que si van fer.

    Salut tinguem!

  6. Josep, ja veig que vas freqüentar el local i t’hi trobaves la mar de bé. Jo la veritat hi vaig estar pocs cops, però ja en vaig tindre prou per percebre totes aquestes “virtuts” que tu descrius molt bé i tant detalladament.

    Pel que fa a l’entrevista amb el propietari, doncs per mi encantat. Suposo que ens pot aportar dades força interessants que ens ajudaran a confeccionar una descripció d’aquell ambient i en definitiva d’una època determinada. Si la cosa dona es pot plantejar un “Fontana-2” i ho acabem de rematar.

    Gràcies per la teva aportació sobre aquest local emblemàtic de les nostres contrades (molt més precisa i acurada que la meva)

    Estem en contacte.

    Una abraçada

    Jordi

  7. Hola Mr Cansongs! Wow! Menudos recuerdos de su alegre juventud, en la cual Usted sigue porque está hecho todo un pibe😉. Me imagino a Usted paseándose por esas calles emblemáticas y sorbiendo poco a poco el elixir de ese aire, mantaial fresco y revilitizante en busca de nuevas aventuras! Celebro su memoria y el arte que tiene para deleitarnos en cada relato. Saludines ☺☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s