51 “¡Adelante!”

“¡Adelante!”
Lone Star
“Adelante. Rock en vivo”
1974

A la Carme,

membre de la legió esgrogueïda,
abnegada portadora de voluntats,
que aquesta setmana afegeix
un palet (felicitats…)

La necessitat de l’ésser humà per comunicar-se en la distància ve ja de temps immemorials i arribant fins als nostres dies, i tot fa pensar que de cara al futur no tindrà aturador. Farem aquí un breu recorregut, i a grans trets, de com s’ha anat desenvolupant al llarg de la història aquesta pràctica. Els missatges van lligats amb el llenguatge, i l’evolució d’un ha condicionat l’altre. Abans que la parla (estructurada, tal la coneixem avui en dia) suposo que deuria prevaldre el llenguatge dels signes, el no-verbal (fixem-nos que amb els SMS hi ha hagut una involució en aquest sentit) Si un volia dir-li a un altre mitjançant missatger, que anés en compte o li cauria un mastegot, el remitent li fotia una plantofada al missatger que aquest alhora havia de transmetre al receptor. No tinc massa clar com aquest rebia el “recado” i com se li feia saber la identitat del remitent. El mètode era poc discret doncs no hi res millor que una bona plantofada per que ressonin per les cavitats de les cavernes i comprovar-ne l’acústica. Crec que en aquells temps prevalia molt allò de “matar el missatger” doncs no hi havia sobres on poder mirar les dades de qui t’enviava “el present”.

Un cop el llenguatge comença a prendre peu la cosa canvia, i l’ofici de missatger passar a ser més ben vist. Suposo que els primers missatges eren de caràcter primari, que amb sons, gestos i ganyotes venien a dir una cosa així com, “nen, ves-li a dir al teu pare que el dinar està a punt”, o “diga-li a t’ha germana que l’espero aquesta tarda a la roca de la cantonada”. Tot això era més o menys així, de forma rudimentària i sempre per transmissió oral. No serà fins passat molt temps, durant l’Edat de bronze (finals del mil·lèni IV a. C.) que es comença a enviar missatges per escrit. L’ofici de missatger passa ha requerir una bona condició física, doncs les gruixudes lloses marcades a cop de sílex que han d’arrossegar no estan a l’abast de qualsevol. Devem a aquesta època la invenció dels jeroglífics i els mots encreuats. La figura del missatge es prou reconeguda i comparteix amb druides i guardians el dubtós honor que a tots tres els borden els gossos.

Fent un altre salt en el temps, a la batalla de Marató (any 490 a. C.) en la que un missatger, el soldat grec Filípides, va morir de fatiga després de recórrer aproximadament uns 42 Km, la distància que separa la ciutat de Marató d’Atenes per anunciar la victòria grega sobre l’exèrcit persa. Aquest fet ha passat a la història. El que no és tant conegut és que van ser dos i no un els missatgers enviats. Tersipo, el segon en discòrdia, va sortir minuts després amb el missatge per escrit sobre una gran llosa (a la manera clàssica, amb els honors que requeria aquella extraordinaria proesa) i que era més gran que tot el seu propi cos. Amb aquella baluerna al coll va córrer i córrer (en hi ha que diuen que va avançar al propi Filípides) Quan va arribar a l’entrada d’Atenes, al creuar per sota d’un edifici en obres, als paletes se’ls hi va desplomar un carrau de considerables dimensions, amb tanta mala sort que va anar a espetegar sobre la llosa i aquesta sobre el pobre Tersipo quedant inventada de cop l’impremta. Llàstima que en aquella època no hi va haver ningú que en sabés veure la utilitat. En fi, la història sempre està escrita pels guanyadors, i dintre d’aquests, els que no queden xafats.

“Filípides arribant a Atenas”, pintura de Luc-Olivier Merson (1869)



Un altre missatger il·lustre va ser Miquel Strogoff, el famós “correu del Tsar”. Els tàrtars envaeixen Rússia i tallent els cables telegràfics per impedir la comunicació entre el tsar i el seu germà. Al tsar sols li queda la solució d’enviar un missatger que creuï tot Sibèria per advertir de la invasió. Com que la missió és secreta el Miquel Strogoff haurà d’ocultar la seva verdadera identitat, fins i tot, per no ser descobert haurà de dissimulant els seus sentiments davant la seva pròpia mare, cosa que no li costarà gaire esforç doncs després de les penúries i estralls que ha de patir, quan arribarà al seu destí no el reconeixerà ni sa mare.

Una bona alternativa dins el sector van ser els coloms missatges, pel seu prodigiós sentit de l’orientació i la seva velocitat (poden arribar als 90 Km/h.) Com tot mètode també va tindre el seu antídot. La imitació dels sons de reclam d’aquestes aus van desorientar-ne moltes fent que molts missatges es perdessin o caiguessin en mans enemigues. 
Aquests imitadors eren molt buscats i s’organitzaven càstings per escollir-ne els millors.També hi ajudava que la punteria (aguditzada per la gana) d’algun caçador famèlic duia aquestes aus a la cassola agraint el detall que el suculent àpat anés acompanyat d’un bocí de paper per encendre el foc. Com a dada curiosa val a dir que l’exèrcit espanyol no ha abolit l’ús dels coloms missatgers fins fa ben poc, el març del 2010, i per ser més precisos el dilluns 29, concretament a les 7.15 de la tarda, quan el Teniente Castillo Jr, amb dificultats per arribar a fi de mes i fent quatre números va comprovar que sortia més a compte l’oferta de Movistar que el pinso dels coloms. A més en l’oferta hi anava inclòs el mòbil amb el “Mecharon survival” instal·lat de gràtis.

Per acabar aquest breu recorregut fem cap a l’organització dels correus a Espanya, que encara que venen de més antic, van ser els romans amb el que anomenaven cursus publicus que organitzen tota una xarxa de camins amb la que comuniquen tota la geografia de la península. Des de llavors fins als nostres dies, la seva legió de fidels carters que d’una punta a l’altra i fins als llocs més remots han dut els missatges que se’ls hi han encomanat. Un exèrcit groguenc que sense descans ni desmai han anat deixant una estela de mercaderies, bones noves i rebuts del banc. I com marca la tradició, el carter, junt amb el mossèn i la Guardia civil, segueixen se’n bordats pels gossos.

Les noves tecnologies estrenyen de valent, però tot i així, quan arribem a casa encara obrim la bústia amb l’esperança de trobar-hi alguna carta, publicació o requeriment judicial. I és que l’abnegació d’aquesta gent és colpidora. No importa el contingut del sobre sinó el compromís adquirit. El deure està per sobre del pracmatisme. Quants Miquels Strogoff’s, quants Filípides no hi han avui en dia que travessen cims i abismes, fan front tant als freds glacials com als àrids deserts? ¡Adelante!. Són inquebrantables. Res els fa defallir, ni tant sols quan, exhaust, un cop al seu destí, entreguen la carta al seu destinatari i aquest l’obre i en llegeix en veu alta el seu contingut:

hl
cm sts?
:-#
b7s

Aquest Lp de Lone Star està dins la tradició de gravacions “en viu” de l’època però que en realitat no ho són. De fet es tracta d’una gravació realitzada en estudi (alguns temes es van enregistrar varies vegades) en que tots els músics toquen alhora (com si es tractés d’un concert) i envoltats d’un grup d’amigatxos incondicionals i que segurament tenien el beure pagat. Dit això, que no vol ser cap critica sinò sols un aclariment, el disc té moments força interessants. De tots però aquest “¡Adelante!” perdura en la memòria aquesta història de redenció d’aquest rockero convençut. La passió amb que Pere Gené canta el tema, la manera amb que “el viu” i es d’esgargamella resulta impagable.


La primera versió és la que apareix al disc. La segona és una versió més curta, sense els “coros” finals, però val la pena recollir-la per veure al personal en acció.


Anuncis

8 comentaris

  1. Ei, Jordi!

    El tema d’avui el vaig descobrir gràcies a un company de classe el qual, a la vegada, tenia un germà mes gran que ens va deixar per unes hores el seu cassette del grup Lone Star per participar en un “Escala en Hi-Fi” al col•legi. Recordo molt bé la cançó, era l’any 1978 als “Escolapios de Tàrrega” i, a la sala d’actes, varem escenificar davant alumnes i professors el “Adelante”. Imagino que la fila que fèiem era “patètica” ja que anàvem amb la bata de ratlles d’escola posada i com a instruments teníem un parell d’escombres i galledes girades de cap per avall que utilitzarem com a bateria, guitarres i micro. Clar que per pena, també, l’estampa que expliques de l’exèrcit espanyol amb els coloms missatges. Uf! (difícil de superar)

    Una abraçada!

    Toni

  2. Hola Toni.
    Pel que veig la teva vocació d'actor et ve de lluny… Als Escolapis deureu fer estralls amb aquest “Adelante!”. Als “padres” no se'ls hi va ficar les sotanes de punta?
    Lo de l'exèrcit espanyol, les circunstàncies són inventades però el fons és verdader. Tela…

    Una abraçada

    Jordi

  3. El cos d'un home mal estirat, bocaterrós i sense sabates, al mig de la sorra. L'aigua del mar ha tornat a la calma i l'hi remulla els peus una vegada i un altra, el mar no se'n cansa. Ja ha sortit el Sol, acompanyat d'uns núvols que el tapen una vegada i una altra, els núvols no se'n cansen. Els raigs que s'escapen de la teranyina de cúmuls, li escalfen la cara una vegada i una altra, el Sol no se'n cansa. La llum ja és zenital, els músculs entomeits pel naufragi, volen moure les robes esparracades i descolorides pel Sol, l'home ho prova una vegada i una altra, està molt cansat.
    A aconseguit arribar fins a la platja, però no sap com, el xoc de les onades l'han deixat exhaust, una vegada i una altra. Mal repenjat en un embalum, amb les cames estirades i els peus despullats, les onades l'hi fan arribar tot tipus de paquets i andròmines del seu naufragi o d'altres, ves a saber. S'ha lligat un mocador groc al cap amb quatre nusos, tipus paleta, per evitar un cop de Sol, que només descansa de nit, com ell.
    Al cap de 24h, ja te tots els paquets i embalums, destriats i seleccionats, per ordre alfabètic i per data d'entrega, la paqueteria exprés l'ha col.locat damunt d'una roca, que forma un petit delta, com un petit moll natural. Es un mètode de supervivència innat, repetir la rutina diària per evitar un col•lapse emocional.
    Al cap de 48h, a trenc d'alba, al costat del petit moll natural, han aparegut cent billons d'ampolles, totes elles amb un missatge d'auxili, esperant que algú les trobi. Sense perícia, agafa el bagul de segells i una ampolla darrera l'altra els hi enganxa el segell passat per aigua salada. Les ampolles son llençades altra vegada al mar, que no és cansa de portar-ne més. De cop, uns cops d'aires, fan caure uns cocos damunt les ampolles de vidre, que sonen com un atrapasomnis immens, anunciant l'arribada d'una onada gegant, un tsunami, que aixeca i fa convexa la línia de l'horitzó. Borden els gossos de mar, la onada te un color inusual, la cavalquen els genets de les onades, no son falsos socorristes de silicones vermells, son una legió de surfistes esgrogueïts, uniformats i ben vestits. Allà on hi hagi un segell enganxat, un destí l'espera i la legió de surfistes esgrogueïts no és fa esperar, comencen a omplir d'ampolles i algun coco, els cofres de les taules de surfs, el vent és favorable, les entregues no es faran esperar, en un tres i no res reparteixen l'illa, només deixen la roca que fa de petit moll natural, i una taula de surf amb cofre, repenjada a la palmera dels cocos. L'home sense sabates i amb les robes esparracades i descolorides, guaita de reüll la taula de surf, es reconeix un d'ells, de la legió esgrogueïda. Es mira a si mateix daltabaix, a l'infern de la camisa i du una carta segellada a nom de:

    Mr Cansongs, l'adreça és correcta, és la mateixa illa, d'on han sortit cent billons d'ampolles plenes de missatges. El remitent: Orfeu. El contingut: S.O.S música.

    Si volem que els missatges arribin a algú, hi em de posar el nostre segell.

  4. La Carme (per al·lusions…) ens envia aquest comentari…

    Ostres Jordi, moltes gràcies, primer que tot pels 50 + 1, i després per la super super cansong. Mai de la vida havia llegit un recorregut tant xul·lo per la història de la meva feina, sort que lo de “matar lo missatger” i les plantofades ja no està de moda, per que tal com va la crisis, entre la S. Social, A. Tributària, Trànsit, burofaxs, etc, etc, acabaria tova cada dia. I segur que més blava que esgrogueïda. A veure si ens fem un vermutet per celebrar el meu cumple.
    Gràcies mils una altra vegada.

    Fins aviat!

    Carme

  5. Apreciat i distingit Orfeu:
    faig acusament de rebuda de la seva petició. Permet-me que em vanagloriï de tants sons i melodies compartides amb vostè. Per la vostra informació, dir-li que estic acabant d’omplir la propera entrega d’ampolles amb música de primera qualitat. Vaig tindre problemes amb la darrera remesa de taps de suro doncs és importantíssim que tanquin bé. Ja m’he trobat amb casos en que algunes notes, fins i tot arpegis sencers s’encapen pel camí i arriba lo que arriba. Una vegada de l’acompanyament sols en va arribar una llunyana remor, i del “solo” de trompeta, res de res, tant sols la bufera del trompetista, fet que va provocar que l’il·lusionat receptor, un cop tret el defectuós tap i apropant-se el broc de l’ampolla a cau d’orella, sols va arribar-li a l’oïda una trista ventolera que amb proutes feines el va despentinar. I és que com molt bé saps, estimat Orfeu, la música esbravada no val res. Ah, per cert, i a tret informatiu, la cansong que representava que hi havia en aquella ampolla era “Balada triste de trompeta”…
    Resolt aquest tema estic en condicions d’assegurar que tota la partida sortirà amb òptimes condicions. Com sempre, disposaré la comanda sobres les aigües de la marea baixa, aprofitant el reflux de la lluna per escampar les preuades cansongs a lo llarg i ample d’aquest món.
    Darrerament estic desenvolupant un nou sistema alternatiu via aèria, però en fi, això són figues d’un altre paner.

    Pel que fa referència al vostre crit d’auxili, resteu tranquil doncs encara resten cansongs per donar i entomar durant una bona temporada.

    Sense més el saludo amb la més alta consideració i resto a la espera de la seva sempre amena i il·luminadora resposta.

    Afectuosament

    Mr. Cansongs

  6. Carme, celebro que aquesta dedicatòria t'hagi agradat. Com a seguidora incondicional i matinera del Cansongs bé ho valia.
    A veiam aquest vermuth…

    Felicitats un altre cop

    Jordi

  7. Per fi, després de molt temps sense saber-ne res, tenim l’honor de comptar amb un comentari de puny i lletra del mateix Mr. Raons. Com sempre, està carregat de “raons”. Aquí va el seu comentari…

    Sobre el més enllà i el más acà

    L’entrega del número 50 de Mr. Cansongs m’ha deixat estorat, “Moribund the Burgermeister”, més o menys. Fa dies que tinc pendent fer alguns comentaris però com que sempre vaig liat i falt de temps se m’acostuma a passar l’arròs. Sort que encara tinc bons queixals i puc mastegar bastant bé. Ja ho diu ma mare: “home de tants oficis pobre segur…” no se que voldrà dir? En canvi el pare no diu res. Els gats diuen que es meu i el gos… ara que hi penso no en tinc… va fer el seu viatge al més enllà ara fa un quants anys. No se que deu fer? Algú s’ha preguntat mai si al paradís ens trobarem amb els animals de companyia que ens han deixat, o la sogra, o l’ex…

    Si alguna cosa sé de certa, és que del gat malparit, siamès, lleig i guenyo, ni rastre por estos andurriales. Ara que hi penso, jo en tinc un que ben bé podria… però, no. El meu és un siamès gandul de solera, de fet l’anomeno així, perquè no té ni garbo ni greta per caminar. És d’aquells que es pixen al damunt per no miolar. Malparit. Un altre.

    Abans d’entrar en matèria negra, primer li voldria fer uns breus a Mr. Cansongs. D’entrada que no desesperi amb el pessebre, ja que gràcies a l’únic que renuncia al seu càrrec en aquest món d’enganxats a la cadira, l’any vinent ja podrà tirar per la finestra al ruc i al bou. Dos menys. Més lloc a casa pels altres. De segon, ja en plena crisi, haurem de treure profit del cosidor… ja que com que sóc lleig i guenyo no enfilo bé l’agulla i estic en la necessitat de refilar els descosits dels meus pantalons, pels meus tease-d’estrips. De tercer, aconsellar a Mr. Cansongs que si el negoci de les investigacions no rutlla… que és faci del PSC. Hi tenen més mà i més floreros.

    Sobre mà negra… hi tenim molt a dir, ja que sobre sessions d’espiritisme en sabem un munt. Nosaltres ens tancaven al baixos de la rectoria, llavors convertida en un Club–discoteca dels anys setanta. En la part més fosca i humida, de terra piconada del que d’antuvi hi va acollir part de l’antic cementiri adossat a les parets de l’església, després reconvertit en estable de la rectoria…una colla de descerebrats de pocs anys i melena llarga, hi fèiem sessions d’espiritisme, amb el vas i l’espelma que fluctuava. Igual que la nostra gola, que anava amunt i avall al ritme de la flama. Devia ser la moda del jovent de l’època. L’última esbufegada de nigromància al segle XX, abans de l’era informàtica i digital que va transformar la nostra societat. Ara si busques fantasmes i altres elements terrorífics els has de buscar a la xarxa…

    Lo bo del cas, és que en aquelles sessions d’espiritisme fins i tot, el més tonto del poble, n’arranblava alguna, i la cosa s’animava força quant a més a més ens visitava alguna que altra rata de grans dimensions. Amb el qual les tenies de dos en dos.

    He de confessar, que m’agrada Peter Grabriel, des de sempre. Però jo he optar per escoltar “In your eyes” mentre escric aquestes quatre ratlles al meu amic Mr. Cansongs.

    Mr. Raons

  8. Dilecte i savi amic Mr. Raons.
    És un privilegi poder comptar amb les vostres raons, sempre de pes, en aquest àlbum de cansongs, on de per si ja n’hi han de raons, encara que potser no gaire raonables, raonades, això sí, fins on a un servidor li arriba la raó.
    És curiós comprovar com aquell afany i inquietud pels entrellats del més enllà durant aquells anys estaven estesos arreu de les nostres comarques. No se com ho veieu però sospito que sereu del mateix parer si us dic que sembla innecessari una tercera opinió per fer del cas extensible arreu de Catalunya, al menys en àmbits rurals com és el cas. No se si els de capital tenien el cap en altres assumptes?
    El nostre detectiu favorit es mostra escèptic en aquest affaire i de ben segur que anirà persistint en les seves pesquises. Ja veurem fins on el porta tot això…

    Referent a les cansongs, celebro d’allò més que Peter Gabriel estigui entre les vostres preferències (per cert, gran tema “In your eyes”…) La cansong a escollir per cada entrada sempre és un veritable dilema, doncs és complicat representar a un artista amb un sol tema. Una sola cançó per artista i entrada es fa realment curt i insuficient. Queda el consol d’allò que diu “no hi estan totes les que són però són totes les que estan”.

    Doncs sense cap altre particular, deixant-lo reflexionar amb tranquil3litat sobre tots aquests temes que podran enredar-nos però mai confondre’ns, el saluda amb devoció el seu col·lega i amic

    Mr. Cansongs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s