53 "Limit to your love"

“Limit to your love”                     
(Feist / Jason“Gonzales” Charles Beck)
Feist
The reminder
2007


La relativitat del temps sempre m’ha despertat una gran curiositat. Aquesta relació espai-temps, superar la velocitat de la llum, els viatges en el temps, tot això pertany a l’àmbit estrictament teòric ja que de cas pràctic encara no en coneixem cap. Aquest és un tema que ha despertat un gran interès per part del món del cinema. Recordo que de jovenet estava fascinat per aquella hipòtesis de l’astronauta que abandona la Terra rumb a l’espai exterior per fer un vol en alguna galàxia propera durant uns mesos. Quan torna, segons la drecera que agafa, sobretot si és per un forat de cuc, es trobarà que quan arribi a la Terra aquells pocs mesos s’hauran convertit en uns quant anys. Aquella idea de l’astronauta tornant a casa, que al marxar havia deixat al seu propi fill agafat del coll de sa mare xarrupant del biberó, ara es troba amb ella més gran i clavada a la tieta Engràcia, i al fill fet tot un matalot, xarrupant d’un “porro” i enganxat a l’ordinador. Per acabar-ho de rematar hi ha un paio escarxofat al seu sofà, mirant la tele i fotent-se les seves cerveses. Fa esgarrifó sols de pensar-hi. Suposo que faria la mateixa cara del Charles Heston al final de “El planeta de los símios”. Clar que ell, al haver passat més temps fora, es va estalviar l’escena del sofà i les cerveses, que això fa mal… mira, algo és algo.

Precisament estant escarxofat al sofà amb una cervesa ha estat com he tornat a pensar en la famosa “Teoria de la Relativitat”. Tot sovint m’encanto mirant els anuncis de la televisió. Realment n’hi han que són verdaderes lliçons de cinema. Aconsegueixen, primer atreure l’atenció de l’espectador, explicar-li una història i al mateix temps enviar-li un missatge subliminal (o no) amb el que et fan vindre ganes de beure un refresc, comprar-te un cotxe o rentar la roba amb uns polvos en concret. I tot això en 20 segons! Doncs el que deia, ha estat mirant un anunci d’uns coneguts preservatius en el que apareixen dos tocadiscos que van a diferents velocitats com he resolt que si bé la famosa teoria, en termes absoluts i calculada en grans paràmetres no ens acaba de quadrar, és en les petites distàncies, en les coses més quotidianes on realment l’enunciat de l’Albert Einstein es compleix al peu de la lletra. Sense anar més lluny, amb l’acte que l’esmentat anunci televisiu en vol fer metàfora. Ja ho diu aquella dita “… és més llarg que un dia sense pa”. O per ficar un altre exemple, passa més de pressa una tarda al bar amb els amics que no pas un moment en que et fotin un tacó, que és pot fer etern.

Hi ha un fet que vindria a confirmar tot això que dic quan em creuo amb segons qui. L’habitual d’un poble petit com el nostre, practicament tothom, a la que et creues pel carrer et saludes de manera més o menys efusiva, segons quin sigui el grau de relació que tinguis amb aquella persona. La situació és la següent: les dues persones van cadascuna en sentit contrari a l’altra. Quan es creuen es miren als ulls, es diuen “hola” “hola”, o “bon dia” “bon dia” (o “bona tarda” “bona tarda”, segons sigui el cas). Segueix una breu pausa i després es despedeixen amb un cordial “adéu” “adéu”, o “vagui bé” “igualment”. Tot això sense deixàs de mirar-se ni aminorar el pas. Entremig sempre s’hi pot afegir un “com estem?”, “bé, i tu?”, o comcloure amb un “a reveure” “a reveure, adéu”. Doncs de tant en tant coincideixo amb una veïna i està clar que ella i jo anem a diferents velocitats. Descric l’escena: passo pel carrer i davant de casa seva hi ha l’esmentada veïna. Lo de mirar-nos als ulls va més o menys al uníson, doncs el desajust que pot haver-hi no és significatiu. A la que sóc a la seva alçada “Hola. Bon dia” empeto de manera campetxana. La seva corresponent rèplica es fa esperar. Jo, si vull mantindre el protocol sense aturar-me gairebé tinc que torçar el cap com si fos el de la nena de l’Exorcista. I és que noi, aquí sí que hi ha desfase.“Hooolaaaaa. Booonnn diiiaaaaa” contesta finalment. Ja estic tant lluny que he de descartar el “que tal’”, el “com estem?”, o qualsevol altra formalitat. Que m’he de deixar de romanços, vaja, i dir cridant, per què em pugui sentir, “ADEU!!!” tot intentant retornar el coll a la seva postura original per no fotrem de lloros. De cua d’ull i parant l’orella em sembla que es queda allí dient “quuueeee taaaaaaallll…?”, “cooooommmm anneeeemmm…?”, i, suposo, per que ja no ho sento, “aaadeeeeeuuuuu”. Doncs si això passa amb jo anant a peu i ella aturada, la cosa s’accentua si tots dos ens creuem caminant. I ja no us dic res, tal com es dona el cas, si ella va amb bicicleta… el primer “hola” practicament ni el sento i la resta de la conversa suposo que la deu fer durant el trajecte, mentre desa la bicicleta i puja les escales de casa.

Si es pugués donar el cas, presentaria la veïna a l’astronauta. Segur que aquest agrairia que alguns cops la vida no transcorregués tant de pressa.

Si rumio per que he triat aquest tema de Feist i quina relació té amb el tema d’avui la resposta és: cap. Suposo que raó i cansong s’han desfasat en el temps i pertanyent a entrades diferents. El que passa és que, tal com diu la cançó, l’amor no té límits i superant totes les barreres dimensionals i temporals s’han pogut trobar.
Feist és una cantautora canadenca provinent d’un entorn familiar artístic (pare pintor i mare ceramista). “Limit to your love” el trobo un tema preciós, que espero serveixi per endolcir l’aspror que va poder provocar en alguns paladars refinats un plat tant fort de pair com el de l’entrada passada. La traducció de la lletra corre a càrrec del Daniel Giribet, creativa i sensible com és de rigor.
Podeu escoltar la versió en estudi i una altra en directe on Feist canta acompanyada al piano per Gonzales, coautor del tema. I per matar dos pardals d’un tret, incloc un tercer enllaç del James Blake, jove músic londinenc, que fa una reinterpretació del tema força personal i sorprenent.  

“El límit al teu amor”

Els núvols s’escampen
Només perquè veiem el sol

Hi ha un límit al teu amor
Com una cascada en camera lenta
Com un mapa sense oceà
Hi ha un límit al teu amor

Hi ha un límit a la teva preocupació
Allí sense preocupació
És el joc de ‘veritat o acció’?
Hi ha un límit a la teva preocupació

M’encanta m’encanta m’encanta
El somni d’anar a contracorrent
M’encanta m’encanta m’encanta
Els problemes que em dones
Ho sé ho sé ho sé
Que només jo em puc salvar
Aniré aniré aniré
Seguint el camí

Hi ha un límit al teu amor
Com una cascada en camera lenta
Com un mapa sense oceà
Hi ha un límit al teu amor
Al teu amor al teu amor al teu amor

No puc llegir el teu somriure
L’hauries de dur escrit a la cara
N’estic treient l’entrellat
Hi ha algo que no quadra
Oh

M’encanta m’encanta m’encanta
El somni d’anar a contracorrent
M’encanta m’encanta m’encanta
Els problemes que em dones
Ho sé ho sé ho sé
Que només jo em puc salvar
Aniré aniré aniré
Fora pel camí

Perquè no hi ha límit
No hi ha límit
No límit no límit
Límit al meu amor


 

Anuncis

6 comentaris

  1. Hola Jordi.
    Realment bonica la cançó.
    M'ha agradat molt.
    No coneixia aquesta artista.
    Una nova descoberta gràcies a tu.
    Ens veiem.

  2. Hola Manel.
    Celebro que t'agradi i que sigui un descobriment.

    Gràcies per seguir el blog.

    Fins aviat

  3. Comença el compte endarrere, 10-9-8..3-2-1 воспламенение (ignició), la nau espacial Vostok 1, tripulada únicament per Yuri Gagarin, s'enlaira per orbitar al voltant de la terra. Just arribar a la línia de l'estratosfera, es creua amb Baumgartner, el saltador amb caiguda lliure per excel·lència. Creuen la mirada però els cascos els priven la visió, no arriben a veure's, però es diuent: Adeuuuu!!, no se si estan prou amunt per veure´l, a Deu, però es saluden igualment. Al cap d'uns minuts d'orbitar al voltant de la Terra, i comunicàs per radio amb la base, dient : Землясиняя (La Terra és blava), es talla la comunicació. La Volstok 1, comença a trontollar i a rebre uns cops molt forts. En Gagarin mira per una de les finestretes, veu la cara d'un gos empegada al vidre, del susto es gira de cop i es queda mirant per l'altra finestreta, on hi veu un mono amorrat, amb el cangueli i la hiperventil.lació, se l'hi entela el vidre del casc, darrera del mono, n'hi han més, més monos, més gossos, tots amb trages d'astronauta de color taronja, està envoltat d'animals ingràvids. Rates, ratolins, granotes, peixos Mummichog, tortugues, aranyes, escarabats, escorpins, gambes, cucs de seda, mosques de la fruita amb uns mini cascs, formigues recol·lectores, ous d'insectes, ous de perdiu, ous de polilles, borinots fusters, embrions de pollastre, gallipatos, fesols saltarins..Tots han estat a l'espai abans que ell, tots han vist la Terra abans que ell, tots tenen els collons plens de flotar en l'espai, tots son dins la càpsula amb en Gagarin, passant a manual els controls de la nau i fent-la aterrar directament a las Vegas. L'aterratge ha fotut un forat de 6m damunt de l'asfalt, els ludòpates creuen que és un dels espectacles, una parella d'Elvis diuen que a arribat Nöe amb l'Arca carregada d'animals i amb ell arribarà el Diluvi Universal, diluvi en ple desert…, cony de Ianquis.

    Yuri Gagarin després d'orbitar de circ en circ, acaba fent d'ajudant d'atrezo en una empresa de publicitat. Avui graven una campanya publicitària per la Budweiser, s'han de preparar tres nenúfars de mides diferents, segons el pes de cada granota. Son granotes cosmonautes, ingràvides, per no enfonsar els nenúfars, d'alguna cosa a de servir l'experiència d'haver estat a l'espai. A més en Gagarin haurà de moure suaument l'aigua d'una petit llac artificial, i servar la maqueta d'una de motel il.luminat amb llums de neó. Mentres espera que arribi el fuster amb la maqueta, és priva una Sant Miquel ben freda, una marca de cervesa per estar una mica més a prop de l'estratosfera, on normalment hi ha una temperatura que afavoreix el beure fresc. De fet n'obra dues de Sant Miquel, una per ell i l'altra per en Baumgartner, al final va aconseguir el record mundial de caiguda lliure, a veure si l'hi troba fent estiraments i inflant el globus d'heli des de dins la càpsula, potser s'empassa un mica del mateix gas (heli) i baixa amb caiguda lliure i cridant, amb una mini veu de barrufet, la paraula mítica de'n Gagari: “Poyégali”! “Poyégali”! (allà anem!). La mateixa paraula que han fet servir uns moments abans per brindar amb les San Miquel, però amb una veu més greu: Poyégali!, aixecant i xocant-se les ampolles. Uns moments desprès els envasos de vidre ingraviten per l'espai, esperant que algun animal experimental, amb casc i mono taronja, els reculli. Podria ben ser un híbrid entre gos d'atura i ós formiguer.
    L' ósgos flotant en l'espai el dia de Nadal: dreta jau! esquerra aspira! amunt recull! Molt bé porta l'envàs aquí!
    *Tots els animals descrits, son animals que van ser enviats a l'espai abans que l'home, molts d'ells van morir perquè va fallar el para-caigudes. El gran coet ultra reactor, i foten una corda d'espart al para caigudes, puta tecnologia. Es que anem amb una sabata i una espardenya. Una sabata per córrer i una espardenya per caminar.

  4. Enric, tota aquesta fauna i flora que descrius i segons dius sembla van ser els primers “terrícoles” en sortir de l’atmòsfera terrestre i gaudir de les privilegiades vistes que concedeix l’espai exterior. Jo diria que són també els protagonistes de la cansong número 52, atorgada oficialment a Pink Floyd. El que em sembla que va passar és que els de Cambridge van arroplegar-los, i aprofitant les ganes que tenien tots d’explicar la seva experiència espacial, un cop els van tindre engrescats van pitjar el “rec” i van enregistrar el document sonor. El batibull i disbauxa va ser considerable. Fins i tot van haver de recorre al mateix Iuri Gagarin per ficar ordre.

    En aquella època ens trobem en plena guerra freda i entre les dues grans potències (Estats Units – URSS) i carrera espacial està en el seu punt més calent. L’espionatge és plat del dia. La CIA, el KGB, el MOSSAD, Método 3, tots paraven l’orella i era qüestió de no facilitar cap informació a l’enemic. Es va editar el tema al disc de Pink Floyd però per no desvetllar cap mena d’informació es va optar pel dissimul tergiversar el títol del tema. La casa discogràfica EMI va traduir-lo aquí com “varios tipos de pequeños animales con pelo juntos en una cueva y jugando con una piedra”. És una manera com una altra de despistar. Està clar que qui aconsegueixi descodificar mitjançant el domini de la semiotica i el saussurisme, el llenguatge animal i les llengües mortes, obtindrà informació de vital importància per comprendre els misteris que envolten l’ésser humà i els entrellats de l’Univers.

    Mr. Cansongs dixit

  5. Estimat Jordi el fet és que els darrers experiments amb els acceleradors de partícules han permés demostrar que una mateixa partícula pot estar en dos estats diferents de temps al mateix temps.
    És una mica embolic però de petit a classe sempre em deien que tenia el cap a dos llocs a l'hora, la qual cosa confirma aquesta teoría sense necessitat de cap accelerador de partícules.

    La cançó per cert és molt maca.

    Una abraçada.

  6. Melcior, gràcies per la teva aportació. Ja ho és d’embolicat ja, tot això… de fet a mi també em passa això de tenir el cap en un altre lloc. Hi han dies que em passo hores buscant-lo per tot casa. Al final sempre apareix dins un armari, a les esgolfes, o en algun racó. Si algun cop el cap no apareix no cal patir-hi massa doncs al hora de dinar sempre fa cap.

    Celebro que t’agradi la cançó

    Una abraçada

    Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s