48 “Love will tear us apart”

“Love will tear us apart”                    
(Ian Curtis / Peter Hook / Stephen Morris / Bernard Sumner)
Joy division
1980

“Nemo dat quod non habent”
(Ningú pot donar el que no té)

Les grans superfícies s’han convertit en llocs de pelegrinatge. Atrets per les ofertes, la plebe hi acudeix amb joia i delit. Han passat a ser els nous temples, un altra cop, plens de mercaders. Amb “segurata” i tot, per si ve algun Jesús a importunar o a aixurriar al personal. Fins i tot els captaires han canviat el seu emplaçament. Han abandonat els pòrtics de pedra treballada per les estructures de vidre i metall. On abans estaven sota l’empara dels apòstols ara ho fan baix alguna oferta 2×1 d’assortit d’embotits.

Jo també sóc un “fidel devot” que acut (al menys) un cop per setmana al Caprabo a proveir d’aliments i potingues vàries. Normalment acostumo a anar-hi amb presses. Les aglomeracions i aquell enrenou m’atabalen i intento avançar-ne. Aquest dia, que anava amb l’hora justa per que estava a punt de començar el bàsquet, les meves ganes d’enllestir eren encara més grans. Després d’estacionar el cotxe vaig agafar el carro i cap dins. A l’entrada, és clar, ja hi havia un captaire amb una mena de senalla al terra on dipositar les monedes. Vaig passar pel seu davant com un llamp i sense mirar-lo. Ens hem tornat molt inhumans amb aquest aspecte. En lloc d’aturar-nos i preguntar-li a aquell bon home què li convé (que seria lo més natural), en fugim com si de la lepra. Durant els meus anys mossos, quan anava a Barcelona, quan veia algun pidolaire acostumava sempre a deixar-li alguna moneda. Però per densitat, sols que n’hi hagi tants com aquí, amb la mà de gent que hi ha a Barcelona, els captaires són multitud i en trobes a cada cantonada. Vaig fer un càlcul aproximat per abastir totes aquelles boques i els resultats eren esfereïdors. Després de vendrem casa i propietats, de demanar un crèdit al banc (en aquells temps encara te’l donaven), un cop repartits tots els diners en parts proporcionals, els captaires continuarien en la mateixa situació i contarien amb un membre més dins les seves files: és a dir, jo mateix. A partir d’aquell dia que vaig arribar a aquesta trista conclusió vaig desistir en l’intent i he carregat el mort a l’administració. Una manera com una altra de tindre la consciència tranquil·la. Així doncs, tal com deia. Vaig passar de llarg i sense mira’l.

Un cop dins del Caprabo, llista en mà, vaig seguir el recorregut rutinari. Esquivant gent, carros, palets i altres obstacles en moviment, vaig omplint el carro. Quan passo per caixa em demanen si vull bosses. Com que sempre les escatiment (pel tema de la sostenibilitat), les aprofito al màxim omplint-les de gom a gom. Passat el tortuós tràmit, enfilo passadís avall amb el carro treien espurnes (l’hora del bàsquet apreta…) El xassís del carro no està preparar per velocitats tant vertiginoses i trontolla tot. Les bosses van d’aquí cap allà. D’una d’elles emergeix una bossa de patates fregides que amb prou feines es manté al lloc. A l’alçada de la porta de sortida, just uns metres del captaire, la roda davantera del carro arreplega un solc que fa que la bossa de patates fregides surti volant i cau dins la senalla del captaire. El cap m’ha anat als mil. Que farem ara?, he pensat. Quina situació més violenta. Aturar-me i recuperar la bossa de patates fregides queda lleix. Per contra, hi ha la possibilitat que davant aquest inesperat present, em foti les patates pel cap. Total, que no m’he aturat ni per dir-li que eren “al punto de sal” i, amb el partit de bàsquet rondant pel subconscient, sense aminorar la marxa sols he atinat a dir: “bàsquet!!!”
I he ficat el posat de quedar-me tant ample. Ni tant sols he mirar endarrere per veure quina cara feia… ni si li agradaven les patates.

Això seria un exemple de lo que en podríem dir-ne un ajut involuntari. En el fons crec que estic d’acord amb el Fernando Savater (a qui últimament se li ha anat la pinça però realment té propostes molt vàlides), que veia l’altruisme com una mera forma d’amor propi.

Joy division va ser una banda post-punk formada el 1976 a Salford, ciutat situada dins l’area metropolitana de Manchester. Van tindre una carrera curta però intensa, truncada per la mort prematura d’Ian Curtis, que es va suicidar. Aquest fet va convertir Joy division en un grup maleït i elevat a la categoria de llegenda. Després de la mort de l’emblemàtic cantant, la resta de membres de la banda va formar New Order, que encar està en actiu. Aquesta formació s’ha encaminat per sendes més hedonistes, i al meu parer inferiors als de Joy division, aquestos, això sí, molt més tortuoses i agrestes.

“Love will tear us apart” va ser publicada com a senzill l’abril del 1980, un mes abans del suicidi de l’Ian Curtis, l’autor de la lletra, i tot hi haver-hi discrepàncies al respecte,
sembla que tots els indicis apunten a que sugui un tema amb tints autobiogràfics.


Ara que ho penso no se quina relació tenen les grans superfícies, els captaires i les patates fregides amb Joy division, però mira, una mala tarda la té qualsevol…

“l’amor ens destrossarà un altre cop”

Quan la rutina apreta
i les ambicions están per terra
i el resentiment cavalca fort
les emocions no creixen

I al canviar els nostres camins
agafem carreteres diferents

L’amor,
l’amor ens destrossarà un altre cop

Per què el llit està tant fred
al costat on estas?
Sóc jo qui no està a l’alçada?
Hem perdut el respecte mutu?

Encara queda alguna atracció,
que hem mantingut
al llarg de les nostres vides.

L’amor,
l’amor ens destrossarà un altre cop

Crides tots els meus errors
quan estas dormint?
Tinc un gust a la boca.

Mentre la dessesperació aguanta
És això alguna cosa bona?
No podrà funcionar mai més?

Quan l’amor…
l’amor, l’amor ens destrossarà un altre cop.


Dues versions. La primera, el single original del grup. La segona, una versió de les moltes que s’han fet d’aquest tema a càrreg de Atoms for peace, amb Thom Yorke (Radiohead) al capdavant.

https://www.youtube.com/v/_xhON-JjCn0&fs=1&source=uds

Anuncis

5 comentaris

  1. L’Enric Valls diu algunes coses sobre què podem fer si som al desert i ens fan arribar unes patates “al punto de sal”. Com ja és costum amb l’Enric, un escrit amb molt “salero”. Es veu que amb una aumosta de sal encara quedava “soso” n’hi ha ficat dues…

    1a aumosta

    Segur que la bossa de patates que vas encistellar a la cistella del captaire, ni que fossin “al punto de sal”, no eren ni de bon tros tant cruixents i bones com les patates, que a tonelades, havien sortit de cal Torrelles. El rodamon coneixedor d'aquesta realitat popular, segur que se li va fer la boca aigua, potser esperava una bossa de patates Truff amb un raig de la fórmula màgica de Cal Marina, les típiques i multi-conegudes patates amb fòrmula. Però si va resignar segur, en pro d'aquella irrupció basquetmaniàtica. Ajegut desde terra amb una visió de gran angular, una mica contrapicada, segurament es devia fer la idea que li sobrevenia un jugador de com a mínim la NBA (Nacional Basquet Anglesola) un jugador amb envergadura, de sota l'aro, i li havia fet aquell obsequi. Un obsequi amb una mica de mala llet, doncs eren unes patates “al punto de sal”, i quan es diu al “punto de sal”, és perque en porten, i bastanta. És com si estessis al mig del desert, mort de set i amb la cantimplora buida i passés una avioneta, que amb vol rasant et llançés una bossa de patates, ben salades! per fet passar la set…Segur que si tinguessis un bazuca a les mans, apuntaries ben amunt per abatre aquell cony d'avioneta i un cop abatuda, haven't-hi arribat arrossegant-te per damunt l'arena escaldada, preguntar-li al simpàtic i recremat pilot si en volia.., oferint-li amb les mans tremoloses, la bossa de patates ja mig oberta i mig plena d'arena. Ell amb una veu sense so et demanaria aigua! aigua!…I mirant la càrrega que portava, veguesis escampades seguint els solcs de l'aterratge forçat, el que son totes les eines i equipament per fer un pou, un pou d'aigua dolça. Lleguint un cròquis, mig cremat, amb el pilot també mig cremat, (com el Ralph Fiennes, al Pacient anglés) el cròquis estava junt amb unes varilles de rabdomància, i segons la nota d'un saurí a peu de pàgina, l'aigua en aquella zona, no estava a gaira profunditat. Potser fotent un tret – o varis- contra el terra amb el bazuca, afonaríem prou per muntar una corriola i baixar-hi una corda amb galleda. Apartem l'avió, fent-li donar unes quantes voltes de campana, per aprofitar el crater d'un parell de metres que havia deixat. Amb sis bazucades en tenim prou per llençar la corda amb la galleda, al caure al fons del pou se sent el xaff! de l'aigua, ràpidament estirem les cordes com si hisséssim veles enmig del desert.

  2. aquí va l'altra, per que quedi al punt…

    2a aumosta

    Segurament aquell mar d'arena havia sigut un mar ple de peixos i pirates, potser algun surfista i tot, damunt d'una closca de tortuga gegant, estirada amb lianes d'alguna selva propera, amb Tarzan inclòs. La galleda puja a trompades, el forat ha quedat molt irregular, els bazuques fan de mal controlar, un cop a dalt, la galleda se'ns xinxolla i vesa, no passa res n'hi ha molta més, tenim els llavis més tallats que la fusta de tall d'un carnicer. Aixequem la galleda al cel per tapants el sol de la cara, com si oferíssim aquell calze a Moisès, amb les boques obertes, semblant caderneres per esquerar, ens ruixem amb l'aigua del pou, ostia!! tancant els ulls inso facto, el collons d'aigua es salada!!, els llavis ens cremen, al pilot la cara també, potser la pólvora de les explosions l'ha salat, llevem una altra galleda amb l'esperança, gens animosa, que aquest cop sigui dolça, la provem amb la mà fent de calze, és un collons de pou d'aigua salada. Per aquelles coses del destí, potser hi ha una possibilitat de fer negoci. Si ens fiquem amb contacte amb alguna gran superfície, la podríem vendre com a aigua mineral “al punto de sal”, i també “al punto de mira” -segons la punteria del bazuca- o aigua mineral “con tropezones”, ves a saber potser podríem patrocinar i tot, algun equip de basquet de com a mínim la NBA. Amb una banqueta plena de botelletes d'aigua mineral “Bazuca”, llençades per terra. Un nom prou contundent, com a beguda energètica, a més als yankies segur els xifla tenir un “Bazuca” entre les mans i els morros. El captaire recolliria les ampolletes mig plenes per fés passar la set, que li hauria provocat menjàs una bossa de patates “al punto de sal”.

    Sona el timbre! vaig a veure qui hi ha…, miro per la finestreta i veig que es un captaire, faig veure que no l’he sentit…la meva filla Marina em pregunta qui hi ha?
    Jo li contesto:
    Ningú filla, ningú…

  3. Hola Jordi.
    M'agrada molt la cançó.
    LLàstima de la versió no original amb el so tant defectuos. Pintava bé.
    Crec que aquesta cançó és un clar exemple de música dels 80.
    Aquest tipus de música és la que més m'agrada. Potser per ser la música que vaig viure a l'adolescència.
    Per cert, crec que el Fernando Savater pot haver donat en clau respecte al altruïsme per part de molta gent…
    Fins aviat.
    PD: Avui esperava una cançó diferent…

  4. Hola Manel.
    Sí, és tot un clàssic. Per l’època ja suposava que t’agradaria, però creia que lo teu fort era la música més electrònica (electricistes els anomeno jo). Bé, suposo que com a mi, t’agrada tot un ventall de diferents tipus de música i és difícil quedar-se amb un de sol.
    Lo del so… bé, ho revisaré i si cal buscaré una altra versió, encara que sigui d'un altre grup que segur se'n troben de molt bones i amb un bon àudio.
    No se a què et refereixes quan esperaves una cançó diferents… no voldràs dir pas una de francesa…?

    Gràcies pel comentari i fins aviat!

  5. Hola Mr Cansongs, interesante reflexión, las siguientes frases me han gustado mucho; ” paso delante de él, como si fuese una lámpara sin mirarlo”. ¿Cuántas veces pasamos delante de la gente para evitarla, delante de los problemas como para esquivarlos, para que no nos afecten, para no confrontarlos? ¿Cuantas veces hacemos la vista gorda a las necesidades ajenas e incluso negamos las propias para no vernos en la tarea del auto análisis y reconocer que necesitamos hacer cambios e incluso ayuda para cambiar y por temor no lo enfrentamos?.
    “Nos fijamos en él como si tuviera lepra” Como si los problemas de los demás fueran contagiosos, nos alejamos para no ver la realidad que nos duele y afrontar que podemos ayudar pero estamos tan cómodos en nuestra posición que no queremos salir de ella.
    ” Durante sus años de mozo” ¿Quién lo ha visto y quien lo ve? La juventud se lleva en el Espíritu y el cuerpo es un claro reflejo de ello. Mente sana, cuerpo sano.
    “Una manera como otra de tener la conciencia tranquila” Dejar que los otros hagan su trabajo porque uno ya tiene suficiente con lo de uno. Placebar nuestra conciencia para no ser responsables de algo que podemos cambiar.Nos pasa muy a menudo, nosotros formamos parte de la solución de muchos problemas de la gente sólo que muchas veces queremos y permanecemos ajenos a ellos para no asumir nuestra parte de responsabilidad, crecer. Cosa, que al parecer a Usted, en este caso, Mr Cansongs, no pudo resultarle como tantas veces. Cuando uno no hace algo que debe en un momento determinado, tarde o temprano lo debe hacer, como enfrentarnos a grandes respondanilidades, Yo primera me incluyo, que mientras más las evitamos, más nos toca vivirlas y más costosas se hacen algunas cosas. De está situación, creo yo, Usted Mr Cansongs salió airoso e imagino un poco conmocionado, ya que no pudo escapar de la situación. Aunque creo le debe haber quedado la satisfacción de haber hecho lo correcto ☺☺☺.
    Fernando Savater ” veía al altruismo como un acto de amor propio ” permitame, con el respeto que Usted se merece Mr Cansongs, escribir se me viene a la memoria el onceavo mandamiento ” Amaras a tú projimo como a ti mismo” lo cual no sería egoísta partiendo que quien mejor que uno que conoce sus propias necesidades como para cumplirlas, más aún con los demás, no creo que Savater en su manera de pensar éste tan equivocando, si en mí altruismo a los demás no tengo amor propio, no valoro quien y lo que soy para dar, no tendría empatía para ello y el dar ni serviría de nada si no es con amor. Es mejor dar que recibir.
    Y por último y para no aburrirlo más Mr Cansongs la canción no está mal es muy triste pero no ésta mal. Muchas Gracias por seguir compartiendo. Saludines☺☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s