52 "Several Species of Small Furry Animals Gathered Together in a Cave and Grooving with a Pict"

“Several Species of Small Furry Animals Gathered Together in a Cave and Grooving with a Pict”                    
(Roger Waters)
Pink Floyd
“Ummagumma”
1969

Sobretot, demani’s en l’hora més callada de la nit: he d’escriure?
Rainer Maria Rilke
(“Cartes a un jove poeta”)

Les raons
Amb aquest número 52 just fa un any que varem iniciar aquesta aventura. Quan s’assoleixen fites com aquestes acostuma a ser hora de fer balanç de la feina feta. Arribar fins aquí no ha estat fàcil doncs el camí sovint ha estat un autèntic pedregal, costerut i ple de solcs. La pluja i el vent gèlid ens ha picat a la cara com agulles afilades. Ens hem perdut en la boira. Hem tingut que borejar esbalsos i barrancs. Ho se’ns ha fet de nit (això molts cops…). Algunes vegades hem passar per llocs on el camí estava esborrat, i l’hem hagut de dibuixar amb paraules. Creuar abismes per ponts traçats amb cançons. Clar que també hem tingut dies solejats, amb el camí fent baixada i el vent a favor. Et trobes a gent que t’esperona amb un somriure de complicitat. Altres que t’indiquen dreceres per fer via. Companys de viatge, com l’Enric i el Mel, amb les mateixes inquietuds i cabòries.

Davant l’esforç que suposa setmana darrera setmana escriure una nova entrada en aquest blog, intentant que el contingut tingui cert interès, que no avorreixi, que aporti alguna cosa al lector, un sempre es pregunta si continuar escrivint té o no sentit. Així com en l’entrega anterior, on els missatges entre persones es presentaven com quelcom inherent al home, també ho seria la necessitat narrar, d’expressar allò que sent i que el neguiteja o motiva, o també, escoltar, saber, conversar. En definitiva estem parlant de comunicar-se. Aquesta inquietud ve de lluny. Ja en l’època de les cavernes la dona demanava explicacions a l’home que arribava a les talúries, sense caçar res i amb la farmàcia oberta. Al llarg de la història s’ha anat evolucionant, des de la Xahrazad que parlava pels descosits per conservar la vida, fins als mítings dels polítics per adormir al personal. Amb el temps les dones han desenvolupat un cervell multitasca que els hi permet portar vàries converses alhora. L’home en canvi, ben just en pot seguir una. Seguim una mica a les cavernes…

París. Rilke a la seva habitació de l’hotel Bison.

Antonio Muñoz Molina va publicar un magnífic article titulat “Dificultad de la ficción” (Babelia 1091. El País 20-10-2012) en el que reflexiona sobre l’escriptura de ficció i que m’aniran molt bé per recolzar-m’hi alhora de plantejar algunes qüestions de les que voldria deixar constància aquí. Comença dient (i tradueixo del castellà) “Com s’explica lo que passa ara mateix. No lo filtrat pel record, no l’allunyat en els mons segurs de la fantasia o del passat històric, ni lo segregat per un jo narcisista que no es molesta en diferenciar entre les seves pròpies ocurrències i els fets reals”. I més endavant afegeix ”Literatura és explicar les coses com són, algunes vegades exercint la llibertat d’inventar i altres atenint-se en màxim grau possible a la realitat dels fets”. Queda prou clar com podem valdre’ns de la ficció, de coses inventades per explicar quelcom verdader. Per dir-ho amb paraules de l’escriptor i acadèmic de la RAE, “Necessitem les ficcions il·luminadores de l’art per ensinistrar-nos en desbaratar els simulacres que se’ns presenten com a testimonis de la realitat, les altres ficcions verinoses de la propaganda i de les ideologies”. Tot això es podria resumir amb la frase “el novel·lista és lliure. Mentir és la seva manera d’arribar a una certa veritat”. Queden aquí aquestes reflexions. Més o menys el que es pretenc fer aquí, això sí, d’una manera modesta, és sobretot escriure com a manera d’esbarjo i aprenentatge, amb un to divertit i buscant la complicitat dels que segueixen aquest blog.

Les cansongs
Quan “l’Àlbum de cançons” del Josep M. Oliva em va engrescar a engegar el meu propi àlbum, vaig fer un llistat previ amb unes 150 cançons per poder triar i remenar segons vingués a tomb amb un tema o altre. A mesura que el blog ha anat creixent també ho ha fet, i de manera exponencial, aquest llistat supera les 400 cançons. Al veure aquest desfase un se’n adona que una cançó per entrada sap a poc ja que són molts els músics que esperen neguitosos i en silenci poder aparèixer a “l’Àlbum de cansongs” i poder moder lluir amb tota la seva plenitud. Les discussions que tenim cada setmana són tremendes… Per altra banda cal aplicar allò de que “l’abundància mata la fam”. El fet de col·locar un tema setmanal fa que la gent realment se l’escolti i se’n faci capaç. A més, no hi ha cap tema que quedi descartat doncs un músic o artista pot repetir les vegades que facin falta. Dins el que cap el criteri en la tria de la música vol ser força variada i heterogènia, tant en els estils com en les dates. Una altra premissa és abastar un ventall ben ample en quan a interpretacions i concepcions doncs la bona música tant pot ser interpretada amb un Stradivarius com amb una canya, de l’instrument més rudimentari fins al sintetitzador més sofisticat. Així doncs, donarem per bona la fórmula i així la continuarem aplicant.  

“Ummagumma”
La cansong d’avui és força agosarada. Una pallissa per a molts però un baula imprescindible dins la meva història personal. És una qüestió de principis. Enllaça amb la primera entrada al blog i tanca el cercle. Pertany a aquells temps en la que encara no tenia tocadiscos i voltava d’aquí cap allà amb els Lp’s sota el braç demanant als amics de poder-los escoltar. Aquest tema, que al disc enllaça amb el final de la cançó anterior (qui coneguin el disc ho sabran) on apareixia el vol d’una mosca “collonera”, el vol de la qual es veia truncat pel cop certer d’una paleta. I d’aquí saltàvem dins aquesta caverna tant particular on s’hi organitza un gran esvalot, segurament en un intent de representar la comunicació entre tota mena d’éssers vius. Ja m’imagino que els seguidors de Pink Floyd em retrauran d’haver malbaratat les dues entrades del grup. Com no he escollit algun dels molts dels rhythm & blues amb puntejos de guitarra espectaculars, o alguna que altra peça d’atmòsferes i ambients espaterrants. Com a plec de descàrrec al meu favor puc afirmar que el fet de ser el primer grup que repeteix en aquest blog demostra sobradament la meva devoció pel grup de Cambridge. Per altra banda és una manera de donar a conèixer aquella besant més oculta de la seva música, la més juvenil i segurament la més honesta i alliberada de qualsevol afany de fer diners. Aquesta pretén ser la meva coartada i el meu humil tribut a Pink Floyd, que va fer volar a aquell jove inquiet i il·lusionat que crec que vaig ser.

Anuncis

15 comentaris

  1. 52 cansongs, son un any d'entregues de relats i música. Relats i música exquisits. Jo els imprimeixo damunt de paper reciclat i mi embolcallo l'entrepà d'esmorzar dels dilluns. El pa de dissabte sembla acabat de fer, quan a trenc d'alba del dilluns, l'emboliques amb el cansongs recent imprès. Quan arriba l'hora d'esmorzar, el dilluns es el primer que fem, desembolcallo l'entrepà, traient el paper imprès amb una petita pardala, doncs els escrits i la música ja s'estan fonent amb l'entrepà de truita, els personatges i els intèrprets també volen esmorzar. Un cop deslliurat l'entrepà de la pressió musico-literal impresa en el paper de l'embolcall, em menjo ràpidament el bocata de truita, (als intèrprets els hi xifla la truita) deixant l'impressió ben plegada entre mig dels taulons de la bastida. Acabat el crostó, ben sucat amb tomates de penjar, començo per saborejar l'ultima entrega del cansongs, l'espero. Primer l'oloro dalt a baix, el miro a contra llum, les taques d'oli han desfigurat les fotografies, me'l torno a llegir, les taques d'oli es converteixen en aureoles damunt dels caps dels cantants, llepo l'escrit com l'oli que queda al plat després d'un pa amb oli i Cola Cao, desprès me l'embuteixo a la boca i me'l menjo. Dins l'estomag els sucs gàstrics desfan els escrits i les melodies, les ulceres gàstriques dels etílics del cap de setmana, sanen al moment. El cos es reconforta, el sistema nerviós relaxa les comunicacions, la musculatura rep un reg sanguini nou, oxigenat, sobrealimentat. Els dilluns desprès d'esmorzar un entrepà embolcallat amb l'última entrega dels cansongs, tot és més fàcil. No endollem ni la formigonera, pastem directament i la fem roda a ma, les pales volen, l'obra es col.loca sola damunt la paret, aquella granja que estem construint, esdevé una catedral gòtica, potser eclèctica, potser psicodèlica depent de la recepta de Mr Cansongs. Segurament el ritme de treball que provoca, seria sospitós de dopatge, dopatge indetectable, improbable i que segurament a curt termini substituirà l'EPO i els anabolitzants, els ciclistes faran els tour de França, escoltant música, i substituint les barretes energètiques per un entrepà “cansongs”. El director de l'equip els hi llegirà l'escrit pels altaveus del cotxe escombra. Potser podríem obrir un petit quiosc amb rodes, per vendre els dilluns de mercat, entrepans “cansongs” embolcallats amb paper reciclat i acabat d'imprimir amb l'últim cansongs, segurament la gent farien cua, i si l'embolcall converteix el contingut en exquisit, Podríem demanar a Neil Armstrong, que tornés a l'espai per embolcallar aquest planeta, la Terra, amb un full de gegant d'aquesta 52ª entrega del cansongs, el podrien acompanyar a la dinamo de la nau en Lance Armstrong i a la banda sonora en Louis Armstrong. Un cop embolcallada la Terra, enviar-la al gran déu Crono i fer que se la mengés com va fer amb d'altres, els seus propis fills. A l'engollir tal farcit, la reacció seria immediata, Crono s'estaria menjant la seva pròpia mare, Gea, la Terra, així començaríem de nou, l'envolcall Cansongs pot canviar el curs de la historia, i tornar-la a escriure.
    Així sigui.

  2. Droga dura, Jordi, droga dura. Que en fa d'anys que no ho escoltava.

    Felicitats per la constància, tot i que no sempre escolto -i llegeixo- les teves recomanacions setmanals, ho he de reconéixer, de tant en tant sí que ho faig. Tot un any, setmana a setmana publicant el teu article i argumentant la teva tria diu molt del teu compromís.

    Gràcies per regalar-nos aquestes petites joies que ens fan tornar a sentir el que potser feia molt de temps que no sentíem.

    Una abraçada!

    Jaume

  3. Hola a tots,

    Quan ens bé al cap la paraula ficció sempre la relacionem amb altres com llibertat o creació. Tan sols cal fixar-se com al llarg de la història, els grans dictadors (de petits potser en tenim un tots a dins…) sempre han vist als creadors com els seu màxims enemics. Està molt clar, si vols dominar i sortir-te amb la teva el primer que tens de fer es acabar amb els que tenen la capacitat de crear un món diferent al que tu proposes. Una nova identitat. D’aquesta forma, sense crítica i oposició pots erigir un imperi de clons sotmesos per la força.

    Així doncs la ficció té poder. Quin poder? Ja fa un temps, en una de les nostres converses va sorgir un terme que no coneixies (t’he de confessar que jo abans d’estudiar-lo tampoc): l’imaginari com a disciplina que estudia el “conjunt d’imatges mentals que representen els aspectes figuratius o el valor simbòlic de les coses” i cito més per donar més llum al tema “A partir de la correspondència entre les imatges construïdes i la realitat percebuda, s’estableix una separació entre la imaginació reproductora, vinculada a la percepció i la memòria, i la imaginació creadora capaç de produir imatges noves al marge de l’experiència perceptiva. Aquesta potència creadora de la imaginació molt sovint s’oposa al coneixement intel·lectual, que es considera la via adequada per a accedir a la veritat. El pensament contemporani ha qüestionat aquests pressupòsits afirmant la llibertat creadora com a característica definidora de la seva identitat”

    Sòcrates, Plató, Aristòtil o Descartes van desconfiar de la imaginació perquè no tenien on agafar-se. Eren el que avui anomenaríem realistes. No va ser fins a Hume i Kant que les coses començaren a canviar i, amb els romàntics, quan ja es va s’accentua la potència creadora de la imaginació i la llibertat. A partir de llavors la imaginació apareixerà com un poder creador i definitivament desvinculat de la seva subordinació a la sensació.

    El pare del Jordi, el “Tonet” deia que el seu fill volia ser escriptor. No sabia ben bé de que però que volia ser escriptor. Ja fa bastants anys que conec al Jordi i, com altres que compartim la seva amistat, he vist com ha anat passant per diverses disciplines creatives sempre amb el mateix “leitmotiv”: cercar la forma per poder expressar-se. Abans ho feia d’una forma molt més introspectiva ara, en canvi, d’una més extravertida. Ho celebro! ja que d’aquesta forma el seu missatge pot arribar a més persones. Tots els que llegim el blog el coneixem i ja sabem que si d’alguna cosa està format aquest missatge és de “bones intencions” (tan volgudes per a ell…)

    Tornem a l’imaginari… les ficcions d’aquest blog –que amb aquesta entrega compleix un any- poden complir perfectament amb una de les màximes per a comprendre la realitat humana: l’imaginari no com a forma de reflectir el que es real o construir una nova realitat, si no com una possibilitat de dominar-la, en el sentit d’afrontar-la, suportar-la o modificar-la.

    Un senyor que es deia Bruno Bettelheim es va dedicar, entre altres coses, ha analitzar els contes de fades i llegendes i va defensar el valor de la fantasia com una arma per a afrontar la vida.
    Bettelheim, B (1988) Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Barcelona. Grijalbo

    Per molts anys de blog i felicitats per fer extensiu el teu imaginari, en aquest cas musical. Per dir-ho d’alguna forma…

  4. Hola Jordi

    Aquest blog, que com el seu nom indica és un blog de cansongs, s’ha convertit en un doble alicient almenys per a mi. D’una banda recordar temes de grups mítics de la música. Interessants i algunes vegades oblidats; I descobrir-ne de nous partint de les recomanacions que amb molt bon criteri fas setmana rera setmana. Ara bé, el que vertaderament trobo interessant, i sempre ho he manifestat, són els escrits addicionals a cada tema musical. Aquetes 52 històries plenes d’ anècdotes que moltes vegades em fan esclatar de riure en només començar.

    Tot refrescant la memòria em ve a l’esment que cap als anys 70-80 ja escrivies a la revista d’Anglesola “Seny Jove”. Més tard naixia la revista “Poticep”, amb aquells relats d’aventures plens d’humor i d’ironia i amb un llenguatge propi que només uns quants privilegiats enteníeu el vertader significat. Una altra faceta com a escriptor és la de guionista per als teus propis curtmetratges. I potser encara n’hi alguna que altra que en aquest moment se m’escapa. I ara aquest blog. Un blog que mica en mica ha anat guanyant terreny i que cada cop es consolida més com un blog entre literari i musical en el qual s’entrellacen els relats reals i de ficció, els relats quotidians i de reflexió, però tots ells amb un estil propi i de ben segur que amb la finalitat de compartir-los entre tots.

    Fent un repàs a aquesta trajectòria, estic convençuda que això d’escriure ho portes als gens. Diversos membres de la teva família han fet palès el do de l’escriptura. El Tonet, que segons el Josep tenia clar les teves inquietuds com a escriptor , de ben segur que estaria orgullós del seu fill i ell, artista també com era, t’encoratjaria a seguir explicant històries i a fer volar la imaginació de tots aquells a qui ens en fas partíceps.

    El Richard Ford en el seu llibre “ Flores en las grietas “ al seu primer capítol titulat: “ Qué escribimos, por qué lo escibimos i a quien le importa” fa una dissertació sobre la llibertat d’escriure amb tot el que això c omporta. I en un moment donat diu “ La escritura i su pariente mas venerable, la literatura, son permanentes. Una vez que hemos entrado en ellas, lo que hemos hecho queda para siempre”.
    La idea de fer un recopilatori de tots aquests relats i històries crec que seria del tot encertat i qui sap si en complir el primer aniversari seria un bon moment…

    Moltes Felicitats per aquest primer any de vida d’aquest blog.

    Teresa

  5. Aquesta entrega 52 ha nascut amb un pa sota el braç. Amb el teu comentari agafat de la mà. I a la poca estona… no eren un sinó dos els nouvinguts (portava bessonada…) Si el primer ja era maco (clavat al pare), amb tot el tema d’embolicar l’entrepà amb el cansongs i el relat que va increscendo sobrepassant universos i eres (de era, no els que fan a les empreses…), el segon era més maco encara (es deu semblar a la mare…) Un dibuix amb tot el bar Foment al complert. I no i falta detall. Mr. Raons i Mr. Cansongs cruspint-se els donuts, amb el cafè enxufat en vena directe de la màquina. El Keith Jarrett tot concentrat al piano. A dins del piano la gata enjugassada fent la gitza. La mestressa (per cert, l’has dibuixat clavada) fent malabars amb els donuts. La taula de la botifarra (ja veig que en deu haver un de calb…) La barra, les làmpares, els quadres, tot. Està impecable.
    Davant aquesta precisió entreveig la següent situació:
    una d’aquestes tardes de vent l’Enric baixant de l’embestida dient allò de que “quan fa vent fa mal temps”. Agafa el cotxe i els bartuls i enfila cap a Sant Martí. Aparca davant del bar Foment i just abans d’entrar s’espolsa. La polseguera és tant gran que els jugadors de botifarra, entre mà i mà fan una ullada a la finestra i se’n fan creu com amb aquella ventolera pot ficar-s’hi una boira tant espesa. L’Enric entra al bar, seguit encara per un estel de pols (a l’estil de l’Uma Thurman a “Kill Bill” entrant al bar després de sortir de la tomba) http://www.youtube.com/watch?v=rGdsWTpRPkA
    Mr. Raons i Mr. Cansongs es burxen a la vena per endollar-se a la cafetera. La mestressa està als comandaments a punt de manxar. El Keith Jarrett parla sol en un racó. La gata està sentada al piano tocant “alegres melodias de ayer i hoy”. L’Enric s’encara a la barra i demana una clau fixa 12-13. Empalma la manguera de nivell al sortidor de cervessa per no veure directament a xum de la canella. Quan s’ha abeurat fot un rot que fins i tot despentina al calb de la botifarra. Ha partir d’aquí tots s’han comportat sumissos com a corderets a les ordres de l’Enric. Els ha fet anat d’aquí cap allà fins que ha trobat la composició exacta. A part de fer estar la gata quieta, lo més difícil ha estat fer aguantar els donuts suspesos en l’aire. Quan els ha tingut a tots a puesto l’Enric s’ha tret el bloc i el llapis i ha començat a dibuixar…

    Si et sembla bé, Enric, ficaré el dibuix en el proper concert que es faci al bar Foment.

    Moltes gràcies per aquest regal tant maco

    Una abraçada

    Jordi

  6. Sí Jaume. Dura de veritat. Ja em suposo que molta gent, sobretot els més joves, no tenen els mateixos referents que nosaltres i aquestes “substàncies” que consumim per aquí més aviat els descol·loquen. A nosaltres però, ens fan volar i tot.
    Porta la seva feina fer una entrega setmanal. Sóc persona poc constant, així doncs he de pensar que el que em fa continuar és el compromís.

    Gràcies per les teves paraules.

    Una abraçada

    Jordi

  7. Molt maco el teu missatge. No crec que sigui vanitós afirmar que tinc imaginació, do que assumeixo amb naturalitat, com qui té les cames llargues o els ulls verds. El que em sorprèn de tu és que tens una gran capacitat d’anàlisi. Aquesta capacitat i la llarga amistat que ens uneix fan que sàpigues més coses de mi que jo mateix. Per això estic molt al tanto quan em dius “has de llegir-te aquest llibre” o “tal pel·lícula t’agradaria molt”. Acostumes a encertar-ho doncs sempre hi han aspectes que d’una manera o altra em toquen de veritat. Aspectes que tu has entrevist en mi i que jo desconec.

    Tornant a l’imaginació, crec que ho tornes a encertat de ple que, al margue de tenir-ne, en el meu cas diguem que adopto una actitud imaginativa davant la vida (sóc un imaginatiu actiu i no pas un imaginatiu mandrós…) Suposo que com a mecanisme de defensa, com molt bé dius, per fer-hi front. Ja que has citat al meu pare jo també ho faré. Ell deia que “la vida era com una pel·lícula que sempre acaba malament, doncs sempre ens acabem morint”. Davant aquesta realitat irrefutable, mirem que tenim, quin bocí de vida ens queda i procurem de convertir-la en un lloc agradable. Que abans del desenllaç final puguem dir (en present, això és un detall important) “collons, quina pel·lícula més bona!”.

    Suposo que ja saps (que t’he de dir…?) que en la part musical del blog tinc molt present quina opinió et mereix la cançó escollida.La música és una de les nostres passions compartides.

    Moltes gràcies pel comentari

    Una abraçada

    Jordi

  8. Suposo que lo meu deu vindre de vocació, que com molt bé saps, és important per afrontar els reptes que se’ns esdevenen /t’ho dic per què et vaguis entrenant…) Lo meu deu ser explicar històries, ja sigui amb paraules, amb fotografies o amb curtmetratges. Tot suport és vàlit. I sobretot m’agrada la complicitat, el fet de compartir-les. Hi han històries d’aquest blog que les has vist néixer, o n’has viscut algun detall. Això ajuda a disfrutar-lo encara més, i és un fet que esperona i inspira al qui escriu ja que sap que el receptor captarà el missatge.

    Espero poder fer realitat aquest recull en paper d’aquest any de cansongs i raons. Serà un punt i seguit.

    Moltes gràcies pel comentari i el recolzament incondicional.

    Una abraçada

    Jordi

  9. Hola Jordi.
    He descobert el teu blog fa molt poc però certament ha estat per mi una de les gran troballes d'aquest darrer any.
    Soc per tant un afortunat al tenir encara pendents de llegir la majoria de les entrades que de forma magistral has anant desgranant. És una combinació perfecta de música i experiències personals que em fa gaudir i passar molt bones estones.

    Certament amb la escala en HiFi d'Anglesola vaig trobar moltes coses …….

    Moltes felicitats pel teu primer any

  10. El mateix puc dir jo del teu blog, Melcior, que junt amb el de l’Enric són dos lloc de pelegrinatge constant per trobar-hi paraules reconfortants. Amb “Júlia”, la darrera entrada que vas penjar, la meva mare es va emocionar i plorar de valent. Hi vas saber reflexar perfectament i de forma colpidora aquesta situació tant injusta dels desnonaments. Per desgràcia, una situació més de les moltes que ens toca patir en aquestos temps de tenebres i desànim.

    Sí, realment dins el poble l’Escala en hi-fi va ser un punt de trobada del que hem d’aprendre tots plegats i que ens pot aportar una llum d’esperança per encarar el futur, fent pinya, unint esforços amb la gent que ens envolta i amb la que podem assolir grans fites.

    Molts ànims amb el teu blog “Viatge a Ítaca” i moltes gràcies per les felicitacions.

    Una abraçada

    Jordi

  11. Molt bones Jordi,
    amb aquestes 52 cansongs, he disfrutat de les teves històries on de tant en tant hi reconec situacions que em són familiars, els comentaris i respostes que us feu amb l'Enric que no hi ha desperdici (us heu ben trobat)!! i m'has fet escoltar cançons que no havia sentit mai.

    Moltes felicitats i no paris!!

    Un petonàs

    Olga

  12. Hola Olga, quina alegria veure’t per aquí! Sí, hi ha una mica de tot, junt amb experiències personals també hi han històries inventades i d’altres que formen part de l’imaginari col·lectiu. Mira, és una manera com una altra de passar-s’ho bé.
    En quan a les cansongs, celebro moltíssim que t’hagi descobert músiques desconegudes i que a sobre t’agradin.

    I tant, amb l’Enric ens desmelenem de valent…

    Moltes gràcies pel comentari.

    Un petó ben gran

    Jordi

  13. Jordi,
    Moltes felicitats i que duri molts anys!!
    A mi, el teu bloc m'ha servit sobretot per a retrobar-me amb tu. I és que es pot dir que no compartiem res des de que vàrem acabar la FPII a Mollerussa.
    I ves per on, ara ens anem trobant cada setmana en aquest cafè virtual, on un dia xerra un, l'altre dia un altre… n'hi ha que són habituals cada setmana. I sempre es xerra al voltant del tema i/o de la cançó que tu proposes. Trobo que és una fòrmula molt encertada per a fer petar la xerrada entre persones que es troben en llocs físicament diferents.
    A més, tu ho fas molt bé per encetar la conversa, hi tens “gràcia”. Mai començaràs amb una cosa com: quin dia més maco (o lleig) que fa auvi… Tu comences amb l'amic detectiu o bé amb el teu amic Mr. Raons al bar Foment, etc. I ens engresques als altres a dir-hi la nostra, a fotre-hi cullerada. Per cert, ara que me n'adono: bar Foment? Serà del Rossell de la patronal?
    Jordi, et felicito també per la constància d'escriure cada setmana. Imaginació + constància dóna un molt bon resultat.
    Suposo que demà o diumenge celebraràs l'aniversari amb els que tinguis a prop; l'ocasió bé que s'ho val. M'agradaria ser-hi.
    Fins la setmana vinent,
    Ramon

  14. Hola Ramon.
    És veritat. Al ser fora del poble vam deixar de veure’ns. Ara, no et pensis. N’hi han molt que tot i viure ben aprop ens veiem molt poques vegades. Amb tot lo que tenen de bo i de dolent les noves tecnologies, aquesta vesant del blog és força interessant, i com molt bé dius, ens ha permès de contactar un altre cop tot comentant una cançó o algun escrit.

    Moltes gràcies per anar visitant el blog i de tant en tant dir-hi la teva. I gràcies per les felicitacions. A veure si un dia d’aquests ho celebrem amb un bon vermuth a cal Marina…

    Una abraçada

    Jordi

  15. Hola Mr Cansongs! Wow que emoción poder leer la publicación del 1 aniversario del Blogg y los comentarios del mismo. A lo largo de mi incursión por el Blogg puedo apreciar, sin que de otra manera pudiese ser, la evolución del mismo y gratamente me encuentro más que satisfecha y feliz no solo por los progresos técnicos si no por el amor y la lealtad que hay entre Usted y sus Seguidores, la fidelidad y la gratitud, la complicidad y la protección, el atesorar y rememorar y la actualidad de temas que desarrolla con la combinación de música y de la Narrativa que por excelencia lo característiza es ADMIRABLE Y DE ORGULLO. MUCHAS FELICIDAD ES POR SU ANIVERSARIO, 1 DE MUCHOS Y ME ALEGRO QUE HACE YA 4 AÑOS HAYA DECIDIDO EMPEZAR EL BLOGG Y DELEITAR A SUS SEGUIDORES, Y AHORA A MI LA PRESENTE CON SUS TERTULIAS Y RECOMENDACIONES DE CANCIÓNES PARA OIR. MUCHAS GRACIAS MR CANSONGS POR SU EXCELENCIA SALUDINES 😊😊😊

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s