47 "Close cover"


“Close cover”                    
(Wim Mertens)
Soft Verdict
“Usura”
1982

Fa una tarda freda a Sant Martí. Avui al bar Foment hi ha un esdeveniment de “alto copete” i ja es caldeja l’ambient. Dins d’aquest peculiar cicle de repertoris, en aquesta ocasió ens visita Wim Mertens, compositor, multiinstrumentista i musicòleg belga i que és tota una institució musical i cultural al seu país.
Mr. Raons i jo (Mr. Cansongs), com és costum, ens estem cruspint uns donuts amb cafè. En una taula contigua, Sòcrates, Aristòtil i Plató deliberen tot fent unes camamilles. Al fons, per no perdre el costum, la colla habitual fan la botifarra. A costat el gran piano de cua espera calladament, tot flamant i lluent per l’ocasió, mans destres. De tant en tant la gata va amunt i avall tota neguitosa. Mr. Raons, tot apurant el cafè, em diu:
– Has vist aquets tres paios barbuts? El que tenim de cara és el Sòcrates.
– El futbolista?
– No home. El filòsof. Es veu que el llegir li va fer perdre l’escriure.
– Crec que va de rastre.
– Qui? El Sòcrates?
– No, la gata…
-Ah… (va sospirar tranquil Mr. Raons) I el del costat és l’Aristòtil. El qui no se qui és l’altre. No li he pogut veure la cara.
– Està prou clar (vaig afirmar amb seguretat) És el Plató. Per l’esquena que fot no pot ser altre.
En aquestes ha irrumpit al local el Wim Mertens amb abric i bufanda i les mans a les butxaques. Tot i l’informalitat de l’indumentària camina amb un porte d’elegància i distinció, gairebé amb majestat. Darrera seu el segueix un sèquit de quatre persones, també abrigats i embufandats, i carregats de grans maletes. Mentre deixen les maletes al costat del piano, el Wim Mertens dona una ullada passant els dits amb suavitat acaronant el teclat. S’han després de tota aquella roberiada i han anat cap a la barra a demanar alguna cosa calenta.


Amb l’enrenou no ens hem adonat que els tres barbuts seient al voltant de la taula de la botifarra mirant de desxifrar els mecanismes i buscar la lògica d’aquell joc matemàtic. Primer ho han fet en silenci i amb gran fixació (semblaven tres xuts) Després, algun dels tres, més que res el Plató, en mig d’una partida gosa a fer algun comentari, fet que algun jugador li retreu dient-li que aquell “és un joc per a muts”. Però el Plató no se’n pot estar i insisteix. “Els mirons, de pedra”, li empelten. O “els de fora, mirar, callar i pagar el beure”.

A fora ja es fosc. Els músics, que estaven vaups i gelats, ara s’havien refet i ja treien els seus instruments de metall llampants de les maletes. A la taula de joc ja s’han intercanviat els papers. Els que jugaven han passat a ser els “mirons”, i Sòcrates, Aristòtil i Plató són els que fan (o desfan) la botifarra, ells tres sols, fent càbales, hipòtesis i disquisicions, deixant-se d’infusions i atacant directament al “carajillo”.

El concert s’ha endarrerit gairebé una hora de l’horari previst doncs no hi hagut manera de que aquells paios deixessin de jugar. S’han aferrar a la taula i d’allí no els treia ningú. La mestressa ha deixat de servir-los beure (ja portaven unes quantes rondes…).  Quan semblava que tot estava disposat per començar, els tres filòsofs van tornar a la grenya fent-se retrets: que si “havies de vindre a la meva”, que “estava prou clar que havies d’arrastrar”, que si “feia la botifarra de sang i ceba”. Se’ls hi ha hagut de cridar l’atenció.

Ara sí, amb els músics a punt, aquell piano negre, el Wim Mertens amb cos de camisa blanca i pantalons negres. Els quatre acompanyants amb camisa i pantalons foscos. Els instruments de metall brillen en la penombra de la sala. Mr Raons, jo i tota la claca estem espectants. Comencen a afinar…
– Aquest Wim Mertens, li dic “sotto voce”a Mr Raons, pertany al moviment anomenat música minimalista. També se li diu música repetitiva.
– Com?
– Que aquest Wim Mertens pertany al moviment anomenat música minimalista. També se li diu música repetitiva.
– M’ho pots repetir?
– Que aquest Wim Mertens pertany al moviment anomenat música minimalista. També se li diu música repetitiva.
– Que?
– Coca!
– Ah…
– Aquest gènere musical va néixer als anys 60 als Estats Units, basat en l’harmonia consonant i la repetició de frases, en la que les harmonies, que normalment fan d’acompanyament, passen a tenir un paper melòdic.  
De sobte, un enrenou de por trenca l’armonia del moment. Són un altre cop “els pensadors grecs”. Aristòtil i Plató s’agafen per les barbes llançant-se improperis (“això no m’ho dius al carrer”) mentre Sòcrates intenta separar-los. Finalment se’ls ha fet fora. Mr. Raons deixa anar irònic:
– Ja ho deia Descartes: no hi ha res més ben repartit en aquest món que la raó. Tothom en va carregat…

Hi ha una quietud que esglaia. Tothom és concient que alguna cosa important està a punt de passar. Fins i tot la gata, moguda com va la pobra, s’ha assossegat i para l’orella. Sonen els primers acords del piano… entren els metalls… i el local s’impregna d’una màgia especial.

A fora fa una nit freda. Pels carrers mal il·luminats de Sant Martí tres paios van abraçats ballant i tararejant un hasápiko.


Anuncis

14 comentaris

  1. Jordi, QUINA PETITA OBRA MESTRA !!!!
    Ideal per escoltar en una tarda sense pressa, grisenca i freda com la d'avui a Vilacecans.
    Una perfecta MESCLA (que no barreja ni combinació) de piano i vent. Com un petit got on una mà mestra hi hagués posat una mescla insuperable de dos bons vins.
    Massa curta però…..
    Com que en vull més, no pararia de repetir-ne la tornada dins del meu cap.

  2. Hola Ramon. Sí, és una passada aquest Mertens. Jo també penso que es fa massa curta… crec que aquesta setmana he baixat el llistó. Potser hauria estat més adient algun tema més llarg i contundent com ara “Whisper me” o “Bird for the mind”. Però bé, la peça s’ho val i segurament és una bona entrada pel qui no coneixia Wim Mertens. Hi han més dies que llonganisses i estic segur que ja tindrem ocasió de reivindicar més cops aquest extraordinari músic.

    Salut!

  3. Hola Jordi.
    Per fi coincidim. En la peça musical, eh!.
    Potser que m'estigui tornant també “consagrat”?.
    Genial, simplement!.
    Quin racó més especial el bar de Sant Martí…
    Fins aviaaaaaaaat.

  4. Jordi Giribet Torrelles

    Ho celebro Manel! Benvingut al club… dels “consagrats”. Si noi, últimament hi passen moltes coses estranyes per Sant Martí, i sobretot al bar Foment, amb recitals d’antologia. Ah, i sense que costin un duro!

    Fins aviat!

    Jordi

  5. Jordi,
    Coincideixo plenament amb el R. Cuñé. És una música per escoltar relaxat i en un temps rùfol. Ara bé, pel meu gust la durada és la justa. Més crec que es podria convertir en la cançó de l’enfadós ( je,je,je ) Molt bo el petit diàleg entre M. Raons i M. Cansongs. Manel, ja veus que el poble de Sant Martí s’ha convertit en un poble amb moltes possibilitats i amb aparicions de tota mena.
    Continuem seguint la teva selecció particular.
    Teresa

  6. San Martí, 14 de gener de 2013.
    Apreciat Mr.cansongs, promotor -productor musical, han passat molts dies desde l'últim xou a l'antro-bar Foment. Tot i això encara estem endreçant les golfes, l'últim concert altra vegada va ser apoteòsic.
    El present és per agrair-li que promocioni activitats musicals a la zona, tot i que les acaballes sempre son a hores intempestives i sembla que el sol no gosi a sortir, esperan acollonit, que tots els vampirs assistens hagin tornat als taüts, doncs quedarien fulminats amb el primer raig de sol. Axí doncs ahir a la matinada vaig recollir tres d'aquests individus esme-perduts, amb llargues barbes, que anaven pel carrer ballant un cony de dansa, ben extranya. Jo ja m'havia llevat per fer el meu ritual de “sungazing”, i com que el sol esperava a sortir,fins que tothom fos dins dels taüds, i jo esperava el sol, vaig obrir un iogurt grec natural, tot esperant. Quan els tres barbuts és van dedicar a barallàs amb el pica-porta de casa, que és un pom de ferro amb forma de cap de mussol, fotent cops com si volguessin esbotzar la porta. Vaig baixar ipso facto perque no despertessin als hostes (un músic i un arquitecte) i els vaig obrir de cop, escopint flames enceses de renecs, ells amb les barbes recremades i fumejant de la foguerada de crits i blasfèmies que els havia escopit, el pica-porta encara picava, van veure el iogurt que servava amb la mà aixecada, i és fan fotre a ballar altra vegada entre baferades de carajillos. Els vaig xurriacar amb la trava de la porta, és van calmar i disculpar, llavors asseguts al graó de pedra de l'entrada, hem van explicar que van de rodamons buscant la saviesa popular per recopilar escrits i tractats que diuent que és van perdre en l'antiguitat i que ara necessiten per fer una tessis i aconseguir una càtedra i poder vestir toga i birret. I que al veure el mussol al pica-porta els havia semblat un senyal, doncs és el símbol dels filòsofs i que ells tres, això ho pelaven bastant bé. Els hi vaig dir que aquell cony de ball que ballaven, (Hasápiko, hem van aclarir) enmig de baferades de carajillos, s'assemblava a la nostra sardana. Vaig treure el flaviol i el tamborí i els vaig fotre uns curts i després uns llargs i amb la trava de la porta a la mà, un bon galop i sense enagües, encara corrent ara, just acabava de sortir el sol.
    Al pujar cap a la cuina hem vaig trobar els dos hostes sentats al banc de fusta, Mies Van de Rohe i Philip Glass, s'havien despertat amb la flairada dels carajillos i l'entonada del flaviol i el tamborí.
    Que hi ha per esmorzar? hem pregunten els dos alhora.
    -Un iogurt grec natutal, els hi deixo damunt la taula, encara el portava a la mà.
    Només un iogurt? i pels dos? i encetat?
    -Menys és més! menys és mes! , així tal com em va sortir.
    El músic, que no havia entés res, li pregunta a l'arquitecte, que els hi havia dit?
    I l'arquitecte li tradueix, descol.locat i aixecant les espatlles: “Less is more…” “Less is more”…
    Atentament:
    Sra. Maria de Canqueixes.

  7. Sí, Teresa. La durada d’aquesta cançó és l’adient. Penso però que no és la més representativa del moviment minimalista o repetitiu, que busca a base de repetions busca aquest efecte d’hipnosi o d’èxtasi, com ho fa, per exemple, la dansa dels Dervixos. Ja continuaré insistint en el tema, ja sigui amb el Wim Mertens o altres compositors, que ens hi han molts i molts bons.
    En quan a la conversa, bé, aquests paios es porten un rotllo molt especial.

    Gràcies pel comentari.

    Una abraçada

    Jordi

  8. Benvolguda Sra. Maria de Canqueixes,
    Em pregunto jo si aquests tres individus esme-perduts, amb llargues barbes, que anaven pel carrer ballant un cony de dansa ben extranya, i que li van explicar a vosté que anaven de rodamons buscant la saviesa popular per recopilar escrits i tractats que diuent que és van perdre en l'antiguitat i que ara ells tres necessiten per fer una tessis i aconseguir una càtedra i poder vestir toga i birret; deia que em pregunto jo: vol dir que lo que volen escriure és una tesi o potser serà un “tutorial de la butifarra”??
    Ho dic perquè segons Mr. cansongs, aquests paios “S'han aferrar a la taula i d’allí no els treia ningú”.
    Creu vosté que és possible que algun dia veguem un tractat filosòfic del joc català de la butifarra (amb totes les seves estratègies, virtuts, frases fetes, etc.) publicat en llengua grega?
    Bes si els grecs encara ens passaran al davant en la butifarra i acabaran fent de “coach” i donant cursets als jugadors catalans de butiffara, per altra banda, cada cop més escassos !!!
    Sra. Maria, disculpi però “algú havia de dir” aquesta pregunta abans de que succeeixi lo que em temo: que els grecs ens passin la mà per la cara.
    Déu li guardi la salut i el bon humor,
    Ramon

  9. Benvolgut Sr.Ramon,
    Podria molt ben ser que els grecs ens passessin la mà per la cara. Segur que jugant a la nostra butifarra, és gastaran els sestercis, prestats pels alemanys, amb frankfurts i brasburgs. Ara no se com li diran per fotre un Sant Viçens, amb una botifarra contrada.
    Els tenia d'haver empaitat amb la manilla de bastos i l'as per si un cas, i res d'abarrotàs, que després encara salvarien el rei.
    Sra.Maria de Canqueixes.

  10. Benvolguts Sra. Maria i Sr. Ramon.
    No hi ha dubte que amb la irrupció d’aquests tres pensadors grecs per la Vall del Corb s’ha encetat un debat força interessant al voltant de la nostra cultura i tradició, sobretot pel que fa a jocs de taula i esbarts dansaires. Ves a saber què en pot sortir de tot això. Potser un “iogurt arbequinat” o una nova varietat “d’oliva engrescada”. La globalització és això: anar a Atenes i veure com autòcton del lloc fent (o desfent) la botifarra sota les pilastres del Partenó. En qualsevol cas se’ns depara un futur apassionant.

    Ah, per cert… Sra. Maria, no pateixi que el proper recital al bar Foment serà degudament convidada. Faltaria més.

    Atentament

    Mr. Cansongs

  11. Benvolguts Sra. Maria i Mr. Cansongs,
    M'he espantat i per un moment he pensat que la Sra. Maria s'havia begut no una copeta no, sinó mitja ampolla d'anís del Mono. De debò que al llegir les seves paraules “fotre un Sant Viçens, amb una botifarra contrada” i també “haver empaitat amb la manilla de bastos i l'as per si un cas, i res d'abarrotàs”, he pensat que vosté Sra. Maria, ho havia escrit després d'un bon berenar rematat amb una copeta (o més d'una) d'anís o de menta.
    Ara ja sé que aquestes paraules no m'han de fer por, sinó que les he de valorar força ja que pertanyen a l'argot de la nostra botifarra. Però sàpiguen tots dos, que jo fins ara només coneixeia la botifarra blanca i la negra (o de sang); la botifarra dolça i la d'ou; la botifarra culana o bisbot (feta amb budell culà) i la botifarra de la llengua i la baldana de les Terres de l'Ebre (una perfecta mescla de porc, ceba i arròs). I no en coneixeia més.
    Com vaig dir en el meu primer escrit, em preocupava molt que els gregs s'avancessin als catalans en escriure un tutorial del joc de la botifarra. En aquest aspecte, ara també estic més tranquil ja que Mr. Google (un amic ianqui comú de Mr. Cansongs i meu, Sra. Maria) m'ha mostrat dos enllaços a pàgines web que tracten el nostre volgut joc de cartes. Per si els interessa, els enllaços són aquests: http://www.lsi.upc.edu/~nlp/iwcl02/manual-butifarra.html i l'altre http://www.butinet.cat/index.php?pagina=manual_botifarra.
    Ara, el que m'agradaria, és saber on han anat a parar els tres grecs. Potser sí que podrien ser a Atenes, jugant-la, com diu vosté Mr. Cansongs. Si fos així, EM CAGO EN LA GLOBALITZACIÓ!!! Ai, perdó per la manca d'educació. Pero és que no suporto cap mena de globalització!! Per culpa d'aquest “invent econòmic”, a punt hem estat d'empassar-nos tot un Eurovegas, i altres coses que ja fa temps que ens les hem empassat coll avall i altres que pràcticament ja les hem perdut (com els esbarts dansaires, Mr. Cansongs).
    Déu vos guard a vostés tots dos, la salut i el bon humor.
    Cordialment,
    Ramon

  12. Això de la butifarra l'Urruti, ex-porter del Barça també ho tocava bé. Podria ser un bon fixatge per les taules del mandongo, rectificant de sal i pebre i seleccionant les millors carns i farcits, ceba,panses,pinyons, 4-3-3 … De fet els grecs ja tocaven el tema dels embotits en la seva època de glòria. Crec que ara, mai és prou tard si l'ocurrença és bona, estan fent una campanya I+D+I, com adaptar els seus embotits al segle XXI. S'estan gastan els cales de rescat, viatjan i fent món per veure diferents alternatives, ja m'imagino al trio de psicos, embotint el budell cular amb una manilla sense figures, i amb triunfo passat!, que per cert, podien haver contrat. Ah! quan no sapigueu que fer, arrastre cony! arrastre!. Estic segur que a las Vegas no saben jugar a la butifarra, això que no hi hagi banca per controlar els tira endarrera. De fet un dels esbarts que més adeptes té i que té immenses subvencions és el ball de bastons, aquest sí, reconegut i practicat globalment desde l'època no dels grecs sino ja desde les tenebres. (el primer dia de la creació, les tenebres, déu l'és canvià per la nit, desde d'aquells dies…)
    A qui li toca repartir ara? Qui ha cantat?

  13. Benvolguts Sra Maria i Sr. Ramon.
    Ja veig pels seus comentaris que volen la revanxa. Lo fotut del cas és que sent tres costa de lligar la butifarra. Igual que els filòsofs (que també són tres, se’n han adonat?) això és com fer quadrar el cercle, tasca que des de temps immemorials, el ser humà està portant a terme, sobretot a final de mes.
    Si els h plau, hi ha l’opció de jugar a la butifarra per Internet. http://ape.butinet.cat/ on hi ha gent realment enganxada. Clar que no deu ser el mateix. Com ho deuen fer aquesta gent per fer-se retrets i llençar-se improperis on-line? Potser entre partida i partida fant un Chat per dir-se de tot. Res com la versió en viu i en directe, on els descalificatius del company t’arriben via capellans, tot i l’amplària de la taula.

    Res, sempre ens quedarà l’opció gastronòmica, amb un bon pa amb tomaquet i oli nou. Amb l’eina ben esmolada la butifarra, per molt rodona que sigui, la farem quadrar. Ja ho crec que la farem quadrar…

    Atentament

    Mr. Cansongs

  14. Hola Mr Cansongs! Relato impecable con su toque característico de humor, esa gata debe ser muy bonita y cariñosa para tener su lugarcito en su relato ☺☺☺. La canción es Presiosa, un coro experimentado y muy prometedor. Muchas Gracias Saludines ☺☺☺☺

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s