49 "L’horizon"

“L’horizon”                    
(Dominique Ané)
Dominique A
“L’horizon”
2006

En els nostres esporàdics viatges per aquests mons de Déu, amb el bon amic Josep Guardia ens vam fer l’obstinat propòsit de veure de primera mà les tres representacions de “La batalla de Sant Romano”, que Paolo Uccello va pintar entre els anys 1450 i 1456 i que estan esbarriades per tres museus diferents, en concret, la Galeria dels Uffizi (Florència), la National Gallery (Londres) i el Louvre (París). Nosaltres les anomenem “Les tres batalles”.

Al tríptic “La batalla de Sant Romano” (tremp a l’ou sobre taula, 1456), de Paolo Uccello, a cadascun d’ells hi han representats tres moments de la batalla que van tindre lloc l’1 de juny de 1432 a Sant Romano (prop de Lucca) entre les tropes sieneses i florentines, obtenint aquestes últimes la victòria. Uns anys més tard Paolo Uccello va rebre l’encàrreg de representar aquest esdeveniment històric en tres pintures de gran format. Meticulós i perfeccionista, el Paolo acostumava a passar la nit al seu estudi intentant situar els punts de fuga de la perspectiva. Durant el dia se’l veia al corral de casa, empaitant el gall, doncs estresava les gallines i no hi havia manera d’aconseguir ous frescos per la pintura al tremp. Tot això davant la mirada resignada de la seva dona, farta d’esperar-lo, veia com allò de “a la taula i al llit al primer crit” no anava amb el seu atribolat marit. Mentre la soferta muller intentava agafar el son, el Paolo s’esbarallava amb els cavalls, armadures i llances. Després dels esbossos i estudis preliminars va vindre l’execució de les obres. Durant el dia, el Paolo disposava d’alguns “maxaques” que molien els pigments, preparaven les superfícies i els aglutinants (a base d’ou separant els rovells de les clares) i donaven primeres capes de color. Desvetllat, el Paolo es passava la nit treballant en algun escorç enrevessat. En aquella lluita frenètica, el Paolo i els seus ajudants sols es donaven un respir quan la seva dona, amb les clares d’ou sobrants, els hi preparava uns merengues per berenar (encara que discutida, aquesta podria ser una hipòtesi de l’origen del famós dolç) Un cop també, amb l’obra ja ben avançada, van fer una cassola (sembla que a dins hi va fer cap el gall…) Durant tot el procés, al taller del Paolo es va lliurar una autèntica batalla. Envellit i extenuat, es veu que d’aquella feta el Paolo poca cosa va pintar més, dedicant-se a fer hort, a cuidar les gallines i a donar llargues passejades. Cada dia del món, per esmorzar, la seva dona li prepara un parell d’ous ferrats.

L’any 2005 vam descobrir el que el Josep anomena “els viatges de pobre”, és a dir, vols low cost i allotjaments econòmics. Sota la neu que queia i emblanquinava Florència, a la Galeria dels Uffizi van veure “Bernardino della Ciarda, derrocat del seu cavall”, la “1a batalla”. Al quadre, soroll. A fora, silenci.

Al 2008, tres anys mes tard, a la National Gallery de Londres hi vam veure “Niccolo da Tolentino, al capdavant dels florentins”, la “2a batalla”.

A París, en una sala del Louvre ens espera “Intervenció de Micheletto de Cotignola”, la “3a batalla”. Dins el llenç, acers, fustes, bèsties i homes resten immòbils, suspesos en l’aire en el moment just abans del terrabastall. Esperen tenir-nos davant per escoltar-lo. Tenim una batalla pendent a l’horitzó. Ens veiem al camp de batalla.


Dominique Ané (Provins, 1968) és un cantant i compositor francès, de grans inquietuds experimentals i estètiques per renovar el gènere i trobar un so propi. En els seus treballs està molt acurada la producció, afegint a la clàssica formació de rock, seccions de vent o de corda. En altres, en canvi, està més dominat per l’electrònica (“La musique”, 2009) La música de Dominique A és d’una gran força emocional i lirisme. “L’horitzon”, una peça èpica i aclaparadora, n’és una bona mostra.

Agrair a la Teresa Domingo la traducció de la lletra (aquest jovent sols sap anglès…) que ha lliurat i guanyat una batalla amb la llengua romànica.

“L’horitzó”

“ No anirem massa lluny” et diu el capità.
Avui, massa obstacles per guanyar l’horitzó.
Balenes estirades gemeguen sobre la sorra.
La seva sang cobreix unes boques plenes d’hams.

Tants cims ocultant l’horitzó.
Carenes insensibles a la lentitud de les planes.
“ Estic totalment afligit” et diu el capità.
I tu sents que diu la veritat, que ho diu de cor.

Al moment, la boca vermella d’una dona amb arpó
que travessa els murs i sagna les balenes.
Durant mesos et fa menysprear l’horitzó i quan
tu el creues enaltir el capità

A l’ entrar a casa teva et dius que fa bo.
La mentida envaeix les teves venes.
T’agrada tant la sang de les balenes,
que desborda els llavis de la dona amb arpó.

Però un dia, el capità, amb  ulls exorbitants,
et diu:“ tornem-nos-en“.
És temps de sortir del somni de les reines,
ja que ningú no t’espera tant com l’horitzó.

És Lob Nor qui t’espera, l’Inlandsis qui et crida.
La Sierra Nevada qui a la nit crida el teu nom.
I és la Gran Blavor qui realça el cel.
Cadascun d’ells et reclama i t’ofereix l’horitzó.

Però aquest se t’escapa i es deté davant del seu impuls,
pels cims agrestos i valls atrapades.
Pobles amb cor de pedra de formes extravagants.
Mira, la barba t’empeny i el teu pas es fa lent.

I tu, de lluny sents els gemecs de les balenes
que abans de morir a la sorra, sens dubte,
han conegut l’horitzó on el capità,
espera que tu creuis el camí.

Però un dia, en el silenci que s’eleva pels voltants,
els teus ulls aterren. Tu saps que t’han deixat sol
amb el teu somni, del qual, l’ombra és un voltor.
Qui sota els teus parracs sent com s’asseca la carn.

I encerclant-te lentament, ell et reprèn.
La situació canvia i les corbes es desfan.
Sí, tot esclata. Sens dubte l’has d’esperar.
És ell qui ve a tu. Ell hi és: l’horitzó.


Dominique A va actuar el passat 19 de gener al Cafè del Teatre de l’Escorxador de Lleida, dins la gira de promoció de “Vers les leures” (2012), el seu darrer disc. La segona versió (en directe) que podeu escoltar pertany a aquesta gira.
La primera recull la versió en estudi que apareix a l’àlbum.