50 “Moribund the Burgermeister ”

50
“Moribund the Burgermeister”                    
(Peter Gabriel)
Peter Gabriel
“Peter Gabriel”
1977

He tornat al despatx. A la bústia… cap “sobre”. Al telefon… cap trucada. Sí, bé, n’hi havia vint-i-tres. L’una d’algú que s’havia equivocat i les altres vint-i-dues d’Enciclopèdia Catalana (fan uns volums molt pesats…) Amb meticulositat i parsimònia he anat recollint les guirnaldes, les llums i el pessebre. El nen Jesús, Sant Josep i la Verge Maria, el bou i la mula, l’àngel i l’estrella, els Reis amb els camells, el foc i les olles, pastors, ovelles, el caganer, palmeres i casetes enfarinades, d’un en un tots a dins la capsa i cap a les esgolfes.
Del gat malparit, siamès, lleig i guenyo, ni rastre. Ni tant sols un “llámamequenotengosaldo”. Les esperances de tornar-lo a veure gairebé s’han esvaït. De cara al mes de febrer i en un últim intent per atreure al meu arxienemic felí he reconvertit el meu despatx de detectiu en un verdader taller de confecció. He arreplegat els vestits de les nines de la Núria (la meva reneboda) que ja no fa anar i els estic ajustant a les mides i xures de les meves gates. Caram noi, quins modelets que llueixen. Amb aquestes “picardies” i “saltos de cama” fan goig de veure. No hi haurà gat que es resisteixi. Per evitar conflictes consanguinis he tancat als meus gats mascles a les esgolfes a pany i forrellat. Com a maniobra de distracció els hi he muntat el pessebre, amb llums i tot, per veure si així es desorienten i es confonent de mes. Els més desorientats de tots han estat els Reis. Davant aquest desfase, la veritat és que no se quins fan més cara d’estupefactes, els gats o les figures del pessebre. El caganer s’ha quedat “cagat”.

Així doncs, ja em veus a les meves gates passejant-se pintades i extremades passejant-se amunt i avall de pati. Qui li havia de dir a la meva gata blanca, que ja cobra i tot, que a les seves velleses tindria tant d’èxit? La mesura ha causat estralls. Tots els gats del barri, de les rodalies i de més lluny i tot m’han omplert casa. Un remostré de por. Sort que ens hem cuidat de prendre precaucions. Això és un no parar. Molts, per les fesomies adivino de quina casa són. D’altres, els més joves, no els reconec. I ja no diguem al que vénen de fora vila. Ara, del gat en concret… res de res. Donem temps al temps. Aquest febrer pot ser el mes més llarg de l’any…

Està clar que el negoci de les investigacions no rutlla. Suposo que lo de la crisis també hi ajuda. La feina d’enfilar el fil a l’agulla no és el meu fort i sols es pot fer per un cas escepcional com aquest. Davant aquest panorama tant sols resta tancar portes o fer una fugida andavant. La revelació que se’n va fer fa uns dies no pot ser obviada. Les meves dots per afrontar affaires en mons paral·lels no poden caure en sac trencat. Abans d’afrontar empreses de màxima responsabil·litat he de resoldre una qüestió que des de la més llunyana joventut havia quedat pendent. En aquells anys d’iniciació i aprenentatge, durant una temporada la nostra colla (suposo que com totes en aquells temps) va tindre l’inquietut d’experimentar i de buscar respostes amb el més enllà.
La casa dels Tubella (antigament a can Real) era el nostre centre neuràlgic d’operacions. Allí hi practicavem el que en dèiem “sessions d’espiritisme”. Ens tancàvem dins d’una habitació a les fosques i al voltant d’una taula. Tots ficàvem les mans sobre la taula i ens concentravem de tal manera que amb el pensament aconseguíem que aquella taula, contradient la llei de la gravetat, es s’enlairés del terra i levités per l’habitació. Després hi havia una pràctica més sofisticada que consistia dibuixar sobre la taula un alfabet o respostes concretes, com “sí” o “no”. Al mig es ficava un vas boca avall i tots hi ficàvem un dit a sobre (això de fer anar el dit es propi d’aquestes edats. Avui en dia més que res es fa anar per manejar pantalles tàctils) Aquesta pràctica teòricament es feia per contactar amb un esperit o ànima en pena, que anava responent les preguntes que se li feien mitjançant el vas, segons aquest anava cap a una banda o altra de la taula. Recordo que un dia, a causa d’alguna pregunta inoportuna, l’esperit es deuria emprenyar i el vas va sortir volant i es va partir a l’aire. D’aquella feta ens vam espantar i les sessions es van acabar per sempre.

Ara, amb la perspectiva que dona el pas del temps, ho recordo amb cert escepticisme. Penso que algú més espavilat que la majoria manipulava les sessions. Ara que ja és intrascendent, voldria saber qui coi aixecava la taula o movia el vas? M’ha vingut a l’esment que en algunes d’aquestes sessions venia a fer fotografies d’espectres i enregistrar sons (psicofonies) el Jaume Solé, que venia de Tàrrega a Anglesola amb moto. Quina millor manera d’analitzar el tema que amb proves gràfiques de l’event? Em fico gavardina i barret i em dirigeixo cap a la botiga del Jaume Solé. Durant el trajecte van cavil·lant de quina manera puc plantejar el tema i si el Jaume se’n recordarà d’aquests fets. Ves a saber que se’n han fet de les fotos. Només arribar i apuntar-li la qüestió, el Jaume fa “sí home! Això deu ser cap a l’any 77. Un moment…”, i desapareix cap al rerefons de la botiga per sortir al cap d’un minut amb una caixa d’arxivadors plens de negatius. Remena els arxivadors fins que en treu un i el desplega mirant els negatius a contrallum. “Aquí està…” Curiosament de totes les sessions sols hi ha una sola foto. Amb una càmara digital fa una foto del negatiu i el positivat en revel·la el contingut. “Mirate’l…però si és el meu consogre…recordo que vaig fer la foto just quan va entrar a l’habitació i va obrir el llum”.
El Jaume em va explicar que ell també va deixar aquella especialitat una nit, després d’una sessió i quan tornava cap a casa amb moto. En un moment donat va mirar pel retrovisor i va veure “algú” que era al seient del darrera. De l’ensurt va perdre el control i es va fotre de cap a la cuneta. “Em vaig salvar de miracle”. De cop es van acabar els esperits i els sorolls.

la foto en questió



És de matinada. Estic assegut al despatx-cosidor repassant en uns gruixuts volums l’inventariat del gats de la comarca. Defallit, mentre a l’horitzó apareixen les primeres clarors del dia faig una pausa i un cafè per refer-me de tant esgotadora tasca. Obro el calaix de la taula i trec la foto de la “sessió”. És l’únic testimoni gràfic i que enlloc d’aportar llum al cas sols ha fet que afegir-hi foscor. Si vull avançar en aquest cas no tinc cap més remei que anar a veure als protagonistes de d’aquelles sessions. Però de moment haurà d’esperar. Deso un altre cop la foto al calaix mentre d’un altre en trec el cosidor. Aquesta nit ha estat especialment mogudeta i tinc moltes peces de roba per refer. Encara hauré de buscar una Tricotosa de segona mà. De les esgarrinxades, a la pobra gata blanca li han deixat les mitges plenes de carreres.

                                                     (to be continued…)



Quan Peter Gabriel va deixar Genesis va ser tota una commoció doncs el grups es trobava en el zenit de la seva carrera i moltes van ser les elucubracions sobre el futur de la banda i del propi Peter Gabriel. Aquest primer disc en solitari musicalment parlant és un impàs entre l’aportació que feia al grup i la seva exitosa carrera en solitari. Moribund the Burgermeister” reflecteix més que cap altre tema aquestes reminiscències del grup britànic, sobretot en l’aspecte teatral que tant li agradava subratllar al Peter durant les actuacions en directe, ajudant-se de màscares i disfresses vàries. Podria haver-ne triat qualsevol altre de tema, com ara la famosa “Salsbury Hill”, o embriagadora “Humdrum” o l’emotiva “Here Comes the Flood”. L’important en aquest cas és aquest àlbum valent i necessari. Valent per haver renunciat a acomodar-se i viure de les rentes d’un grup en plena fama. Necessari per obrir-nos la porta als magnífics discos del Peter Gabriel i amb els que hem pogut disfrutar molt.

Agraïments:
Al Jaume Solé, per la foto.
Al Daniel Giribet, per la traducció.

Moribund el Burgermeister

Atrapat en el caos del mercat
No sé el que, no sé perquè, però hi ha algo malament per allí
Els seus cossos es remouen i giravolten de mil maneres
Els ulls girant i girant mirant a l’horitzó
Ah, mira a la multitud!

Alguns salten ben amunt – dient “Ens ofeguem en un torrent de sang!”
Altres s’agenollen, han vist un salvador sortit del fang
Oh Mare! Se m’està menjant l’ànima

Què puc fer per aturar aquesta plaga, s’escampa per la vista
Només una fugaç mirada, un calfred i llavors tremolen fins al moll de l’os
Ah, mira com s’en van!

Bunderschaft, estàs boig? Tanca l’accés al castell
“Sóc Moribund, el Burgermeister, aturaré aquest monstre,
Algú va enviar l’elemeny subversiu, el faré fora d’aquí.”
Ningú dirà de què va tot això.
Però jo ho esbrinaré.
(Ho esbrinaré. Ho esbrinaré.)

Això és un escàndol, deixa’m que et digui
És tant contagiós que deu ser cosa del diable
Més val que t’en vagis, recull els gaiters, digue’ls que toquin
Sembla que la música els calma, no hi ha altra manera.
Ah, tanca les portes!

Hem triat pocions i figures de cera, però cap hem sabut trobar cap cura,
Mare siusplau, només és una malaltia, que els fa trencar les meves lleis,
Mira si pots desconnectar l’efecte que jo aniré per la causa
Ningú dirà de què va tot això
Però jo ho esbrinaré.
Ho sabré.

 

Anuncis

11 comentaris

  1. Jordi, Això d’arribar als 50 cansongs fa patxoca!! Poca broma, ja fa setmanes que t’ho treballes amb intensitat i, puntual a la cita, ens ofereixes una selecció de propostes sempre interessants, sorprenents, curioses… Ànims! la propera setmana; més… i, així, “n'ari anant, n'ari anant, n'ari anant…” (tot un plaer, de veritat rebre les teves tries musicals i… els estimuladors “textets”)
    Pel que fa a l’oferiment musical de la setmana; bona proposta, nano! Com ja pots imaginar per algunes de les petites aportacions que he redactat al Cansongs poc t’ha de sorprendrà aquestes alçades que et digui que també m’agradin els treballs del Peter Gabriel posteriors al grup Genesis. En especial, els primers on la teatralitat i domini de l’espai escènic damunt de la tarima em van capturar.

    Una abraçada!

    Toni

    Nota: Ostres, ostres, ostres amb les sessions d’espiritisme! Servidor guarda records en grup al respecte però, si no et fa res, ara mateix prefereixo quedar amb colla per anar a compartir la cervesata. Ei, segur que amb un grapat seguit de “tragos” tots plegats veurem com els vasos també es belluguen, no?

  2. Hola Toni.
    M’agrada molt rebre els teus comentaris on queda clar que els nostre tarannàs, encara que algun cop semblin estranys, eren si fa no fa el mateix. Pel que veig érem ben bé fills de la nostra generació. Suposo que l’inquietut i la suggestió de la ment en aquella edat era molt forta. Els record que en tenim d’aquells fets però, són d’haver-los viscut intensament i com una experiència real.

    Sí home. El Peter Gabriel és tot un referent. Un clàssic. Un d’aquells plats que saps que quedaras bé. Personalment aquest sempre ha estat un disc molt especial. A més, la portada m’encanta. (n’hem parlat per aquí de les portades, oi?) Aquesta en concret trobo que té un poder fascinant. Molt maca.

    Gràcies per ser-hi setmana darrera setmana…

    Una abraçada

    Jordi

  3. Sentats a primera fila, em fet us del pase vip, la passarel.la 080 Fashion Week Barcelona està plena a vessar i besar de Glamour. Les cadires son incòmodes a collons, segurament dissenyades sota criteris de riscos laborals, amb el simple propòsit de que la gent no s'hi adormi. En una passió de son, amb la panxa plena de canapès secs i copes de cava semisec, podries anar inclinant el cap, involuntariament i molt poc a poc, fins repentja'l damunt la passarel•la, amb el perill que comporta fer una becaina al mateix nivell que els rapits i impressisos talons de les top-models. Talons d'agulla que calcen (de calçat no de calces), doncs la majoria, es veu en les transparències, no es calcen la natura, a no ser que sigui un passe de roba interior, i sigui una de les peces a desfilar. Ens colzegem amb la crem de la crem, celebritis a tort i a dret, més aviat a tort, perquè caminen molt tort. Caminen, per no dir troten o galopen, al ritme de la música, dels focus i dels flaixos, estan al límit de la luxació, i no de luxe, que també, luxació del sistema músculo-esquelètic. Esquelètic també de corsecat, secor raquítica, de poca carn, models quasi bé transparents, sense afinar massa la vista saps s'hi porten alguna protassis de titanium, o algun tornillo de teflon, son una radiografia en moviment, si alguna és trenqués o luxés, segur s'estalviaria la placa de raigs X.
    Em vist desfilar vestits de coktail, però sense vermut de la casa, ni tan sols l'oliva farcida, això si les tops seques com un escuradents. Els vestits de nit, son per nits sense dormir, 1001 nits sense dormir, amb el que valen es per portal's de nit, matinada, matí, migdia, tarda, vespre i no anar a dormir, així dins un bucle en el temps, fins que el vestit s'esgrogueeixi. A part, també hi ha algun vestit de nit, que te'l podries ficar de nit, però per anar directament a dormir, fotent-li foc abans, com una torxa, per il.luminar l'estança, son massa de nit. Vestits de núvia, escorts amb escots per davant i per darrera, transparències tèxtils i humanes, recollits i despentinats, rostres pàlits, maquillatges indis, destrals desterrades enmig de la passarel.la, ganivets de Psicosis mal amagats dins les lligues, traiduria entre vestidors, vestits i talons esquinçats.
    L'espera a valgut la pena, la millor desfilada de la nit arranca, llenceria llançada a la passarel.la, llums psicodèliques i música de'n Peter Gabriel. Les gates una darrera l'altra, refregant-se entre elles, caminant poc a poc i moient la cua sinuosament, lluint picardies, saltos de cama i carreres a les mitges, al final de la passarel.la donen tombs sobre si mateixes amb la cua dreta i el cap ben estirat. És tanquen els focus, la música perd volum, s'encen un canó de llum, d'entre bambolines surt el dissenyador de la nit, exploten els altaveus amb confeti, camina decidit Mr Cansongs, emlluernat, amb la mà oberta i aixecada eclipsa el canó de llum, somrient i satisfet de la modisteria feta, agafat de la mà-pota, amb el gat malparit, siamès, lleig i guenyo. El gat porta un vestit i coixeja, Mr Cansongs li ha pres les mides.
    Felicitats per aquestes 50 mides de lletra i música.

  4. Comptar habitualment amb els teus comentaris és un luxe impagable. Aquest cop, aquesta desfilada de models felins complementa a la perfecció aquest entrada número 50 del blog. Sense cap mena de dubte 50 és una xifra important i carregada de significat. Agraeixo de tot cor les felicitacions. Ara, una de les fites importants d’aquest blog serà arribar al l’entrega 52, amb la que es completarà un any sencer, ple de cansongs i de raons (més que res ho dic amb temps per si et vols marcar algun detall…) les raons que exposaré en aquesta entrega tant senyalada vindran a ser una mena de resum, de cloenda d’un cicle, amb conclusions i reflexions (d’on venim i cap a on anem i totes aquest coses…) Espero que quedin cansongs i raons per continuar… si van arribant comentaris com els teus segur que hi seran.

    Gràcies! Per molts anys i en vida teva!

    Mr. Cansongs

  5. Jordi,

    Setmana rera setmana, els més incondicionals, hem anat esperant la teva proposta musical. A vegades compartida i altres no tant però sempre posant-hi l’atenció que es mereix. Gràcies a les teves recomanacions he pogut descobrir música interessant que surt dels cànons estrictament comercials i que desconeixia completament. La música ha vingut acompanyada d’uns textos divertidíssims, amb molt d’humor aconseguint una combinació perfecta.

    Felicitats per aquestes 50 perles i que en siguin moltes més.
    Teresa

  6. Jajaja.
    Molt bo aquest nou episodi del Jordi investigador.
    Vols dir que millor que busquessis aquest maleït gat en una sessió d'espiritisme?
    Si es/era tant “tremendo” potser ja ha exhaurit les seves 7 vides…
    Molt bo també el comentari del teu amic Enric. Potser si que t'hi podries dedicar a això de la moda…
    Jaja.
    Fins aviat.

  7. Ja saps Teresa que aquest “àlbum” va néixer gracies a que hem vas fer conèixer l’àlbum del Josep M. Oliva (llavors amic teu, ara ja nostre), iniciativa que vaig trobar magnífica i em va seduir des de un bon moment. Ell transmet les cançons i els escrits a través dels mails i jo del blog, però tant hi fa el mitjà doncs la finalitat ve a ser la mateixa. Val a dir que el Josep M. ja va per les 100 entregues! Així doncs tu també hi tens la teva part de mèrit en aquest tinglado. I també com a seguidora incondicional. Com vaig dient, i no em cansaré de dir-ho, els fet que hi hagi seguidors fa que aquest àlbum tingui sentit i continuitat.

    Gràcies i felicitats per la part que et toca!

    Jordi

  8. En aquest comentari fas propostes força suggeriments que em prenc la llibertat d’apropiar-me’n de cara a incorporal’s en aquesta mena de novel·la detectivesca per entregues. L’Enric sempre acaba dona una volta de cargol més al tema i lo insòlit ho converteix en lo més normal del món.
    No se si tema musical escollit és del teu agrat. Ara, amb l’artista segur que hi estas d’acord al 100%.

    Gràcies pel comentari.

    Jordi

  9. El Josep M. Farré (el Colom, pels amics) ha enviat un comentari a l’entrada 50 del blog. L’hi he demanat de poder-lo penjar per que complementa perfectament els fets relatats. De fet les coses van anar exactament tal i com ell les explica (menys mal que en hi ha algun de la quinta que conserva la memòria…)
    Doncs res, moltes gràcies al Josep M. i aquí va el seu comentari…

    (…) dons si, també recordo aquella època d’iniciació en el món dels esperits, o com tu mateix dius, de l’època que algun cabró es dedicava a moure la taula amb els peus (o no) i ens feia creure que eren els esperits que venien a parlar amb nosaltres. Fossin o no certes les visites dels esperits, si recordo aquella tarda o nit, fosc si que era, en la que el got va sortir disparat de la taula i va esclatar. El fet es el que dius, després d’aquella experiència es van acabar les sessions d’espiritisme. Recordo que a cada sessió estàvem mes acollonits i aquella va ser la definitiva.

    Al començament si que les sessions les fèiem a Cal Real, però no se per quin motiu les últimes, incloent la de la voladura del vas, les fèiem al xalet del Lluís, al “desgranadero”. Com tu dius, un dels assidus era el Jaume Solé, i la fotografia que et va donar està feta al xalet, fitxat que els bastiments de les portes, encara estan en obres.

    Si la memòria no em falla, i aprofitant l’ocasió per enllaçar-ho amb el tema dels “clubs” que has esmentat en algun escrit anterior, el xalet va ser l’última ubicació del club. Pot ser aquest és el motiu de que les sessions les féssim allí. I quant el xalet va estar acabat també es va acabar el club.

  10. Si em descuido arribo tard a l'esdeveniment. Moltes felicitats Jordi pels 50 lliuraments !!!
    Pel que dius, d'aquí 2 setmanes tornarem a les celebracions amb el primer aniversari. Una gran fita Jordi!

    Quina potència de detall que té la memòria del Colom! La paraula “desgranadero” recuperada en el seu relat; quin goig que fa aquesta paraula i quins records més adolescents que destil·la… Salutacions Josep Mª!

    Sembla que l'amic detectiu no té feina, però de distracció no n'hi falta.
    Me l'imagino amb el seu cosidoret… Serà un d'aquells cosidors bufons de fusta que tenen diversos nivells de calaixets i que s'obren pel mig?
    Em preocupa que no sé si podrà donar l'abast fent surgits a les esgarrinxades de les mitges de les gates. Potser les hauria de vestir amb “leguins” en comptes de mitges. O fins i tot amb uns texans, tot i que ja sé que no muden tan com les mitges.
    És curiós com li canvia la vida al nostre amic: de rebre la revelació que algun dia haurà de resoldre “affaires en mons paral·lels” ara resulta que està embolicat en uns “affaires del món animal”; quin contrast!
    Força intel·ligent, la estratègia basada en l'atracció sexual que està usant per atraure al seu reconsagrat enemic felí. Crec que li funcionarà, però ja cal que vagi pensant com actuarà quan el siamès s'apropi a les seves gatetes. Un tir d'escopeta, un cop d'escombra…? No ho té fàcil per atrapar un gat llest i fugisser. Si al menys tingués un ajudant o una dóna de fer feines (o home) que li donés un cop de mà.
    Sort apreciat detectiu i que com diu en Lluís, “trobem tot el que ens va mancar, ahir”.

  11. Sí noi. A mí també m'ha deixat esparberat la memòria fotogràfica del Josep M. No se li escapa detall.

    Com diu molt bé, el detectiu, tot i no tenir feina, no para. Entre els casos terrenals i els sensorials sen va d'una punta a altra d'univers com si res. De vocació no n'hi falta. Llàstima que la seva feina estigui tant mal remunerada. Potser si haguès estudiat en un cencre reglat en al seu degut temps… bé, coses que pasen. Molts cops te'n adones de les coses quan ja és massa tard. El detectiu ja ha demostrat que té un bon nas, però el té lent.

    Pels nous vestits que proposes per les gates, doncs bé, s'haurà de ficar al dia amb materials més pràctics. No para de fer sorguits. Amb el que va de mes ja ha gastat un ou de fusta ija va pel segon. Ben bé es pot dir que tot aquest affaire li ha costat un ou i part de l'altre.

    Com a bon detectiu ja compta amb un ajudant abnegat i fidel. Es tracta del seu gat blanc i gris. En aquesta ocasió l'ha agut d'apartar del cas per tractar-se de part implicada. Ha fet cap a les esgolfes junt amb els altres gats i el pessebre. Ja s'entent, un no és de pedra…

    El febrer passarà i tot tornarà a la calma i a la normalitat. I la normalitat en el cas del nostre detectiu és tenir el cap en móns paral·les.

    Gràcies per les felicitacions. D'aquí a dos setmanes més.

    Una abraçada

    Jordi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s